VIRGINA WOOLF - UNA HABITACIÓN PROPIA

VIRGINA WOOLF

Una habitación propia

Seix Barral Biblioteca Formentor, 2001 

Traducció de l'anglès al castellà de Laura Pujol

És la primera vegada que llegeixo a Virgina Woolf, era l'eterna candidata a futura lectura i quan vaig veure aquest exemplar a la biblioteca tot i que tenia una pila de llibres esperant-me a casa, vaig dir-me d'ara no passa.

I tot i les ganes inicials, l'he llegit lentament, me l'he pres amb calma, sembla mentida però ho he fet, intercalant cada capítol amb un altre llibre, perquè el què hi diu, que per altra banda era el que m'esperava i per tant no m'ha sorprès gens, costa d'empassar, perquè em costa entendre el motiu pel qual la humanitat ha sigut tant dura amb les dones, i continua essent en molt llocs i a moltes cases.

Imagino que molts l'heu llegit però pels que no un petit resum, a la Sra. Virginia Woolf l'any 1928 li van encomanar una sèrie de xerrades sobre la dona i la novel·la, i el llibre és el resultat d'aquestes xerrades. L'autora amb una ironia finíssima, explica com va a la biblioteca a buscar informació històrica sobre la dona i la literatura, i malgrat hi ha a moltes dones protagonistes de novel·les, obres de teatre, poesia...no es coneixen dones escriptores, al contrari les dones es tancaven a casa, a l'antiga Grècia eren menys considerades que els esclaus, i tradicionalment s'ha considerat que estaven al món per tenir cura dels homes i procrear.

 (Cleòpatra)

 (Antígona)

L'autora analitza el perquè de la inexistència de dones escriptores i les conclusions a què arriba és que les dones no els era permès anar a escola i per tant no podien aprendre ni a llegir ni molt menys a escriure, imagina que hagués passat si una germana de Shakespeare hagués fet el mateix que ell, marxar a Londres per poder ser actor i autor d'obres de teatre.

Les primeres dones escriptores que es coneixen amb obra publicada són Jane Austen, les germanes Brönte, George Eliot (nom masculí de Mary Anne Evans), totes elles de segles recents, per tant fins a finals del XVIII les poques dones, de família adinerada que escrivien, eren ridiculitzades o menystingudes i ho havien de fer d'amagat, però han quedat cartes i escrits que han posat de manifest la gran capacitat de les dones per escriure. 

 (Jane Austen)

(Charlotte Brönte)

(George Eliot)

La conclusió a la que arriba és que la dona sempre s'ha considerat inferior a l'home i per tant incapaç d'escriure, per a ella que ja parteix de la igualtat de condició de la dona respecte l'home,  la solució està en què les dones disposin d'una habitació pròpia amb baldó i d'una quantitat econòmica suficient per poder viure, si reuneixen aquestes dues premises seran tan bones escriptores com qualsevol dels millors escriptors masculins.

La Woolf que feia aquestes xerrades quan feia 9 anys que les dones podien votar al Regne Unit, es queixava que en aquests anys s'hagués escrit tant poc i que les dones no s'haguessin espavilat més, tenint en compte que moltes ja disposen d'habitació i dotació econòmica.

En el mateix sentit també parla de literatura masculina d'homes "pobres", ella defensa la impossibilitat de ser pobre i escriptor i entén que les dones sempre han sigut pobres. No m'estranya que el moviment feminista hagi escollit aquest llibre per posar de manifest la dificultat de les dones en el món literari.

Al final del llibres ella demana que es doni 100 anys a les dones, més habitació amb bladó, més dotació econòmica, per poder-ne veure els resultats, i la pregunta que em faig des de que l'he acabat és què pensaria ara si aixequés el cap, per un costat estaria contentíssima de veure la gran quantitat de dones escriptores, fins i tot sense habitació pròpia, i la gran quantitat i qualitat de moltes de les seves obres, però per altra banda segur que també pensaria que continua havent-hi massa pobresa al món que impedeix a homes i encara més a dones, a poder escriure i fins i tot llegir. No hem arribat als 100, però està clar que no en queden gaires.

(Virgina Woolf)

S'ha de llegir!