dimecres, 28 de març del 2012

¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal? Autora: Jeanette Winterson


Jeannette Winterson
¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?
Why be happy when you could be normal?, 2011
Editorial Lumen
Traductor Álvaro Abella Villar













“Nunca había oído hablar de T.S. Eliot. Pensaba que sería algún pariente de George Eliot. La bibliotecaria me contó que era un poeta norteamericano que pasó casi toda su vida en Inglaterra. Murió en 1964 y había ganado el premio Nobel.
No leía poesía porque mi objetivo era abrirme paso a través de la LITERATURA INGLESA EN PROSA DE LA A A LA  Z.
Pero aquello era diferente…
Leí: “Este es un momento / pero has de saber que otro / te atravesará con una repentina alegría dolorosa”.
Empecé a llorar.
Los lectores me miraron con reprobación, y la bibliotecaria me recriminó, porque en aquella época no podías ni estornudar en una biblioteca y mucho menos lloriquear.
Por eso me llevé el libro fuera y lo leí de un tirón, sentada en las escaleras en medio del típico vendaval del norte.
Aquella obra hermosa y extraña hizo soportable aquel día, me ayudó a soportar la idea de otra familia fracasada. La primera vez no había sido culpa mía, pero todos los niños adoptados se culpan a sí mismos. La segunda fue por mi culpa, sin lugar a dudas.

No tenía a nadie que me ayudara, pero T.S. Eliot me ayudó.
Por eso cuando la gente dice que la poesía es un lujo, o una opción, o para las clases medias cultas, o que no se debería leer en el colegio porque es irrelevante, o cualquiera de esas extrañas tonterías que se dicen sobre la poesía y el lugar que ocupa en nuestras vidas, sospecho que a la gente que las dice le ha ido bastante bien. Una vida dura necesita un lenguaje duro, y eso es la poesía. Eso es lo que nos ofrece la literatura: un idioma suficientemente poderoso para contar cómo son las cosas.
No es un lugar donde esconderse. Es un lugar donde encontrar."

Marcel Proust i Johannes Vermeer van Delft.

Marcel PROUST
En busca del tiempo perdido. V (La prisionera). 1925
À la recherche du temps perdu. V (La prisonnière). 1925
Editorial Lumen
Traductor Carlos Manzano










“Murió en las siguientes circunstancias: un ataque de auremia bastante ligero era el motivo de que le hubiesen prescrito reposo, pero, como un crítico había escrito que en la “Vista de Delft” de Vermeer (prestado por el museo de La Haya para una exposición holandesa), cuadro que adoraba y creía conocer muy bien, un pequeño lienzo de pared amarillo –que no recordaba- estaba tan bien pintado, que, si se lo miraba exclusivamente, era como una preciosa obra de arte china, de una belleza que se bastaría a sí misma, Bergotte comió unas patatas, salió de casa y entró en la exposición. Ya en los primeros escalones que hubo de subir, fue presa de mareos. Pasó por delante de varios cuadros y tuvo la impresión de la aridez y la inutilidad de una arte tan facticio y que no era comparable con las corrientes de aire y de sol de un “palazzo” de Venecia de una simple casa al borde del mar. Por fin, estuvo delante del Vermeer que recordaba más clamoroso, más diferente de todo lo que conocía, pero en el que, gracias al artículo del crítico, advirtió por primera vez unos pequeños personajes en azul y que la arena era rosada y, por último, la preciosa materia del pequeñísimo lienzo de pared amarillo. Sus mareos aumentaban; clavaba su mirada –como un niño en una mariposa amarilla que quiere atrapar- en el precioso liencito de pared. “Así debería haber escrito yo”, decía. “Mis últimos libros son demasiado secos, debería haber aplicado varias capas de color, haber vuelto las frases preciosas en sí mismas, como este liencito de pared amarillo.”

dilluns, 26 de març del 2012

Un passeig per la riba del Túria, amb Félix Grande

TODOS LOS SIGLOS DE LA LLUVIA

Sentían espanto por la puesta del sol
Se alimentaban de animales horrendos
Padecían las nevadas, la lava, las tormentas
Tenían únicamente cuevas y brujos y tiranos

Hoy escucho la lluvia que suena en la ventana
susurrando las sílabas siderales de la horda
como interrogaciones resurrectas

Emocionado, me arrebujo con tu respiración
paso la lengua por tu piel dormida
y mientras oigo lentamente la llovizna del mundo
saludo con misericordia a aquellos ancestrales hermanos

(Félix Grande, Las rubáiyátas de Horacio Martín, 1970)


El dissabte va fer molt bon dia... 

Medallones.- Zofia Nalkowska









Zofia Nalkowska
Medallones
Trad. de Bozena Zaboklicka i Francesc Miravitlles
minúscula, 2009


Va ser recomanat a L'hora per Agata Orzeszek (veure aquí els 8 primers minuts del programa del 15/05/2011).
Va ser escrit en 1946.
De l'autora diu editorial minúscula:
Zofia Nalkowska (1884-1954), nacida en Varsovia, impulsó la literatura polaca de vanguardia. Durante años animó el más interesante salón literario de la ciudad. Autora de novelas que hoy son consideradas clásicos de la literatura europea, fue también dramaturga, ensayista y descubridora de grandes talentos como Bruno Schulz y Witold Gombrowicz. Durante su juventud formó parte del movimiento Joven Polonia, que marcó el mundo cultural de fin de siglo. Miembro activo del PEN Club, en 1937 se convirtió en la primera mujer que ingresó en la Academia Polaca de Literatura. Después de pasar la guerra en Polonia, formó parte de la Comisión de Investigación de los Crímenes Hitlerianos.
Parla de l'Holocaust a Polònia, encara calent.
Són set relats i un altre com a resum de la desraó.
Set històries esquinçadores i la guinda: la rendibilitat de l'extermini.
El testimoniatge directe dels supervivents.
Un relat desapassionat i descarnat.
Un intens llibre curtet que crema els dits i encongeix l'ànima.

