divendres, 8 d’agost del 2014

Paradoja del interventor | Gonzalo Hidalgo Bayal


Paradoja del interventor
Gonzalo Hidalgo Bayal
Tusquets Editores



La història, l'anècdota és ben senzilla: Un home d'edat avançada, aprofita, en una nit de novembre, la parada del tren en el que viatja en una estació desconeguda per fer-se un cafè i omplir-se una botella d'aigua. Per una confusió el tren marxa amb tot el seu equipatge, diners i documentació, deixant-lo en aquella decadent i ignorada ciutat. Els personatges que coneixerà el batejaran com "l'interventor". Així de simple.

A partir d'ací començarà l'inexorable descens cap a una degradació total: física, moral... Un descens als inferns. Que, en acabar de llegir la novel·la, pensarem en una degradació universal.
No hem de preguntar-nos res més. Hem d'acceptar aquests paràmetres i no qüestionar-nos res, com en un relat kafkià. Una volta hem acceptat les regles i hi estem immersos, el narrador ens conduirà per un món absurde i amb uns personatges que reconeguem però que ens resulten incomprensibles, surrealistes, tota una galeria de monstres i situacions esperpèntiques.

Però el que més m'ha sorprés ha estat la prosa utilitzada, un autèntic gaudi per als sentits. T'hi has d'acostar sense presses, amb una lectura pausada, amb la intenció de gaudir d'ella, a més del que s'està contant. Una escriptura polida, escolpida delicadament, sempre buscant la paraula exacta, l'adjectiu o adjectius precisos, amb moltíssimes referències literàries i bíbliques...

No és un llibre per a passar sobre ell de puntetes, tan sols perquè ens conte una història i ja està, no. Si busques intriga, acció... no és la teua novel·la. És una altra cosa.

dilluns, 4 d’agost del 2014

PULPHEAD. John Jeremiah Sullivan

Pulphead
John Jeremiah Sullivan
Mondadori ed.
2013
Traducció al castellà de Mauricio Bach
365 pàg.

John Jeremiah Sullivan, nascut el 1974, presenta en aquest primer recull seu de reportatges llargs, un nova mostra de la vitalitat i bona salut d'aquesta no ficció americana. Gràcies a la gran quantitat de revistes i publicacions que tenen, hi ha un nombre grandiós de periodistes i escriptors que poden desenvolupar el seu treball amb personalitat i de manera periòdica cosa que els hi serveix també per anar-se creant un estil i un nom.

Aquí, per exemple, són 14 reportatges (i un epíleg afegit per aquesta edició) extrets de pubblicacions com el GQ, Harper's Magazine, Oxford American o The Paris Review.

Sullivan escriu amb un estil fresc i curiós, molt documentat amb cada tema i molt influït per la tradició dels periodistes del jo; que intervenen molt ells mateixos en el relat (per exemple en l'artícle del festival de rock cristià, on busca expressament el contacte amb joves seguidors d'aquesta música...), i on l'autor explica molt d'ell mateix en cada reportatge: Pots saber que pensa i opina de cada tema tracat perquè ell t'ho explica. Però és sobretot l'agudesa dels seus punts de vista, la frescura de la seva escriptura, la varietat dels temes i la manera com els afronta el que diferencia i, sobretot, el converteix en un dels millors observadors d'aquesta cultura popular americana i mediatitzada.

Pot parlar de música, en plan fan però alhora de manera imparcial i assenyada, en reportatges sobre l'Axl Rose (visitant la seva ciutat natal), una entrevista a l'últim Wailer (la banda de músics de Bob Marley) viu o un artícle sobre Michael Jackson (segurament una de les poques mirades sobre el cantant que no cau en els tòpics i les coses que ja ens han explicat mil vegades...): M'atreviria a dir que aquest reportatge és una petita obra mestra sobre el talent precoç i la infància perduda...

Hi ha articles que son autobiogràfics i personals de l'autor com quan explica la història del seu germà que es va electrocutar i els dies que va estar en coma, el reportatge on explica com després de comprar-se una casa (la típica casa americana amb porxo i jardí), li lloguen perquè serveixi d'escenari per una telesèrie amb tots els inconvenients que això li suposa; o l'epíleg que descriu una visita seva a Disneyworld.
Llavors també hi ha històries sobre el Katrina i les seves conseqüències, el relat de com va ser assistent a l'universitat d'un llegendari escriptor i poeta o un reportatge que podia haver sigut aburríssim però el converteix en súper interessant que va sobre les coves amb pintures que van anar deixant els indis americans d'abans que hi arribés Cristòfol Colom. O també un reportatge molt divertit sobre els participants del primer reality que va emetre la MTV i el què va suposar... Una manifestació del Tea Party (aquests lobbys americans d'extrema dreta neolliberals...) a Washington acusant a l'Obama de comunista... I fins i tot un fake que sembla real fins que ell ens ho diu...

"Los túneles en realidad no son "subterráneos". Lo oí en un documental sobre Disney World. Los túneles están a nivel del suelo. Todo lo demás está construido encima. Disney World es un gigantesco montículo, uno de los más grandes construidos jamás en Norteamérica. Cuando uno camina por el parque está unos cuatro metros y medio por encima del nivel en el que empezó a construirse.

