dijous, 16 de desembre del 2010
Cuentos completos | Marguerite Yourcenar
[La Marguerite Yourcenar, un dels meus amors literaris més absoluts: Memòries d'Adrià, Opus nigrum, Aleix o el tractat de l'inútil combat, Ana, soror... (de Como el agua que fluye), etc.]
Un tast de Fuegos:
"Las dos de la madrugada. Las ratas roen en los cubos de basura los restos de un día muerto: la ciudad pertenece a los fantasmas, a los asesinos, a los sonámbulos. ¿Dónde estás tú, en qué cama, en qué sueño? Si tropezara contigo, pasarías sin verme, pues no somos percibidos por nuestros sueños. No tengo hambre: no consigo digerir mi vida esta noche. Estoy cansada: anduve toda la noche para escapar de tu recuerdo. No tengo sueño: ni siquiera siento apetito de la muerte. Sentada en un banco, embrutecida a pesar mío por la llegada de la mañana, dejo de recordar que trato de olvidarte. Cierro los ojos… Los ladrones sólo desean nuestras sortijas; los amantes, la carne; los predicadores, nuestras almas; los asesinos, la vida. Pueden quitarme la mía: los desafío a que cambien algo en ella. Echo hacia atrás la cabeza para sentir por encima de mí el murmullo de las hojas… Estoy en el bosque, en un campo… es la hora en que el Tiempo se disfraza de barrendero y Dios tal vez de trapero. Él, el avaro, el testarudo; él, que no consiente ver perderse una perla entre el montón de conchas de ostra a las puertas de las tabernas. Padre nuestro que estás en los cielos… ¿Veré yo venir alguna vez a un hombre viejo, con un abrigo pardo, con los pies llenos de barro por haber atravesado Dios sabe qué río para reunirse conmigo? Se dejaría caer en el banco, apretando en su puño cerrado un valioso regalo que bastaría para cambiarlo todo. Separaría los dedos lentamente, uno tras otro, con prudencia, pues el regalo podría echarse a volar… ¿Qué llevaría en su mano? ¿Un pájaro, una semilla, un cuchillo, una llave para abrir la lata de conserva del corazón?"
(L'any 1991, també Alfaguara va publicar la seua biografia: "Marguerite Yourcenar. La invención de una vida" de Josyane Savigneau. 574 pàgines impagables per als seus incondicionals. El títol fa referència a aquesta idea de la Yourcernar, que he intentat de traduir:
"La vida d'un home és la seua imatge... Es pot dir, llavors, això que jo albire com una sinceritat invertida: no ha d’explicar la seua vida tal com la va viure, sinó viure-la tal com la va explicar. Dit d'una altra manera: que el retrat seu que serà la seua vida s'identifique amb el retrat ideal que ell desitja; i, per a dir-ho amb més senzillesa, que siga tal com ell es desitja.")
JANE AUSTEN-235 ANIVERSARI-
Jane Austen al Cinema:
Mas fuerte que el orgullo (1940)-Robert Z. Leonard
Persuasion (1995)-Roger Michell
Sentido y sensibilidad (1995)-Ang Lee
Emma (1997)-Diarmuid Lawrence
Mansfield Park (1999)-Patricia Rozema
Bodas y prejuicios (2004)-Gurinder Chadha
Orgullo y prejuicio (2005)-Simon Langton
La joven Jane Austen (2007)-Julien Jarrold
Conociendo a Jane Austen (2007)-Robin Swicord
Jane Austen Recuerda (2008)-Jeremy Lovering
I alguna més que m'hauré descuidat...
dimarts, 14 de desembre del 2010
PISTOLA Y CUCHILLO. Montero Glez
Pistola y cuchillo dilluns, 13 de desembre del 2010
Avui, un poc més orfes
De Felix Grande, que ja el citava com un dels grans en la seua "Memoria del Flamenco", en "Biografía. Poesía completa (1958-1984)" (Música amenazada (1963-1966), Anthropos, Barcelona, 1989):
Obertura
Has sido aquí infeliz y alguna vez dichoso.