La dedicatòria del llibre:
Fueron hombres quienes a otros hombres
depararon semejante destino
Pàgina 32:
     De todas partes llegan noticias de defunciones. P. murió en un campo; K., detenida en la calle y deportada, murió en una pequeña estación de tren. La gente perece de todas las maneras posibles, siguiendo todo tipo de patrones, bajo cualquier pretexto. Da la sensación de que ya no queda nadie vivo, de que ya no vale la pena perseverar ni insistir. Hay muerte por doquier. En los sótanos de las capillas de los cementerios, los ataúdes dispuestos en fila esperan, por decirlo así, su turno para ser enterrados. Ante la inmensidad de la muerte masiva, la muerte natural, individual, parece algo inapropiado. Pero aún más vergonzoso es vivir.
Pàgina 81:
     Sin duda, eran hombres que podían hacer todo eso pese a no estar obligados a ello. Sin embargo, con anterioridad se había hecho todo lo posible para suscitar y activar en ellos aquellas fuerzas que dormitan en el subconsciente del hombre y que, si no se las despierta, pueden no manifestarse jamás.     Una selección especialmente esmerada y unos sistemas educativos bien diseñados dieron como resultado este tipo humano, único en la historia, que desempeñó hasta el final el papel que le había sido asignado.
     Por las declaraciones del diputado Mayer sabemos que, en la fase inicial, el partido de Hitler aumentó sus efectivos reclutando a sus seguidores entre la escoria de la sociedad. Había entre ellos criminales, asesinos y ladrones; también proxenetas. La educación nazi cultivó con especial esmero sus instintos innatos. Prueba de ello es un decreto extraordinario promulgado en Alemania que prohibía inculpar a miembros del partido por su pasado. Mucha gente acabó en la cárcel por transgredir esta prohibición.
     Según declaraciones del doctor Fischer, profesor de psiquiatría de Praga, durante unos cursos especiales, a menudo de dos años de duración, en los que se educaba a la juventud hitleriana, se realizaban ejercicios prácticos de crueldad sádica.
     El mismo profesor Fischer, experto forense con muchos años de experiencia, afirma que el sadismo no disminuye en lo más mínimo la responsabilidad de los criminales. Son hombres perfectamente conscientes de sus actos y totalmente responsables de ellos.

dimecres, 21 de març del 2012

21 de març, dia mundial de la poesia



..............................VIDA MEVA


...............Quan parlo, duc l'amor a la saliva.
...............M'exalta on jo no sóc la teva vida;
...............T'exalta on tu no ets la meva vida:
....................Foc en el prisma.


...............Deriva de l'instint tal força obscura;
...............Però el foc veig i sento en vena viva.
...............Ja l'intercanvi del cabell i l'herba
....................M'omple de pomes.


...............¿I quin teatre humit per la rosada
...............T'atansa al pou de l'ombra la figura,
...............Que de la més remota llunyania,
....................Confonc les fites?


...............Tomba les tristes veus, blava femella;
...............El foc, el veig cremant pagesos prismes,
...............Sento en poma pagesa veus begudes,
....................I visc quan parlem.


...............Amb la mà dreta i la mà esquerra a l'alba,
...............Remugo mots per vies obstruïdes
...............Tot obrint entre foc portals immensos,
....................Reflex d'uns altres.


...............L'oli dels ulls perfuma a qui t'esguarda,
...............Xopo d'amor la teva única imatge,
...............I la paraula, viva a flor de llavis,
....................És primitiva.

...............(De Poesia i prosa, Joan Brossa, 3i4 - L'estel, València, 1995)

dimarts, 20 de març del 2012

PIÑA. Michael Cera.

Piña
Michael Cera.
Alpha Decay Ed.
57 pàgines.
Trad. de Mercedes Cebrián.

Relat amb un protagonista que és actor de cine d'èxit global però que professionalment se li està convertint en el principi de la seva decadència laboral...
Molt divertit i massa curt.
M'ha recordat aquelles novel·les de "dirty realism" de mitjans dels 80'...

L'autor, Michael Cera, és el protagonista jove de la divertídissima "Juno", que no us podeu perdre si encara no l'heu vista!!!
(No tenia ni idea de qui era el Sr. Cera fins que ho he posat al Google...)

