QUE ME QUIERAS

Que me quieras
Merrit Tierce
Blackie Books ed.
2017
192 pàg.
Traducció al castellà de Zulema Couso


"...todos cargábamos con lo nuestro. Estábamos rotos. Todos íbamos cuesta abajo..."


És una novel·la tant al·lucinantment bona, però tan
devastadora com una bomba atòmica, aquesta "Que me quieras" de la jove autora americana Merrit Tierce.

Una jove cambrera i mare soltera que treballa llargs torns, per oblidar la seva soletat s'aboca al sexe i les drogues.
Però hi ha molta humanitat en aquesta història amb un personatge principal molt inovidable, que porta una vida devastadora buscant el dolor per combatre un altre tipus de dolor.

"Que me quieras" és turbadora alhora que rara i dura. I segurament és la novel·la que millor descriu la vida dins un restaurant. L'abans, la tempesta d'un torn ple de taules i el després... Les vides d'aquestes persones (també tenen sentiments) que et serveixen durant una estona i llavors ja no els tornes a veure mai més, però amb vides que segueixen quan acaben els torns.

És una novel·la que funciona perquè amb el sexe com element tant important de la trama; el sexe és explícit, però no és exhibicionista ni gratuït. A estones t'encogeix però també està plena de llum (per exemple la filla és sempre com un àngel...) o l'escena delirant i molt tronxant de la màquina de fotos...

Un descobriment aquesta autora. Té llum, electricitat i vida.
"Que me quieras" és tant bona i necessària, que fa mal!! No la llegiu perquè no podreu parar de recomanar-la!

"El cumplimiento de la Ley de Murphy me enseñó a ser supersticiosa, Nunca decía Parece que va a ser una noche tranquila, seguro que cerramos pronto porque la sección de fumadores se llenaba de repente. Los fumadores tardaban una eternidad. No había manera de despachar esas mesas porque no tenían prisa. Fumaban antes de pedir. Siempre tomaban entrantes y copas. Fumaban tras los entrantes. Siempre pedían postre. Su cuenta también era mayor pero no compensaba porque se quedaban tanto rato que podrías haber atendido a tres mesas de veinticinco dolares en lugar de una de cuarenta, aunque los fumadores dejaban mejores propinas..."

Nefando - Mónica Ojeda

Mónica Ojeda
NEFANDO
Candaya, 2016

Una novel·la profunda, literàriament i temàtica.

L’autora, joveníssima,  escriu com els àngels, anoteu el seu nom MÓNICA OJEDA, perquè en sentirem a parlar,  i és valenta, molt valenta. 

Una immersió en el submón virtual – deep web – per explicar-nos,   que existeix i és molt més proper del què imaginem, molt més real del què ens pugui semblar. La foscor existeix, la crueltat existeix, la maldat existeix, l’horror existeix, la pederàstia, l’abús... existeixen... les víctimes també. 

Però no ho explica, així, linealment, no, ella ens col·loca, com a lectors, davant de fotogrames, de testimonis, d’entrevistes, de fragments d’una novel·la, de cròniques de joc, fins i tot de dibuixos. Ens obliga a traçar una línia que veiem que ens porta directe al precipici, una línia poètica que permet que puguem continuar passant les pàgines, una línia asèptica, que permet guardar les distàncies emocionals,  malgrat el relat ens convulsioni.

El mal existeix i les víctimes també, molt més a prop del què pensem. L’autora ens sacseja, ens diu estigueu amatents, això passa, arreu, i no som capaços de veure-ho, i ho fa des d’una escriptura tan bella que el contrast fa feredat.

“Yo quería escribir la historia de una mujer cuyo único propósito en la vida fuera el de encaranar el dolor de todas las mujeres del mundo”

“Los poemas no són agradables, al menos no los que son Buenos. La poesía que verdaderamente vale la pena es la que te deja caer. Imposible no salir quebrado de eso.”

“Solo los gemidos eran más importantes que el silencio: los gemidos fuertes como su respiración. Abrió las piernas y llevó su mano hacia su eje narrativo”

Aquí trobareu més informació de la darrera gran proposta de Candaya 

#Microressenya

Em dic Lucy Barton | Elizabeth Strout

Em dic Lucy Barton
Elizabeth Strout
Traducció d'Esther Tallada
Edicions de 1984


Després de l'enlluernadora Olive Kitteridge i d'Els germans Burgess (més redona com a novel·la), ens arriba aquesta Em dic Lucy Barton, més lleugera i curta.
Primerament hauríem d'explicar per a comprendre bé els llibres de l'Strout quin és el seu mètode d'escriptura: Ella mateixa explica que primer de tot tria un tema o fil conductor, després cada dia escriu un capítol, un fragment sobre el tema, tot utilitzant els personatges que primerament ha predefinit; una vegada ha acabat d'escriure aquests petits fragments, intenta ensamblar-ho tot en una història. És per això que, de vegades els seus llibres semblen contes units per un fil conductor; i en aquesta novel·la tot està una mica descompensat i sense un final clar, que remata amb una frase final que pot servir per a qualsevol història: "Tot el que és la vida em fascina".