Muchos años son ya recorriendo estas calles.
Como un verdín, tu historia se sumerge en los muros:
junto a ellos has amado y vomitado y muerto.
Derramaste tu insomnio como ardiendo o borracho
en las plazas vacías, clementes, silenciosas.
¿De qué huías errabundo por la ciudad? ¿Qué buscas
errabundo hoy, entre la suma de tus fugas?
Estos ancianos edificios, estas aceras
preservan tu fantasma. Las gentes se retiran,
la oscuridad adormece a las calles, y quedas
solo, entre vagas luces, solo entre vagos años.
Desesperado y lentamente, con emoción
caminas en la noche llena de levadura.
Se diría que escuchas un órgano: es el mundo
y el tiempo, y un sonido de ilusión y de orfandad.
.................
(una amiga del bloc ha penjat aquest vídeo al feisbuc)
LOS MUERTOS. Jorge Carrión
Los muertos
Jordi Carrión
Mondadori ed.
(166 pàgines)
Suposo que és el llibre ideal per qui li hagués agradat “Perdidos” i tot el què aquesta sèrie ha aportat de novedós i conceptualment a l'imaginari col·lectiu...
Per vàries raons:
- Funciona també a partir de canvis i moviments en el temps, enmig d’una possible conspiració que no s’acaba d’explicar mai, etc. Hi ha els “nuevos”. Desaparicions. Aparicions...
- I fa servir estratègies narratives fragmentades agafades de les (noves) sèries americanes de tv i de l’audiovisual: Per exemple aquesta novel·la està organitzada en dos trams (que són temporades) de vuit capítols (episodis) cadascun com una sèrie de tv anomenada "Los muertos" i llavors enmig de cada temporada hi ha comentaris d’especialistes en la sèrie (un joc de l’autor, que hi aporta una altre línia narrativa paral·lela) i al final del llibre hi ha un epíleg de Jordi Balló i Javier Pérez (que de fet són especialistes reals en narrativa audiovisual i professors a la Universitat de Barcelona i col·laboradors habituals de La Vanguardia...) però que no us sabria dir si és una broma de l’autor (que llavors li afegiria un matís irònic i meta molt interessant a la novel·la com si fos un fals assaig al voltant de la sèrie; o realment és un veritable assaig (i llavors li donaria un punt teòric i real) sobre "Los muertos", que realment seria la novel·la... I després hi ha una entrevista amb els guionistes de la sèrie (que ja seria una tercera capa, diguem-ne argumental a "Los muertos" llibre...).
En quant a la sèrie (pròpiament dita) de la novel·la, funciona bé i és molt creïble com a relat de ciència-ficció en ambients urbans amb referències i homenatges a “Blade Runner”, “Perdidos”, al Phillip K. Dick... (i té un final preciós que no explicaré...) Però, sobretot és fascinant com l’autor aconsegueix sortir-ne i mirar-se per fora mitjançant aquests recursos abans esmentats que realment també acaben construïnt i essent la “novel·la” que tenim a les mans. (Com aquella escena del “Show de Truman” quan el protagonista surt de l’escenari i veu el darrera dels decorats...)
Molt bona! (Exemple de les possibilitats de quan la narrativa es barreja amb les estratègies i possibilitats de les històries i formats dels relats televisius...)
(He trobat això: Pels fans de “Perdidos” sobre l’autor de “Los muertos”...)
diumenge, 12 de desembre del 2010
Diccionari biogràfic de dones (dels territoris de parla catalana)
"El primer que s’ha de fer amb la vida és ‘viure-la’ i després, si de cas, ‘escriure-la’ amb coneixement de causa."Aurora Bertrana
Un projecte engrescador, sorgit amb el suport de la Generalitat de Catalunya, del Govern de les Illes Balears i la Secretaria Executiva de la Xarxa Vives d’Universitats.