"Tras varios años de éxito moderado, Carroll se empezaba a decepcionar con los papeles que le asignaban. Antes solía interpretar al hermano pequeño más guapo, o incluso al hijo único guapo, y ahora le asignaban el de mejor amigo pesado, o el de tío inconformista."

dilluns, 19 de març del 2012

LA PARELLA PERFECTA (conte i concurs primaverals)

"Quin avorriment, la vida perfecta de la gent perfecta, l'herba suau, el jardí ben cuidat, mai ni massa fred ni massa calor, sense problemes de cap mena...", van pensar durant molt de temps abans d'anar-se'n. No estan acostumats a caminar descalços per un terreny tan àrid, les predretes se'ls claven: l'aspror és una sensació nova. A mesura que s'allunyen l'herba està cada vegada més seca, per bé que aquí i allà es veuen racons amb aigua que brolla, rierols amb vores fèrtils i prats. Fora del Paradís, no hi ha el desert.
A fora... s'ho han preguntat tantes vegades, que ara tot els sorprén. La monotonia del lloc perfecte, el tedi de no tenir res a fer, tants anys... ¿Què en dirà, aquella Veu, quan s'adoni que no hi són? ¿Quines tafaneries s'inventaran? Que són uns desagraïts, això és segur, però, tret d'això, ¿què més? No ho saben... Però és que n'estaven tips, els tractaven com a nens petits. No els calia fer mai cap esforç, no els calia mai superar cap entrebanc. Sort que van poder suportar aquella felicitat forçada sense tornar-se bojos. Han fet dues bosses amb fulles de parra i lianes per tal de carrejar una mica de menjar, pomes, sobretot, que la temporada acaba de començar. ¿Què en diran, d'ells, ara que ja no hi són...?
No ha estat una criaturada, no. Li ha demanat mil vegades a la Veu si podien fer alguna altra cosa que jeure i passar-s'ho bé, però mai no els ha contestat. semblava perplexa. ¿Com podia ser que no li agraïssin viure en el millor dels mons possibles?
"Ja ho veurem, què farem...", "Ja ens en sortirem...", "No pot estar tot tan malament i, si ho està, això ho tenim tan vist...", "És que, si tot continua sent tan perfecte, els que acabarem malament serem tu i jo", es deien l'un a l'altre, fluixet, perquè no els sentís.
Busquen un lloc per passar la nit, aviat és farà fosc. Adam s'ha entossudit a tirar per un camí que a ella no li sembla bé, massa pedregós. Ensopega i es fot de lloros. Ha exclamat alguna cosa malsonant i estranya, és la primera vegada que Eva sent quelcom semblant. Adam s'ha fet mal però riu.
Eva també. "Costa, això. Però potser serà més divertit", pensa.



Vilaweb: Francesc Serés i els caçadors solitaris
Un dels narradors més destacats d'avui, publica 'Mossegar la poma'

divendres, 16 de març del 2012

Memòria d'uns ulls pintats
Lluís Llach
Empúries


Reconec que no puc ser de cap manera imparcial a l’hora de parlar d’aquest home. Ha estat per a mi un referent en la música fins al seu final com a cantant. He seguit la seua trajectòria quasibé des que va començar, he anat a tots els concerts als quals m'hi he pogut acostar, he tingut el privilegi d’estar en converses amb ell en casa d’un amic comú (per cert en el poble de Montserrat d’ací, al costat del meu)...

Per tant, seré molt parcial, però m’ha paregut una molt bona novel·la, impactant, dura i trista, però alhora preciosa: per com està  contada, amb la poesia de la qual el Llach ha fet des de sempre bandera, però sobretot per les històries (i ho dic en plural perquè n’hi ha dues que t’aborronen i et colpegen el cor i el cervell).

Un director de cinema fa les gravacions de les converses (monòlegs) d’un vell de vuitanta i escaig d’anys per tal que li parle dels anys de la República, de la Guerra i de la postguerra, per utilitzar-les per a fer una pel·lícula. Aquest home, ja cansat de tot i fastiguejat de tot, havent perdut l’esperança (qualsevol) essent molt jove, farà els monòlegs que són els capítols de la novel·la: hi conta la seua vida personal però també la reconstrucció de la lluita obrera i social en la Barceloneta dels anys 30 i l’esclat i conseqüències de la Guerra i de la victòria del feixisme.
Ens contarà coses d’aquella Barcelona, d’aquella societat, de les aberracions que es cometeren (per part dels dos bàndols), dels bombardejos sobre la ciutat i el viure quotidià de la gent... i després, la Gran Guerra Incivil; i les desil·lusions, desesperances i sense horitzó de més d’una generació. I per damunt de tot aquesta inhumanitat i sordidesa, surarà la seua història d’amor (amb l’emblema del llibre del Llull Amic Amat). Dues històries que ens colpiran, i molt sovint (massa) ens faran plorar i plorar.  Com tots sabem la Història des del bàndol dels pobres va acabar malament (i per a alguns encara no s’han cicatritzat les ferides ni el bàndol guanyador les vol cicatritzar), però l’altra història, la personal, acabarà encara pitjor (com la vida).

De veritat, no us la podeu perdre (no us deixarà pas indiferents).

“En tot cas i definitivament, la joventut deixà de ser-nos un refugi. Els nostres sensibles diapasons vibraven amb tant d’estrèpit pels embats d’aquelles aberracions que hi havia moments que ens semblava quedar a pit obert, despullats, a mercè de totes les misèries i dolors que pot engendrar i percebre l’ésser humà.
Era de nit, sentia la mare respirar fondo al seu llit, quasi sorollosament, mentre la meva esquena gaudia de la lleugera escalfor que arribava del cos del meu company, que sempre semblava dormir en un paradís de calmes i silencis. Només l’escalfor em deia que ell era allà. Eren uns moments plàcids, just quan els pensaments truquen a les portes dels somnis. Però de cop sonaren les sirenes d’alarma avisant que seríem bombardejats. Esverats, ens malvestírem per sortir corrents cap al refugi, que no quedava gaire lluny. Tot ens venia de nou perquè aquell era el primer bombardeig que els avions italians feien de nit. Els moviments eren matussers, quasi còmics.”