   Una de las funciones más importantes que estos túneles cumplían para Disney era que le permitían mantener a los personajes ocultos cuando no llevaban puesto el disfraz. No quería que los niños viesen, por ejemplo, a Pluto dirigiéndose cabizbajo hacia la sala de descanso al acabar el turno. De modo que en Disney World los personajes aparecen cuando se les necesita y después desaparecen"

divendres, 1 d’agost del 2014

EN LA PATAGONIA. Bruce Chatwin

En la Patagonia
Bruce Chatwin. Traducción Eduardo Galigorsky
Península ed.
2014



A la Patagònia
Còmplices ed.
2012
Traducció Ferran Ràfols Gesa



Aquest post està dedicat a en Toni, que aquest estiu se sent més orfe que tots els orfes.


Vaig anar un dia de juliol a Hostafrancs, de visita i amb curiositat per tot allò que va passar al juny. Vaig passejar per un barri ple de vida, de botigues, de gent amb poca roba que passava molta calor. Vaig entrar al mercat municipal: sempre són llocs curiosos de veure, amb tota la teca exposada. Al pis de dalt, han posat una botiga de una cadena cooperativa que ven llibres, joguines, pintures, llapis, bolígrafs, quaderns i tot això. M’agrada canviar de llibreria, posar-li les banyes al meu llibreter fidel i visitar d’altres, amb fons editorial desconegut. I allà em vaig trobar aquesta joia, reeditada en castellà per Península, com a part de la celebració dels seus 50 anys.

La novel·la va ser publicada el 1977, després que Chatwin ja fos conegut com a periodista, viatger, entrevistador, expert en art i arquitectura, Bon vivant i, com diuen en anglès, un socialite, una mena de personatge conegut. Amb aquest novel·la va afegir prestigi d’escriptor a la seva personalitat erudita i brillant, segons Rushdie. Totes les seves ressenyes expliquen que va començar treballant per Sotheby’s, va viatjar molt, va conèixer contemporanis (Herzog, Theroux), va entrevistar gent (Nadezhda Mandelstam, Malraux) i va escriure un grapat de llibres de viatges, encara que són llibres i punt. També i amb poca pudor, expliquen que va ser bisexual o homosexual, tot i casar-se amb una dona i encara que ella n’estigués al cas. També expliquen que va morir de Sida, a Niza, el 1989, jove però molt castigat.

Explica un viatge per la Patagonia, buscant els misteriosos orígens d’un tros de pell que un avantpassat viatger va deixar a casa del jove Chatwin, suposadament pertanyent a una mena de dinosaure. És l’excusa del viatge que li permet donar-hi un sentit. Va demanant per la cova on van trobar les restes, intentant conèixer gent que en sàpiga. Però només una excusa, perquè el que de debò explica Chatwin és la gent, la història, els costums, els contes, les llegendes de la gent diversa que ha viscut en aquest territori o que s’hi va instal·lar per fer-hi vida. Anglesos, alemanys, gal·lesos, espanyols, asturians. Indígenes nòmades que recorren el territori, exploradors que busquen regnes mítics, navegants que volen descobrir noves vies, naufragis i enfrontament, violència i pastures infinites per la ramaderia. Una pila de personatges i històries explicades en un llenguatge precís i de manera succinta. Un dels personatges, sens dubte, Charles Milward, capità de la marina mercant, que va instal·lar-se a Punta Arenas, com a vicecònsol britànic i després director de banc.

Com que tot viatge és un viatge interior, com que són temps de viatges, aquest llibre permet fer-ho sense sortir de casa; o també a la platja, a la muntanya, a la piscina, sota un arbre o allà on vulguis.
Gaudiu gaudiu.


dimarts, 29 de juliol del 2014

Història d'Irene - Erri de Luca



Erri De Luca
Història d'Irene
traduïda per  Albert Pejó
Editorial Bromera, 2014

Tres relats d'Erri De Luca:



Història d’Irene
A mig camí entre una faula, una història de sirenes i un somni, De Luca ens explica la relació d’un escriptor amb una adolescent molt especial que passa les nits nedant al mar i els dies a terra, en una petita illa grega.

Irene no sap parlar, la resta d’habitants de l’illa  la toleren però no s’hi relacionen, l’escriptor en  canvi s’hi sap comunicar perfectament, posarà veu als seus pensaments, ens explicarà perquè no parla, perquè neda tan bé, de què s’amaga.

Com sempre Erri de Luca ens recordarà el necessari equilibri home-natura, la importància del nostre mar, dels dofins, de les balenes, la necessitat de respectar-lo, de respectar els éssers que en ell hi viuen.

Ens parla de comunicació, de respecte, d’amor, d’amistat, de responsabilitat, de por, de passat, de futur, d'esperança, ens demanarà que esbatanem les portes de la nostra consciència, no tot és el que sembla ni el que sembla acostuma a ser.

I ho farà tot amb aquella delicadesa que li és pròpia, amb poques paraules, amb molta suggestió, amb el vaivé de les onades marcant el ritme.

El cel en un estable
Durant la 2a Guerra Mundial, un grup de fugitius s'amaguen en una casa fins a la nit apropiada per fugir d'Itàlia remant fins a Corfú, el relat està protagonitzat pel suboficial Aldo De Luca (pare de l'autor) i un jueu, la relació que s'estableix entre ells, la postura adoptada per Italia al costat del feixisme, la passivitat d'anys enrere que rebota al final de la guerra quan es destapa els ulls i comprova en quin bàndol va fer la guerra, el jueu l'ajuda a comprendre l'abast del desastre i alhora el reconcilia amb la pròpia humanitat.

