dilluns, 20 de desembre de 2010

Memoria del flamenco.- Félix Grande

Memoria del flamenco
Félix Grande
Alianza Editorial, 1999

(Hi ha una reedició del 2007)

A l'aire del tema d'avui:

"Escribo estas líneas al anochecer, junto a una botella de vino. He estado escuchando, a solas, en la casa vacía, una siguiriya que canta Camarón de la Isla. «A los santos del cielo / les voy a pedir…» Hace unas horas, los habitantes de mi casa, los míos, mis gentes, han ido a otros asuntos; ya no tardarán en volver. En este tiempo he visto cómo se amortiguaba, hasta morir, la luz del día; cómo la noche, cortés e inexorable, iba llenando el mundo. Tomé un primer vaso de vino y me entregué, de buena ley y maniatado, a la voracidad de mis recuerdos. A veces, uno no tiene a sus recuerdos; a veces, uno es su prisionero, su perro, su esclavo. ¿Cada uno se reúne con sus recuerdos cuando se lo merece? No lo sé."

Amb una mica que vos agrade el flamenco, amb una mica que vos agrade la poesia, amb una mica que penseu que l'ésser humà no sempre oblida el respecte que mereix i li és negat, amb una mica que rebutgeu l'oblit, vos encantarà aquest llibre.

Recorde un estiu en el qual vaig matinar en vacances per a seguir amb un llibre, aquest.
Recorde com de pesat vaig ser llegint en veu alta "paràgrafs de sang" als meus amics.
Recorde el llibre (encara que em passe amb freqüència el que renyeixen a TF).
Si t'expliquen així la història d'un poble sense terra, alguna cosa se't trenca en les certeses i les seguretats.

El senyor Grande fa un recorregut des de l'Índia fins als nostres dies. Demostra el seu amor per les dades, per la història, pels cants, pels poetes, ...
Recupera textos històrics, selecciona cobles flamenques, posa els pèls de punta.
La prosa de l'autor de "La balada del abuelo Palancas" i de "Las Rubayyatas de Horacio Martín" és colpidora, sovint et deixa sense alè, bella, dura, addictiva.

- Article del País del 1979

(podeu llegir el pròleg de Caballero Bonald i el primer capítol ací)

I ací, un altre tastet:

"[...] Entre todas las fascinaciones del cante hay una que no es la menor: la que nos dice que nuestra cultura está agrietada, que debemos cambiarla para alcanzar a ser humanos. Que una cultura que no tenga como memoria a la raiz, como finalidad a la creación y como mapa de la sociedad el rostro de nuestro vecino, no es una cultura. Es el principio de un apocalipsis. [...]"

5 comentaris:

  1. Felicitacions, icr, per aquesta entrada tan bonica (últimament estic reivindicant aquesta paraula "bonic/a" que sembla que estiga en desús i no signifique res).

    ResponElimina
  2. sí, bonica entrada icr!

    elPac, jo faig servir molt la paraula "bonic/a", no sabia que estava en desús? bé, com a mínim a casa meva no!

    ResponElimina
  3. Doncs per mi que no quedi: bonica. És més, jo afegiria que és preciosa, emocionant, incitadora, poètica... i amb un important rerefons cultural i antropològic.
    Gràcies, cavaliere.

    ResponElimina
  4. il cavaliere rosso i bonic21 de desembre de 2010, 15:43

    Sou molt amables, això no cal dir-ho, però així és el llibre...

    ResponElimina
  5. Estic d'acord, es molt bonica!!
    M'agraden les teves paraules, expressant els teus sentiments. M'agraden els tastets has triat i fins i tot la imatge del llibre.

    ResponElimina