La trama és molt senzilla: una dona que està hospitalitzada durant uns dies, als anya 80 (l'època de la sida més virulenta) rep la visita de sa mare, qui li contarà històries de persones, relacions i episodis de la infantesa; sa mare que havia estat vint anys sense veure's i sense comunicació mútua. A partir d'ací, la Lucy també repassarà la seua vida i els seus sentiments. I ja està, senzillesa i simplicitat.s

Tanmateix, sense ser un gran llibre, a mi, m'ha despertat molts sentiments, i ha tret de mi records de la meua infantesa que estaven ocults.

LA FEROCITAT. Nicola Lagioia

La ferocitat
Nicolia Lagioia
Bromera ed.
2016
414 pàgs.
Traducció d'Albert Pejó


No sóc un expert ni un lector habitual de novel·la negra, o sigui que no sé si aquesta història té deutes amb relats d'altres autors anteriors...
Però llegint-la m'ha semblat una versió hardcore (i molt millor) que el Harry Quebert...
Més mediterrània, que vol dir millor perquè és més propera i molt italiana, d'un autor italià amb tot el què això suposa: Molt caràcter. Fugosa i plena de rampells.

També hi ha una filla (d'un magnat immobiliari) assassinada. Anirem veient la corrupció que impera al sud de la Itàlia. I una familia que de tant bruta pels sentiments està espatllada.

Nicola Lagioia escriu com el vent. Sembla que ho faci a fuetades. Amb força. I quan arriben aquests cops és impressionant pels moments genials i antològics on la prosa de Lagioia sembla que s'elevi del fang d'aquestes vides tant brutes i lletges.
D'una història dura que l'anirem veient de manera coral, amb moltes i molts narradors que van passant per aquestes pàgines i una víctima que s'hagués merescut més pàgines pel seu caràcter misteriós i ambigu; i un personatge secundari que esdevindrà principal per tossut.

"Als divuit, es podia assemblar a determinades actrius de cine posteriors a l'època dels pits grossos. Corbes generoses però sense excessos, una Natalie Wood sense la capa de pintura final."

"Com quan, després d'una disputa en què ens hem deixat emportar, ens preguntem com és possible que ens hàgim descontrolat d'aquella manera. I ens sap greu. I valorem les conseqüències del que hem dit. Amb el cap fred ens adonem que l'error ha consistit a dir malament el que pensàvem de debò. I d'aquesta manera -un cop fora del remolí místic de l'enrabiada-, no pensem prou en el fet que potser hem deixat escapar alguna informació que hauria valgut més retenir per a nosaltres."

Novel·la fosca més que negra que envolta al lector de manera perillosa i addictiva!

També el vertigen.- Vicent Almela i Artíguez

Vicent Almela i Artíguez
També el vertigen
Viena Edicions, 2016
Premi Betúlia de Poesia Memorial Carme Guasch 2016 de Badalona

  

També el vertigen, les darreres paraules del poemari;

altres són de l'avi avesat a oblidar des de ben prompte

i altres de la nena sense ales feta ave clara

que llegeix els arbres...

Hi són també les darreres perles de llet

d'una boca de nen crescut.

I deu o dotze frases carregades de foc

per enllestir poemes nous.

Llegir per aprendre,

per a no poder dir mai més algunes coses.

Una veu potent a tenir en compte.

Vivències lectores 2: Novel·la policíaca/negra

         De vegades m'he sentit malament per la meua afició incorregible a llegir novel·la negra i policíaca (En tenir-les a les mans, no puc fer més que devorar-les, apassionadament). Actualment n'hi ha molta de novel·la que es diu negra/policíaca/thriller (tota una barreja) i que arriben a ser bet sellers (i no vull citar geografies ni noms propis). Pot ser per això (l'expressió bet seller em fa patir) que m'ha fet buscar legitimació o justificacions per a aquest vici meu.

            La primera és que la novel·la policíaca/negra intenta ser un retrat fidel de la realitat, i aquest reflex és el que impacta en la nostra consciència. Si aquest gènere ens presenta personatges i situacions corruptes i cínics és perquè imita una societat que està dins d'aquests paràmetres. I nosaltres amb ella.

La novel·la policíaca/negra arriba al cim durant la primera meitat i mitjan del segle XX, cobrant força amb els desastres del món de la postguerra, símptoma de decadència, corrupció i marginació en què viu una societat dividida i alienada; rics i pobres poden ser criminals per igual, i la policia no és sinònim de justícia. Els mitjans de comunicació inunden la població amb xafarderies dels famosos, esports, política i propaganda antiesquerrana. (Us sona tot això?) I, de tot això, sorgeixen individus comuns que protagonitzen històries comunes, que en aquest gènere de novel·les no estan idealitzats, i tots, bons o dolents tenen les seues limitacions i atractiu. I sabem que la realitat supera la ficció.

            Una altra justificació seria la gran qualitat dels màxims autors d'aquest gènere: El primer escriptor, Edgar Allan Poe (Els crims del carrer Morge), i Arthur Conan Doyle (i el seu famós Sherlok Holmes). Dashiell Hammet i Raymond Chandler en els inicis; els seus continuadors George Simenon (amb el seu detectiu estrella Maigret), Jim Thomson, Patricia Highsmit (Ripley), Vázquez Montalbán i P. D. James; Leonardo Sciacia, Andrea Camilleri i Hening Mankell; la duríssima novel·la negra de Rubem Fonseca, i els conreadors actuals Benjamin Black, Pierre Lemaitre, Fred Vargas...