Una cosa molt estúpida
Un relat commovedor i d'una tristesa extrema, un avi que se sent ocupant un lloc que ja no li pertoca, disminuïnt els aliments que s'han de repartir la resta de la família, que ja és tan poca cosa que ni respecte mereix, un avi que somnia amb la felicitat i la busca.


Erri De Luca, com sempre precís, poètic, evocador, punyent i capaç de transmetre sentiments, bellesa i emocions, en una atmosfera que ens és molt nostra.

Enllaç a l'entrevista que li varen fer a l'autor a Via Llibre (llàstima que estigui doblada enlloc de subtitulada)
http://www.tv3.cat/videos/5054194/Erri-de-Luca--Historia-dIrene

dimecres, 23 de juliol del 2014

LOS HEDONISTAS. Enrique Juncosa

Los hedonistas
Enrique Juncosa
Libros del lince ed.
2014
202 pàg.

Primer llibre de relats d'Enrique Juncosa, que abans va ser crític d'art al País, i director del Museu d'Art Modern de Dublin.

És un recull variat de relats i molt cosmopòlita, situats en llocs diferents i també en èpoques vàries.
És molt bo el conte explicat des del punt de vista de l'esposa, de com Miró ha de fugir de França quan els alemanys envaeixen el país. O del (potser) Juncosa nen que va tenir la gran Jean Seberg de veïna dos o tres estius (magnífic relat!!!!) i un pop al mar.
El relat de la visita de Somerset Maugham i el seu acompanyant vist per una resident avorrida a la Birmània colonitzada a principi de segle.
Quasi sembla un novel·la de viatges nocturns el conte localitzat a Kuala Lumpur i les seves nits plenes de personatges pintorescs i despreocupats...
L'escriptor James Baldwin a Istambul o la possible història del Comte de Villamediana enamorat de Felipe IV el 1622...

Però en la majoria de contes s'hi acaba descobrint una sexualitat latent i desbordant; hedonista com el títol mateix indica. Cossos que es miren, es busquen i es toquen. Una homosexualitat culta i cool..., que viatja molt i llegeix...

I el què destaca en tots els contes és que Enrique Juncosa fa que siguin molt lineals, que sembla que no passi res, però que vagis fent, sense pirotècnia ni virgueries... Tot i que de cop: PAM!!!! i et quedes amb la boca oberta...
I llavors estàs uns quants dies pensant-hi encara...

dijous, 17 de juliol del 2014

Cold Turkey, d'Encarna Castillo: una novel·la sobre la dualitat



Encarna Castillo 
Cold Turkey
Trampoline, 2013 



Cold Turkey era la expresión con la que, sobre todo en el jazz, se definía al estado de abstinencia con el que se intentaba superar alguna adicción.
Cold Turkey, pàg. 125


Podríem dir que Cold Turkey és literatura que parla sobre literatura i no ens equivocaríem. Si afirméssim que és una novel·la sobre el jazz i la cultura popular, continuaria sent cert. La qüestió és que darrere d’evidències com aquestes i d’un estil senzill, lluny d’estridències formals que a vegades només són focs d’artifici, la novel·la d’Encarna Castillo conté moltes altres coses.

La meva impressió mentre la llegia és que és una novel·la sobre la dualitat. Hi ha una dualitat òbvia, que és l’espacial i temporal, la que ens du de Barcelona a Nova York i de finals dels 50 a l’actualitat i que també ens ofereix alguna pinzellada, gens gratuïta, sobre l'efervescència del París de meitat del segle XX, el que havia de conduir a l'eclosió del maig del 68. 

Però també hi trobem les dues cares de la cultura: l’oficial i la subterrània, la literatura “de tapa dura” i la de “las novelas de a duro”. Debbie, la protagonista, és una escriptora de pulp lèsbic que ha de justificar la seva feina alimentícia mentre reivindica la funció social de la cultura popular, tan menyspreada pels puristes i els oficialistes; tots aquells que s’han apropiat del terme “cultura” per tal de guiar la resta de mortals per la senda d’un cànon de correcció que exclou invariablement qualsevol manifestació que s’aparti dels models establerts:

No quiero hacer aquí una apología literaria del pulp [...], pero siempre defenderé que las mujeres surgidas de él han ayudado a otras mujeres tanto o más que El segundo sexo, de Simone de Beauvoir. Esas pequeñas aportaciones escritas en papel barato han ido abriendo un espacio para la libertad, desde las gasolineras y las farmacias –lugares reales de nuestro país donde se encuentra la élite femenina de la calle- a las mujeres que nunca habrían podido llegar por sus propios medios a los cafés parisinos donde tú puedes codearte con la crème intelectual. (pàgs. 179-80).

La música, el principal motor de la novel·la, juga també amb un altre tipus de dualitat, la que ens permet passar del jazz novaiorquès de locals com el Pinky Sky o el Five Spot Café (lloc de reunió d’artistes com Frank O’Hara, Grace Hartigan i Larry Rivers) a la rumba catalana de llocs mítics de la Barcelona dels 50 com el bar Carmona del carrer Parlament o la sala La Macarena, convertida avui en discoteca. I entremig, van desfilant personatges reals i ficticis en una feliç amalgama que inclou, a banda dels personatges de la novel·la, referències a gent tan diversa com John Coltrane, Lola Flores, Chet Baker, Peret i Dora Smith.