El DBD és un projecte de recerca que neix amb l’objectiu de donar relleu a la contribució de les dones a l'esdevenir de la història dels territoris de parla catalana.
http://www.dbd.cat
Segons l'equip de treball, aquest Diccionari és un projecte viu. La selecció de biografies de la qual parteix és incompleta i insuficient, i per això deixa la porta oberta perquè des dels grups de recerca universitaris, els estudiosos vinculats als centres d’història local, als àmbits professionals o politicosocials implicats (col·legis de periodistes, associacions i partits...), així com des de la societat en general, els ajudem a acabar de documentar aquesta part de la història.
(Bussegeu una estoneta per ell i veureu com n'és d'interessant.)
dissabte, 11 de desembre del 2010
Literatura digital (o joc?)
http://solaas.com.ar/migraciones/migraciones.htm
Dos textos: el Quijote i notícies de la BBC.
(Si cliqueu en les lletres pronunciades o roges en castellà, apareix el Quijote; si ho feu en les angleses, les notícies de la BBC.)
Literatura digital o joc?
SERGEI DOVLATOV
Quan Sergei Dovlatov va aconseguir marxar a Occident, cada emigrant tenia dret a emportar-se només tres maletes de la Unió Soviètica. Ell en va tenir prou amb una. Gairebé deu anys després, ja instal·lat a Nova York, Dovtalov es retroba amb aquesta maleta, intacta, oblidada al fons d’un armari. A dins hi ha vuit objectes, cadascun amb una història al darrere.
Vuit històries que formen un autorretrat d’un dels escriptors russos més originals i estimats del segle XX”.
“Una constant de les obres de Dovlàtov és que costa de definir si són ficció o memòria personal. Sovint l’autor reconstrueix el seu passat a Rússia a partir d’anècdotes reals, vinyetes que li permeten estirar el fil de la memòria i alhora reflectir l’absurditat de la vida quotidiana sota el comunisme. Ell mateix deia que li costava sentir-se escriptor. Se sentia narrador, sobretot, algú que treballa des de l’oralitat per arribar a la paraula exacta i lacònica.
Llegint les obres de Dovlàtov, tendeixes a pensar que la seva vida devia ser una diversió, però és probable que fos un infern quotidià. El títol de l’article que li va dedicar Brodsky a la seva mort ja ho diu tot: “El món és horrorós, i els homes, tristos” – una frase que només es pot entendre des de la hipèrbole humoristica carregada de veritat. L’humor és, precisament, l’aliat del narrador Dovlàtov per aïllar el patiment i reduir-lo a matèria literària. En una de les digressions que surten a La maleta, explica per què, quan la seva dona va emigrar a Estats Units, ell no la va acompanyar: “Es fa difícil dir per què vaig decidir quedar-me. Evidentment, encara no havia assolit la línia fatídica.(…) O potser és que, inconscientment, aspirava a la repressió. Això ja passa. L’intel·lectual rus que no ha estat a la presó no val res…”. Visca la ironia.
(Jordi Puntí a l’Avenç de desembre)
M’ha seduit des de la primera línia. Amb una escriptura directa, fàcil de llegir, et va despertant tot tipus d’emocions, a estones rius, a estones t’entristeix. Destaca la seva ironía i el bon humor en situacions prou amargues. Coincideixo amb en Jordi Punti quan diu que costa definir si les històries que narra Dovlatov son ficció o memòria personal.
Sergei Dovlatov va néixer el 1941 a la ciutat russa d’Ufa i va morir quasi cinquanta anys després a Brooklyn víctima de l’alcoholisme. Entremig el van expulsar de la Universitat, va treballar de vigilant en un camp de treball, va estar a la presó, va fer de periodista, de traficant al mercat negre...
Cada capítol del llibre, relata una part de la seva aubiografia: els amors, la presó, la seva filla, les experiències com a traficant al mercat negre.....
divendres, 10 de desembre del 2010
dijous, 9 de desembre del 2010
PER LES NOIES DE BARCELONA...
