dilluns, 28 de febrer del 2011

Radiaciones I. Diarios de la Segunda Guerra Mundial, Ernst JÜNGER

Radiaciones I. Diarios de la Segunda Guerra Mundial. Anotaciones del Cáucaso (1939-1943) (Strahlungen: Kaukasische Aufzeichnungen)
Ernst JÜNGER
Tusquets

Porto anys llegint i rellegint aquesta obra mestra del memorialisme europeu, d'Ernst Jünger. Els seus diaris són, probablement, d'allò més màgic, perturbador i alhora sublim que s'ha escrit dins el context infernal de l'apocalipsi de la Segona Guerra Mundial. Us mostro uns fragments que em van commoure profundament quan els vaig llegir:

"Apsherónskaya, 1 de enero de 1943

Me encontraba en una gran casa de huéspedes y hablaba de las maletas de los viajeros con el portero, quien llevaba en su uniforme llaves bordadas con hilo de plata. El portero decía que, incluso en situaciones de gran desconcierto, los viajeros se separan muy a disgusto de sus equipajes – éstos significan para ellos algo más que el envoltorio de sus pertenencias, dentro de las maletas está la continuación del viaje, así como el prestigio y el crédito. El equipaje, decía el portero, es como el barco, que es lo último que se deja en la estacada cuando se realiza un viaje por mar, más aún, es como la propia piel. De manera oscura entreveía yo que aquella casa de huéspedes era el mundo y que la maleta era la vida.

Lötzen, 10 de enero de 1943

Llegué a Lötzen al mediodía e inmediatamente pedí que me pusieran por teléfono con Kirchhorst y con Leisnig. Por boca de Perpetua he sabido, a las siete de la tarde, que mi buen padre ha muerto, cosa que yo había presentido ya con toda claridad. Será enterrado en Leisnig el miércoles próximo; llegaré, pues, todavía a tiempo, lo cual me tranquiliza mucho.

He estado meditando largo tiempo sobre mi padre, sobre su destino, su carácter, su humanidad, igual que lo había hecho muchas veces en los últimos días.

Kirchhorst, 21 de enero de 1943

En Leisnig acudí enseguida al cementerio, tras haber saludado brevemente a mis hermanos; en el cementerio me entregó la llave de la capilla mortuoria la Heimbürgin, la “amortajadora”. Estaba ya oscureciendo cuando abrí la puerta. En el ataúd abierto, colocado sobre un alto catafalco, vestido de frac, mi padre, en una gran lejanía, solemne. Me acerqué lentamente, encendí las velas a derecha e izquierda de su cabeza. Largo tiempo estuve mirando su cara, que se me había vuelto muy extraña. Especialmente la parte de abajo, el mentón, el labio inferior, pertenecían a otra persona, a un desconocido. Di unos pasos hacia atrás por su lado izquierdo y contemplé su frente y su mejilla, en la cual era visible todavía como una raya roja la bien conocida cicatriz causada por un sable; entonces conseguí restablecer el contacto – vi a mi padre como lo había visto innumerables veces después de comer, sentado en su butacón y charlando. Alegría de encontrarlo todavía antes de que me lo ocultase la tierra. Pensamiento: “¿Estará dándose cuenta ahora de esta visita mía?”. Toqué su brazo, que había adelgazado mucho, toqué su fría mano; como para descongelarla, una lágrima cayó sobre ella. ¿Qué significado tiene ese silencio enorme que rodea a los muertos?

Ha fallecido a los setenta y cuatro años y, por tanto, ha vivido diez años más que su padre y diez años menos que su madre. Eso viene a confirmar una vez más mi parecer de que uno de los métodos de calcular la edad probable en que alguien morirá consiste en sacar la media de los años vividos por sus dos progenitores, suponiendo que su fallecimiento haya ocurrido en circunstancias normales.

Por la noche dormí en su habitación, en la que, con una iluminación íntima, le gustaba leer o jugar al ajedrez en la cama. Aún estaban en al mesilla de noche los libros con que se había ocupado en los últimos días – la Historia de los griegos, de Jäger, así como obras sobre el modo de descifrar jeroglíficos y revistas de ajedrez. Allí me sentí muy cerca de él y experimenté un vivo dolor al contemplar su bien ordenada intimidad doméstica. La casa es nuestro vestido, es una ampliación de nuestra esencia que ordenamos a nuestro alrededor. Cuando fallecemos, también su forma se pierde pronto – de igual manera que también pierde su forma el cuerpo. Pero en aquella habitación todas las cosas se hallaban frescas aún y cada objeto parecía estar dejado allí de su mano un instante antes.”

10 comentaris:

  1. Amics orfes,
    he penjat una nova entrada pero l´he configurat molt malament. Si us plau, si podeu milloreu el fomat, perque es que fa mal només de veure´l.
    Gràcies i perdoneu que sigui tan maldestre.

    Eduard

    ResponElimina
  2. Impactant!
    No he llegit res de Jünger, però els fragments que has seleccionat m'empenyen a conèixer més sobre aquest autor.
    Gràcies.