Gràcies a la passió per la música i a la necessitat d’obrir nous horitzons, la dualitat cultural i les formes de vida diverses s’acabaran fusionant en un projecte aglutinador: una mena de melting pot que parteix de la peripècia vital d’Ana, una noia del carrer Escudellers, producte de la Barcelona dels perdedors de la guerra civil, i Bernard, un d’aquells mariners de la VI Flota, “hermoso y rubio como la cerveza”, com els que retratava Català Roca i que van fer del Barri Chino i de la Plaça Reial el seu feu. Tot un món de bohèmia que ha anat desapareixent a cop d’intervenció urbanística i de concessions al sector turístic.

Vida, literatura, espectacle, música i cinema... De les estampes dels bistros de Saint-Germain-des-Près, del París de Debord i d'una Sorbona amarada de teories sartrianes -tot plegat viscut de forma vicària a través de cartes-, a la Barcelona del Price i del FotoRamblas, passant pels bars, les editorials i les fredes oficines de Nova York que tant recorden el món de Billy Wilder. Sense oblidar la dèria dels americans dels anys 50 per tot el relacionat amb ovnis i ciència ficció en general, de la que la polèmica retransmissió radiofònica d’Orson Welles el 1938 ja va va deixar constància, i que forma part del moll de l'os de la cultura nordamericana, com palesen les pel·lícules d'Ed Wood i tota la producció pulp que va desencadenar el fenòmen. Inclús el 2001, els germans Coen reprendran el tema de forma tangencial a la magnífica El hombre que nunca estuvo allí. En definitiva, concepcions diferents sobre vida i cultura que provoquen també una certa esquizofrènia personal, una escissió inevitable:

Vivir fuera de tu propio país es como ser dos personas a la vez: una, la nueva, la que creé el mismo día que llegué y que siente las cosas profundamente; la otra, la que llegó desde casa y no ha cambiado, pero que casi no se atreve a salir por estas calles para no molestar a la otra persona que he creado aquí. (Pàg. 183).

En realitat, París i Nova York formen part de l’oposició entre Europa i Amèrica (amb tot el que comporta d’idealització d’allò que no es coneix i es mitifica. El vell i el nou continent comtemplant-se embadalits). Mentrestant, Barcelona queda com un reducte de la misèria del franquisme, una terra de ningú incrustada al bell mig del continent europeu com un microcosmos que poc a poc va veient el món per un forat: primer, amb l’arribada de la VI Flota i després, amb l’allau del turisme de sol i platja. És la dualitat d’una Barcelona que vol i no pot, d’un territori que és visible i invisible alhora. Una Barcelona oficial, com de targeta postal per a mostrar a les visites, contraposada a una ciutat que bull al marge dels grans esdeveniments i viu girada envers ella mateixa tot conformant un univers tan propi com definitori:

Durante los cuatro meses que Tim llevaba en Barcelona, en FotoRamblas había descubierto un efervescente mundo fermentado en lugares como el Barrio Chino y algunas zonas del Paralelo (...). Los variopintos personajes del mundo del espectáculo y del deporte barcelonés que desfilaban por el estudio, fueron para Tim un disparatado aprendizaje de la España más bizarra y genuina. (Pàgs. 116-7).

El Cold Turkey al que s’al·ludeix és una síndrome d’abstinència que casa molt bé amb el concepte de spleen de Baudelaire: hi ha un to melangiós que sura per la novel·la i que, malgrat tot, contrasta amb l’abúlia existencial de Debbie, la nostra escriptora de pulp:

Mi vida como ameba –como me llama una compañera de trabajo- no es una cuestión de modernidad, sino de supervivencia y adaptación al medio (pág. 186).

Així doncs, quan Debbie Sanders publica per fi la seva primera obra “seriosa”, la titularà significativament Aunque nada pase. I aquí de nou retrobem la dualitat com a leit motiv, perquè sota una aparença d’immobilisme filosòfic hi ha tota una realitat subjacent que ens demostra el contrari: gent que es desplaça constantment del seu lloc d’origen, sempre a la recerca de noves realitats que supleixin la que es deixa enrere. Les raons són sempre tan diverses com diverses són les situacions i les persones: hi ha qui busca un racó de món que li resulti estimulant, hi ha qui fuig de persecucions polítiques i hi ha qui s'ha d'escapar com pot de la misèria. Gent que, conscient dels canvis socials o totalment aliena a ells, no deixa de crear, d’associar-se, de relacionar-se, de moure’s. En definitiva, de viure.


dilluns, 14 de juliol del 2014

LA CALLE GREAT JONES. DON DELILLO

La calle Great Jones
Don Delillo.
Seix Barral ed.
2013.
295 pàg.
Traducció de Javier Calvo.



L'editorial Seix Barral segueix publicant amb regularitat l'obra de Don Delillo.
Aquest cop ens arriba aquesta novel·la del 1973, que en aquell moment era la seva tercera obra publicada.

Aquí ens explica la història de Bucky Wunderlick, la més gran estrella de rock del món, que en un moment donat, enmig d'una gira mundial, decideix abandonar, deixar-ho tot i recluïr-se en un apartament del Carrer Great Jones, a Nova York on busca el silenci i la pau interior. Aquest exili però és cotinuament interromput per tota mena de visites inesperades: el mànager, la nòvia groupie, alguns amics i fins i tot uns membres d'una estranya secta (que acaben formant part de l'argument del relat)...

Don Delillo, anticipant-se un cop més, ja parlava llavors de la fama mediàtica, la imatge contemporània, la solitud de la persona enmig del món, la possibilitat de l'existència de conspiracions governamentals, etcètera... Conceptes que aquí ja avançava i després anirà ampliant i seguirà desenvolupant en les seves posteriors novel·les.