            I vaig trobar la tercera: Els grans escriptors que la defensaven. Com ara, Fernando Pessoa, un dels grans poetes i escriptors en llengua portuguesa del segle XX, va ser un lector entusiasta de novel·la negra i policíaca. A la seua fecunda obra com a poeta, assagista i traductor, hem d'incloure la seva faceta d'escriptor de literatura policíaca amb 13 novel·les protagonitzades pel metge i investigador privat Abilio Quaresma. I vaig trobar unes declaracions on afirmava que "un dels pocs divertiments intel·lectuals que persisteixen en el que encara li queda d'intel·lectual a la humanitat és la lectura de novel·les policíaques ...", em vaig quedar satisfet. Ja està, ja ho tenia. Després, investigant, a Pessoa li farien companyia uns altres, però jo amb això ja en tenia prou!

            Últimament he llegit, de novel·la policíaca/negra, i no he publicat al bloc entrades d'ells, les següents:

- El mort de Maigret; George Simenon. Acantilado (De Simenon, i està tot dit.)

- 1.280 almas; Jim Thomson. RBA (Un clàssic genial, brutal!; no n'he trobat traducció al català, sembla exhaurida.)

- Irène. Alex. Camille. Vestido de novia; Pierre Lemaitre. Totes a Alfaguara. (Bestials, sobretot Irène.)

- Órdenes sagradas. La rubia de ojos negros; Benjamin Black. Alfaguara (Com he dit d'altres d'aquest autor, molt bones.)

- Rey de picas. Una novela de suspense; Joyce Carol Oates. Alfaguara (Molt interessant.)

- Así es como se mata; Mirko Zilahy. Alfaguara (Un fenòmen a Itàlia, però no em va agradar tant com prometia.)

- Del otro lado; Michael Connelly. Alianza de Novelas (Pura novel·la policíaca, d'estil clàssic.)

Veieu quin vici?

set...

El tres de març de dos mil disset acomplim set anys juntets.

El mot set fa un món de conceptes, suggeriments i somnis:

- el set simbolitza la unió entre el diví (tres) i el terrenal (quatre);

- els set cossos celestes (el Sol i la Lluna, Mercuri, Venus, Marte, Júpiter i Saturn); 

- els set dies de la setmana;

- la suma de les cares oposades en un dau de sis cares, fan set;

- les set arts liberals que s'ensenyaven en l'antiguitat comprenien dos grups d'estudis: el trivium (la gramàtica, la dialèctica i la retòrica) i el quadrivium (l'aritmètica, la geometria, l'astronomia i la música);

- els set pecats capitals (luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia); 

- els set colors de l'arc de Sant Martí (vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i violat);

- les set notes musicals (do, re, mi, fa, sol, la i si);

els set braços de la Menorà;

- els set mars (golf Pèrsic, els mars Negre, Caspi, Roig, Mediterrani, Adriàtic i el d'Aràbia);

- la Marieta de set punts (Coccinella septempunctata) és una espècie de coleòpter de la família Coccinellidae;

- el setè art és el cinema;

- el Dau al Set fou un grup artístic avantguardista català;

- els set cels de la religió islàmica (d'on ve l'expressió "estar al setè cel", com a sinònim d'estar al paradís);

- les set edats de l'home segons William Shakespeare: l'infant, el nen, l'amant, el soldat, l'adult, l'home madur i el vell;

...

El diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans ens ofereix també un grapat de significats:

set-1 

1 m. [LC] [SP] En el tennis, subdivisió d’un partit formada per una sèrie de jocs. 

2 m. [SP] En bàdminton i en voleibol, joc.

set-2 

1 1 f. [LC] [ZOA] Necessitat de beure que es manifesta amb una sensació de sequedat a la boca i a la gola. Tenir set. Apagar la set. Beure sense set. 

1 2  [LC] tenir set una planta [o tenir set la terra] Tenir necessitat d’aigua, d’ésser regada. 

2 f. [LC] Desig ardent, impacient, d’alguna cosa. Set de riqueses, d’honors, de glòria. Set de venjança.

set-3 

1 1 adj. [LC] [MT] Sis més un. Els set dies de la setmana. 

1 2 adj. [LC] [MT] Que fa set, setè. El quilòmetre 7. 

1 3 m. [LC] Parella de sets. El set d’oros. 

2 1 m. [LC] [MT] Nombre natural que segueix el sis, 7. He tret un set. 

2 2  [JE] set i mig Joc de cartes consistent a arribar a sumar set punts i mig o a acostar-s’hi com més millor sense sobrepassar aquest nombre. 

3 m. [LC] [IT] Estrip en dues direccions perpendiculars entre elles a partir d’un punt, que recorda, així, per la seva forma, un set. 

4 f. pl. [LC] les set La setena hora després del migdia o de la mitjanit.

Segons els orfes...

El set és un gran nombre, en són prou d'anys (i de llibres, i d'aventures, i de cadàvers...) compartits.

