dimarts, 14 de setembre del 2010

En tierras bajas.- Herta Müller


En tierras bajas
Herta Müller
Traducció: Juan José del Solar

Siruela



Són quinze narracions que descriuen de forma onírica i poètica, però també amb un llenguatge i unes imatges força dures, la vida dels emigrants alemanys a Rumania (els suabos -ignoro si es diu així en català-.)
El punt de vista és el d'una veu infantil -podríem suposar que la narració en primera persona és la de la pròpia Müller- que, amb un estil frenètic i ple de frases curtíssimes, ens presenta diferents aspectes de l'opressiva vida d'aquest grup de persones que conformen la família i l'entorn més immediat d'un "jo" turmentat, que tan aviat ens ofereix apunts costumistes sobre la vida quotidiana i les característiques del seu poble, com ens mostra l'aspecte més negre i també més personal i subjectiu de la vida rural:

"En nuestro pueblo las mujeres se llaman Magdalena -Leni para los lugareños- o Theresia, es decir, Resi. Los hombres de nuestro pueblo se llaman Mathias -Matz para los lugareños- o Johan, es decir, Hans. Los apellidos de nuestro pueblo son nombres de oficios -Schuster, Schneider, Wagner- y de animales: Wolf, Bär, Fuchs* // (*Nota del traductor: Los apellidos mencionados significan, por orden de aparición: zapatero, sastre, carretero, lobo, oso y zorro) ("Crónica de pueblo".)


"La lengua se me hunde en la boca. Me caigo sobre mi penumbrosa campana de seda gris. Me hundo en los inquietos pliegues de las faldas negras de esas mujeres viejísimas, en las manos que intentan aferrarte, en la boca sin dientes. Las faldas negras son tan abiertas como las calles, tan cerradas como el pueblo, tan quebradizas como esa tierra que intenta aferrarte detrás de los últimos huertos, detrás de los ojos punzantes, detrás de la boca sin dientes." ("La Ventana".)


A mi em sembla que, de vegades, l'autora abusa d'imatges efectistes que incideixen, en uns casos, en un tremendisme molt déjà vu (molt Dostoyevski: opinió personal...), i en uns altres, en una retòrica descriptivo-poètica un pèl excessiva per al meu gust. Us en poso un parell d'exemples: "En el purín yacían dos ojos. La gata cogió uno de ellos entre sus colmillos. El ojo estalló, y un líquido azulino le salpicó el hocico. Ella sacudió la cabeza y se alejó con las patas tiesas y abiertas". ("En tierras bajas".)


"Los ramos de abeto doblan sus pinochas, el helecho curva sus enmarañadas nervaduras. Los crisantemos huelen a nieve, las velas huelen a hielo. El aire se pone negro sobre las tumbas y murmura una oración: y tú, Dios nuestro, Señor de los ejércitos celestiales, libéranos de este exilio. Sobre la torre de la capilla, la noche es tan negra como los pies de cristal de mamá". ("Tango opresivo".)


Tot el conjunt de l'obra és obsessiu i gira, amb metàfores contundents i un lirisme descriptiu i tenebrós, al voltant de tres idees fonamentals: la mort, el ritual religiós i la família. És normal, així, trobar frases com "El sueño es negro bajo los párpados" ("Peras podridas") o "En el cuarto donde habían velado el cadáver se veía ahora una gran mesa. Era una mesa de matarife." ("La oración fúnebre").
Finalment, no podem oblidar la crítica al sistema polític de la Rumania de Ceaucescu i del comunisme en general (el llibre es va publicar a Alemanya el 1982 perquè s'havia prohibit a Rumania):

"¿Qué puede uno hacer cuando, sea cual sea el tema de conversación, se habla siempre de perder? ¿Qué puede aún ser útil cuando el miedo en las copas de vino ayuda a combatir el miedo y la botella se va vaciando más y más? Cuando la carcajada es estentórea, cuando se descoyuntan de risa, cuando se ríen hasta morir, ¿qué puede aún ser útil? Y eso que aún somos jóvenes. Y ha vuelto a caer un dictador, y la mafia ha vuelto a matar a alguien, y un terrorista agoniza en Italia. No puedes beber, muchacha, para combatir tu miedo. Vas vaciando a sorbos esa copa como todas las mujeres que no tienen una vida, que no tienen cabida en este jaleo. Ni tampoco en el suyo propio." ("El parque negro".)


Vull destacar, d'entre totes les narracions, la que m'ha agradat més per la seva força descriptiva, sense floritures, i amb una estructura de frases curtes i encadenades que expliquen, amb el distanciament que implica la narració en tercera persona, la misèria i els minsos horitzons d'una família: "El baño suabo". És molt curteta, fàcil de llegir i (almenys jo ho crec així)  tremendament impactant. Pròximament us la transcriuré; m'agradarà de conèixer les vostres opinions.

4 comentaris:

  1. Jo també l'he llegit i em va agradar moltissim la seva manera de narrar. Estic totalment d'acord: Impactant, sensible i al mateix temps dura. I,encara que sembla que no pugui ser, a més a més,la narració despren poesia. Hi ha relats en que repeteix frases, i sembla com la tornada d'una cançó. A mi em va captivar. També usla recomano.

    ResponElimina
  2. Pel que he pogut esbrinar, es un llibre que no et deixa indiferent, agrada molt o gens.
    Gràcies, Sícoris. Desitjo llegir, "El baño Suabo", per poder opinar.

    ResponElimina
  3. Sícoris, pel que dius em fa la impressió que, com tots els que he llegit de la Müller, és un llibre força dur. L'últim que vaig agafar d'ella és "Tot el que tinc ho duc al damunt", però l'he deixat per a quan em trobe més fort. Amb aquest, em sembla, que també faré el mateix. Tanmateix, agraïré la lectura del conte promès. Gràcies.

    ResponElimina
  4. Hola,
    L´editorial Bromera també l´ha editat En terres baixes.
    Aquests relats són el primer llibre de la Nobel Herta Müller, una mostra de la vida rural, la cultura "suaba", que ella mateixa va viure.
    Personalment em va agradar molt el relat que porta el nom del llibre.
    Vull dir que la seva lectura no és tan dura com d´altres llibres posteriors.
    Imma

    ResponElimina