    ResponElimina
  3. Eduard, uns fragments colpidors que m'han remogut per dins.

    ResponElimina
  4. Gràcies Sícoris i elPac, companys.

    Certament Jünger es un escriptor que fereix. Els seus Diaris de la Segona Guerra Mundial son molt colpidors. I, en paraules del escriptor mallorquí Jose Carlos Llop, representen el viatge d´un Lancelot (un guerrer) fins a convertir-se en el Mag Merlin.

    Jünger comença la Segona Guerra Mundial com la Primera pero a mesura que els seus diaris s´adentren en el cor d´una Europa devastada i anihilada el mateix Jünger asumeix la perdua del fet civilitzatori. Ell es enviat a Paris com a ocupant, i allà passarà els millors moments amb pintors, martxants d´art, poetes i escultors. Son les págines més lluminoses, més poétiques. Pero després el destinaràn al fron del Est i allà Jünger es transmuta. Poc a poc, página a página assistim a una metamorfosis. Quan acudeix a vetllar al seu pare difunt, ja es un home devastat moralment per tot allò que ha vist. Aquests fragments son bellisims per com Jünger practicament acaricia al pare, i oh, la llàgrima que vessa (com ho diu:
    "...Toqué su brazo, que había adelgazado mucho, toqué su fría mano; como para descongelarla, una lágrima cayó sobre ella...")
    Jo quan ho vaig llegir practicament també vaig plorar. Alta literatura. Una obra d´art.

    ResponElimina
  5. Gràcies Eduard F., no coneixia Jünger, però com dius tu aquests textos són alta literatura, pura dinamita emocional.

    I pel que n'he llegit a la Viqui, devia ser tot un personatge!

    ResponElimina
  6. Hola miu, guapissima.

    Jünger va ser un personatge molt controvertit i alhora molt admirat. Va ser l´oficial més jove condecorat a la Primera Guerra Mundial. Era un filosof-guerrer en plena joventut. La seva obra "Tempestades de acero" exposa la guerra com una experiència metafísica. Pero, arriba la Segona Guerra Mundial. D´entrada els nazis (Goebbels) intentan captar-lo, pero ell mai ho permet. Al seus diaris anomena a Hitler amb pseudonim: "Kiniébolo". Ell asumeix que tota aquesta guerra es una guerra d´aniquilació pura i dura; escriu que el maquinisme i la industrialització de la mort ha mancillat el sagrat art de la guerra entre caballers.
    Al final de la Guerra va participar en el complot per enderrocar a Hitler. Un grupúscle de alts oficials el van enviar al Caucás per reclutar generals amb personalitat i crear un cos de generals per signar la pau amb els aliats i pilotar la postguerra. No va poder ser.
    Gràcies a alemanys com Jünger, i altres alts oficials, Paris no va ser destruit (ells van salvar la ciutat desobeint les ordres demencials de Hitler)
    Jünger, acabada la guerra es va retirar al seu poble natal, allà es va refugiar en els llibres i la natura (va ser un dels primers ecologistes i naturiste d´Europa). Va tenir el dubtós honor de ser prohibit (la seva obra) pels nazis i pels aliats. El van obligar a participar en cursos de desnazificació i ell es va negar, perque ell mai va ser nazi.

    Quan va complir 100 anys, François Miterrand i Felipe Gonzalez (dos Jüngerians) el van visitar a casa seva i tots plegats van llegir fragments de la seva obra.

    Llegir avui a Jünger es un luxe.

    ResponElimina
  7. Eduard, m'has acabat de convèncer, l'he posat a la llista! per on recomanes començar?

    ResponElimina
  8. Mira Miu, s´han publicat a Espanya (Tusquets) tots els Diaris de Jünger (arriben fins a finals del segle XX). Pero jo et recomano que llegeixis només els dos primers volums (Radiaciones I i Radiaciones II) on es conté tota la Segona Guerra Mundial i la postguerra. Son dos llibres que Tusquets fa poc temps va reeditar. La resta de Diaris només els llegeixes si vols (jo no els he llegit). En aquests dos volums trobaràs de tot: filosófica, botánica, estudi d´insectes, história, crítica d´art, literatura de viatges, analisis militars, arqueología, reflexions sobre la represió de les ciutats ocupades en estat de guerra, novel·la epistolar, i alusions a gent tant dispar com Céline (al que primer l´anomena com "Merlin" i el que defineix com un fill de p... sanguinari i malaltis), Picasso, Cocteau, etc. etc. Hi ha fins i tot una alusió a un boticari català que viu a Perpignan i Jünger diu algo així com: "este señor me ha dicho que habla una de las lenguas más bellas del mundo: el catalán" (jo em vaig emocionar, t´ho juro). Bé, i paro aquí.
    Salutacions a tots, germans orfes.

    ResponElimina
  9. Vielen Dank, mein Freund Eduard!

    ResponElimina
  10. Eduard, t'has oblidat de mencionar el nom del traductor! És l'Andrés Sánchez-Pascual, oi?

    ResponElimina