dilluns, 20 de desembre del 2010

El cementerio de Praga | Umberto Eco

El cementerio de Praga
Umberto Eco
Trad. Helena Lozano Morales
Editorial Lumen

(Almenys aquesta edició va acompanyada d’un opuscle molt interessant que transcriu la conferència d’Eco “Construir al enemigo”, que em sembla fonamental per a entendre en tota la seua complexitat aquesta novel·la. Una conferència digna d’aquest gran teòric de la semiòtica. Aquestes paraules sobre la necessitat de les societats d’un enemic resumeixen el sentit d’aquest opuscle: “Disponer de un enemigo es importante, no sólo para definir nuestra identidad, sino también para dotarnos de un obstáculo ante el cual medir nuestro sistema de valores y mostrar, al enfrentarnos a él, nuestro propio valor”.)

D’antuvi diré que, per a mi, aquesta novel·la (no de fàcil lectura) està al mateix nivell que aquelles amb les quals ens va sorprendre Eco: “El nom de la rosa” i “El pèndol de Foucault”, quant a tècnica de construcció i estructura (no, quant a la prosa) (Aquesta edició, també existeix en català però la vaig trobar primer en castellà, està feta, pense, amb presses i conté nombrosos errors d’impremta).

La novel·la està escrita per tres narradors (amb diferent tipografia cadascú): 1) un narrador extern que dialoga amb el lector (ell s’identifica davant aquest com el Narrador, i, quan acaba la trama de la narració, fins i tot continua dient-nos quins personatges són reals i quins no ho són), 2) el protagonista Simonini i 3) un abat Dalla Piccola que intercala en els diaris de Simonini les seues observacions (al llarg de la història hi ha una constant confusió sobre les identitats d’aquests dos. Seran el mateix personatge?). En resum, un joc de falsificacions, d’invencions, de realitats, dins d’una trama caòtica.

Tots els personatges i fets històrics de la novel·la són reals, llevat del protagonista Simonini (clar que Eco diu que, com li atribueix fets reals que no han estat aclarits mai en la història i no sabem els seus autors, podria ser ben real).
Aquest protagonista potser és el personatge més aconseguit: misògin, golut, xenòfob, odia el sexe, egoista, assassí... qualifica els espanyols de vanitosos, els croats d'ignorants, els anglesos de bruts, l'alemany el considera com "el més baix de la condició humana", per detenir-se en una descripció brutal dels francesos, “mandrosos, estafadors, rancuniosos, gelosos, orgullosos més enllà de tot límit, dolents, maten per avorriment”, que han convertit en virtut l'avarícia, el vici nacional. Aquest monstre és un falsificador que desconfia de tothom i que es ven al millor postor, i, com que totes les forces de la societat (església, maçoneria, poders polítics, exèrcit, diaris...) estan corromputs, els serveix a tots segons els seus propis interessos.

El context històric és el final del s. XIX, des de les lluites per la unificació d’Itàlia, fins al cas Dreyfus i l’edició dels Protocols dels savis de Sió a Rússia (centrant-se sobretot a París). Eco, en aquesta ocasió demostra la seua vasta cultura, no ja en l’Edat Mitjana, sinó en una època com aquesta tan allunyada d’ella (Si el lector no és un estudiós i no té una àmplia cultura, contínuament es veurà obligat a la consulta de fets, noms, etc. –cosa que és d’agrair en aquests temps de novel·les superficials).

Una novel·la contra el racisme, especialment l'antisemitisme, que presenta uns personatges (recordem que la majoria són reals) malalts, menyspreables, defensors de la raça ària (i no hem d'oblidar que Hitler va donar per autèntics els Protocols, els va fer editar i va trobar en ells una justificació per a l’Holocaust).

18 comentaris:

  1. Gràcies elPac, necessitava una opinió contrastada per afegir-lo o no a la meva llista de futures lectures!!

    L'afegiré!

    ResponElimina
  2. Una molt bona entrada, elPac: concisa, completa i donant-nos el teu punt de vista.
    Aniré directament a la traducció catalana, a veure si l'edició està més cuidada.
    Gràcies.

    ResponElimina
  3. http://www.elpais.com/articulo/cultura/Libreros/vocacion/elpepicul/20101221elpepicul_7/Tes


    Toni F.

    ResponElimina
  4. Conec la llibreria Bernat del Carrer Buenos Aires de Barcelona, els últims llibres els he comprat aquí. El primer día que vaig entrar no hi havia cap client, em sentia una mica cohibida mirant els llibres.Vaig notar una certa alegria quan vaig triar un llibre, la llibretera va preguntar a la seva companya en veu baixa: Quin llibre s'endú?.
    Tornaré, vaig pensar. Millor aqui que una cadena de llibreries.
    Es bonic que l'Enrique Vila-Matas, en faci referència, es un escriptor que cuida el seus veïns. Ara viu molt aprop de la llibreria Bernat.

    ResponElimina
  5. Precisament, el llibre d'Umberto Eco, és el primer de la llista de reis. Se'm va passar la xerrada que va fer a la biblioteca Jaume Fuster, de Barcelona. Suposo que va ser interessant.
    Gràcies elPac per fer aquesta ressenya tant ben feta.
    Fa temps em vaig llegir "El nombre de la rosa" i "El pèndol de Foucault". D'aquest últim, em vaig fer un diccionari de personatges i altres noms de llocs i fets que desconeixia. Però sobretot de personatges històrics.Recordo que m'ho vaig passar bomba. Suposo que amb aquest nou llibre també m'engrescaré.