Teniu ganes (i esma i/o temps) de celebrar que encara llegim i ens llegim encara?

Us proposem una nova edició de la revista Vida òrfena, enguany amb el fil conductor del mot set.

Us emplacem a enviar les vostres aportacions (reflexions, textos, creacions de qualsevol tipus, crítica, imatges...) abans del dia 15 de febrer, dia dels enamorats del dia següent, al nostre correu elsorfesdelsenyorboix@gmail.com.

Breus notes sobre literatura-Bloom

Un diccionari sobre la literatura-Bloom. Definicions que són autèntiques perles, que donen sentit no només a l'escriptura i a la lectura, sinó també a la vida mateixa, sempre que sigui Bloom, esclar.

"Bloom: nom universal aplicable a qualsevol cosa o esdeveniment. Cadira-Bloom, llibre-Bloom, mor-Bloom, festeig-Bloom"

"La realitat-Bloom és una invenció de llenguatge i no al revés"

"No em miris quan arribo, mira'm quan avanço"

"La intensitat d'una frase indica l'educació d'aquesta frase. Una frase poc intensa és una frase maleducada per al lector. Per què? Perquè no has de fer perdre el temps a ningú."

"Tot text literari ha de ser senar, és a dir: dividit per dos, no dóna un residu de zero"

"La literatura ha de ser una certesa que provoca disturbis i no un disturbi que té per efecte una certesa"

 Us el recomano, no cal llegir-lo de cop, però es fa inevitable, ideal per tenir al bany, a la cuina, a la taula del sofà i a la tauleta de nit  i fullejar de tant en tant, i recordar que "El llibre és un perill enquadernat" i  nosaltres, lectors, som persones valentes que no ens rendim mai.

Un nou encert dels del Periscopi. 

Us recomano aquest article de Sebastià Bennasar, sobre la presentació del llibre a Barcelona, l'octubre passat,

Gonçalo M. Tavares

Breus notes sobre la literatura-Bloom

traducció de Pere Comellas

Edicions del Periscopi, 2016

#microressenya

___________________________

Ja fa temps que no tinc temps... i encara ara, tinc menys temps, perquè sí que tinc temps de complicar-me, encara més, la vida... 

La falta de temps fa: 

1. que no pugui llegir tot el que voldria, de fet abans això ja em passava, ara, per tant,  s'ha agreujat.

2. que no pugui fer les ressenyes tal i com m'agradaria i per tant fins ara no les  feia.

Avui m'he llevat pensant que havia de ser creativa, que m'agrada explicar-vos les lectures que m'han agradat i  que com que fins l'octubre vinent aniré treient el fetge per la boca i no podré fer les ressenyes que m'agraden... doncs... faré micro-ressenyes, 

Vivències lectores

El nostre benvolgut amic elPac va publicar l'any passat una entrada en la qual compartia el seu costum de llegir al llit i els seus patiments en afrontar la lectura d'obres magnes i de prolixos volums.

Volem aprofitar aquesta iniciativa per demanar-vos la col·laboració per enllestir un nou prestatge temàtic al nostre blog amb les vostres experiències, costums, manies... així com qualsevol relat de la vostra vida amb, para, per, segons, sense, sota, sobre... els llibres i sa lectura.

Amigues i amics, òrfenes i orfes, us encoratgem, a totes i a tots, a publicar entrades amb les vostres

Ànim, i a jugar!

1.- Llegir al llit
2.- Novel·la policíaca/negra
3.- Costums i altrs manies
4.- Llibres per a compartir
5.- ...

Las riquezas verdaderas.- Jean Giono

Jean Giono
Las riquezas verdaderas
Traducció al castellà de Regina López Muñoz
Errata Naturae, 2016



1.- Llibre prologat pel propi autor al gener de 1936, a Manosque.

2.- De Giono ja hem dit moltes coses (diversos llibres llegits, alguns ressenyats aquí): la seva passió per la natura, el seu compromís amb la vida... En el pròleg d'aquest, els editors esmenten ombres: qui no les tingui, que aprofiti, encara queda vida.

3.- Des del principi està clar quines seran les veritables riqueses. De nou, el relat de les mateixes esdevé una riquesa més: paràgrafs deliciosos, frases entranyables, capítols magistrals.

4.- Del seu pròleg m'assalta la denúncia d'alguna cosa que jo atribuïa a l'OMC i la FAO, i el final del segle XX (almenys a la seva segona meitat):

“[...] La sociedad construida sobre el dinero destruye las cosechas, destruye a los animales, destruye a los hombres, destruye la alegría, destruye el mundo auténtico, destruye la paz, destruye las riquezas verdaderas.” (pàg. 30)

M'encanta la frase final del pròleg:

“Entrego lo que amo a quienes amo. Para que nuestras alforjas vayan igual de cargadas por el camino. Hacia la alegría.” (pàg. 32)

5.- Comença el llibre en un hotelet de París. I pels carrers del barri. Però de seguida surt de París de la mà d'una taula de Giovanni di Paolo, taula de salvació, que representa sant Joan retirant-se al desert.