A "La calle Great Jones", al ser un dels seus primers treballs, Don Delillo no té encara aquell estil tant personal i minimalista, abstracte però precís; fragmentat, que l'ha acabat caracteritzant i que l'ha convertit en un dels autors contemporànis més personals i inclassificables.
En aquesta, per exemple, amb una història lineal de principi a fi (a la manera tradicional: amb presentació-nus-desenllaç) fa servir molt els diàlegs per explicar la història i construïr l'argument. Hi ha molt poques descripcions. I tot surt de les boques dels personatges

Tot i no ser, una de les seves millors novel·les, aquesta, no decebrà a la gran legió de seguidors fanàtics que Don Delillo ha anat configurant...

"-Yo no me dedico a nada. Simplemente estoy aquí o allí. La gente me usa para lo que le da la gana. Es una forma de existir. Todo el mundo tiene su forma y ésta es la mía. No es ni mejor ni peor que la de nadie."
(pag. 54)

dissabte, 5 de juliol del 2014

BARBA XOPA DE SANG. Daniel Galera

Barba xopa de sang
Daniel Galera
L'altra ed.
2014.
381 pàg.
Trad. de Josep Domènech Ponsatí






"No és tant el record melancòlic d'una absència com la confirmació reconfortant que tot plegat existeix i continua formant part del món."
(pàg. 192)


Què coneixem del Brasil? A més d'en Neymar, l'Alves, "La garota de Ipanema" i les xancletes?
No gaire res (però ull també amb les recents edicions de Proa d'en Jorge Amado)...


Daniel Galera, és un jove autor nascut el 1979 a Sao Paulo, que presenta aquesta seva primera traducció on hi ha un introvertit protagonista obsessionat en conèixer la misteriosa història i desaparició del seu avi en una petita població turística al sur de Brasil.

A la història, narrada en tercera persona, aquest protagonista, de caràcter introvertit i callat, professor de natació i triatlons, viu una recollida existència en aquest poble coster alhora que vol saber la vida del seu avi desaparegut enmig d'aquests habitants de caràcter reservat.

Galera aconsegueix reflexar la solitud i les particularitats del personatge (memòria de peix amb les cares de la gent que veu) i, desde a fora amb la tercera persona narrativa afrontar quan el ritme del relat ho necessita, amb uns diàlegs àgils, fer entrar un seguit de personatges curiosos i divertits, que li dónen ritme i un aire especial i addictiu a la història.

Ja ens ho deien que aquesta novel·la era bona i no en fèiem gaire cas però sí, tenien raó i és excel·lent...
Aquesta novel·la és un descobriment i Daniel Galera (un crack) hauria de ser, a partir d'ara, un autor a seguir.

"...però ell sap que semblen una mica més grans. Massa esforç, massa sol, masses radicals lliures a la sang que se sumen als contratemps físics i emocionals que afecten a tothom i que el nostre cos ha de carregar com si fossin senyals cridaners o subtils, de vegades molt i molt subtils o fins i tot invisibles, i encara així d'alguna manera perceptibles des de fora. El cos és la seva càpsula del temps i el seu viatge sempre és una mica públic, per més que intentem amagar-lo o maquillar-lo."
(pàg. 186)

dijous, 3 de juliol del 2014

100 anys de Joan Vinyoli

Grafit sobre paper japonès - David Ribas

TOT SÓN PREGUNTES

Tot són preguntes
que mai no tenen resposta.
Tocat no sé per quina absurda mà
se sent un violí:
l'arquet fa mal, d'això no n'hi ha dubte.

Passem el dia en una vella
taverna on la gent beu, on jo mateix bec
per allunyar molts àrids pensaments
que no tenen, però, cap mena d'importància.

Es poden fer moltíssimes coses, 
que no són res, partint d'aquest principi:
tot és ara i res.



dimecres, 2 de juliol del 2014

Quatre llibres narratius llegits recentment

Karl Ove Knausgard
La muerte del padre. Mi lucha. Tomo I (Min Kamp, I)
Editorial Anagrama
Traducció al castellà de Kirsti Baggethun y Asunción Lorenzo
  
Comentari:
Primer volum d'una autobiografia personal. Knausgard ha escrit sis volums en total, que Anagrama anirà editant a poc a poc. 
En aquest, l'autor narra i reflexiona sobre la complexa relació que va tenir amb el seu pare, durant la vida d'aquest i fins la seva mort.
Un text fred com el gel. Potser amb el temps serà una obra comparable amb “A la recerca del temps perdut”. A Noruega els sis volums de que consta l´obra han suposat una absoluta commoció. Pel meu gust, una lectura un pel pesada però sens dubte, estem davant d´una obra important: literatura confessional, pura y dura.   
Gregor Von Rezzori
Memorias de un antisemita (Memoiren eines antisemiten, 1979)
Editorial Anagrama
Traducció al castellà de Juan Villoro

Comentari:
Aquesta novel·la es una obra mestra absoluta. Von Rezzori es un gegant. Aquí sí que hi trobo l´ombra de Marcel Proust. He estat molt content, immensament feliç, llegint aquest llibre. Un noi romanès de bona família, i ascendència austríaca, a les acaballes del Imperi Austro-hongarès, topa o xoca a cada etapa de la seva vida amb diferents persones d'origen jueu. 
L'antisemitisme del protagonista, a vegades latent o inconscient, altres cops directe o atàvic, provoca que al llarg de la seva vida hagi de reflexionar sobre aquest fet. Com us deia abans, una obra mestra absoluta.
Eduardo Halfon
Monasterio (2014)
Editorial Libros del Asteroide

Comentari: 
El protagonista es un llatinoamericà (guatemalenc), descendent de jueus, que viatja a Israel, acompanyat pel seu germà, per assistir-hi els dos a la boda de la germana: una jueva radical ortodoxa.
El tema del llibre es la identitat i el seu poder constitutiu i alhora dissolutiu de la personalitat. En la meva modesta opinió estem davant d'un relat magistral. El llibre és molt breu però profundament intens. Les darreres deu pàgines sòn impressionants. Una petita joia.
  
