Els Orfes del Senyor Boix hem estat d'aniversari celebrant les 1000 entrades del blog. Però hem volgut acabar la festa amb les cinc aportacions que omplen aquest apunt. Són cinc ressenyes de cinc llibres, però són alguna cosa més. Cadascú a la seva manera s'ha submergit en les emocions no només de la lectura, sinó també en el paradís que la literatura conforma en el nostre imaginari.
*
Matèria de Bretanya
Fa ja massa anys (més de 25), vaig perdre un llibre preciós:
Matèria de Bretanya, de la Carmelina Sánchez-Cutillas, editat per 3 i 4. El vaig deixar a algú, i desaparegué...
Ara, un bon amic l’ha trobat i me l’ha regalat. He passat llargues estones només mirant-me'l, acaronant-lo, fullejant-lo... M’ha fet molta il·lusió rellegir les seues pàgines plenes de records (de l'autora i meus), d’estima i melangia! Tant que en aquesta entrada commemorativa vull retre-li, a l’autora, un petit homenatge per aquesta joieta.
Pere Maria Orts en diu al pròleg parlant de la mirada al passat de l’autora:
“És aquesta una fugida cap a la negror del temps esmunyit? No. És la recerca de les arrels fondes que s’enduen la saba pels troncs i el brancam de la serena dignitat d’aquest capvespre, quasi entrada la nit, en pujar el seguici pel Carrer Major. L’hivern glaça lleugerament l’aire salobrenc i humit d’un diumenge de febrer quan el sol ja és anat. Les llums dels ciris són dos rastres de minetes votives que semblen caminar soles per les voreres. Pugen i pugen, totes iguals, fins a perdre’s a la galàxia d’ombres del capdamunt, com un prec que arribés al lloc d’aturar-se i sojornar. Una gran lluminària passa per sota el Portal Vell. El silenci és atapeït, com un rocam viu, que sols es deixa trencar per un lleuger soroll de vidres minerals, com si fessen, sense saber com, camí. Un camí que tornarà a fer-se a l’any següent i de bell nou es perdrà en una nit de diumenge de febrer. Llavors és l’hora d’eixir a la fosca blanca d’una celístia d’argent antic amb reflexos moradencs.”
I ara us transcriuré els motius que tenia l’autora per escriure aquests records d’infantesa, allà al seu poble, Altea:
“He escrit aquest grapat de fulls perquè volia rescatar, salvar de l’oblit tot un món d’éssers i de coses viscudes. Possiblement la realitat semblarà transfigurada; jo mateixa també estic perdent la condició de testimoni d’uns fets passats, i comence a participar activament en aquest joc de remembrança. Tanmateix, voldria ignorar que els anys morts són irrepetibles, perquè una força sense fronteres m’empenta cor endins un tresor de permanències inalterables.
Els homes i les dones i els xiquets del passat estan vius encara en la meua memòria, constitueixen el lligam entre el present i l’absència. I si evoque aquell temps amb melangia, ho faig en un intent de ressuscitar-ho, perquè així l’evocació pren el batec de la sang i s’omple del ressò dels noms habitats pels éssers i les coses que van existir un dia, i que ara recobren la forma i la presència sobre els fulls blancs.
Un solc de dies cendrosos marca el camí que em separa d’allò que més estime, però arrape els records com qui arrapa la terra del savis, fins que aplegue a les portes del regne agredolç de la infantesa. I amb el desig de materialitzar la llum i el soroll que fa el vent entre els salzes, he pogut nuar a mi per sempre la lleu fugacitat d’unes ombres que passen.
Ja no és un somni enfebrat el record d’aquells dies, però visc tan lligada a tot el que es va fondre, que a vegades un crit que sona en la distància em sembla que és la veu del passat que em reclama.”
elPac
*
La llebre amb ulls d'ambre
L’any passat ja el vaig acabar amb una magnífica lectura sobre la fi del món,
Yósik, el del viejo mercado de Vilnius, de Joseph Buloff (Capitán Swing, 2011), que ja vaig comentar a
Chagall, Yósik i l'extinció del món. Una novel·la que ens narra, des dels ulls d’un nen, i entre l’absurd i el realisme màgic, els canvis que es van produir a l’Europa de l’Est entre les dues guerres mundials i la destrucció material d’un món a mans de la barbàrie. Res va tornar a ser igual.