6.- Només sortir ja parla d'estrelles: la densitat de Betelgeuse, “un millón de veces más pequeña que la del aire.” I de la necessitat d'una nova mirada:

“[...] Hasta que unos ojos nuevos germinen bajo mi frente, brutales y viscosos como las yemas de los castaños.” (pàg. 76)

7.- I es deslliga el drama (comença l'acció):

“- La señora Bertrand hace su propio pan.” (pàg. 77)

8.- La festa de tornar a moldre el blat: compartir el molí i el pa acabat de fer es converteix en una celebració que implica tota la gent i arriba a la nit i a la ressaca. Memorable.

9.- La reflexió final assenyala els sacrificis que avui exigeix ​​la pàtria com de menor gana que el de Tezcatlipoca en “aquellos tiempos en el antiguo México, cuando todos los martes se vendimiaban racimos de hombres en el altar”. (pàg. 170)

10.- Acaba d'anar-se'n Berger. I no sé per què, però la França de tots dos em pareix semblant, desitjable, veritable (no dic que l'altra no ho sigui)... Una cosa els uneix en el meu cap encara que els separin vuitanta anys: les cases disperses a la muntanya, els pastors que toquen el seu acordió perquè ballin els veïns, la gratuïtat de la trobada ...

Feu bondat, llegiu Berger i Giono.

AÑOS SALVAJES. William Finnegan

Años salvajes
William Finnegan
Libros del Asteroide ed.
2016
593 pàg.
Traducció  al castellà d'Eduardo Jordá


William Finnegan és periodista de "The New Yorker" des del 1987, però des de petit ha sigut un afamat practicant de surf.
Ara, amb més de 60 anys, explica en aquest llibre, la seva vida i els seus records, sobretot la seva obsessió en la pràctica d'aquest esport.
La recerca de llocs on poder practicar i la onada perfecta que li permeti de seguir-la.
És un llibre bell que ens deixa veure des de la seva infància a Hawai, durant uns anys on el surf encara era un esport pur i gens estès, Finnegan va ser un pioner afortunat que va poder viatjar pel món buscant ones abans que el surf es fes popular.
Mentrestant també volia ser escriptor, o sigui que també és el relat d'una recerca vital, tot i que al final acabarà sent periodista especialitzat en temes polítics perquè va viure un temps a Sudàfrica durant l'Apartheid (mentre feia de professor a una escola negra i també surfejava en les seves estones lliures...)

És un llibre ple de descripcions de surf, mars i ones amenaçadores però com que està molt ben escrit acaba sent un llibre de surf per gent que no els hi agrada el surf [com jo...].
És una espècie maquíssima de cant a la llibertat, de perseguir un somni; podria ser com "En el camino" de Kerouac, però en el mar, per aquesta recerca sempre inacabable.
En algun lloc l'han comparat amb aquell "Cap a rutes salvatges" de John Krakauer i també podria ser-ho...

Però "Años salvajes" no és només un relat de surf. Té més coses. També és una reflexió sobre el pas del temps (les últimes 50 pàgines són molt bones) i la por, quan l'autor explica com ell ha anat canviant la seva mirada als mars i les ones.

Llavors "Años salvajes" va acabar guanyant el Premi Pulitzer. Cosa normal perquè és un cant a la vida. Apassionant i molt ben escrit.

"Lo que persistía era cierta sensación de serenidad tras una sesión muy difícil. Ese estado de ánimo posterior al surf era de naturaleza física, pero también tenía un aspecto emocional. A veces era un ligero júbilo. Otras veces era una agradable melancolía."

Bon any i bones lectures...

Vivències lectores 1: Llegir al llit

 En una altra època, quan els papirs, els rotllos, el pergamí..., no hauria pogut fer-ho, però avui en dia, pensava que sí: M'agrada llegir al llit, en gitar-me, o fins i tot gitar-me per a llegir. I això és un inconvenient amb els llibres gruixuts, altrament dit totxos. Se't cauen de les mans per no poder suportar còmodament el seu pes, i has de tenir les mans alçades cosa que és difícil durant una bona estona, i tant cansat... (I tot això no em passa sols per llegir gitat, eh!). He optat pel llibre electrònic per a aquesta mena de llibres que en la posició horitzontal són més còmodes. Però, ai, l'electrònica!

Si és una obra que "t'han passat" (eufemisme entre cometes) està plena d'errors que has d'anar corregint en la teua ment o, fins i tot, esbrinant què vol dir això que estàs mirant, mentre estàs intentant llegir. I, clar, això no és gaudir de la lectura, no (Ja em passa quan és en paper, que m'adone d'una errata i he d'anar immediatament a buscar un llapis per tal de corregir-la...).

Si, pel contrari, és una obra digital que has comprat a l'editorial, serà el suport electrònic el que fallarà: es bloquejarà tot sol; començarà, orat, a passar pàgines a una velocitat de vertigen; un mosquit o una mosca tocarà la pantalla tàctil i provocarà una sèrie d'ordres que el tornarà boig (al llibre, clar); esternudaràs sobre el llibre i provocaràs un cataclisme, etc. (Els imprevists són innombrables!). I hauràs, irremeiablement, de fer resset i esperar una bona estona per tornar a continuar amb la lectura; tot això si trobes un estri adequat, dur i primet, que càpiga pel minúscul foradet que els benpensants han amagat en un lloc gairebé inaccesible!