Fins el 19 de febrer, a la Fundació Miró es pot visitar aquesta exposició d'obres d'artistes anglesos de la segona meitat del segle passat.Llibreria Lello
Gato que brincas na rua
La primera pràctica | Albert Villaró
Un mateix escenari : Lagrau, una petita ciutat dels Pirineus.Dues èpoques ben diferents: 1) Hivern de 1642, en plena Guerra dels Segadors, les tropes franceses ocupen la ciutat, després d'abandonar-la els castellans. 2) Finals de l'estiu de 1991, quan el Curs de Música Antiga fa que arribe a la ciutat un grup d'estudiants, procedents d'arreu del món.
Dues històries paral·leles, diferenciades en el temps. No hi ha connexió entre elles, llevat del nexe comú de la música (els professors i els alumnes del Curs estudien i interpreten unes misses de rèquiem dels mestres de capella de Lagrau al s. XVII). Fragments dosificats de les dues històries van intercalant-s'hi al llarg dels capítols:
L'actual és una història de descobriment, superació i amor (aquesta història una mica més feble que l'antiga): els amors dels alumnes, les classes de música, la recerca del pervindre, la vida monòtona de la petita ciutat, les relacions humanes...
La del s. XVII, molt ben contada i interessant. Ben documentada i enriquidora de coneixements d'aquella època: els vaivens de la política (unes vegades a mans dels castellans i d'altres dels francesos), la vida i les relacions quotidianes dels principals actors de la ciutat, el paper de les forces vives (cada vegada al costat d'uns o altres), la vida (i els amors) dels capellans, el bordell, la relació amb les forces d'ocupació...
Per a mi, la història ambientada al s. XVII, és el millor del llibre. I si a això afegim l'interés per la música clàssica i la seua interpretació, una novel·la recomanable.
(Els termes prima pratica i seconda pratica van aparéixer a principis del XVII. Monteverdi encapçala la segona com al nou estil de composició. L'autor també fa concórrer el creador de l'opera en aquesta història.)
dimecres, 8 de desembre del 2010
Un pont descontrolat amb Perec i Queneau
- Las cosas. Una historia de los años sesenta
- Tentativa de agotar un lugar parisino
- Especies de espacios
(tots tres d'en Georges Perec)
- Ejercicios de estilo, de Raymond Queneau (versió d'Antonio Fernández Ferrer)
Amb el Perec ja vam gaudir aquest estiu amb Lo infraordinario i Un hombre que duerme. I a la tardor amb L'AUGMENT Seguit de: L'art d'abordar el seu cap de servei per demanar un augment.
Adore:
- les llistes
- les històries trufades de detalls inesgotables
- la facilitat de Perec per a fer que t'enamoressis d'un carrer qualsevol
- el mestratge que desplega per a no avorrir-te amb descripcions exhaustives
- l'amor per les lletres i els nombres i les fórmules matemàtiques i les constriccions per a escriure - l'elegància
- la sensibilitat enfront del més quotidià
- l'edició que tinc de la "Tentativa", per la "Cronología" que el traductor ofereix, col·locant en Perec en el seu temps, en la seua terra i en la literatura
- ...
Adore Perec, sempre nou:
- "Las cosas" explica les aventures d'una parella enamorada de la riquesa, i Perec utilitza els temps verbals d'una manera captivadora per a dir-nos el que els hauria agradat, allò que van fer i el que aconseguiran;
- en la "Tentativa" és capaç de dir-nos 30 o 40 vegades que ha passat un autobús per la plaça Saint-Sulpice sense que ens semble repetitiu;
- en "Especies", a més d'emprendre la descripció de llocs (des d'una pàgina fins a arribar a l'espai), ens explica projectes a la manera de La història interminable, explicant com desenvoluparà aquestes idees.
Del Queneau m'ha encantat la frescura, la senzillesa i la complexitat de la seua proposta. Ja vam veure la "Xocolata desfeta", homenatge al Queneau del Joan-Lluís Lluís.
