dimarts, 23 d’octubre del 2012

El cas Cela



Gustavo Guerrero
Historia de un encargo:
"La catira" de C. J. Cela
Premi Assaig 2008
Anagrama



Estava pensant en el comentari que feia elPac a l'entrada sobre L'abella Maia de Bonsels escrita per l'Enric, encetant un interessant debat al bloc respecte de si cal separar la trajectòria personal d'un autor de la qualitat, la independència i l'autosuficiència de la seva obra un cop publicada, moment en què -com diu la miu- ja pertany als lectors.

Mentre li donava voltes a la qüestió de la idelogia i l'actitud acomodatícia d'alguns escriptors, m'ha vingut al cap el cas de Cela, un cas que l'editor i assagista veneçolà Gustavo Guerrero va explicar i documentar a l'excel·lent treball que us porto i que va aconseguir el premi d'assaig atorgat per Anagrama el 2008.

La història, silenciada durant anys, i que sembla ser que no esmenta cap biografia de Cela, comença quan el règim de Franco, a meitat dels anys 50, envia l'escriptor a fer un periple per terres llatinoamericanes amb la intenció d'establir llaços culturals amb alguns països germans, per allò de les arrels comunes, la Hispanidad, la Madre Patria i tot aquell reguitzell d'expressions tan típiques de la retòrica franquista.

La fama de republicà i d'opositor al règim que tenia Cela entre la intel·lectualitat i també entre els espanyols exiliats venia donada pel contingut de la seva novel·la La Colmena (1951), certament crítica amb el poder, a més d'un magnífic retrat coral del Madrid de la postguerra. 

Quan l'escriptor arriba a Veneçuela el juliol de 1953, ho fa més com a convidat oficial del govern que no pas (com havia succeït a les seves estades a Colòmbia i Equador) com a intel·lectual, tot i que dóna conferències i col·labora en revistes literàries.


Però abans de seguir amb la història, permeteu-me que contextualitzi amb quatre dades el moment polític que es vivia al país suramericà quan Cela hi va anar, així com els antecedents històrico-literaris que havien anat conformant aquella república. Per fer-ho, és indispensable referir-se a Marcos Pérez Jiménez, president del país a causa d'un cop d'Estat l'any 1948, per culpa del qual fou enderrocat l'escriptor Rómulo Gallegos, que havia accedit a la presidència el febrer del mateix 1948. Pérez Jiménez instaurà una dictadura militar semblant a la que Franco havia imposat a Espanya l'any 1939, i podríem dir que Cela va ser l'instrument perfecte i voluntari per unir els interessos de les dues dictadures, tot embolcallant-los en una pretesa unitat idiomàtica i cultural. 
  
Rómulo Gallegos havia publicat el 1929 la novel·la Doña Bárbara, autèntic referent nacional de Veneçuela i, especialment, del folclore i els trets distintius de la zona dels Llanos, que era com una metàfora de tot el país. A través de la figura de la dona terratinent, Gallegos denunciava la secular injustícia i caciquisme que a l'època havia representat la dictadura de Juan Vicente Gómez (1908-1913). 

Pérez Jiménez, a través de Vallenilla Lanz, el seu ministre de Relacions Interiors i ideòleg del delirant Nuevo ideal nacional, va encarregar a Cela l'elaboració d'una obra "de caire veneçolà" que contrarrestés la ideologia de Doña Bárbara i quedés a la memòria col·lectiva com l'autèntic referent panhispànic de la literatura del país. Cela es va decantar per una sèrie de novel·les que reflectissin el tarannà més tòpic i típic de Veneçuela. La primera de la sèrie, i també l'única, va ser La catira, el títol de la qual ja mostra evidències d'aquesta voluntad d'incloure lèxic típicament de la zona (aquí podeu veure el significat de la paraula).                 
                                                                                    
