Paradoja del interventor
Gonzalo Hidalgo Bayal
Tusquets Editores
La història, l'anècdota és ben senzilla: Un home d'edat avançada, aprofita, en una nit de novembre, la parada del tren en el que viatja en una estació desconeguda per fer-se un cafè i omplir-se una botella d'aigua. Per una confusió el tren marxa amb tot el seu equipatge, diners i documentació, deixant-lo en aquella decadent i ignorada ciutat. Els personatges que coneixerà el batejaran com "l'interventor". Així de simple.
A partir d'ací començarà l'inexorable descens cap a una degradació total: física, moral... Un descens als inferns. Que, en acabar de llegir la novel·la, pensarem en una degradació universal.
No hem de preguntar-nos res més. Hem d'acceptar aquests paràmetres i no qüestionar-nos res, com en un relat kafkià. Una volta hem acceptat les regles i hi estem immersos, el narrador ens conduirà per un món absurde i amb uns personatges que reconeguem però que ens resulten incomprensibles, surrealistes, tota una galeria de monstres i situacions esperpèntiques.
Però el que més m'ha sorprés ha estat la prosa utilitzada, un autèntic gaudi per als sentits. T'hi has d'acostar sense presses, amb una lectura pausada, amb la intenció de gaudir d'ella, a més del que s'està contant. Una escriptura polida, escolpida delicadament, sempre buscant la paraula exacta, l'adjectiu o adjectius precisos, amb moltíssimes referències literàries i bíbliques...
No és un llibre per a passar sobre ell de puntetes, tan sols perquè ens conte una història i ja està, no. Si busques intriga, acció... no és la teua novel·la. És una altra cosa.