Proposaria a les editorials de fer-ne més d'un volum quan l'obra siga un totxo ben gruixut. Així, el llibre seria molt més amanoset; potser un mica més car, sí, però guanyaríem en manejabilitat i comoditat. Però, aleshores algú em dirà, amb molta raó: Tu perdries algun volum, no sabries on has deixat el que et permet de continuar, i no podries seguir amb la lectura del llibre fins que no el trobares!

Després diuen que la lectura relaxa! I només que porta maldecaps. Ai, què dificultós és això de llegir ben repantigat o en el llit!

MÍSTICA CONILLA. Jordi Lara

Mística conilla
Jordi Lara
1984 ed.
2016
203 pàgs.

En Jordi Lara és l'autor d'aquella novel·la mítica de fa 7 o 8 anys "La màquina d'espavilar ocells de nit".
Ara presenta aquest "Mística conilla" que és un recull de relats (i que també és molt indispensable)!

"...poses uns grams de nostàlgia infantil i d'impotència d'adult al fons d'un cubata i tindràs alguna cosa semblant a la mala literatura..."

Hi ha un nen (podria ser el mateix Jordi Lara) que jugant amb la bici pels camins de carro propers a Vic i Calldetenes es troba el fantasma del nen Jacint Verdaguer...
El relat preciós d'un viatge acompanyant al pare al poble on va néixer buscant els orígens del pare (i també les seves).
Hi ha una directora de cinema que com a gest màxim es suicida després de projectar la seva pel·lícula en un festival o la història d'un parent gran que ho deixa tot després d'enamorar-se d'una fada o un altre on el projeccionista d'un cinema en declivi té la visita d'un cec erudit que li demana que li relati la pel·lícula, o el que dóna títol al recull que és la trobada esbojarrada d'exalumnes de l'escola que es troben passat 30 anys disposats a desentrellar la llegenda de la biblioteca de l'escola i a la vegada és un catàleg de personalitats i vides viscudes.

En alguna entrevista de promoció d'aquest llibre, Jordi Lara ha explicat que als seus relats sempre es mouen entre l'íntím i l'universal. Segurament és això perquè sempre tens la sensació de tenir-lo a ell allà (potser per la utilització de la primera persona) però també pots veure-hi un món sencer i unes intencions posades dins de cada relat.
Llavors també destaca molt la seva prosa basta, rica i poderosa, plena d'adjectius i de metàfores, que va carregant als relats de vida amb detalls i cops d'efecte que van enriquint les històries fent-nos gaudir de molts moments sublims.

"Ens hi vam amorrar de bocaterrosa com godalls xumant la truja..."

És un llibre especial, que a estones no és fàcil però sempre és poderós i sorprenent; ple de vida.

"-Ara les fades porten rastes..."

El tallador de canyes.- Junichirô Tanizaki

Junichirô Tanizaki
El tallador de canyes
Traducció del japonès: Albert Nolla
El cercle de Viena, 2015

Un senyor, inopinadament (no diu res a la seva família), se'n va un vespre a veure la lluna, l'última de la tardor, a l'illa que parteix i uneix dos corrents d'aigua, fent d'aquest indret un lloc màgic que fa temps va ser utilitzat per a encontres de tota mena entres dames i cavallers...

El seu passeig comença en tren i continua en vaixell i a peu, entre paisatges delicats i sensuals, regat amb sake i llum de lluna, i per sobre de tot de poesia japonesa de segles passats que parla de la lluna, de la tardor, del riu, de la bellesa, de l'amor...

No consta que la família d'aquest senyor es preocupi per ell. Ell tampoc no ho fa per la seva família.

Entre les canyes, apareix una altre senyor, atret pel so de l'ampolla, buidada de sake, en caure, i pels versos que recita el nostre passejant cavaller mentre gaudeix de les vistes. A canvi de més sake, li ofereix contar el seu perquè anual d'anar a veure, ell també, aquesta meravellosa lluna. 

La nit ens farà caure entre les urpes del relat dels amors del seu pare amb dues germanes, farcit de privilegis i renúncies i els seus encontres: una història d'entrega i abandó, de generositat i inconsciència, de riquesa i de misèria i de desig, en un món no sempre fàcilment comprensible per a nosaltres els occidentals.

En la portada, un pardalet alimenta un altre.

Subtilesa japonesa amb el sabor del wasabi. Flor de cirerer i potetes de batraci fregides. Una delicatessen cruixent. 

Una traducció fluïda i respectuosa.

Jo no he entés el títol (ningú no talla canyes). Ningú me l'ha explicat.