    ResponElimina
  6. No la coneixia aquesta llibreria, Isabel, i pel que expliques, em sembla que no trigaré gaire a visitar-la.
    Per cert, l'altre dia vaig veure el Vila-Matas a la llibreria La Central del carrer Mallorca.

    ResponElimina
  7. qui enxampe l'edició catalana, voldrà dir-nos si inclou la conferència sobre l'enemic?
    Si no, demaneu i se vos donarà

    ResponElimina
  8. Pregunta:
    Quan us trobeu a un escriptor/a, actor/actriu, pintor/a... del/de la que us agrada molt la seva obra, els hi ho feu saber? els saludeu? els feliciteu?, passeu pel costat com qui no els veu? els hi somrieu amb complicitat, amb vergonya...?

    A mi d'entrada em venen ganes de saludar-los i felicitar-los ( si s'escau), però després em moro de vergonya i no faig res de res.

    ResponElimina
  9. Recorde.
    Fira llibre a València.
    José Luis Sampedro.
    Torne a comprar-me La vieja sirena (per enèssima vegada) per a que me la firme.
    És prompte.
    La cua està quasi buida.
    Arribe davant ell.
    La meua boca està seca.
    M'ha de preguntar el meu nom tres vegades perquè no m'ix amb claredat.
    La dedicatòria només posa: Para Ramón.
    No em vaig morir, encara que ho desitjava.
    (Potser aquest comentari havia d'haver-lo escrit en els "me'n recordo".)

    ResponElimina
  10. "qui enxampe l'edició catalana, voldrà dir-nos si inclou la conferència sobre l'enemic?
    Si no, demaneu i se vos donarà "

    Ho acabo de preguntar a una llibreria (Abacus), i no en tenien ni flowers de què els hi parlava, resposta:

    "No se m'ha comunicat res al respecte".

    En la versió castellana, aquest opuscle va lligat amb el llibre o va a part?

    ResponElimina
  11. Miu: jo, quan em trobo amb algú a qui admiro no el saludo mai. Primer, perquè em fa vergonya, i segon, perquè em poso a la seva pell i penso que aquella persona a mi no em coneix de res i li pot resultar violent que una desconeguda se li apropi amb certa familiaritat.
    M'imagino que per ells aquesta mena de situacions ha de ser bastant incòmoda, tot i que també els deu suposar una injecció d'ego: nosaltres els admirem i coneixem la seva obra, però ells no tenen ni idea de qui som.

    ResponElimina
  12. És una conferència editada per a l'FNAC.
    La setmana vinent, intentaré enviar-vos-la escanejada.
    Paga la pena el llegir-la.

    ResponElimina
  13. Quant a l'altre tema, jo normalment, quan surto de casa, no aviso quasi mai la premsa. És molt pesat carregar amb el pes de l'admiració.

    ResponElimina
  14. A mi ara em fa molta vergonya també.
    Però quan era jovenet tenia molta més cara i n'he fet de grosses:
    En un bar de Marràqueix estava Juan Goytisolo (que en aquell temps era un dels meus ídols, acabava de publicar Makbara) i em vaig atrevir a anar a parlar amb ell. Va resultar un encant de persona, i això que tenia fama d'enfant terrible. Vam anar fins i tot a sa casa d'allí. L'únic moment incòmode, pense, va ser quan no vaig estar-me de demanar-li a la seua parella que ens fera una foto! Però va acabar bé, la cosa. A partir des d'aleshores, quan jo anava a Marràqueix o ell venia per València, seguia un grup de música "Muluk el hwa" que venia tots els anys, jo anava a veure'l.
    També, una vegada, que una amiga havia de fer-li una entrevista per a una tv local a la Maria del Mar Bonet, pels seus 30 anys de cançó, i no s'atrevia a fer-li-la. Vaig dir-li que no patira que jo li la faria. I li vaig tirar morro a l'assumpte, amb el micro en la mà.
    I alguna més...

    ResponElimina
  15. L'estic llegint, és de lectura lenta, però aquest Eco és un artista! l'estic llegint en català i la prosa em sembla molt correcta, tot i que coincideixo amb l'elPac en què el que més destaca és en la tècnica de construcció i l'estructura, de totes maneres encara em falta molt per acabar!

    ResponElimina
  16. Estic a punt d'acabar-lo...aquest llibre serveix per desmuntar qualsevol teoria conspirativa, de fet és la conspiració de multitud de conspiracions... posa sobre paper les sensacions que la majoria tenim: que les conspiracions són creades i generades per col.lectius o persones amb interessos i es valen de QUALSEVOL cosa per muntar unes teories conspiratives que provoquen que d'altres moguin els fils de la història (a darrera diners, com sempre!) ... fins i tot l'invent del telèfon (o una cosa semblant) s'il.lustra com una invent satànic-maçònic! El llibre és sobre les conspiracions antisemítiques i anti-maçòniques però és extrapolable a qualsevol moviment conspiratori!

    "...Cal un enemic per donar esperança al poble..." pg. 439

    per cert, icr, la versió catalana no inclou la conferència sobre l'enemic (gràcies per haver-nos-la enviat!)

    ResponElimina