Primera edició de La catira







Primera edició de Doña Bárbara



















La idea dels capitosts veneçolans era desenvolupar una política de turisme que havia d'atraure europeus al seu país per tal de revifar-ne l'economia i, de pas, donar a conèixer Veneçuela. També es va intentar amb els nordamericans quan li van encarregar a Alexander Calder unes escultures mòbils que es van instal·lar a la Universitat Central de Caracas. Cela, per la seva part, i segons explica Gustavo Guerrero, va acceptar la proposta i li va donar forma: enlloc d'escriure un assaig geogràfic i costumista (com temps després va fer amb Viaje a la Alcarria i Viaje al Pirineo de Lérida), va decidir afrontar l'encàrrec partint de la ficció, però sense perdre de vista que impregnar-la de caràcter ideològic i d'elements folclòrics era el principal requisit. 

Així, i com es fa palès a un dels subtítols del llibre de Guerrero (on es parafrassegen les paraules del líder històric de la socialdemocràcia Rómulo Betancourt a propòsit del corpus ideològic del perezjimenisme), calia recollir un amasijo de sólidos lugares comunes reaccionarios que contentessin tothom. I, en paraules del propi president Pérez Jiménez, mejorar el componente étnico de la nación venezolana.

Així doncs, Cela es dedica a exaltar els valors més conservadors rendint culte al passat i enaltint la figura del cabdill com a heroi patri. Tal i com remarca Guerrero, es diria que l'estructura i la història de la novel·la queden supeditades als molts detalls de llanerismo que, en diverses correccions dels manuscrits, Cela va afegint per tal de complaure la particular estètica perezjimenista i donar fe d'un veneçolanisme d'imitació, ridícul en un escriptor gallec que, com qui diu, acabava d'arribar al país (i que, a més, mostrava la sempiterna posició de superioritat de l'espanyol envers els indígenes, que sembla que li pertanyin per dret de conquesta). Un exemple ben clar d'aquests afegitons ens el dóna Guerrero a la pàgina 139, a propòsit de la redacció de la primera escena, que reprodueixo a continuació:

Don Filiberto Marqués ni aún miró a Clorindo López. Hace ya muchos años, de niños, don Filiberto Marqués le atapuzó una pedrada a Clorindo López y le saltó un ojo.

[i afegeix Gustavo Guerrero]: se convierte tras varias correcciones y retoques en (la cursiva es mía):

Don Filiberto Marqués ni aún miró a Clorindo López. Clorindo López, la verdad por delante, tampoco tenía mucho que mirar. Tuerto y con dos dedos de menos, su pinta recordaba la del araguato. 

Fent servir lèxic típic de la zona com calcanapire, cozuina, orúo i güirirí (certament, una riquesa idiomàtica, tot i que malbaratada), Cela vol donar signes de veneçolanitat i no s'està d'estudiar la parla llanera i de recollir vocables de la flora i la fauna del lloc. Incorpora, aiximateix, coplas populars de la zona, per a major glòria de l'esmentat Nuevo Ideal nacional (sense oblidar l'aquiescència i satisfacció del franquisme que, gràcies a la col·laboració del govern veneçolà, espiava les activitats dels exiliats espanyols que s'havien refugiat per aquelles contrades).

Malgrat tots els seus esforços, l'aventura literària veneçolana de Cela no és ben acollida al país americà. Els intel·lectuals veneçolans rebutgen la novel·la per falsament exòtica i paternalista, i perquè no veuen amb bons ulls que un espanyol de la Madre Patria interpreti des de dins, amb uns propòsits més polítics que no pas literaris i fent servir un llenguatge i uns girs idiomàtics que li són aliens, la idiosincràsia del poble de Veneçuela. Però és que en realitat, La catira no va agradar ni a l'oposició política ni al govern que l'havia encarregada, motiu pel qual Cela retorna a Espanya precipitadament. El règim franquista també se'n va veure afectat en frustrar-se les seves expectatives culturals i polítiques amb Veneçuela.