El traductor ens indica al principi que millor llegim el llibre i després el pròleg. Havent-li fet cas, jo també ho recomane.
(Quina falta em feien unes vacances, encara que curtetes!)
dilluns, 6 de desembre del 2010
Memorias de un hombre feliz. Darío Jaramillo
Memorias de un hombre felizDarío Jaramillo
Pre-Textos. València, 2010. 308 pàgines, 20 euros
Diu l'autor a la contraportada:
He vivido en un tiempo y un lugar en los que todo el mundo se exime sin reato de cumplir la ley, no sólo el hampón. Cualquiera –por ejemplo un tecnócrata rico y aficionado a la relojería–, llegado el momento, llegada la necesidad, encontrará razones para considerar que la ley no se le aplica y procederá en consecuencia.
Me gustaría un lector cómplice del texto y de la historia. Corre el riesgo, eso sí, de convertirse en el cómplice de un asesinato.
D. J. A.
Ernesto Calabuig va dir: Un texto sólido, que sabe mantener sin desmayos la atención y curiosidad del lector.
Carmen Sigüenza va dir: "Memorias de un hombre Feliz", la novela del escritor colombiano Darío Jaramillo Agudelo con la que obtuvo numerosos reconocimientos en su país, donde está agotada, se edita ahora en España. Una "novela de tesis" sobre las normas que no se cumplen y una metáfora, "curiosamente" de Colombia, según el autor.
icr diu: Es tracta d'un relat senzill i una miqueta pertorbador. Molt còmode de llegir. Perillosament no políticament correcte. Vulga el cel que qui me'l va regalar no m'estiguera donant un "consell" per a aconseguir la felicitat...
divendres, 3 de desembre del 2010
Riña de gatos | Eduardo Mendoza
Riña de gatos. Madrid 1936Eduardo Mendoza
Círculo de Lectores
No és això.
Em sap greu dissentir dels comentaris tan elogiosos que ha tingut la novel·la, i a més que és del Mendoza, un autor que mai no m’havia decebut tant. Per descomptat, sóc jo qui estarà equivocat, però em sembla una obra feta ex professo per a guanyar el premi Planeta (així de clar) i afalagar els madrilenys i, per extensió, l’Espanya més castellana.
Una obra plena de tòpics costumistes: els personatges s’afarten, a tothora, de “cocido madrileño, judías con chorizo, vino tinto” i d’altres plats tan típics; l’aristocràcia culta i colpista, els obrers crítics de taverna; el Madrid més castizo i la seua parla chulapona i sorneguera... La Crítica veu ací vodevil i obra bufa deliberats (potser). La subtil ironia i humor que trufa les seues narracions, hi són a penes perceptibles, o jo no he sabut albirar-la (Sí ha conservat els noms impossibles dels seus personatges).
Per a mi, se salven alguns paràgrafs quan fa l’anàlisi de determinats personatges reals (sobretot José Antonio) o intenta explicar el clima i les circumstàncies que van precedir aquella terrible guerra civil. I la idea principal: desmitificar els protagonistes d'aquells moments tan obscurs i acostar-los a una dimensió humana i vulgar, això sí.
Quant a l’habitual estil de Mendoza, una barreja de senzillesa i refinat barroquisme, en aquesta novel·a, trobe que no arriba a tenir l’alçada a la qual ens té acostumats. Aquesta escriptura no aporta res de nou al treball del Mendoza.
La majoria del temps que li he dedicat em sembla perdut (Podria haver estat rellegint “La ciudad de los prodigios”, que ja fa molts anys que no ho faig) (Sé que estic nadant a contracorrent, però són les meues impressions).
dijous, 2 de desembre del 2010
L'ARA ETS TU
És un petit llibre que recull majoritàriament poemes i algun escrit de SÍLVIA AMIGÓ I CUSCÓ
COMIAT/GRAVETAT
... ... ... ... ... ... ...
