Georges Perec.- EL AUMENTO seguido de: EL ARTE DE ABORDAR A SU JEFE DE SERVICIO PARA PEDIRLE UN AUMENTO

 

EL AUMENTO

Seguido de:

EL ARTE DE ABORDAR A SU JEFE DE SERVICIO PARA PEDIRLE UN AUMENTO
Georges Perec

Traducció i postfaci: Pablo Moíño Sánchez

Ediciones La uÑa RoTa, 2009

Quan vaig rebre aquest llibre que, com sabeu, em va enviar l'amiga Isabel , no havia llegit res de Perec. Per tant, seria la primera vegada que m'enfrontaria a la lectura d'una de les seves obres. Ja coneixia, no obstant, qui era Perec i de quines premises partia a l'hora d'escriure, però he de dir que quan m'hi vaig posar, em va sorprendre la complexitat que s'amagava darrere d'una literatura, en apariència tan esquemàtica.

Abans de parlar d'aquests dos textos experimentals i de l'organigrama bilíngüe que els complementa (on ja, definitivament, em perdo), cal referir-se al moviment OULIPO (Ouvroir de Littérature Potencielle), fundat el 1960 per François Le Lionnais i Raymond Queneau, i al que Perec accedeix l'any 1967.

El que defineix l'OULIPO, que parteix del món de les matemàtiques, és la idea de la potencialitat creativa del llenguatge i de les restriccions que el propi escriptor s'autoimposa. És a dir, els oulipians, que es defineixen a ells mateixos com a "rates que construeixen el laberint del qual es proposen sortir", creuen que l'autèntica llibertat creativa passa per la dificultat que un mateix es posa a l'hora d'escriure, i que paradoxalment, allò que més constreny un escriptor és el plantejament de "fer el que li dóna la gana", sense cap mena de trava.

Un cop sentades les bases per analitzar els textos, vull afegir com a curiositat, que quan Pablo Moíño estava traduint El Aumento per a l'editorial La uÑa RoTa, es va trobar amb un text inèdit que era el seu precedent: El arte de abordar a su jefe de servicio para pedirle un aumento, publicat per primer cop l'any 1968 a una revista francesa, i que no s'havia tornat a editar (ni, naturalment, s'havia traduït.) Cal, doncs, felicitar Moíño (perequià i bolañista de pro -nascut l'any 1980!-) i també l'editorial, per oferir-nos aquesta raresa, que fins i tot els francesos desconeixien.

I què m'he trobat? Doncs un exercici d'estil, una mena de llibre-joc que de vegades arriba a exasperar, i que proposa, amb força sentit de l'humor, les moltes possibilitats que presenta un fet trivial (o potser no tant...): demanar un augment de sou. A partir d'aquesta premissa, El Aumento ens condueix, de la mà de l'empleat, a una laberíntica travessia que combina la numeració de l'1 al 6, segons l'ennunciat que en cada moment Perec, veu omniscient, vol desenvolupar:

1.- La proposició

2.- L'alternativa

3.- La hipòtesi positiva

4.- La hipòtesi negativa

5.- L'elecció

6.- La conclusió

Cada sèrie numerada explora totes les eventualitats que es deriven de la senzilla petició del pobre empleat kafkià i de les hipòtesis que van sortint; hipòtesis de les quals, alhora, en brollen encara més hipòtesis, multiplicant així les situacions potencials (per exemple: com actuar si el cap és al seu despatx; què fer si no hi és; en cas de que hi sigui, potser et fa passar o potser no; si et fa entrar, pot convidar-te a seure o no... I així, fins a esgotar totes les possibilitats. )

El segon text, El arte de abordar..., com ja suggereix el títol, planteja la mateixa reivindicació (o art, com molt bé reflecteix el títol, i com sap perfectament qui s'hagi trobat en la tessitura del personatge.) En aquest cas, però, l'estructura ja no és la numeració de les diferents possibilitats, sinó un text compacte, sense signes de puntuació ni ús de la majúscula (excepte quan es refereix a les qüestions internes de l'empresa i a les diferents seccions de l'oficina: recurs kafkià i enormement satíric, que ens deixa perles com "la qüestió U 120" o "la secció AD 4".) Els diferents fragments del text estan separats només per sis diminuts gravats decimonònics, al.lusius a aspectes que sorgeixen de les moltes possibilitats que Perec ens descriu i que, com en el cas dels números, es van repetint i combinant de manera diferent al llarg de tota l'obra.

El traductor, amb bon criteri, remarca les influències en aquests textos d'autors com Kafka (l'home vist com a ésser minúscul, enfrontat a la Corporació gegantina), Larra (tota la peripècia de l'empleat i el genial i vigentíssim article Vuelva usted mañana), Lewis Carroll (la passió per l'absurd i per les matemàtiques), Txèkhov (en allò de plantejar una acció que no s'acaba mai de concretar) i també, òbviament, resalta la concomitància amb el Rayuela de Cortázar pel que fa a la juguesca que el lector ha de seguir.

Es tracta de dues obres curioses, divertides, paròdiques i pretesament esgotadores, on la linialitat narrativa i les convencions de qualsevol gènere literari tradicional "brillan por su ausencia". Tot un descobriment!