“Aquells ulls foren per a nosaltres un primer anunci dels molts disbarats que es van cometre durant la Guerra Civil. Injustícies assassinats, tot un reguitzell d’inhumanitats que es van desfermar i van fer surar a la superfície la part més abjecta de l’ésser humà. Va passar el pitjor que es pugui imaginar. I més, perquè farà curt. Follies col·lectives i baixeses individuals d’una crueltat esfereïdora. Es va matar en nom de la revolució, de la religió, dels nous ordres feixistes de dretes, dels inesperats totalitarismes d’esquerres, es va matar en nom de tot. I de res. Escolti’m, un escarni a tots el valors humans. I enmig de tanta infàmia, les passions desaforades que una guerra civil provoca, triturant el poc sentit comú que ens pogués quedar. Sí, se’n van fer per tots cantons. Tant pel cantó dels meus com pel dels altres. I tant! No cregui que no en guardo memòria, ni que no me n’avergonyeixi.
Però, sap? No n’hi vull parlar gaire de tot això. [...] I, per l’altra, li seré ben clar: mai, encara avui, mai no he sentit la veu dels feixistes que varen governar Espanya durant quaranta anys gràcies a la sang d’aquella guerra demanant perdó per les seves responsabilitats en tantes massacres. Mai. Ni tampoc he sentit cap acte contrició als catòlics, ni cap revisió crítica als comunistes, ni als republicans d’un signe o de l’altre que foren protagonistes, sovint molt destacats, de malvestats increïbles.”

dijous, 15 de març del 2012

Revolutionary Road.- Richard Yates







Richard Yates
Revolutionary Road
Traducció de Josefina Caball
labutxaca - Proa, 2010



labutxaca diu:
Ambientada en l’aparentment feliç però opressiva dècada dels cinquanta,Revolutionary Road és un retrat commovedor d’un matrimoni que s’esforça en va per donar un sentit extraordinari a la seva vida.
Text de contraportada
Revolutionary Road explica la història de Frank i April Wheeler, una parella jove plena de vida i de futur que viu amb els seus dos fills en una caseta idíl·lica en un suburbi de Connecticut, a Nova Anglaterra. Ambientada en l’aparentment feliç però opressiva dècada dels cinquanta, Revolutionary Road és un retrat commovedor d’un matrimoni que s’esforça en va per donar un sentit extraordinari a la seva vida. Richard Yates descriu amb una claredat enlluernadora les interioritats de l’ànima. Guiats per ell, descendim fins al fons de nosaltres mateixos i ens encarem amb la nostra humanitat.
L’adaptació cinematogràfica de Revolutionary Road, amb què Sam Mendes ha donat a conèixer al gran públic una novel·la que des de fa mig segle és una obra de culte als Estats Units.

Els somnis i la realitat. 

Sempre he pensat que els americans d'USA són un gent molt rara. 

El somni americà es converteix en la lluita per aconseguir un treball a la ciutat, una esposa que permeti generar descendència, una caseta als afores per poder criar als fills, una estructura familiar que no va més enllà de la criança, una facilitat d'accés a la destrucció tremenda...

Les relacions personals estan basades generalment en la psicoanàlisi (almenys sempre hi ha algun element amb problemes de salut mental), unes ciutats de grans gratacels (però per viure es construeixen casetes de fusta amb jardí), veïns que es demanen i fan favors (però sense mantenir una veritable amistat)...

Revolutionary Road està escrita a finals dels cinquanta. Hem vist moltes pel·lícules d'aquesta època: feliç, opresiva, post-bèl·lica, expansiva... Però la història que explica segueix sent actual: dos joves que es fan majors, unes obligacions que aparquen els somnis, un "respecte" a la vida que coqueteja amb la mort...

Què poc que m'agraden els americans...

El llibre, però, està ben explicat, té tensió dramàtica, el final és coherent i dur... 
La traducció és bona.
I és un llibre que es pot llegir en l'autobús (i les edicions de labutxaca ho faciliten).

Va ser el regal d'un bon company. Gràcies.

dilluns, 12 de març del 2012

Tan de veritat com les coses que penso, les coses que m'invento i les coses que he somiat. ANNA ROIG

Tan de veritat com les coses que penso, les coses que m'invento i les coses que he somiat
ANNA ROIG
Il·lustrat per Clara-Tanit Arqué
Columna, 2012

Text de contraportada
“M’agrada explicar-me la meva vida: n’agafo trossos de veritat, els deformo, els disfresso, els barrejo, els desplaço en el temps i l’espai, els amplio, els encongeixo... Com un mag, transformo la meva vida en la vida d’algú altre, així es fa més fàcil d’explicar”.
Això és el que fa l’Anna Roig quan fa cançons: agafar trossos de la seva vida real i transformar-los en una història, una reflexió, un desig, un acudit... I arriba a transformar tant aquests trossos que, de vegades, fins i tot alguns deixen de tenir cap tipus de similitud amb la realitat de la qual els ha tret.
En aquest llibre cohabiten petits textos ben diferents. Alguns volien ser cançó però no han arribat a ser-ho, d’altres han estat creats expressament per ser dins un llibre i ser llegits, i n’hi ha un, només un, que ha estat transformat en cançó expressament per a l’ocasió!
I per il·lustrar aquests trossos de veritat que l’Anna pensa, s’inventa o somia, qui millor que la Clara-Tanit –gran experta a traduir en imatges l’univers de l’Anna, després d’haver il·lustrat i creat l’estètica dels dos discos de l’Anna Roig i L’Ombre de Ton Chien–, que n’ha fet una reinterpretació personal.