A
La llebre amb ulls d’ambre. Una herència oculta (Quaderns Crema, 2012) Edmund de Waal segueix el camí a la inversa. A partir d’unes figuretes japoneses de fusta i ivori (
netsukes) heretades del seu oncle, que viu a Tòquio, l’autor ens porta de viatge per Odessa, Berlín, Viena, París i Londres al llarg de la història de la seva família, els Ephrussi, jueus originaris d'Odessa. És la història d’Europa, de l'art, de la literatura, de la decadència, de l'horror, des de mitjan segle XIX.
“És evident que a […] la regió oriental del reich, els objectes s’han de tractar amb molt de compte. […] I mentre tot això passa, als antics propietaris d’aquests objectes els trenquen les dents i les costelles. Els jueus importen menys que les coses que posseïen. És una feinada haver-se de fer càrrec de tots aquests objectes, cuidar-los i trobar-los una llar alemanya digna. És una feinada organitzar una societat sense jueus. Viena torna a ser «una estació experimental per a la fi del món».”
És la història de la fi d’un món, de la caiguda dels imperis, de la transformació de la societat, però també de la reconstrucció d’aquest món, que acaba amb el descobriment d’un mateix. Res es destrueix, sinó que tot es transforma i acaba formant part de nosaltres. És un viatge d’anada i tornada. És Literatura, allò que permet que tot pugui ser com sempre.
Com de llunyans ens poden semblar a priori els mons del centre i de l'est d'Europa. Però ho són només sobre un mapa o en la descripció històrica. Quan baixem a peu de carrer, quan ens fiquem a les alcoves, quan mirem pel forat del pany, quan tastem les emocions i les pulsions, tot es torna proper. Aquesta és l'experiència amb la literatura, que comença quan de petits el relat oral de l'àvia ens segresta dins del relat. Viure és anar embastant relats. En el conte, en el relat, tota experiència se’ns presenta en un context determinat, amb un llenguatge concret (realista, abstracta, oníric), té, fins i tot, els seus codis ètics, que no tenen per què coincidir amb els de l’entorn ni amb els que acceptem conscientment. Anar enfilant aquests relats ens acaba construint. Acceptar cada relat com una part d’un tot no vinculat a una trama predeterminada permet créixer en totes direccions, alliberats de la presentació, el nus i el desenllaç novel·lesc i determinista. Ens permet defugir l’esperit tràgic de la vida, la sort i la dissort, la voluntat divina. Cal només acceptar que, si bé tot ens afecta, el llop tanca els ulls al final de cada conte.
Enric H. March
*
Catecisme de la doctrina cristiana
A casa dels meus pares, sempre hi ha hagut llibres. La meua mare havia llegit de tot. El meu pare llegia molt, però ell, mon pare, preferia prestar un fill abans que no un llibre (i això que el meu avi deia que sempre anava amb els seus fills al voltant com
"la gallina Marcelina"). El meu pare em va regalar el meu primer llibre. Quan cobrava un treball, sempre apartava una tant per a comprar un llibre bo. Quan viatjava, sempre portava a sobre llibres. Preferia llegir a nadar en la platja. Quan venia a visitar-me en els seus viatges de treball sempre va reservar un temps per a visitar alguna llibreria.
Avui tinc una capseta de cartó, de 13 per 18 centímetres. Va ser blanca un dia però avui té els cantons una miqueta enfosquits. A dins hi ha un llibret blau marí, amb lletres daurades al llom i la portada. Té l'aspecte d'aquells llibres reenquadernats dels anys 70. Per dins, unes 40 pàgines amb un breu estudi. I, amb vellut blau, també marí, un espai que alberga, com aquells llibres destinats a amagar ampolles de vi o pistoles, l'edició facsímil, de 5,5 per 8 centímetres, enquadernada amb un trosset de pell molt suau, d'aquell catecisme que aquest senyor, Pedro de Gante, pel segle XVII va realitzar per a ensenyar oracions i resos als indis americans, traduint aquestes oracions a un llenguatge de jeroglífics i dibuixets de coloraines de parxís (segurament de la seua invenció); un llenguatge tendre, ingenu i preciós.
És la meua petita joia i la tinc amagada entre els meus llibres. No sembla important. També tinc una còpia en paper de l'edició en PDF de la BNE
.
Però, per damunt de tot, tinc l'amor pels llibres que crec que va tenir mon pare. I que anem mantenint viu, i bonic, ací, a ca nostra.
Fitxa en Biblioteca Digital Hispánica
Catecismo de la doctrina cristiana
Pedro de Gante
Entre 1501 i 1600
Manuscrit, 83 p.
Edició facsímil de la Dirección General de Archivos y Biblioteques, 1970 (
PDF)
il cavaliere rosso
*
La senyora Dalloway
M’he sentit tan petita llegint La senyora Dalloway que no sé pas si seré capaç de transmetre res. Ambientat als anys 20 a Londres, una veu narradora explica un dia, un sol dia de la vida d’unes quantes persones, totes elles relacionades d’alguna manera o altra.
