dimarts, 2 d’abril del 2013

Vidre - Sam Savage

SAM SAVAGE
Vidre
Columna, 2012
traducció de Josefina Caball


Text de contraportada
«En Clarence va ser el meu únic amic en sentit estricte. M’imagino que hi ha gent que s’estimaria més que digués alguna cosa com ara que en Clarence va ser l’amor de la meva vida. També podria dir que va ser l’avorriment de la meva vida, la nosa de la meva vida, el principal obstacle de la meva vida, que em va impedir assolir coses més elevades, etcètera. Puc dir, sincerament, que va ser la persona amb qui més m’agradava escriure a màquina, i fent servir moltes màquines diferents.» (Pàg. 104) 


Quan l’editorial li demana que escrigui un pròleg per a la novel•la del seu difunt marit, l’Edna es proposa escriure un llibre a part. A poc a poc, dins del mosaic de la memòria, va prenent forma la història d’un matrimoni gens ordinari.



Per tal d'escriure el pròleg o la novel·la, l'Edna ha de treure la màquina d’escriure que tenia amagada feia temps i començar a escriure, paral·lelament, la seva veïna se’n va a passar una temporada fora i li deixa una rata, un aquari i moltes plantes al seu càrrec.
 Vidre, és el que separa la vida interior de l’exterior, vidre és el que separa la vida de la rata de la de l’Edna, vidre és el que separa els peixos de la vida sense aigua, vidre és on l’Edna hi penja les seves notetes per recordar que continua viva.
 
Vidre són els pensaments de la protagonista, un anar i venir de la infantesa fins a la vellesa, del la bona vida amb el seu marit a la mala vida, dels moments lúcids als que no ho foren, de la companyia a la soledat, de la opulència a la misèria, de l’escriure tota una vida  pel sol fet de fer-ho, de màquines d’escriure i de molts papers per terra.
 
Vidre també és passió per la lectura, subtil,  i sobretot per l’escriptura i un homenatge als escriptors que no publiquen, que escriuen per necessitat o simplement per plaer o per ajudar a d’altres.
 
És una novel·la amarga i trista, de decadència gens romàntica,  té punts curiosos i alguns molt bons. Crec que m’ha agradat llegir-la.
 
“Solíem llegir-nos l’un a l’altre. Anar a les llibreries, parlar de llibres...Fèiem torns per llegir capítols...Llegíem sobretot al llit, però també, especialment els primers temps, llegíem asseguts en cadires l’un davant de l’altre, o l’un al costat de l’altre al sofà... No sé per què vam deixar de llegir junts, però poc a poc vam anar deixant de fer-ho regularment, fins que, sense adonar-nos-en, vam començar a llegir llibres diferents, i  a poc a poc vam deixar d’interessar-nos pel llibre que llegia l’altre...”
 
 
Qui el vulgui llegir pensant en Firmin, que no ho faci, tret de què hi surt una rata i de l’amor per l’escriptura i la lectura, no hi té res a veure, aquest és més profund, més interior, molt més dens...


5 comentaris:

  1. Feel free jo!!! jo si faig cas de les teves recomanacions, que em donen un equilibri fantàstic!!

    ResponElimina
  2. Us heu posat d'acord per recomanar lectures metaliteràries?...

    Sembla que la rata ja s'ha convertit en el símbol identitari del Savage (com el pingüí ho és dels orfes).

    Gràcies, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això sembla Sícoris però aquesta no és tan simpàtica! de fet no ho és gens, de fet no hi ha ningú simpàtic en aquest llibre!

      Elimina
  3. jo he llegit també "el lamento del perezoso" i em va agradar prou i tampoc era com el ratolí, encara que sí es feia simpàtic l'editor maldestre que és el prot-agoniste!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies cavaliere el peresós, en el seu dia em va fer peresa, però el tinc a la llista i si l'editor es fa simpàtic encara més!!

      Elimina