Patrick Deville
Peste & Cólera
Editorial Anagrama
Traducció al castellà de José Manuel Fajardo

Comentari:
Biopic d'Alexander Yersin, metge suïs deixeble de Louis Pasteur, i descobridor del bacil de la pesta.


Per a mi el més important es la prosa de Deville, i com la paraula pot narrar i poetitzar al mateix temps. He après moltissim de microbiologia alhora que gaudia d´una lectura excepcional. 
Patrick Deville, al igual que els escriptors francesos coetanis a ell: Patrick Modi
ano, Pierre Michon, Jean Echenoz o Pascal Quignard, aconsegueix crear una prosa bellísima i profunda, mitjançant la frase curta, directa i musical. Aquesta generació d´escriptors francesos son narradors musicals. La paraula i la frase com a melodia. 

He trobat quatre leitmotivs o quatre “ritornellos” que Patrick Deville construeix en aquesta novel·la “Peste & Cólera”: 

1.- Joseph Meister: La primera persona que Pasteur va curar de la ràbia. Meister apareix sovint al relat, com a símbol d´un nou home (l´home modern medicalitzat i supervivent) i guardador del secret pasteurià, fins el punt de protegir la cripta funerària de Pasteur dels alemanys amb la vida. 

2.- “Toda esa porquería de la política”: Aquesta frase i tot el que comporta es va repetint durant tot el llibre per expressar de quina manera Yersin fuig de tota ideologia política, degut a que la seva revolució només passa per la medicina, la modernitat i el progrés sanitari.

3.- L'enfrontament metodològic entre dues escoles de bacteriòlegs europeus: els Pasteurians francesos i els deixebles alemanys del doctor Koch.
L´autor ho deixa ben clar amb aquesta frase: “Yersin conoce las dos lenguas, las dos culturas –la alemana y la francesa- y sus viejas querellas.”
Com a suís i francès, Yersin és un persona escindida. Aquesta escissió arriba fins a la selva d'Indoxina i L'Índia. Es com si l'autor ens digués que fins i tot la medicina és una arma ideològica. 

4.- El ritornello del colonialisme: De manera a vegades directa i a vegades indirecta, Patrick Deville construeix un poètic relat anticolonialista. Encara que en el fons la cosa acaba sent molt més complexa del que sembla. 
El colonialisme francès serà realment la salvació vital de Yersin –la seva vàlvula d'escapament constant- i gràcies al qual es podrà obrir i desenrotllar com a metge i home capdal de la modernitat. Probablement aquesta fou la cara positiva de tot plegat. Deville no defuig el cantó més fosc de l'abús colonial (la figura de Conrad i el seu Kurtz son presents com a ritornello també constant). Yersin és producte d´una època ja periclitada. Deville reconeixia, en una recent entrevista a Barcelona, que els francesos enyoren molt aquella època d´exotisme i aventura colonial que permetia drenar la metròpolis d´esperits indòmits. 
Una obra mestra. 

dimarts, 1 de juliol del 2014

CHATTERTON. Elena Medel

Chatterton
Elena Medel
Visor ed.
2014
47 pàg.


Aquesta jove poeta andalusa, nascuda el 1985, presenta el seu últim recull de poemes, aquest "Chatterton" de títol inspirat en el poeta romàntic anglès; que va merèixer el Premi de la fundació Loewe a la creació jove.

Elena Medel es va donar a conèixer als 17 anys quan va publicar "Mi primer bikini" que era un cant al despertar de la joventut i a les primeres alegries de la vida. Per exemple, hi
havia un poema preciós sobre el moment de trobar uns texans   de la seva talla enmig d'una muntanya de roba al Zara.

Ara, passat el temps, aquest conjunt de "Chatterton"és sobre l'arribada de la maduresa i el final de la joventut, els espais normals de la quotidianitat i la resignació al comprovar l'arribada de les promeses incomplertes...

"...Pensé en mi edad y pensé en vosotros y pensé
que nadie me avisó de madurar así, junto a la vida y el frío
       en el cajón
de la fruta que se pudre."
(Fragment de "Estamos realizando obras en el exterior. No utilizar esta puerta excepto en caso de emergencia.")

"...Mientras tanto, en la casa, el hombre duerme.
La mujer
no."
(Fragment de "Maceta de hortensias en nuestra terraza: Pulgón."

"Cuando me preguntan si escribo, respondo que ya no."
(Títol de la tercera part del llibre)

"Mentí durante diecisiete años. Mentí después
en todos mis poemas. He mentido durante los diez
años siguientes. Acércate, soy
como tú. Escucha cómo late mi corazón..."
(Començament del poema "Chatterton".)

