El cementerio de Praga | Umberto Eco

El cementerio de Praga
Umberto Eco
Trad. Helena Lozano Morales
Editorial Lumen

(Almenys aquesta edició va acompanyada d’un opuscle molt interessant que transcriu la conferència d’Eco “Construir al enemigo”, que em sembla fonamental per a entendre en tota la seua complexitat aquesta novel·la. Una conferència digna d’aquest gran teòric de la semiòtica. Aquestes paraules sobre la necessitat de les societats d’un enemic resumeixen el sentit d’aquest opuscle: “Disponer de un enemigo es importante, no sólo para definir nuestra identidad, sino también para dotarnos de un obstáculo ante el cual medir nuestro sistema de valores y mostrar, al enfrentarnos a él, nuestro propio valor”.)

D’antuvi diré que, per a mi, aquesta novel·la (no de fàcil lectura) està al mateix nivell que aquelles amb les quals ens va sorprendre Eco: “El nom de la rosa” i “El pèndol de Foucault”, quant a tècnica de construcció i estructura (no, quant a la prosa) (Aquesta edició, també existeix en català però la vaig trobar primer en castellà, està feta, pense, amb presses i conté nombrosos errors d’impremta).

La novel·la està escrita per tres narradors (amb diferent tipografia cadascú): 1) un narrador extern que dialoga amb el lector (ell s’identifica davant aquest com el Narrador, i, quan acaba la trama de la narració, fins i tot continua dient-nos quins personatges són reals i quins no ho són), 2) el protagonista Simonini i 3) un abat Dalla Piccola que intercala en els diaris de Simonini les seues observacions (al llarg de la història hi ha una constant confusió sobre les identitats d’aquests dos. Seran el mateix personatge?). En resum, un joc de falsificacions, d’invencions, de realitats, dins d’una trama caòtica.

Tots els personatges i fets històrics de la novel·la són reals, llevat del protagonista Simonini (clar que Eco diu que, com li atribueix fets reals que no han estat aclarits mai en la història i no sabem els seus autors, podria ser ben real).
Aquest protagonista potser és el personatge més aconseguit: misògin, golut, xenòfob, odia el sexe, egoista, assassí... qualifica els espanyols de vanitosos, els croats d'ignorants, els anglesos de bruts, l'alemany el considera com "el més baix de la condició humana", per detenir-se en una descripció brutal dels francesos, “mandrosos, estafadors, rancuniosos, gelosos, orgullosos més enllà de tot límit, dolents, maten per avorriment”, que han convertit en virtut l'avarícia, el vici nacional. Aquest monstre és un falsificador que desconfia de tothom i que es ven al millor postor, i, com que totes les forces de la societat (església, maçoneria, poders polítics, exèrcit, diaris...) estan corromputs, els serveix a tots segons els seus propis interessos.

El context històric és el final del s. XIX, des de les lluites per la unificació d’Itàlia, fins al cas Dreyfus i l’edició dels Protocols dels savis de Sió a Rússia (centrant-se sobretot a París). Eco, en aquesta ocasió demostra la seua vasta cultura, no ja en l’Edat Mitjana, sinó en una època com aquesta tan allunyada d’ella (Si el lector no és un estudiós i no té una àmplia cultura, contínuament es veurà obligat a la consulta de fets, noms, etc. –cosa que és d’agrair en aquests temps de novel·les superficials).

Una novel·la contra el racisme, especialment l'antisemitisme, que presenta uns personatges (recordem que la majoria són reals) malalts, menyspreables, defensors de la raça ària (i no hem d'oblidar que Hitler va donar per autèntics els Protocols, els va fer editar i va trobar en ells una justificació per a l’Holocaust).