L'ILLA DE LA INFANTESA. Karl Ove Knausgård

L'illa de la infantesa
Karl Ove Knausgård
L'altra ed.
2015
499 pàg.
Traducció d'Alexandra Pujol




La Jenn Díaz, en un artícle molt bo al Jot Down, diu: "Sé por qué Karl Ove Knausgård ha tenido tanto éxito en este país. Se ha atrevido a llevar lo doméstico a la zona masculina, cómoda, universal, que todos podemos entender."
Potser sí, que és això; però la meva teoria, més esencial és:
TRAUMA + OFICI
O sigui, és dur, sobretot quan ho llegim nosaltres (i més ho devia ser per ell que ho va viure) però és això: El pare, amb tot el què li va suposar i llavors hi ha l'ofici per explicar-ho.
Això (i també el trauma, que ja es començava a llegir en l'inoblidable primer volum) l'ofici, no és nou per nosaltres els lectors, perquè ja l'havíem anat trobant en el primer i el segon volum; com aixeca tot un món, que és la seva vida i com ens la va explicant, i aquí és on hi ha l'ofici, que deia abans. L'experiència per narrar, l'estil.
No aguantes un projecte de 6 volums, a 500 pàgines cada un, sense ofici. I com ho fa!
(Acabes aquest tercer i ja tens ganes del quart, que ja està publicat... I del cinquè i del sisè!!)

[Ahir a la tele sortia en James Rhodes, i fa por pensar que sigui necessari tant dolor real, abans, perquè hi ha hagi obres tant imprensionats literàriament i contundents...]

A "L'illa de la infantesa" Knausgård ens explica la seva infància a la illa de Tromoya, al nord de Noruega. Com va créixer a l'ombra d'un pare massa recta i autoritari. La inseguretat i el terror que li provocava aquest progenitor, professor d'institut, però que a casa podia ser salvatge.

Personalment, per ser imparcial, diré que aquest tercer volum, majoritàriament, potser és el que, de moment, he trobat més fluix dels tres, però perquè està basat en molt fragments de jocs i dies passats al bosc amb l'amic veí...
És com a les biografies de personatges importants on es remarca molt la infància d'aquest personatge, però que la majoria de vegades, sembla que siguin pàgines de més...

Tot i que, enmig de les llargues pàgines de descripcions (sempre impecables, per l'ofici i estil que té) dels dies al bosc i de les tornades a casa, per exemple, veus com, de cop, s'aixeca el Knausgård escriptor, el gegant, el que tots volem i et deixa anar un fragment així:
"...però com que tot passa una primera vegada per a cada generació, i com que aquesta generació havia trencat amb l'anterior, tot això quedava al fons de les nostres consciències, si és que era enlloc, perquè en els nostres caps érem no tant sols persones modernes dels anys setanta, sinó que el nostre entorn també era un entorn modern dels anys setanta. I els nostres sentiments, que ens travessaven a cadascun dels que vivíem allà en aquelles nits de primavera, eren sentiments moderns, sense més història que la nostra."

O quan a la pàgina 292, trenca el relat i es pregunta per la mare, que sempre va ser el contrapès del pare, a nivell emocional:
"No recordo res del que em llegia, no puc recordar que em posés una tireta als genolls ni que vingués 
a cap festival de final de curs.
 ¿Com pot ser?
 Em va salvar, perquè si no hi hagués estat, hauria crescut sol amb el pare i tard o d'hora m'hauria tret la vida, d'una manera o altra. Però ella era allà, la foscor del pare s'equilibrava, estic viu, i el fet que no sigui plenament feliç no té res a veure amb l'equilibri durant la infantesa. Estic viu, tinc els meus propis fills i amb ells només he intentat aconseguir una cosa: que no tinguin por del seu pare.
 No en tenen. Això ho sé segur.
(...)"

Knausgård és el rei sempre. Quan ens vol fer tremolar ho fa. Quan ens vol fer sentir l'aire de quan està baixant la pendent amb la bici, ho fa. Quan ens vol fer riure, ho fa. Quan vol que ens enamorem amb ell de la noia que li agrada, també ho fa.
Tot ho fa.

Poesia última d'amor i malaltia (1992-1995).- Lois Pereiro

(El nostre llaç vermell d'enguany ha estat verd, 

i l'hem llegit en gallec i en català, 

amb traducció de F. Escandell, 

en un dels llibres perfectes de les Edicions del Buc)

Poesia última d’amor i malaltia (1992-1995)

Poesía última de amor e enfermidade (1992-1995)

Lois Pereiro · Traducció: F. Escandell

Primera edició: febrer de 2016

Edicions del Buc _ Poesia, núm. 6

Rústica. 166 p. 15 €

Ahí está mi casa.- Hans Keilson

Hans Keilson

Ahí está mi casa

Traducció al castellà de Carles Andreu

Minúscula, 2013

D'aquest autor ja hem llegit un parell de llibres (La muerte del adversario i  Una comedia en tono menor). Es tracta d'un jueu alemany que va sobreviure a aquell capítol negre del anys quaranta del segle passat, encara que no deixarà mai, diu, de sentir-se culpable per no haver pogut salvar els seus pares.

Cap als seus 90 anys, al canvi de segle i de mil·lenni, escriu primer i després dicta (per problemes amb la seva vista) un recull de records de la seva vida que ens expliquen, entre d'altres, l'experiència de la primera guerra mundial del seu pare i la seva com a fill, els seus estudis i els primers enfrontaments amb el feixisme naixent, la vida "oculta" a Holanda, el retrobament amb un company d'esports esdevingut director teatral del règim...

Cent paginetes farcides d'una prosa neta i polida, d'un discurs sense odi ni concessions al sentimentalisme i sense quasibé referències ni a la guerra ni a la resistència ni a la mort. Un xicotet epíleg aclareix un poc el títol. I una entrevista de l'editor original amb l'autor, poc abans de la seva mort als cent un anys, ens ofereix una altra visió de la guerra i la supervivència.