Jo no sóc un expert ni entenc gaire res de poesia però els versos d'Elena Medel son senzills i al mateix temps tenen molta força... tanta que em deixen (crec que els castellans a vegades fan servir aquesta paraula:) prendat...

dilluns, 16 de juny del 2014

GERMÀ GRAN. Lionel Shriver


Germà Gran
Lionel Shriver
L'altra ed.
2014
393 pàg.
Traducció de Carles Miró i Núria Parés




Lionel Shriver (nascuda el 1957), és juntament amb A.M. Homes, Jonathan Lethem (ull!! al seu últim títol traduït) o George Saunders, per exemple, dels autors que millor han retratat aquest món nord-americà contemporani i happy-costumbrista on encegadorament brilla una primera capa de felicitat i confiança però on si rasques una mica de seguida hi veiem amagats uns móns interiors turbulents i de malsons.
A més, són autors que sempre a les seves històries fan servir elements de la cultura popular.

A "Germà gran", Shriver (que abans ja ho havia petat molt fort amb l'explosiva "Tenemos que hablar de Kevin") ens presenta ara un altre nucli familiar a punt d'explotar -mai millor dit- quan a la casa s'hi afegeix el germà de la mare que arriba amb una obesitat mòrbida de 174 quilos que dinamita la convivència familiar perquè s'emporta a viure la germana a un motel on començaran un estricte règim. A més hi ha 2 fills del pare que són d'una relació anterior, el pare de la mare havia sigut una estrella de televisió dels anys 70' i 80'...

Shriver és experta, i aquí ho torna a demostrar, quan col·loca la tensió narrativa al nucli espaial de les families: la cuina i l'habitació dels pares. En aquests dos llocs hi passa tot. Aquestes grans cuines americanes permeten posar-hi tots els personatges dins i que en aquestes escenes es vagi desenvolupant la tensió i l'argument; igual que a l'habitació conjugal hi ha els decisius diàlegs del matrimoni. Molt bo el personatge de la mare triomfadora en contraposició a l'estricte pare vegetarià i ebanista.

La segona part de la història (encara més bona) que la primera és quan la protagonista s'emporta al germà cap a un motel i l'obliga a fer un dur règim tot i l'opinió contrària del marit que hi està en contra.
Dos personatges i un tercer per oposició. El triangle per on pivota tota la història (+ els 2 fills del matrimoni, que actuen com adjectius a la frase...)


Però, ep!!!
Quan et penses que ja està tot encarrilat, a 12 pàgines pel final, Lionel Shriver li dóna un cop de volant al relat i tot el que teníem fins ara es transforma en una altra dimensió, formalment postmoderna, que transforma el sentit d'aquesta novel·la i deixa al lector en estat d'astorament i permanent tristesa...


Perdoneu-me la frase perquè és fàcil el joc de paraules:
GRAN GRAN novel·la!!!!


divendres, 13 de juny del 2014

Espiritu festivo - Robertson Davies

Robertson Davies
Espíritu Festivo
Traducció de Concha Cardeñoso
Libros del Asteroide, 2013

El Sr. Davies va ser degà del Massey College de la Universitat de Toronto durant 18 anys, des del 1963. Cada any al sopar de Nadal explicava una història de fantasmes, per donar més "pedigree" al College del que fou el primer degà. Tothom sap que si en un edifici no hi ha fantasmes és que no és prou important, a partir del primer any, doncs, comença a dotar de prestigi fantasmagòric un edifici nou que tal i com queda palès en la seqüència dels 18 contes, va agafant solera amb els anys. 

Des de la primera història es desprèn el gran sentit de l'humor i ironia de l'autor, està clar que estan escrites per provocar somriures i rialles, però amb un toc d'elegància i procurant sempre que en la mesura del possible siguin històries versemblants, fins allà on cada un es deixi portar, és clar.  Així veiem com pels volts de Nadal hi apareixen personatges tan importants com tres reis d'Anglaterra, el propi dimoni, un curiós Dickens, Ibsen, Einstein, Khrusxov, un gat que "frankensteineja", una taula que parla, el "pare" del Canadà, sants que van deixar de ser-ho i que no saben on amagar-se... un reguitzell de fantasmes que coneixent el bon talant del degà se li van apareixent, i així ho pot compartir amb els seus col·legues durant el sopar de Nada. Imagino que deuria ser el moment més esperat de la vetllada.

Un consell, no us les llegiu totes de cop, perquè són com els polvorons, boníssims però massa quantitat embafa,  està clar que no foren escrites pensant en què després les publicarien totes juntes, cosa que l'autor ni es deuria imaginar. A mi de moment m'han obert unes ganes immenses de continuar llegint al Sr. Davies. 

diumenge, 8 de juny del 2014

Sendas de Oku.- Matsúo Basho





Matsúo Basho
Sendas de Oku
Edició d'Octavio Paz i Eikichi Hayashiya
Atalanta, 2014
(fitxa i primeres planes)



Se va la primavera,
quejas de pájaros, lágrimas
en los ojos de los peces.
(pàg. 65)

El dolor del segle, encara que sigui solament mig, es mitiga quan arriba la família-família. Aquest any ha arribat i m'ha convidat a viatjar. Pel Japó. Acompanyant un senyor que va ser poeta al segle XVII a fer-se un volt per l'illa, des d'Edo fins a Futami, a l'inrevés que els rellotges, passant per Fukushima, la desembocadura del Mogami, per Komatsu i Nagashima, entre temples, muntanyes, capvespres i amics també poetes.
[...] Para viajar debería bastarnos sólo con nuestro cuerpo; pero las noches reclaman un abrigo; la lluvia, una capa; el baño, un traje limpio; el pensamiento, tinta y pinceles. Y los regalos que no se pueden rehusar... Las dádivas estorban a los viajeros.(pàg. 66)


Sis mesos de viatge després d'altres viatges: 
"La idea de la luna en la isla de Matsushima llenaba todas mis horas."(pàg. 62)
Cedeix la seva casa, penja d'un dels pilars un poema de vuit estrofes i espera el dia de la sortida.

