Riña de gatos | Eduardo Mendoza

Riña de gatos. Madrid 1936
Eduardo Mendoza
Círculo de Lectores

No és això.
Em sap greu dissentir dels comentaris tan elogiosos que ha tingut la novel·la, i a més que és del Mendoza, un autor que mai no m’havia decebut tant. Per descomptat, sóc jo qui estarà equivocat, però em sembla una obra feta ex professo per a guanyar el premi Planeta (així de clar) i afalagar els madrilenys i, per extensió, l’Espanya més castellana.

Una obra plena de tòpics costumistes: els personatges s’afarten, a tothora, de “cocido madrileño, judías con chorizo, vino tinto” i d’altres plats tan típics; l’aristocràcia culta i colpista, els obrers crítics de taverna; el Madrid més castizo i la seua parla chulapona i sorneguera... La Crítica veu ací vodevil i obra bufa deliberats (potser). La subtil ironia i humor que trufa les seues narracions, hi són a penes perceptibles, o jo no he sabut albirar-la (Sí ha conservat els noms impossibles dels seus personatges).
Per a mi, se salven alguns paràgrafs quan fa l’anàlisi de determinats personatges reals (sobretot José Antonio) o intenta explicar el clima i les circumstàncies que van precedir aquella terrible guerra civil. I la idea principal: desmitificar els protagonistes d'aquells moments tan obscurs i acostar-los a una dimensió humana i vulgar, això sí.
Quant a l’habitual estil de Mendoza, una barreja de senzillesa i refinat barroquisme, en aquesta novel·a, trobe que no arriba a tenir l’alçada a la qual ens té acostumats. Aquesta escriptura no aporta res de nou al treball del Mendoza.

La majoria del temps que li he dedicat em sembla perdut (Podria haver estat rellegint “La ciudad de los prodigios”, que ja fa molts anys que no ho faig) (Sé que estic nadant a contracorrent, però són les meues impressions).