Prudència
No forço la porta
No tibo la corda
No imagino el vol
No crido l'auxili
No empaito les hores
No estripo el sobre
No llanço la pedra
Conseqüència
M'ofego
dimecres, 1 de desembre del 2010
El desajuste del mundo, Amin Maalouf
Cuando nuestras civilizaciones se agotan
És coneguda la meua passió pel premi Príncep d'Astúries de les Lletres 2010. Per la seua escriptura i per les seues idees.
Confesse que no sóc objectiu i que m'ha agradat reconèixer-me en el que anava llegint. Vagen per davant les meues sinceres disculpes per aquesta arenga.
Però, qui pot evitar compartir alguna cosa que li fa a un vibrar?
No seré jo, Déu em lliure.
Ja des de la dedicatòria del llibre:
"El hombre sobrevivió hasta ahora / porque era demasiado ignorante / para cumplir sus deseos. / Ahora que ya puede cumplirlos, / tiene que cambiarlos / o perecer."
WILLIAM CARLOS WILLIAMS
(1883-1963)
Segueix amb un índex brutal:
1. Las victorias engañosas
2. Las legitimidades extraviadas
3. Las certidumbres imaginadas
4. Un Prehistoria demasiado larga
Epílogo
Nota
Es desenvolupa amb paràgrafs com aquest:
"Contrariamente al tópico establecido, el pecado secular de las potencias europeas no ha sido el de querer imponer sus valores al resto del mundo, sino precisamente lo contrario: el haber renunciado continuamente a respetar sus propios valores en sus relaciones con los pueblos dominados. Mientras no se deshaga ese equívoco, corremos el riesgo de volver a caer en los mismos errores.
El primero de esos valores es la universalidad, a saber, que la humanidad es una. Diversa, pero una. Y es por ello una falta imperdonable transigir en los principios fundamentales con el eterno pretexto de que los demás no estarían dispuestos a hacerlos suyos. No hay derechos humanos para Europa y otros derechos humanos para África, para Asia o para el mundo musulmán. Ningún pueblo de la Tierra existe para que lo esclavicen, para que lo tiranicen, para la arbitrariedad, para la ignorancia, para el oscurantismo, ni para la opresión de las mujeres. Cada vez que alguien deja de lado esta verdad básica está traicionando a la humanidad y se está traicionando a sí mismo."
I aquest altre:
"Por todas las razones ya dichas y por otras cuantas estoy convencido de que nuestra escala de valores no puede hoy en día basarse sino en la primacía de la cultura y de la enseñanza. Y que, repitiendo la frase ya dicha, el siglo XXI se salvará por la cultura o naufragará.
Esta convicción mía no se basa en ninguna doctrina establecida, sólo en mi interpretación de los acontecimientos de la época en la que vivo; pero no deja de impresionarme que en las grandes tradiciones religiosas con las que convivo haya exhortaciones semejantes. "La tinta del sabio vale más que la sangre del mártir", dice el Profeta del islam. De quien, por lo demás, se citan otras muchas frases sobre el mismo tema: "Los sabios son los herederos de los profetas"; "Buscad el conocimiento, hasta en China si hace falta"; "¡Escuchad desde la cuna hasta la tumba!".
En el Talmud nos encontramos esta idea tan vigorosa y tan conmovedora: "Al mundo sólo lo mantiene el aliento de los niños que estudian"."
O aquest:
"Para que no haya malentendido alguno, especifico que, desde mi punto de vista, respetar una cultura es propiciar la enseñanza de la lengua en que se funda, es favorecer el conocimiento de su literatura, de sus expresiones teatrales, cinematográficas, musicales, pictóricas, arquitectónicas, artesanales, culinarias, etcétera. A la inversa, ser complaciente con la tiranía, la opresión, la intolerancia o el sistema de castas, con los matrimonios concertados, la ablación, los crímenes de "honor" o el sometimiento de las mujeres, ser complacientes con la incompetencia, con la incuria, con el nepotismo, con la corrupción generalizada, con la xenofobia o el racismo, so pretexto de que proceden de otra cultura diferente, eso no es respeto, opino yo, es desprecio encubierto, es un comportamiento de apartheid, aunque se haga con las mejores intenciones del mundo. Ya lo he dicho, pero quería repetirlo en estas páginas últimas para que no haya ambigüedad alguna de qué es para mí la diversidad cultural y qué no lo es."
