Jo confesso.- Jaume Cabré

Jo confesso
Jaume Cabré
Proa

Per encetar aquest gran llibre, jo recomanaria començar a llegir a pèl els primers capítols sense informar-se’n en la contraportada ni utilitzar cap informació addicional; tot per tal d’amarar-se de l’estil que hi utilitza el Cabré. Després de copsar aquest estil, que en un primer moment pot semblar caòtic, pot anar a l’apartat de dramatis personae que hi ha al final del llibre per tal d’esbrinar quins personatges poden haver estat eixint, en quina època i en quines localitzacions [actualitat a Barcelona o als anys de postguerra, Girona (s. XIV i XV), Roma durant el nazisme i la Segona Guerra Mundial, etc.]. En acabant, tornar a començar de bell nou el llibre, essent conscients de la multiplicitat de personatges, èpoques i escenaris.
També haurem observat que no utilitza una narració “convencional”, ans al contrari, en qualsevol moment pot canviar de narrador, d’època i lloc, fins i tot en la mateixa oració!, sense res que ens ho indique. Fins i tot, de quan en quan hi ha diàlegs creuats entre personatges que no coincideixen en el lloc o en el temps; o conta dues històries en paral·lel canviant els noms dels protagonistes [com ara, l’inquisidor de Girona (s. XIII) i l’oficial del camp de concentració (s. XX) ]. De vegades, hi ha textos en cursiva que són des d’una altra perspectiva, de narrador en tercera persona i extern (Una cosa curiosa: dins de les paraules de qualsevol dels narradors, apareixen cites textuals de la Bíblia, de Cent anys de solitud, d’un poema de l’Estellés, de la Youcernar, etc.).
Jo m’imaginava, mentre el llegia, un narrador que des de dalt contempla la línia del temps i, en cada moment, conta allò que li sembla i, alhora, dóna veu a diferents personatges de la història.
El llibre és, com si diguérem, una llarga carta, caòtica en aparença, un relat introspectiu amb afegits externs, d’algú que se sent culpable i s’adreça a algú que estima (el primer d’aquests alguns el coneixerem enseguida però l’altre, en avançar la narració, que damunt sabem que no és lineal). (Seria convenient no llegir els crítics que conten el perquè de tot això, per tal de sentir el plaer d’averiguar-ho nosaltres mateixos.)
Interessantíssim final, que arrodoneix la història i tanca el cercle.

El violí storioni que posseeix el personatge principal (semblant a un stradivarius) serà el fil que unirà la cronologia dels set segles que abraça la novel·la (des que és una llavor fins a l’instrument del present): el tema més fondo és el Mal en majúscula, i que un personatge supervivent d’un camp de concentració de l’Alemanya nazi resumeix en poques paraules dient que vol viure mirant de no fer mal a ningú, perquè voler viure fent el bé és massa pretensiós (Cita de H. Cixous: Tot el que temem ens és concedit). El Mal: la intolerància, el fanatisme, l’enveja, la hipocresia, la cobdícia, l’odi, l’egoisme, la crueltat, els camps de concentració nazis, la Inquisició...

Confiteor: Un llibre immens, per a ser rellegit.