El cas Cela

Gustavo Guerrero

Historia de un encargo:

"La catira" de C. J. Cela

Premi Assaig 2008

Anagrama

Estava pensant en el comentari que feia elPac a l'entrada sobre L'abella Maia de Bonsels escrita per l'Enric, encetant un interessant debat al bloc respecte de si cal separar la trajectòria personal d'un autor de la qualitat, la independència i l'autosuficiència de la seva obra un cop publicada, moment en què -com diu la miu- ja pertany als lectors.

Mentre li donava voltes a la qüestió de la idelogia i l'actitud acomodatícia d'alguns escriptors, m'ha vingut al cap el cas de Cela, un cas que l'editor i assagista veneçolà Gustavo Guerrero va explicar i documentar a l'excel·lent treball que us porto i que va aconseguir el premi d'assaig atorgat per Anagrama el 2008.

La història, silenciada durant anys, i que sembla ser que no esmenta cap biografia de Cela, comença quan el règim de Franco, a meitat dels anys 50, envia l'escriptor a fer un periple per terres llatinoamericanes amb la intenció d'establir llaços culturals amb alguns països germans, per allò de les arrels comunes, la Hispanidad, la Madre Patria i tot aquell reguitzell d'expressions tan típiques de la retòrica franquista.

La fama de republicà i d'opositor al règim que tenia Cela entre la intel·lectualitat i també entre els espanyols exiliats venia donada pel contingut de la seva novel·la La Colmena (1951), certament crítica amb el poder, a més d'un magnífic retrat coral del Madrid de la postguerra. 

Quan l'escriptor arriba a Veneçuela el juliol de 1953, ho fa més com a convidat oficial del govern que no pas (com havia succeït a les seves estades a Colòmbia i Equador) com a intel·lectual, tot i que dóna conferències i col·labora en revistes literàries.

Però abans de seguir amb la història, permeteu-me que contextualitzi amb quatre dades el moment polític que es vivia al país suramericà quan Cela hi va anar, així com els antecedents històrico-literaris que havien anat conformant aquella república. Per fer-ho, és indispensable referir-se a Marcos Pérez Jiménez, president del país a causa d'un cop d'Estat l'any 1948, per culpa del qual fou enderrocat l'escriptor Rómulo Gallegos, que havia accedit a la presidència el febrer del mateix 1948. Pérez Jiménez instaurà una dictadura militar semblant a la que Franco havia imposat a Espanya l'any 1939, i podríem dir que Cela va ser l'instrument perfecte i voluntari per unir els interessos de les dues dictadures, tot embolcallant-los en una pretesa unitat idiomàtica i cultural. 
  

Rómulo Gallegos havia publicat el 1929 la novel·la Doña Bárbara, autèntic referent nacional de Veneçuela i, especialment, del folclore i els trets distintius de la zona dels Llanos, que era com una metàfora de tot el país. A través de la figura de la dona terratinent, Gallegos denunciava la secular injustícia i caciquisme que a l'època havia representat la dictadura de Juan Vicente Gómez (1908-1913). 

Pérez Jiménez, a través de Vallenilla Lanz, el seu ministre de Relacions Interiors i ideòleg del delirant Nuevo ideal nacional, va encarregar a Cela l'elaboració d'una obra "de caire veneçolà" que contrarrestés la ideologia de Doña Bárbara i quedés a la memòria col·lectiva com l'autèntic referent panhispànic de la literatura del país. Cela es va decantar per una sèrie de novel·les que reflectissin el tarannà més tòpic i típic de Veneçuela. La primera de la sèrie, i també l'única, va ser La catira, el títol de la qual ja mostra evidències d'aquesta voluntad d'incloure lèxic típicament de la zona (aquí podeu veure el significat de la paraula).                 

                                                                                    

Primera edició de La catira

Primera edició de Doña Bárbara

La idea dels capitosts veneçolans era desenvolupar una política de turisme que havia d'atraure europeus al seu país per tal de revifar-ne l'economia i, de pas, donar a conèixer Veneçuela. També es va intentar amb els nordamericans quan li van encarregar a Alexander Calder unes escultures mòbils que es van instal·lar a la Universitat Central de Caracas. Cela, per la seva part, i segons explica Gustavo Guerrero, va acceptar la proposta i li va donar forma: enlloc d'escriure un assaig geogràfic i costumista (com temps després va fer amb Viaje a la Alcarria i Viaje al Pirineo de Lérida), va decidir afrontar l'encàrrec partint de la ficció, però sense perdre de vista que impregnar-la de caràcter ideològic i d'elements folclòrics era el principal requisit. 

Així, i com es fa palès a un dels subtítols del llibre de Guerrero (on es parafrassegen les paraules del líder històric de la socialdemocràcia Rómulo Betancourt a propòsit del corpus ideològic del perezjimenisme), calia recollir un amasijo de sólidos lugares comunes reaccionarios que contentessin tothom. I, en paraules del propi president Pérez Jiménez, mejorar el componente étnico de la nación venezolana.