MARIENBAD ELÉCTRICO. Enrique Vila-Matas

Marienbad eléctrico
Enrique Vila-Matas
Seix Barral ed.
2016
119 pàgs.



"Voy a los hoteles igual que empiezo novelas, para tratar de canviar de vida, para ser otro."

Enrique Vila-Matas és un dels escriptors contemporanis més especials, amb una obra molt personal i única però amb molts nexes i connexions amb altres obres i autors.
Dominique Gonzalez-Foerster és una reconeguda artista contemporània amb una obra també molt personal, un treball que té moltes connexions amb la literatura i que són l'inici per les seves obres.
"Marienbad eléctrico" és un recull de les trobades que han anat tenint i que ha derivat en alguns textos que Vila-Matas ha fet per alguns catàlegs de les exposicions d'aquesta artista francesa.

"Somos personas que, vistas desde fuera, pueden parecer aficionadas a llevar extrañas formas de vida; quien sabe, tal vez en el fondo las llevemos. Lo que sí es seguro que pertenecemos a esa clase de personas que dedican tanto tiempo a investigar el mundo que hasta se investigan la una a la otra.
   Tenemos algo de artistas pacientes y tenaces. Y la lentitud, el tanteo, las dudas, la insistencia, la perseverancia o el buen trato al arte de la conversación son algunas de nuestras señales distintivas"

Ara, a posteriori, sembla inevitable que s'hagin acabat trobant; però des que es van conèixer per casualitat, les múltiples afinitats que teníen de seguida van aflorar i una admiració mútua pels respectius treballs ha derivat en aquesta amistat i les idees que es van generant de les seves converses i trobades són reflexions que es converteixen en motors d'idees per futurs projectes.

"Marienbad eléctrico", que per la mida podria semblar un divertimento de Vila-Matas, acaba sent una mostra de les seves millors característiques. Text fragmentat, segueix l'interés per l'art contemporani (que ja vèiem en la seva anterior "Kassel no invita a la lógica"), erudició literària infinita i la retroalimentació amb altres autors: aquí, molt Robert Walser i Robbe-Grillet i el seu guió de "El año pasado en Marienbad" per Alain Resnais; aquesta barreja seva, ja característica de realitat i biografia amb una especiè d'assaig-reflexió, ens segueix presentant a un gran Vila-Matas en excel·lent estat de forma i sempre sorprenent que tot i aquell "Dublinesca" del 2010 semblava que podia haver esgotat el seus recursos, va saber reinventar-se sense canviar i seguir sent una sorpresa meravellosa pels seus lectors.

"En la mayoría de las obras de DGF que he podido ver, al igual que sucede en las de Walser, las tramas terminan por construir un relato que, por lo general, siempre acaba pareciéndonos que habla de algo distinto de lo que allí estamos viendo. Es como si ella buscara, a través del arte, la vivacidad que Walser sabía perdida: esa luz centelleante y velocísima de la que hablan a menudo los autores antiguos para contarnos cómo se enciende nuestra alma cuando, en un relámpago de bienaventuranza, creemos tocar con la mirada las cosas divinas."

QUÉ VERGÜENZA. Paulina Flores

Qué vergüenza
Paulina Flores
Seix Barral ed.
2016
291 pàgs.



Això dels premis té el seu què. Sobretot si el principal reclam d'aquest llibre és si va amb una faixa amb lletres molt grans que diu PREMIO ROBERTO BOLAÑO DE RELATO.
I dius: "Bueno, ha de ser molt bo... Perquè en cas contrari no s'haurien atrevit, dient-se Premi Bolaño..."
Llavors el llegeixes i veus que sí, que es mereix el premi (i molt més!)

No sabíem res de la jove Paulina Flores [d'un temps ençà trobo que molts autors bons ja són més joves que jo... O sigui que suposo que m'estic fent gran...] però publica un recull de relats que és excel·lent!!!
Des del primer, que dóna títol al recull i que va merèixer el premi, és boníssim i molt suggeridor, sense explicar gaire, amb només 20 pàgines ja hi ha 4 o 5 vides dibuixades...

Totes els contes són històries sobre joves i adolescents o narrats per elles i ells, que expliquen les vides adultes que els envolten. Vides trasbalsades per una malmesa economia i petites misèries qüotidianes.
Noies joves que aprenen què és la vida adulta, o anys més tard quan entenen les coses recordant el passat.

"Al menos eso es lo que pienso ahora, mientras camino otra vez hacia ninguna parte, tengo que aferrarme a eso, porque prefiero pasarme de lista a no serlo."

I tot això amb un to molt reposat i delicat. Sense estridències...
Tots els relats són molt bons; "Últimas vacaciones" és una història d'iniciació amb 2 o 3 moments inoblidables, i per exemple amb l'últim, de 90 pàgines, també està molt bé i podria ser "L'estranger" de Camus però dels millenials...

Paulina Flores és un nom a retenir i en Bolaño segur que estaria orgullós d'ella!

"Me carga lo especial, me carga que todo el mundo busque ser distinto y único. Yo quiero ser lo más común y corriente que se pueda."