Un bombonet de pensaments, somnis, contes, pomes,  una cançó... dolç de llegir i d'escoltar, amb unes il·lustracions que s'hi adapten d'allò més.

dos bocins:

Ha descobert el meu secret.
M'ha mirat i m'ha dit: papallona!

Com ho ha sabut?
Com ha sabut que tinc ales?

Potser perquè ell té la màgia i la llum del sol a la
     mirada.
Potser perquè ell un dia va ser flor i jo el rondava.


És difícil saber en quants somnis he estat,
però de tots els coixins
que he trepitjat de puntetes, petitona, a mitja nit,
el que he preferit
ha estat aquell on resposa el teu cap,

quan m'has deixat actuar
en alguna escena dels teus somnis.

I estan a prop, ben a prop,
de la capçalera del teu llit
he pogut ser, per uns instants,
la gran estrella de les teves nits.


Us deixo el vídeoclip de la seva cançó del bigoti vermell!



Aix, és que aquesta noia m'encanta!!!


EL SUNSET LIMITED. Cormac McCarthy.

El Sunset Limited
Cormac McCarthy.
Mondadori Ed.
96 pàg.
Trad. de Luís Murillo Fort.

Vale, he de reconèixer que no puc ser parcial amb en McCarthy perquè és un dels 4 o 5 escriptors meus preferits, i que tot i que aquest "relat" és una anomalia dins la seva obra (perquè en certa manera és una obra de teatre...) o una "obra menor" donada la seva extensió, haig de dir, i molt content, que és, però, un McCarthy de primera!!!

Si heu llegit coses d'en McCarthy ja sabreu que no és un autor fàcil ni còmode. Aquí tampoc.
És dur i sec com sempre.
En aquest relat només hi ha dos personatges dins una cuina. Enrraonant. Tot el relat és un diàleg.
Un home negre ("NEGRO") que acaba de salvar d'un suïcidi a un altre ("BLANCO") impedint-li que es tirés a la via quan passava el SUNSET, del títol...

És una conversa al voltant de la fè i la creença en un Déu superior. El negre sempre donant arguments i el blanc resistint-se. També podria ser com una espècie de combat entre la raó i els sentiments...
Té una lectura (suposo que als USA sobretot) que és el negre (ex-presidiari) el salvador i el blanc (professor universitari) el que escolta des d'una posició de rendició...

"NEGRO: Bueno, profesor, y ahora ¿que hago con usted?
BLANCO: ¿Por qué habría de hacer nada?
NEGRO: Ya se lo he dicho, hombre. A mí que me registren. Esta mañana cuando he salido de aquí para ir al curro usted no entraba en mis planes. Y ya ve.
BLANCO: Eso no significa nada. Lo que sucede no necesariamente ha de tener otro significado..."

Sempre és un NEGRO-BLANCO-NEGRO-BLANCO...

M'estaria hores parlant de McCarthy perquè el trobo un autor superior; com una espècie de Shakespeare  del nostre temps amb les seves últimes obres ("No es país para viejos", "La carretera"...).  Sempre té un Tema (així en majúscula) i l'estil que sempre és molt sec i mínim; cosa que aquí al "Sunset Limited" s'anul·la en benefici de la força del diàleg...

[Després em vaig enterar que l'HBO havia fet una pel·lícula d'aquest relat (No m'estranya perquè tenien ja la feina mig feta...)]

És molt curt. S'ha de llegir a poc a poc perquè fa pensar molt.
(Ideal per Clubs de Lectura!)
Però molt bò!

LAS CRÓNICAS DE LA SEÑORITA HEMPEL. Sarah Shun-lien Bynum

Las crónicas de la señorita Hempel
Sarah Shun-lien Bynum
Asteroide Ed.
261 pàg.
Trad. de Gabriela Bustelo.

Vàries històries del dia a dia d'una professora de llengua de setè.
A dins les aules i a fora, sobretot perquè ens porta a escenes i records de la seva infància i joventut...

Aconsegueix no ser el típic llibre de professora guapa dins una escola d'inadaptats i es converteix en una deliciosa història de professora amb sentiments. Suposo que perquè l'autora ensenya l'interior del personatge i també l'ensenya fora de les aules amb la familia o amb la parella.
"...Tenía una señora egoístona dentro que no quería ver crecer a ninguno de sus alumnos (...) pero, al mismo tiempo, era incapaz de imaginarlos sin ser lo que eran en ese preciso momento, es decir, tal y como ella los conocía. Si hubiera estado en sus manos, les habría dejado en secundaria para siempre."

Hi ha molt moments genials com quan van d'excursió a la platja amb la classe o quan el cap de departament li diu:
"-Tú no eres profesora de lengua -la corrigió el señor Meacham-. ¡Enseñas a tus alumnos a leer, a escribir y a pensar con sentido crítico!"
O quan parla de petita amb un desconegut per telèfon o quan explica que els professors van cada divendres a fer copes a un pub prop de l'escola...
I el final del llibre també és molt macu en una escena on troba una antiga alumna anys després...

No m'atreviria a dir que és una novel·la excel·lent, li posaria un 8 o un 8'5, però et deixa un molt bon regust, i dies després encara la recordes amb agradat, cosa que suposo que és bon senyal...

dijous, 8 de març del 2012

Refráns de la llengua catalana.- Ramón Font

REFRÁNS  DE LA  LLENGUA CATALANA
Aplegats, anotats y comentats per Don Ramón Font 
Estampa de  fills de Jaume Jepús. 1900


Aquest llibret tan curiós i divertit és una edició facsímil de la recopilació original del 1900. I és també el regal de l’amic elPac per allò del Concurset de ca nostra .