L'amic Maalouf analitza els principals conflictes del segle XX i els "desajustaments" de l'inici del XXI. Des de la seua condició de libanès en el món, des del seu coneixement del planeta i les cultures que l'habiten, des del poder de la convivència de qui ha hagut d'eixir de la seua casa, de la seua terra, i sense deixar d'estimar-les, s'ha enamorat de l'ésser humà, de la convivència, de l'art, de la vida.
Postdata: Val per a l'autobús, si els teus viatges són de mitja hora (més o menys). Però el cos et demanarà rellegir-lo d'una tirada algun dia.
La traducció de María Teresa Gallego Urrutia és bastant correcta.
dimarts, 30 de novembre del 2010
ODA
Oda a Pep Guardiola
Salut, germà dels poltres
de peülla de tro!
Per tu,
la catifa de gespa arranada
es torna un univers de planetes que giren
al teu voltant.
Tu t'alces i renilles
i amb ulls punyents escrutes
l'horitzó bramador.
Sacseges la crinera
del teu dorsal, l'espinada
s'arqueja, mous les cames esveltes i fràgils
i amb braços oberts
debanes la madeixa invisible del joc.
Salut, germà dels poltres
de peülla de tro!
Salut, fill de la gràcia
i del vent!
Aranya cerebral
que controles els fils
elèctrics de la tarda.
Teixeixes les jugades,
del teixit en fas veles que s'inflen
i en sostens l'entramat.
La gespa es fa mar blava de somnis.
Llavors, mentre llisca la quilla,
tu vigiles de lluny i ets a prop.
Arbre central, pal majori, alhora, el dofí ensabonat
que segueix el vaixell per les ones.
Salut, fill de la gràcia
i del vent!
Salut, constructor de camins,
geòmetra carnal, arquitecte
de torres de victòria!
Tu enderroques ruïnes antigues,
traces els fonaments de l'edifici nou.
Excaves amb els ulls
negres de voluntat
un feix de rases fèrtils
i, amb el compàs del braços,
amides, i estableixes el pilar poderós
d'on sorgiran els nervis de la màgia.
I si el llapis d'un dit diu: "aquí",
és aquí on la dansa comença,
sota la volta esplèndida
que has bastit paral·lela del cel.
Salut, constructor de camins,
geòmetra carnal, arquitecte!
Salut, oh pagès radical!
Llaurador impenitent, arada, espiga,
tany vigorós que t'has alçat i granes,
feliç, quadribarrat, a les tardes de glòria.
Tu que cobres la glòria
que has donat al company
amb un petó a la galta!
Dius: "aquí". I és aquí.
I entre els pèls de la cara
neix una rosa mascle.
I riuen entendrides les mares catalanes.
Salut, fill etern,
adoslesent perpetu de carona barbada!
Salut, símbol del goig mental
de les ciències exactes!
Salut, cadell suat,
soldat enjogassat
i subtil estrateg de les batalles!
Tu, l'heroi del present,
per més que els segles passin,
no passaràs amb ells.
Romandràs, quan tu i jo siguem cendra,
vivent en la llegenda de la fama
i en aquesta corona modesta que ara treno,
amb vers balbucejant,
per no entorpir l'esclat meravellós
dels versos certes de les teves passades.
Salut, símbol del goig mental
de les ciències exactes!
Comadira, Narcís. Formes de l'ombra. Poesia 1966-2002. Edicions 62 / Empúries. Barcelona, 2002. Pàgs. 498-500.
Imatge: Joan Brossa-El pais-1986