dimecres, 8 de setembre del 2010

À la recherche du temps perdu (vol. I)


A principis dels ‘80 em vaig proposar de llegir tot À la recherche du temps perdu. Vaig arribar fins el tercer volum, i no el vaig terminar (vaig acabar fart d’aristòcrates ociosos i gent distingida i queferosa sense res a fer, preocupada només per ells mateixos i per la seua moral i les formes socials). Últimament, sembla que el llibre està molt de moda; se n’ha parlat a tort i a dret i a tothora en premsa, programes literaris, entrevistes...

Aquest estiu vaig tornar a intentar-ho de nou. Ho he fet en la gran traducció de Carlos Manzano (Cículo de lectores). I aquesta vegada m’he cansat de “La recherche” en el segon volum. I no pas perquè siga una obra difícil de llegir; al contrari, és un plaer.
És un estudi psicològic perfecte de les persones que el van envoltar (la decadent classe alta que dóna pas a la burgesia), i sobretot del mateix autor que se situa en tres plànols: el present, el passat i el passat reviscut en el present. Tot això i més escrit amb el seu estil barroc molt especial, i en una prosa esplèndida amb unes frases llargues molt ben construïdes, capaces de reflectir totes les cares d’una mateixa realitat des dels diferents punts de vista dels personatges; així vol reflectir els meandres pels que navega la memòria del ser humà (l’impressionisme estava en el seu apogeu). Tot amb un tractament totalment esteticista.

Però (ai, la conjunció adversativa!) quant al contingut, jo li faria uns quants retrets o consideracions que no m’han agradat gens:
- Sembla mentida que el Proust, acusat des de sempre d’homosexual, tinga tan grans prejudicis sobre l’homosexualitat femenina: Els únics personatges denigrats i degradats per l’autor són dues lesbianes. Una d’elles fa morir son pare a força de disgustos (per la seua moral), i després amb la seua amant escupen per burlar-se’n la fotografia del difunt, enmig de grans riallades. Una altra, el protagonista li ho permet tot a la seua Odette, fins i tot que l’enganyi i que tinga amants (masculins), però quan aquesta li confessa que s’ha gitat amb dones... No, home, no; fins ací hem arribat!
- La benevolència, malgrat la fina ironia, amb que tracta els personatges més hipòcrites, conservadors, envanits per la seua classe social, capaços de menysprear la gent humil o els servents... “Però era una bona persona, incapaç de fer mal a ningú”.
- L'autocomplaença, el dret del personatges de l'alta societat (inclòs l'autor) de ser els amos del món només pel fet d'haver nascut en determinada classe social i de les riqueses que posseeixen...
I algunes coses més que, si em decidesc de nou a tornar a llegir-lo i acabar-lo, ja les comentaré.

De moment, prou (Sóc conscient que amb aquesta entrada estic fora dels cànons, però, pot ser per la calor de l’estiu o perquè no era el meu moment per llegir-la, aquestes són les meues impressions, no tan bones com jo recordava i m'esperava).

Molt bonic i ben escrit tot, però jo... a la recerca d'un temps millor per a continuar llegint "A la recerca..."

2 comentaris:

  1. ja va bé elPac una mica de visió crítica...jo me l'estava plantejant com a futura lectura... però amb el teu comentari acaba de baixar punts!

    ResponElimina
  2. Jo tinc des de fa anys els dos primers volums en l'edició d'Alianza, amb traducció -ni més ni menys- de Pedro Salinas, i la veritat és que no he aconseguit acabar-los, suposo que perquè cal dedicar-hi molt i molt de temps, i sempre es creua alguna altra lectura que fa que, finalment, l'acabi deixant per a millor ocasió.

    És una assignatura pendent -com tantes altres!-, que espero rematar algun dia perquè és una obra mestra de la literatura que cal llegir amb calma i sabent que no és una novel.la de tesi ni una obra naturalista, sinó una reconstrucció de la vida a través de l'art.

    Es tracta d'una obra escrita amb força ironia, amb perspectivisme i una certa fragmentació, que està molt ben escrita, és profusa en descripcions preciosistes i detallades i, en definitiva, és una mena de retrat impressionista sobre l'aristocràcia decadent. No obstant, no puc evitar estar d'acord amb tu: és precisament tot aquest classisme complaent -malgrat la ironia-, el que m'acaba carregant.

    ResponElimina