És interessant perquè, a més de la gràcia sentenciosa i contundent dels refranys, queda palès com era la societat de fa més d’un segle i com ha canviat la mentalitat (tot i que en allò essencial seguim pràcticament igual). Moltes de les sentències aplegades, avui es considerarien políticament incorrectes, però cal dir que conserven la força expressiva, la mirada fresca, directa i sarcàstica -a voltes cruel- d’una societat encara força arrelada al món rural tradicional i molt lligada al catolicisme imperant. El que s'anomena cultura popular.

S’han respectat la grafia i el lèxic pre Pompeu Fabra, cosa que encara li dóna més valor històric i lingüístic, a banda de l'antropològic.
Una delícia!

Us deixo unes quantes perles:

-         Diners y bojería, no’s poden amagar.
-         Avesát á no menjar, se morí l’ase.
-         Hi ha ulls que s’enamoran de lleganyes.
-         Valen més molts pochs, que pochs molts.
-         Los vells tots se moren, pró de jove no’n queda cap.
-         Músich pagat, no fa bon só.
-         Ni tan hermosa que mate, ni tan lletja que espante.
-         Sempre se trenca la corda per la part més flaca.
-         Vista llarga y llengua curta.
-         Per ser bona la truita, ha de tenir cuatre efes: fresca, franca, fregida y del Freser.
-         Per ser un mal casat, val més quedarse fadrí.
-         Lo mercader á la plassa y lo menestral á casa.
-         Déu té un bastó, qui pega y no fa remor.
-         Dona que parla llatí, no la vull jo per mí.
-         Lo bou tira l’arada, més no de bona gana.
-         Lo badall no pot mentir, fam ó són ó ser ruhí.
-         Moren lo rey y lo papa y lo frare de la Trapa.
-         Quan no hi ha pels camps, no hi ha pels sants.
-         Los malalts fan viure als metges.
-         Bossa vuida, fa mal só.
-         Qui oli menja, los dits se’n unta.
-          La crosseta dels avis, sosté la casa.

Nunila López Salamero i Myriam Cameros Sierra.- CUENTOS PARA ANTES DE DESPERTAR












Cuentos para antes de despertar
Nunila López Salamero i Myriam Cameros Sierra
Planeta, 2012










Ja vam parlar cals orfes del primer llibre d'aquestes noies el 25 de novembre de 2011. Un gran llibre i unes pàgines molt recomanables per les seues paraules i unes il·lustracions molt boniques...


Nunila i Myriam tornen ara amb un recull de contes (i d'altres reflexions), igualment ben dibuixats, molt adients per al 8 de març, i per a la resta de l'any (això no cal dir-ho): històries de superació, d'il·lusió, de l'alba d'un nou món que tinga en compte els débils, els diferents, els oblidats (és a dir, els que no compten per als mercats)...


Volia copiar algun tros del llibre, de debò, però no puc: quan el vegeu en una llibreria, fullegeu-lo i ja em direu si no us el portaríeu a casa...


Però per a impacients, ens regalen un dels contes, "Los colores".


feliç 8 de març!

dimecres, 7 de març del 2012

Nada que temer.- Julian Barnes


Nada que temer
Julian Barnes
Trad.: Jaime ZulaiKa
Anagrama


Un llibre, com quasi tots els del Barnes, original, interessantíssim, ben escrit... i moltes més coses.

És com una autobiografia, però centrada només en tres temes fonamentals: les creences en l'existència de déu i d'allò que hi ha darrere del nostre final, de la nostra existència com a éssers mortals, la mort i la literatura.
Parla, sobretot, d'un avanpassat escriptor, de la seua família, principalment dels pares i, per damunt de tots, del seu germà filòsof que li fa de contrapunt.

I, per damunt d'una escriptura impecable com sempre, l'humor i la ironia per a tractar aquests temes que, en principi, ens semblen massa seriosos. Hi pensarem, però també somriurem!

Bon aniversari / Dia de la dona treballadora

Amigues i amics, òrfenes i orfes, amb aquests quadres del Picasso vull fer dues coses:


1a: Amb la mateixa passió que sent per la música i la literatura, us desitge molts anys de vida. Felicitacions!






2a: Celebrar demà 8 de març, que necessitem més que mai, reivindicar-ho tot.

HELEN HESSEL, la mujer que amó a Jules y a Jim


Helen Hessel, la mujer que amó a Jules y a Jim
MARI-FRANÇOISE PETEUIL
Aguilar, 2012
Traducció al castellà: Alícia Martorell

Contraportada
Pintora, periodista, escritora, musa, feminista, resistente, traductora o filósofa… No es fácil reducirla a una sola identidad. Helen Hessel encauzó su vida haciendo gala de una fuerza y una audacia insólitas. Se casó dos veces con el escritor judío-alemán Fran Hessel (Jules), amigo íntimo de Walter Benjamin, y se divorció otras dos, y con él tuvo dos hijos: Ulrich y Stéphane. Mantuvo una relación extramarital con el también escritor Henri-Pierre Roché (Jim), un amor loco que se prolongó durante quince años.
La existencia de Helen se construye en función de rupturas, desviaciones y compromisos. Peligrosa, provocadora, insoportable, vital, abandonó a su familia, fue granjera, construyó una casa en el Báltico, convirtió su casa de París en un bastión de la intelectualidad alemana, viajó sola a Berlín para rescatar a su ex marido de la muerte y junto a Aldoux Huxley hizo un llamamiento a las mujeres alemanas para que abandonaran el país.
Marie-Françoise Peteuil construye, gracias a una excelsa documentación y al valioso testimonio de su hijo, Stéphane Hessel, autor de ¡Indignaos!, la trayectoria vital de una mujer excepcional que amó hasta la locura y que por encima de todo fue siempre fiel a ella misma.
Helen Hessel es el álter ego del personaje de Catherine de la clásica película de Truffaut Jules y Jim.