“Sempre havia tingut la impressió que viure era molt, molt perillós, encara que fos un sol dia”
La novel·la en si no té un fil argumental més enllà del transcurs del dia, sinó que són filaments que es van entortolligant, el narrador té la capacitat d’entrar directe als pensaments de cada personatge explicant-nos no el què els hi passa sinó el què els hi passa pel cap, el torrent de pensaments i emocions que tots passegem cada dia, va saltant d’un personatge a l’altre, cada ú amb el seu propi ritme vital, amb la seva pròpia veu, amb el seu remolí de pensaments més íntim.
Retrata una societat canviant, a cavall entre la tradició i la modernitat, sobretot una generació madura, que ja pot fer balanç del viscut fins aquell moment i sobretot del què s’ha deixat perdre. Parteix de la figura de la Clarissa Dalloway, l’amfitriona perfecta, la dona perfecta, al voltant de la cinquantena, amb la salut un pèl delicada, que organitza una festa per aquella mateix nit.
“L’únic do que tenia era conèixer la gent gairebé per instint...”
A partir de la Sra. Dalloway, l’autora fa una descripció de la societat britànica de principi del segle XX, de la devoció a la monarquia però amb els ulls començant-se a posar sobre la modernitat. La grandesa de l’autora es fa palesa en la capacitat de descriure els personatges directament des dels seus pensaments, les descripcions són puzles formats per les seves pròpies reflexions i per les què es desprèn de les dels altres, i així amb un cinisme profund desgrana les misèries d’una manera de viure la vida, la infelicitat col·lectiva de tanta estretor de mires i d’emocions reprimides.
Els retrats masculins més importants són els de Peter, passional i impulsiu, primer amor de la Clarissa, i amb qui encara el lliga una relació més aviat instintiva, aventurer que torna de la Índia on no va acabar de tenir sort. En Richard, el seu marit, membre del Parlament, un home com cal, conservador, tranquil, bona persona, sense cap tipus d’imaginació, el marit perfecte per la dona perfecte, només el temps dirà si han sigut feliços. En Septimus, un jove brillant que des de la guerra ha deixat de ser ell, no pot perdonar-se haver sobreviscut a la barbàrie, el cap se li’n va, copsa coses que la resta de la gent no veu, té un ritme intern diferent, el seu propi món fruit de les trinxeres i de les bales, la vida se li fa insuportable.
“L’avantatge d’envellir...era simplement aquesta: que les passions es mantenien tan vives com sempre, però s’adquiria –per fi!– la facultat que dóna a l’existència la flaire suprema –la facultat d’agafar l’experiència i fer-la girar, lentament, cap a la llum.”
Però els retrats realment valuosos, els que permeten valorar la importància del llibre, són els femenins, a part del de la pròpia Dalloway, extremadament perfecta, però massa rígida en les formes, antiga en un món canviant, que observa per on van els canvis però en el fons pensa que no van amb ella, que renuncia a la seva potencialitat per portar una vida perfecta, això sí li falla el cor, i suposo que l’autora es refereix als dos conceptes de cor. La seva filla, que no brilla com la seva mare però que en canvi enamora també a tothom (excepte a en Peter), que sí sap que el món evoluciona, que es recolza emocionalment en una professora, l’antítesi de la seva mare, la que representa un altre dels tipus de dona intel·ligent descrits per l’autora, la que nega la seva feminitat, la dona dura i estudiosa, que prové de classes menys afavorides, que pateix la injustícia del dia a dia derivada del llit on neixes sumada a la de néixer dona, fortament acomplexada pel seu físic i per la incapacitat d’agradar als homes. Lady Bruton l’altra tipus de dona intel·ligent, aquesta nascuda en casa bona, sempre envoltada d’homes amb poder, influeix en la política i en la societat des de casa seva, a l’ombra. La Sally, amiga de joventut de la Clarissa, era una ànima lliure, desvergonyida i simpàtica a qui el temps va acabar situant al seu lloc, dona i mare. La jove Rezzia, la dona d’en Septimus que no entén el desgavell emocional del seu marit, a qui tot plegat li va massa gran, la malaltia del seu marit, la ciutat...
“Ella, que tenia el doble d’enginy que el seu marit, havia de veure les coses a través dels seus ulls – una de les tragèdies de la vida conjugal. Tenint un pensament propi com tenia...”
