dilluns, 15 d’octubre del 2012

VIRGINA WOOLF - UNA HABITACIÓN PROPIA

VIRGINA WOOLF
Una habitación propia
Seix Barral Biblioteca Formentor, 2001 
Traducció de l'anglès al castellà de Laura Pujol

És la primera vegada que llegeixo a Virgina Woolf, era l'eterna candidata a futura lectura i quan vaig veure aquest exemplar a la biblioteca tot i que tenia una pila de llibres esperant-me a casa, vaig dir-me d'ara no passa.

I tot i les ganes inicials, l'he llegit lentament, me l'he pres amb calma, sembla mentida però ho he fet, intercalant cada capítol amb un altre llibre, perquè el què hi diu, que per altra banda era el que m'esperava i per tant no m'ha sorprès gens, costa d'empassar, perquè em costa entendre el motiu pel qual la humanitat ha sigut tant dura amb les dones, i continua essent en molt llocs i a moltes cases.

Imagino que molts l'heu llegit però pels que no un petit resum, a la Sra. Virginia Woolf l'any 1928 li van encomanar una sèrie de xerrades sobre la dona i la novel·la, i el llibre és el resultat d'aquestes xerrades. L'autora amb una ironia finíssima, explica com va a la biblioteca a buscar informació històrica sobre la dona i la literatura, i malgrat hi ha a moltes dones protagonistes de novel·les, obres de teatre, poesia...no es coneixen dones escriptores, al contrari les dones es tancaven a casa, a l'antiga Grècia eren menys considerades que els esclaus, i tradicionalment s'ha considerat que estaven al món per tenir cura dels homes i procrear.

 (Cleòpatra)


 (Antígona)

L'autora analitza el perquè de la inexistència de dones escriptores i les conclusions a què arriba és que les dones no els era permès anar a escola i per tant no podien aprendre ni a llegir ni molt menys a escriure, imagina que hagués passat si una germana de Shakespeare hagués fet el mateix que ell, marxar a Londres per poder ser actor i autor d'obres de teatre.

Les primeres dones escriptores que es coneixen amb obra publicada són Jane Austen, les germanes Brönte, George Eliot (nom masculí de Mary Anne Evans), totes elles de segles recents, per tant fins a finals del XVIII les poques dones, de família adinerada que escrivien, eren ridiculitzades o menystingudes i ho havien de fer d'amagat, però han quedat cartes i escrits que han posat de manifest la gran capacitat de les dones per escriure. 

 (Jane Austen)

(Charlotte Brönte)

(George Eliot)

La conclusió a la que arriba és que la dona sempre s'ha considerat inferior a l'home i per tant incapaç d'escriure, per a ella que ja parteix de la igualtat de condició de la dona respecte l'home,  la solució està en què les dones disposin d'una habitació pròpia amb baldó i d'una quantitat econòmica suficient per poder viure, si reuneixen aquestes dues premises seran tan bones escriptores com qualsevol dels millors escriptors masculins.

La Woolf que feia aquestes xerrades quan feia 9 anys que les dones podien votar al Regne Unit, es queixava que en aquests anys s'hagués escrit tant poc i que les dones no s'haguessin espavilat més, tenint en compte que moltes ja disposen d'habitació i dotació econòmica.

En el mateix sentit també parla de literatura masculina d'homes "pobres", ella defensa la impossibilitat de ser pobre i escriptor i entén que les dones sempre han sigut pobres. No m'estranya que el moviment feminista hagi escollit aquest llibre per posar de manifest la dificultat de les dones en el món literari.


Al final del llibres ella demana que es doni 100 anys a les dones, més habitació amb bladó, més dotació econòmica, per poder-ne veure els resultats, i la pregunta que em faig des de que l'he acabat és què pensaria ara si aixequés el cap, per un costat estaria contentíssima de veure la gran quantitat de dones escriptores, fins i tot sense habitació pròpia, i la gran quantitat i qualitat de moltes de les seves obres, però per altra banda segur que també pensaria que continua havent-hi massa pobresa al món que impedeix a homes i encara més a dones, a poder escriure i fins i tot llegir. No hem arribat als 100, però està clar que no en queden gaires.

(Virgina Woolf)

S'ha de llegir!

4 comentaris:

  1. Habia fet un sermonet, però he fet mal un link i al corregir se n'ha anat a pastar: estaria de dios asín:
    Discriminació positiva: Sidecar libros
    - Què hi ha de Teresa de Jesús?
    - què hem deixat els "tios" de dones com ara Hipàtia, abans de fer-la famosa i actriu?
    - què de les Sibil·les, etc?
    - què de les dones de la salut (vulgo brujas)?
    No us cal 100 anys, ens cal als homes reconèixer-vos una mica més el vostre valor de veres!

    ResponElimina
  2. Miu
    Molt maca l'entrada, i també molt necessària!


    Una mica més de Virgina Woolf:
    http://cultura.elpais.com/cultura/2012/02/10/actualidad/1328869927_186909.html

    I aquest és molt macu, també d'en Muñoz Molina, sobre les dones, les finestres i els espais pròpis de cada gènere dins la casa... La casa, que és com el món, un món que la història i el temps ha anat canviant (per sort!):
    http://elpais.com/diario/2011/04/30/babelia/1304122338_850215.html

    ResponElimina
  3. Gràcies, miu. És la primera vegada que es ressenya un llibre de la Virginia Woolf a aquest bloc. Una entrada molt completa, amb bones aportacions addicionals d'icr i del Toni. De vegades, les reivindicacions tenen dues cares, una dolça i l'altra amarga. És evident que en els temps de la Woolf era necessari posar l'accent en l'escassa visibilitat de les dones, i ara mateix encara queda camí per recórrer. És per això que em rebenta l'etiqueta de "literatura femenina" o "literatura per a dones", com si fos una cosa estranya que no té a veure amb la "Literatura" en majúscula, la de debó. És una altra manera, molt més subtil i segurament benintencionada (en alguns casos), de discriminar.

    ResponElimina
  4. I, com sabem, no només ha passat en la literatura, sinó en tots els àmbits: en la pintura, en la música, en...
    Aquesta societat ens vol fer creure que, ara sí!, ja hem aconseguit la igualtat o com a mínim les condicions per aconseguir-la (I si les dones no arriben a les mateixes cotes és perquè no volen o perquè no estan capacitades. Per a compondre música només es necessita un paper pautat i un llapis, i per a escriure, i per a filosofar..., diuen). Com assenyala l'amiga Sícoris, encara queda camí per recórrer: 100 anys no és prou per aconseguir lleis d'igualtat, habitacions amb finestres, indepèndencia econòmica, ser valorades per la societat... i, per damunt de tot, canviar en els homes (i dissortadament en moltíssimes dones) la mentalitat que durant tants segles ens han imposat.

    ResponElimina