Per concloure, transcric un paràgraf del capítol final del llibre de Guerrero, on fa unes reflexions amb les que estic plenament d'acord i que em serviran per posicionar-me en aquest debat que es va obrir a ca'ls orfes. Ho resumiria dient que si a la bona literatura s'hi val tot, a la vida, no:

Las causas de ese gran fiasco que fue La catira son, como habrá podido apreciarse, numerosas, complejas y diversas. Las hay biográficas (y aun bajamente biográficas), las hay literarias, las hay políticas y también eminentemente culturales. Cela da muestras de un oportunismo, una avidez y un menosprecio hacia los otros sencillamente bochornosos; su novela, escrita para un horizonte de escucha español, mal podía calzar con las expectativas nacionales del perezjimenismo ni, en general, con el horizonte venezolano; en fin, culturalmente la incomprensión fue honda y manifiesta. Me repito: no hubo sin duda una causa única para un hecho como éste, que exige lecturas varias y concomitantes. Existe, sin embargo, un factor que está presente de principio a fin y en todas y cada una de las etapas de este affaire [...] Se trata de la lengua común. O me corrijo:  se trata, paradójicamente, de la lengua común.
   En efecto, como hemos visto, Camilo José Cela pone en ella toda su confianza cuando se lanza a la aventura de escribir La catira, pero, al mismo tiempo, es ella la que pareciera esconderle la verdadera distancia que lo separa de la posibilidad de aprehender en una justa medida la alteridad venezolana e hispanoamericana. Arma de doble filo, la lengua facilita y obstruye, le hace creer que entiende lo que en realidad no entiende y al final se le revela como un inseguro fundamento que le ha llevado a construir un castillo en el aire. Bien visto, quizás uno de los aspectos más escandalosos del asunto de La catira no radique solamente en la cuestión del encargo político y en los escasos escrúpulos que demuestra Cela a lo largo de esta historia; bien visto, quizás también haya algo de escandaloso en que la tan celebrada lengua común se haya mostrado incapaz de garantizar los niveles de comprensión suficientes para impedir que se produjera algo como La catira.  
(Op. cit. pàg. 267-8)

10 comentaris:

  1. Em trec el barret, això és una senyora entrada!!

    Totalment d'acord a la vida no tot s'hi val!!

    i normalment passa així, quan una persona no ens agrada, no ens agrada el què fa, però a vegades ja sigui perquè el què fa ho fa després de conèixer la seva obra, o perquè en algun moment som capaços de destriar el gra de la palla, o l'obra del seu autor...normalment això passa perquè algú que sí ens agrada ens fa trencar la barrera que ens hem imposat...

    En qualsevol cas felicitats Sícoris i de retruc Enric, per haver encetat els debats dels orfes!!

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord, amiga Sícoris. Com a "personatge" o persona, l'escriptor ha de ser tan íntegre com la seua obra (i quant al senyor Cela, què t'he de dir!).
    L'obra la valorarem per ella mateixa, i si damunt és una mala obra, a la paperera, o millor a l'oblit.
    Les contradiccions, respecte a determinada obra, em vénen a mi quan l'autor d'una obra que admire exposa (fora d'ella, per descomptat; dintre és intolerable) unes idees retrògrades (quan no feixistes), té un comportament personal o social obscè (en el sentit ètic), etc.
    De vegades, em sembla com una traïció a les meues idees.

    ResponElimina
  3. Respostes
    1. Opinions amb substància, "sin desperdicio"! Això sí és una autoritat en la matèria. Però, està demostrat científicament que els assassins tenen ànima? Jo ho ignorava. Proposta de Nobel: Mariló.

      Elimina
    2. No sé si existeix el trasplant de neurones (amb o sense ànima...).
      I secundo la proposta: Nobel (com a mínim!) per a Mariló.

      Elimina
    3. Bravo per l'apunt cavaliere, i pels comentaris d'elPac i Sícoris, ara ja conec a la Mariló (sóc una ignorant!)