No és una novel·la planera, com mai ho són els pensaments, els pensament es recargolen i s’emboliquen, les emocions s’emboliquen i es recargolen i la novel·la és això, un torrent de pensaments i emocions, en una societat rígida i hipòcrita que comença a canviar, on la dona sense un home al seu costat, no és ningú, sigui qui sigui, sigui com sigui
Gran feina la de la traductora, Dolors Udina, perquè traduir-la no deu haver sigut una tasca gens senzilla
Us recomano la ressenya que en feu la
Maria Nunes, a qui li tinc una gran admiració no només per els seus coneixement sinó també per la manera com els sap transmetre.
La senyora Dalloway
Virgina Woolf
RBA (La Magrana), 2013
Traducció de Dolors Udina
Anna (miu)
*
Sobre l’Alícia de Lewis Carroll i la cultura popular
Sóc incapaç de ressaltar un únic llibre que m’hagi marcat i donar-li una preeminència per damunt dels altres. Em sembla una tasca dificilíssima perquè cada etapa de la vida, cada lectura que fem, té el seu propi procés i pertany a un temps i a unes circumstàncies diferents.
“Marcar”, segons el diccionari, significa
posar una marca (en algú o alguna cosa), deixar l’empremta, un senyal, una cicatriu. I com que de lectures que m’hagin deixat empremta, senyal i fins i tot cicatriu n’hi ha unes quantes, he decidit parlar de la primera narració que em va colpir. Una, que des del principi em va entusiasmar i de la que al llarg del temps n’he anat tenint diferents visions:
Alícia al país de les meravelles.
Curiosament, la primera aproximació al clàssic de Lewis Carroll, com suposo que li deu haver passat a la majoria de gent, era bastant poc literària en sentit estricte: es tractava d’una adaptació infantil, en format de conte il·lustrat, de la pel·lícula de Walt Disney de l’any 1951. Presentava aquella iconografia tan típicament disenyana que va sepultar en l’oblit els gravats originals de Sir John Tenniel, que tenien uns trets excessivament decimonònics per a la canalla de la segona meitat del segle XX, acostumada a gaudir de les coloraines.
Més endavant, ja a l’adolescència, vaig començar a fullejar un llibre que voltava feia anys per casa:
Libro juvenil de selecciones: una traducció de les miscel·lànies que publicava
Reader’s Digest per als països de parla hispana. Un dels seus articles anava dedicat a la gènesi d’
Alícia al país de les meravelles i a com Lewis Carroll s’havia inspirat per a escriure-la en un dels seus passejos amb la nena Alice Liddell, amb qui mantenia una entranyable amistat explicada de forma molt edulcorada i sense entrar en gaires profunditats.
Després, jo aniria descobrint aspectes menys convencionals de la fascinació de Carroll pel món infantil. El primer pas per a abastar l’univers carrollià des d’una altra perspectiva va ser la lectura d’una edició d’Alianza editorial a cura de Jaime de Ojeda (també n’era el traductor), que recuperava els dibuixos originals de Tenniel.
Però va ser aprofundint sobre el particular univers d’
Alícia i de les complexitats que s’ocultaven darrere del personatge públic del reverend Dogson (nom real de Carroll), com vaig conèixer la gran col·lecció de retrats infantils i de correspondència amb les nenes, que ell, gran fotògraf i admirador del cos nu i de la bellesa edènica, havia atresorat al llarg dels anys. Algunes de les fotos s’han conservat, però se sap que moltes van ser destruïdes per mor del puritanisme victorià i per l’escàndol que les imatges van suposar per a les famílies d’Alice Liddell i les altres nenes retratades. En aquest sentit, podríem dir sense equivocar-nos gaire que Carroll fou un precursor, el predecessor del Nabokov de
Lolita.
Evidentment,
Alícia... no és un relat infantil, encara que el fet d’estar protagonitzat per una nena hagi facilitat que les versions adaptades i destinades als menors proliferessin al llarg del temps tot convertint-se en un referent, sobretot als països anglosaxons. Aquest èxit va propiciar l’aparició d’una segona part de les aventures el 1871:
Alícia a través del mirall.
No incidiré gaire en l’ambient oníric que sura per tota la narració i que contrasta amb la racionalitat imperant a la societat anglesa de l’època. S’ha parlat molt de les coincidències entre
Alícia... i
El procés de Kafka, així com del gust que ambdós autors mostraven per les situacions inversemblants que, no obstant, amagaven tot un univers d’opressió suggerit a través d’unes imatges que podríem qualificar de proto-dadaistes. En el cas de Carroll, caldria afegir-hi l’element lúdic, la passió pels jocs de paraules, l’antropomorfisme i l’interès per les matemàtiques i la lògica.