Una biografia extraordinària d'una dona extraordinària, el llibre repassa tota la seva vida, focalitzant-se molt en la relació triangular que va tenir amb el seu marit Franz Hessel i l'amic d'aquest, Pierre Roché, que més tard escriuria el llibre "Jules et Jim" que Truffaut portaria a la gran pantalla. Una dona increïble que es va relacionar amb grans artistes i escriptors, tal i com diu l'autora:

" La vida de Helen fue mucho más allá de esta historia de amor a tres bandas y de este personaje de mujer enamorada, aunque es verdad que se entregó a ella totalmente durante muchos años.
La fuerza de Helen y su riqueza consistió en situarse toda su vida muy cerca de la creación...
... con el paso de los años esta atmosfera de creatividad le resultó tan necesaria como el aire que respiraba. En ella encontraba toda esta fuerza que le permitió resisitir a las pruebas que vivía.
...
Helen estaba entre ellos porqué no podía estar en otro lugar, recibía de ellos la energía que le resultaba necesaria, que les devolvía probablemente con su labia y presencia...
...
Helen no fué la más bella, ni la mas inteligente, ni la más heroica de las mujeres de su época. Sin embargo, quizá fué una de las más intensas, vitales y exigentes, y sobretodo supo encontrar el lugar en el que podía dejarse impregnar por las corrientes más fuertes: los pintores fauvistas de su juventud, los poetas, los filósofos y escritores de ciudades, luego los dadas y los surrealistas, los fotógrafos, escultores, cineastas."

Durant la seva joventut a Alemanya es va relacionar amb Rilke, Benjamin, Thomas Mann, més tard a  París amb Man Ray, Max Ernst, Brancusi, Picabia, Marcel Duchamp, Demaria, Aldous Huxley, Laurencin, Lee Miller...

Fou una dona que ho visqué tot molt intensament, tot i sobretot l'amor, tant intensament que resultava tortuós, portava els sentiments als extrems i permanentment intentava cridar l'atenció. Sorprèn en canvi el seu paper discret durant la II GM  formant part fins i tot de la resistència francesa.

Dina Vierny diu d'ella:
"Helen era un personaje, un poema de mujer...
...le encantaba reír y que la hicíeran reír...
Su discurso no era feminista...era un discurso de libertad. Había comprendido enseguida que no importaba el lugar en el que estuviéramos, en família o en otro lugar, siempre quedaba un espacio de libertad..."

Als 10 anys de la seva mort es va publicar el seu Diari, que encara avui dia és un document de culte que genera autèntiques passions, en aquesta biografia n'han copiat petits fragments, i realment sorprèn la naturalitat en què escriu situacions i sentiments.

Va viure 96 anys, i sembla que fins l'últim dia intentant controlar-ho absolutament tot.


dilluns, 5 de març del 2012

2

Felicitats Orfes!!!!!!!!!!!!!!!!!


Gràcies a totes i tots per tantes coses:
Isabel, Miu, Sicoris, Imma C., Eulàlia, Eduard F., Cavaliere, Pac...
I a tothom que deixa comentaris i consells!

Primer vosaltres!!!
Després ja vénen els llibres i les lectures!!!

Felicitats i no us rendiu!!

diumenge, 4 de març del 2012

Chistes parra desorientar a la poesía.- Nicanor Parra








Nicanor Parra
Chistes parra desorientar a la policía poesía
Edició de Nieves Alonso i G. Triviños
Colección Visor de Poesía, 2009 (4.a edició)



AUTORRETRATO

Considerad, muchachos,
Este gabán de fraile mendicante: 
Soy profesor en un liceo obscuro, 
He perdido la voz haciendo clases.
(Después de todo o nada
Hago cuarenta horas semanales). 
¿Qué les dice mi cara abofeteada? 
¡Verdad que inspira lástima mirarme! 
Y qué les sugieren estos zapatos de cura 
Que envejecieron sin arte ni parte.

En materia de ojos, a tres metros 
No reconozco ni a mi propia madre. 
¿Qué me sucede? -¡Nada!
Me los he arruinado haciendo clases: 
La mala luz, el sol,
La venenosa luna miserable.
Y todo ¡para qué!
Para ganar un pan imperdonable
Duro como la cara del burgués
Y con olor y con sabor a sangre.
¡Para qué hemos nacido como hombres
Si nos dan una muerte de animales!

Por el exceso de trabajo, a veces
Veo formas extrañas en el aire,
Oigo carreras locas,
Risas, conversaciones criminales.
Observad estas manos
Y estas mejillas blancas de cadáver,
Estos escasos pelos que me quedan.
¡Estas negras arrugas infernales!