Així doncs, Cela es dedica a exaltar els valors més conservadors rendint culte al passat i enaltint la figura del cabdill com a heroi patri. Tal i com remarca Guerrero, es diria que l'estructura i la història de la novel·la queden supeditades als molts detalls de llanerismo que, en diverses correccions dels manuscrits, Cela va afegint per tal de complaure la particular estètica perezjimenista i donar fe d'un veneçolanisme d'imitació, ridícul en un escriptor gallec que, com qui diu, acabava d'arribar al país (i que, a més, mostrava la sempiterna posició de superioritat de l'espanyol envers els indígenes, que sembla que li pertanyin per dret de conquesta). Un exemple ben clar d'aquests afegitons ens el dóna Guerrero a la pàgina 139, a propòsit de la redacció de la primera escena, que reprodueixo a continuació:

Don Filiberto Marqués ni aún miró a Clorindo López. Hace ya muchos años, de niños, don Filiberto Marqués le atapuzó una pedrada a Clorindo López y le saltó un ojo.

[i afegeix Gustavo Guerrero]: se convierte tras varias correcciones y retoques en (la cursiva es mía):

Don Filiberto Marqués ni aún miró a Clorindo López. Clorindo López, la verdad por delante, tampoco tenía mucho que mirar. Tuerto y con dos dedos de menos, su pinta recordaba la del araguato. 

Fent servir lèxic típic de la zona com calcanapire, cozuina, orúo i güirirí (certament, una riquesa idiomàtica, tot i que malbaratada), Cela vol donar signes de veneçolanitat i no s'està d'estudiar la parla llanera i de recollir vocables de la flora i la fauna del lloc. Incorpora, aiximateix, coplas populars de la zona, per a major glòria de l'esmentat Nuevo Ideal nacional (sense oblidar l'aquiescència i satisfacció del franquisme que, gràcies a la col·laboració del govern veneçolà, espiava les activitats dels exiliats espanyols que s'havien refugiat per aquelles contrades).

Malgrat tots els seus esforços, l'aventura literària veneçolana de Cela no és ben acollida al país americà. Els intel·lectuals veneçolans rebutgen la novel·la per falsament exòtica i paternalista, i perquè no veuen amb bons ulls que un espanyol de la Madre Patria interpreti des de dins, amb uns propòsits més polítics que no pas literaris i fent servir un llenguatge i uns girs idiomàtics que li són aliens, la idiosincràsia del poble de Veneçuela. Però és que en realitat, La catira no va agradar ni a l'oposició política ni al govern que l'havia encarregada, motiu pel qual Cela retorna a Espanya precipitadament. El règim franquista també se'n va veure afectat en frustrar-se les seves expectatives culturals i polítiques amb Veneçuela.

Per concloure, transcric un paràgraf del capítol final del llibre de Guerrero, on fa unes reflexions amb les que estic plenament d'acord i que em serviran per posicionar-me en aquest debat que es va obrir a ca'ls orfes. Ho resumiria dient que si a la bona literatura s'hi val tot, a la vida, no:

Las causas de ese gran fiasco que fue La catira son, como habrá podido apreciarse, numerosas, complejas y diversas. Las hay biográficas (y aun bajamente biográficas), las hay literarias, las hay políticas y también eminentemente culturales. Cela da muestras de un oportunismo, una avidez y un menosprecio hacia los otros sencillamente bochornosos; su novela, escrita para un horizonte de escucha español, mal podía calzar con las expectativas nacionales del perezjimenismo ni, en general, con el horizonte venezolano; en fin, culturalmente la incomprensión fue honda y manifiesta. Me repito: no hubo sin duda una causa única para un hecho como éste, que exige lecturas varias y concomitantes. Existe, sin embargo, un factor que está presente de principio a fin y en todas y cada una de las etapas de este affaire [...] Se trata de la lengua común. O me corrijo:  se trata, paradójicamente, de la lengua común.

   En efecto, como hemos visto, Camilo José Cela pone en ella toda su confianza cuando se lanza a la aventura de escribir La catira, pero, al mismo tiempo, es ella la que pareciera esconderle la verdadera distancia que lo separa de la posibilidad de aprehender en una justa medida la alteridad venezolana e hispanoamericana. Arma de doble filo, la lengua facilita y obstruye, le hace creer que entiende lo que en realidad no entiende y al final se le revela como un inseguro fundamento que le ha llevado a construir un castillo en el aire. Bien visto, quizás uno de los aspectos más escandalosos del asunto de La catira no radique solamente en la cuestión del encargo político y en los escasos escrúpulos que demuestra Cela a lo largo de esta historia; bien visto, quizás también haya algo de escandaloso en que la tan celebrada lengua común se haya mostrado incapaz de garantizar los niveles de comprensión suficientes para impedir que se produjera algo como La catira.  

(Op. cit. pàg. 267-8)