      El dia que existeixi el trasplantament de neurones amb ànima, patirem, patirem, amb la llista inacabable de receptors de neurones que tenim... us imagineu a la Belén Esteban amb neurones trasplantades del Fernández Mallo, el de Nocilla express (per posar un exemple, i considerant que el trasnplantament es pugui fer en vida, clar)...brutal!

      Elimina
  4. Quina història, no l'havia sentit mai. Però no m'estraya gens, el Cela ja donava pistes del que vindria després. Crec que fins i tot havia col.laborat amb la censura.

    ResponElimina
  5. Cela ha estat sempre més un personatge que un escriptor. Va tenir la sort d'escriure "La colmena" en un moment oportú i que els crítics la triessin com a novel·la que encetava el realisme social, etiqueta que després va perdre a favor de Jesús Fernández Santos, però que en realitat li hauria de correspondre a Antonio Rabinad (http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2010/03/antonio-rabinad-un-novellista-maleit.html).

    Malgrat totes les consideracions ètiques, amb les quals estic d'acord amb vosaltres, no puc deixar de banda la meva formació i necessito anar més enllà de la faceta de lector. Dins la literatura Cela juga un paper important.

    La història de "La catira" (que no he llegit) m'és especialment desagradable perquè Marcos Pérez Jiménez està relacionat amb la meva família i no en tenim un record agradable. Cela no tenia manies i així va ser com es van trobar aquests dos individus.

    Això sí; tendeixo a pensar (i no és més que una especulació que no va enlloc) que sense el suport que va tenir de la dictadura Cela no hauria arribat on va arribar només per la seva literatura. A ell se li permetien unes coses que es censuraven als altres.

    Tot plegat és un tema complicat.

    De tota manera, molt bon apunt, Sícoris. Mereixeria una llarga sobretaula.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És evident que Cela forma part de la història de la literatura espanyola i, a més, cal reconèixer que escrivia molt bé, tot i que la seva obra és bastant irregular, especialment la dels últims anys. Altra cosa és la seva trajectòria personal que, almenys a mi, m'influeix negativament a l'hora de llegir-lo. És el que deia elPac sobre altres escriptors com Vargas Llosa, Céline o Malaparte que, sense discutir-los la seva contribució a la literatura, se'm fa difícil destriar-la del seu tarannà polític (segurament, l'error és de qui no sap separar ambdós aspectes, però he d'acceptar que a mi em costa moltíssim de fer-ho perquè, com continua dient elPac unes línies més amunt, és com trair les pròpies idees).

      Jo també crec que sense el suport de la dictadura, Cela no hauria arribat a ser la icona que va ser (a la qual cosa hi va contribuir el fet d'autoinventar-se com a personatge mediàtic, amb aquell posat d'enfant terrible, tot i ser ja granadet).

      Penso que la trajectòria de Fernández Santos i, sobretot, la de Rabinad, autor absolutament maleït, s'adiu molt més amb l'etiqueta de "literatura social" que no pas la de Cela (traient "La colmena" i el "Pascual Duarte", no sé si me'n deixo alguna); però és clar, en un país culturalment mutilat durant tants anys, i amb una censura que s'empassava qualsevol mostra de talent, les coses no podien anar d'una altra manera (un exemple: l'edició que tinc de "Los contactos furtivos" de Rabinad té totes les marques de la tisora de la censura. Ignoro si posteriorment s'ha reeditat amb la versió sencera).

      Elimina
    2. Tens tota la raó, Sícoris, i entenc perfectament els prejudicis que esmentes.

      A "La colmena" ja li van treure fa un temps l'etiqueta de novel·la social; li van atorgar la de "tremendista", que vist el personatge Cela, li escau molt més.

      "Los contactos furtivos" ara no recordo si es va reeditar amb posterioritat a l'edició de Bruguera de 1985, la que du el pròleg de Vázquez Montalbán. Jo tinc, també, la primera edició de 1956, que es va publicar quatre anys després que rebés el Premi Internacional de Novela de Barcelona, precisament per problemes de censura.

      Elimina