Sin embargo yo fui tal como ustedes,
Joven, lleno de bellos ideales
Soñé fundiendo el cobre
Y limando las caras del diamante:
Aquí me tienen hoy
Detrás de este mesón inconfortable
Embrutecido por el sonsonete
De las quinientas horas semanales.
De Poemas y antipoemas (Santiago, Nascimento,1954)

Li van donar el Premi Cervantes fa uns mesos. I jo no el coneixia.
Violeta, la gran, va ser la seva germana.
La seva obra és enorme. El seu llenguatge també.
Vaig començar per aquest llibre perquè les obres completes són una mica cares. 
Semblava un joc: no ho és.


A PROPÓSITO DE ESCOPETA

HAY QUE PAVIMENTAR la cordillera 
pero no con cemento ni con sangre 
como supuse en 1970 
hay que pavimentarla con violetas 
hay que plantar violetas 
hay que cubrirlo todo con violetas 
humildad
............ igualdad
........................... fraternidad
hay que llenar el mundo de violetas

...........................□ 


EL JILGUERO CHILENO -creo yo-
tiene la obligación de mantenerse en silencio 
mientras no recupere su libertad 
y no pensar en nada que no sea 
la libertad
............... la puerta de la jaula
actos y no palabras deliciosas


o recupera su nombre de pájaro 
que significa amor a la libertad 
o se hace acreedor al de reptil

el colmo de los colmos 
es ponerse a cantar versos de ciego 
como si en Chile no ocurriera nada

POR SINCERO casi me jodo
por optimista me embromé
por compasivo -por humilde
recibo mi buen puntapié:
eso pasa por pelotudo
por andar predicando el bien


Menos mal que todo ha cambiado
ahora que robo a granel
medallas de oro y de plata
ahora que como por cien:
todos me respetan ahora
que no pido ni doy cuartel

Soy el regalón de la Chimba
ahora que perdí la fe
espero que me canonicen
de un momento a otro. Amén

...........................
□ 

17 ELEMENTOS SUBVERSIVOS
fueron sorprendidos ayer 
en los alrededores de La Moneda 
transportando naranjas 
y un ejemplar de la Sagrada Biblia

3 de ellos se dieron a la fuga
no sin antes batirse con la policía
que se vio obligada a actuar en defensa propia

los delincuentes resultaron muertos



DÍGASE LUPANAR y no prostíbulo 
meretriz en lugar de prostituta 
Nuestro Señor 
..................... en vez de Jesucristo 
Vía Láctea - no Río Jordán

la palabra es el hombre 
no diga nunca sol
.......................... diga astro rey 
diga Pronunciamiento Militar 
y verá cómo le suben los bonos
>
si dice golpe lo mirarán de reojo

feo decir bachicha 
diga mejor ciudadano italiano 
más respetuoso 
...................... mucho más cristiano

lo que oyen señoras y señores 
el que dice corcel en vez de caballo 
tiene su porvenir asegurado


...........................
□ 

POESÍA POESÍA todo poesía
hacemos poesía
hasta cuando vamos a la sala de baño
palabras textuales del Cristo de Elqui

mear es hacer poesía
tan poesía como tañer el laúd
o caga o poetizar o tirarse peos

y vamos viendo qué es la poesía

palabras textuales del Profeta de Elqui

...........................
□ 

Y POR FAVOR destruye este papel 
la poesía te sigue los pasos 
a mí también
................... a todos nosotros
de Hojas de parra (Santiago, Ganímedes, 1985)

Hi ha una pàgina web, de la Universitat de Xile, amb molta informació i una antologia "d'antologia".

dissabte, 3 de març del 2012

Gràcies a totes i tots...

Dos anys de llibres:


més de 600 entrades...
més de 3.000 comentaris...
més de 58.000 visites...

llistes d'inicis, finals, contes, ...
paneres de nadal i cistelles d'estiu...
llibres i pintura, llibres i música, llibres i cinema...
concursos amb els seus regals...
records, contes i paneres...

cinc cadàvers exquisits, un recull de somnis i un altre de breus i brevíssims...
un altre bloc per a les e-digi-cions dels orfes...

Un bon grapat d'amigues i amics...

Dos anys llegint i compartint-ho...


Gràcies a totes i tots!

FELICITATS ORFES

FELIÇ ANIVERSARI,ORFES!

Mihai Bodor.- Biblioteca de Babel


Bon aniversari, bones lectures
i... que això continuï... 

dijous, 1 de març del 2012

NOCHES DE BOCACCIO. Juan Marsé.

Noches de Bocaccio
Juan Marsé.
Alfabia Ed.
87 pàgines.

Una fàbula divertídissima que explica un bluff literari que s'empassa la gauche divine barcelonina...

Narrat en primera persona com s'hi fossin uns diaris explica la trajectòria d'un misteriós nou escriptor acabat d'aterrar a l'epicentre literari d'aquella ciutat comptal noctàmbula i d'ambient irrepetible.
Amb personatges reals d'aleshores: Terenci Moix, Josep Ma. Castellet, Beatriz de Moura, Oscar Tusquets, Ricardo Bofill, Pere Gimferrer, Colita, Pere Portabella, el mateix Marsé...
Fascinats per la novetat i pel terratrèmol que provoca.

Aquest relat, tot i la seva curta extensió, té l'index de rialles més alt per pàgina que aquest lector amateur recorda en anys...
Súper súper recomenable i petita obra mestra per com JM utilitza els adjectius, l'humor i l'absurd.

(Un amic exageradament fanàtic de Marsé em va dir que aquesta història ja estava inclosa a un recull que Juan Marsé va publicar fa anys amb el títol de "Teniente Bravo"...)

"Más de la mitad de la cultura moderna depende de lo que no debía leerse"
                                                                                                      Oscar Wilde.