 

Camina amb un amic, i una inscripció al seu barret de palla diu "En som dos". De vegades escriuen junts aquests enfilalls de poemes dels certàmens galants. També escriuen amb uns altres. A l'última etapa del viatge, l'amic s'avança. Basho visita a un amic entranyable, que doblega la faldilla del seu quimono i camina amb ell, content de ser el seu guia, per veure la lluna plena al port de Tsuruga.

Hoy el rocío
borrará lo escrito
en mi sombrero.
(pàg. 156)

Basho, 1644 - 1694 (aquest acudit pervers no l'han copsat les meves noies familiars).

No és un llibre de poesia. És la crònica d'un viatge poètic.

Octavio Paz i Eikichi tradueixen. I editen. Comenten i anoten. Arodoneixen. Completen? Apropen. 

Magnífica la introducció a la poesia del haikú i molt aclaridores les notes al text.
El poema dice todo sobre este paisaje. Si añado algo más sería como añadir otro dedo a la mano.(pàg. 160)

dissabte, 7 de juny del 2014

A la platja de Chesil.- Ian McEwan






Ian McEwan
A la platja de Chesil
Traducció d'Albert Torrescasana
La butxaca -low cost- 2014



Diu la contraportada:
L'Edward i la Florence s'acaben de casar. De fet, s'han casat aquest matí mateix i ara tot just estan sopant a l'hotel on passaran la seva nit de noces, allà, als peus de la platja de Chesil. Som a principis dels anys seixanta i per ells tot és desconegut, tots dos són verges i la nit, com la resta de vida que han promès passar plegats, s'obre davant d'ells plena de misteris, expectatives, pors, inseguretats...Amb l'estil angoixant i detallat a què McEwan ens té avesats, A la platja de Chesil assoleix una tensió dramàtica esplèndida. Construïda a partitr de la contraposició dels pensaments del nuvi i la núvia, dos personatges que s'enfronten a una nova vida, l'obra manté el pols des de la primera línia i fins al final, i deixa el lector amb la sensació que McEwan té un domini extraordinari de l'art d'explicar la vida a partir dels gestos mai fets i les paraules no dites.
Del senyor Ian McEwan ja coneixem Solar perquè ens el va presentar Toni.
I ens va avisar que és un d'aquests autors que t'agraden molt o no et diuen res.
A Will Schwalbe, l'autor d'El club de lectura del final de la teva vida, llegir A la platja de Chesil li va provocar no poder llegir cap altre llibre en uns dies, mentre es “recol·locava”.
És una novel·leta curta que distribueix en cinc capítols la incomunicació de dues persones que es troben, s'enamoren, es casen, inauguren la seva sexualitat i passen la resta de les seves vides.
Toni ens va explicar en ressenyar Solar el mestratge d'Ian McEwan per explicar i descriure el pensament dels personatges. Amb ocasió de les noces de l'Edward i la Florence, torna a disseccionar el caràcter i la psicologia de dues persones enormes, de vides complexes i grans expectatives per a les seves vides.
McEwan ens condueix a través del desacord dels protagonistes fins a una resolució pressentida des de l'inici: dos trens solament poden xocar si van per la mateixa via.
No sé si és un gran llibre, però mereix la pena dedicar-li una estona si no tens clar que en la teva parella es diu tot el que es pensa o la comunicació pot no servir per facilitar a l'altre/a la trobada.

divendres, 6 de juny del 2014

Quatre qüestions d'amor | Joan F. Mira


Quatre qüestions d'amor
Joan Francesc Mira
Editorial 3i4
València, 2014


Aquest llibre és una reedició del publicat el 1998. Diu Joan F. Mira al pròleg que "més de quinze anys després de publicades" ha tornat a llegir-les i "he tingut la sorpresa de comprovar que m'han agradat... més del que jo recordava".

D'antuvi diré que a mi m'han agradat molt. No per les històries en si, sinó per com ha barrejat els fons documentals (realitat) amb la matèria narrativa (ficció). M'explique: Mira ha partit d'uns documents històrics, que van del s. XIV al XX per a escriure els quatre relats: un comte processat per sodomia (vist per la viuda, abadessa d'un monestir); la història dels "ocupants d'un bellíssim sepulcre de marbre a València"; a la Ciutat de Mallorca del XVIII, la d'un tinent de dragons que es fuga amb una monja, i l'última, la d'uns amants barcelonins que es casen en la Lisboa de Salazar.
En tot moment, Mira ens dóna compte de quines són les fonts, fins i tot barreja les cites literals (llatí, castellà, portugués... dels documents en els que s'ha basat) amb el seu discurs narratiu (Hi ha moments en que dubtarem si tot el que diu està documentat o està afegint-ne de la seua pròpia collita). I en tot això rau, per a mi, el més interessant del llibre. I com ho ha ensamblat tot, d'una manera eficaç i bella.

Senyor Mira, ha estat un plaer.
3i4, gràcies per la reedició.

dijous, 5 de juny del 2014

John Banville, premi "Príncipe de Asturias"




John Banville, premi "Príncipe de Asturias de las letras 2014"

(En espera del Nobel, bé està.)

Entrades del nostre bloc de llibres del Banville:



Article a El País de Javier Aparicio Maydeu, John Banville, un relojero genial