Però agafant com a punt de partida l’obra de Carroll, el que voldria destacar és la permanent convivència entre l’alta cultura i el que s’ha anomenat, de vegades amb cert menyspreu, cultura popular. Perquè he de confessar que, el el meu cas, totes dues han conformat per igual un imaginari personal. Les dues s’han complementat, han encaixat l’una dins de l’altra com si formessin part d’un puzzle. En definitiva, totes dues han deixat en mi la seva marca indeleble, i una bona mostra n’és el meu interès creixent per
Alícia al país de les meravelles des dels anys, ja llunyans, en què una primera i captivada lectura infantil m’hi va apropar.
Perquè és evident que sense l’espurna que es va encendre amb aquell conte il·lustrat de la meva infantesa, ple de dibuixets i amb uns textos curts que eren la mínima expressió, no m’hauria fascinat tant el relat de Lewis Carroll ni les diverses exègesis i interpretacions que se n’han fet. Accedir a aquella adaptació infantil de l’editorial Toray i a la pel·lícula de Walt Disney em va dur a descobrir més tard, no només la narració de Carroll, sinó també la versió en cinema mut que Cecil Hepworth y Percy Stow havien fet el 1903. Una joia.
De la mateixa manera, els tebeos i les sèries de televisió que llegia i veia amb tanta fruïció, es donen la mà amb lectures posteriors considerades (amb tota justícia) alta cultura. Com, si no, m’ho hagés manegat per rastrejar la petjada cervantina en les parelles d’amics aventurers que, a la manera de Don Quijote i Sancho, formaven personatges a priori tan allunyats en el temps i instal·lats en contextos tan diferents com Mortadelo i Filemón, Starsky i Hutch o Roberto Alcázar i Pedrín (heretats del meu pare)?
No hi havia una forma més lúdica d’aprendre sobre la guerra de Secessió nordamericana que la visió aclaparadora de l’incendi d’Atlanta a
Allò que el vent s’endugué o la lectura de
Mujercitas de Louisa May Alcott (una escriptora, per cert, molt més interessant del que a primera vista pugui semblar, a qui sortosament, s’està alliberant de l’etiqueta de novel·lista ensucrada gràcies a alguna revisió crítica de la seva obra).
Dubto que m’haguessin interessat tant les sinuositats de l’ànima humana i el concepte d’alteritat, si abans de saber qui eren Freud, Jung, Proust, Robbe-Grillet, Machado o el mateix Kafka, no hagués vist pel·lícules de monstres de sèrie B, que a la vegada m’havien de conduir a valorar les llums i ombres de l’expressionisme alemany i a apreciar obres mestres del cinema i la literatura com
Frankenstein o
King Kong, per exemple.
Com hauria estat la meva relació amb la ciència sense les lectures juvenils de Jules Verne?
Com m’hauria aproximat al franquisme sociològic si no fos, per via de la menystinguda cultura popular, amb les pel·lícules de Joselito i Marisol o les comèdies anomenades “espanyolades”, que tan bé retrataven –molts cops, sense ser-ne del tot conscients- la idiosincràsia d’aquell temps?... I què dir respecte del coneixement que sobre la censura del Règim han aportat les mutilacions matusseres de novel·les, pel·lícules i publicacions humorístiques, amb la finalitat de fer passar bou per bèstia grossa?... Es podria fer un paral·lelisme tot relacionant l’Espanya franquista amb
Fahrenheit 451, la novel·la de Bradbury i la pel·lícula de Truffaut.
No oblidem que inclús s’havia arribat a modificar la lletra d’alguna
copla que entonaven les folclòriques del moment, i que abans havien cantat, amb diferent intenció, artistes represaliats i exiliats com Miguel de Molina. És bo que se sàpiga que bona part d’aquell capital cultural que el franquisme es va voler apropiar interessadament, no li pertanyia. Veiem, de nou, com la cultura popular va estretament lligada a la història, als costums que marquen època i a l’art (parlem de Goya i l’Espanya negra, per exemple?...).
En fi, m’estic estenent massa i l’assumpte seria llarg: un tema em porta a l’altre, i el més segur és que això ja siguin figues d’un altre paner que ultrapassen el marc de la literatura.
En tot cas, la qüestió és que la cultura, amb tots els matisos que es vulgui, és un tot difícil de destriar. I per més que se l’intenti encotillar i explicar des de dues vessants diferenciades, al final tot són referents que ens remeten a les mateixes coses perquè, en el fons, formen part del mateix.
Sícoris
