Las lágrimas | Pascal Quignard

Pascal Quignard
Las lágrimas
Traducció al castellà de Silvio Mattoni
Sexto piso, 2019
Fitxa del llibre i primeres planes


Tampoc parlaré d'aquest llibre.


pàgines 51-52

SOBRE LAS MEJILLAS, LAS OREJAS Y LAS SEDAS DEL AMOR

El gobernador de Barcelona, que se llamaba Sulayman ben Al-Arabí, decidió abandonar el Bilad al-Ifrang (el país de los francos).
Sar cantó enseguida este canto sobre el amor:
- Comienza con miradas más frecuentes.
Un día unos dedos se atreven, de manera circunspecta, lenta, tímida, furtiva, muda, por un segundo, a posarse en el antebrazo del otro cuerpo que se encuentra frente a los ojos.
Otro día, la palma de la mano forma como una funda que se cierra sobre el dorso de la mano que mira
y la mano, debajo de la mano, no se retira.
Los cuerpos de repente están más cerca de manera misteriosa, de golpe, sin que se acercaran de ninguna manera.
Un día, parecen cercanos para siempre, sin que hayan necesitado moverse.
Después la boca llega más cerca de la oreja a la que se le quiere decir todo.
La boca se introduce entre los cabellos negros y rojos en donde va a susurrar.
Los labios se mezclan con una especie de seda pero evitan tocar ese extraño caracol.
Un día, al fin, la mirada se demora en una parte del cuerpo que vale por todas las partes del cuerpo.
Ese día es el único día en el que hay amor.
Ese día las ropas pesan.
Ese día el cuerpo tiene tanto calor que parece abrasado. Un agua anima el fondo de los ojos. Un rubor sube de abajo de las piernas y bordea el vientre, atraviesa el ombligo, llega al torso, alcanza los senos que tensa y sube hasta la mirada a la que agranda. La voz se torna baja. Las muñecas se quitan las mangas, los dedos avanzan en el aire que se desliza entre los cuerpos, desatan los nudos, sacan broches, desprenden botones, abren, acarician. Toman lo que es dulce.


pàgines 83-84

Fue entonces, el viernes 14 de febrero de 842, al final de la mañana, en medio del frío, cuando una extraña bruma se alza de sus labios.
Llaman a eso el francés.
Nithard fue el primero que escribió el francés.

Los hoy conocidos como "juramentos de Estrasburgo" eran llamados `por los obispos y los abades, en lengua latina, los "sacramentos de Argentaria".
El mismo Nithard aclara, en su Historia, que la ciudad de Argentaria, asentada sobre el río Ill, "ahora es llamada por la mayoría de sus habitantes Estrasburgo" (nunc Strazburg vulgo dicitur).

Raras son las sociedades que conocen el instante de vuelco de lo simbólico: la fecha de nacimiento de su lengua, las circunstancias, el lugar, el clima que había.
El azar de un origen.
Hay algo milagroso en poder observar el cifrado. Es poder contemplar el momento loco de la transferencia literal. Asistimos al desarreglo, que engendra el nuevo reino simbólico al que entroniza de golpe. No hay una media lengua: un aliento humano en el aire frío cambia de lengua. Tocamos el vacío: la pura contingencia. Tan contingente como la sustitución de la denominación "Argentaria" por la palabra "Strazburg" resulta imprevisible la mutación del "latín" al "francés".


pàgina 108

Es una especie de negrura.
El primer libro en que se escribió nuestra lengua es el primer libro quemado de nuestra lengua.
Porque Nithard siempre tuvo miedo del Wolfzeit y, por tal motivo, los cuatro bellísimos libros que redactó, con la ansiedad de la descomposición del tiempo, fueron concebidos a partir de los eclipses de sol.


pàgina 120

No se sabe cuál fue el final de Frater Lucius. Desapareció. En el libro de los registros de la abadía de Sant-Riquier está escrito que el Hermano Lucius se perdió en el bosque. ¿Fue devorado por un animal? ¿Destripado por una osa? ¿Asesinado por un lobo? ¿Se fugó por haber sentido aversión contra el duque de la Francia marítima que se llamaba Angilberto, o bien acosado por su fantasma? Una de las últimas cosas que se recuerdan de él es una frase referida por un viejo pajarero a quien le enseñaba las letras, en su celda, al final de sus días:
-Al término de su vida, Frater Lucius había constatado que los humanos que no amaban a los gatos sentía todos, sin excepción, aversión por la libertad.


pàgines 132-133

Esos hombres no eran sombras: procedían de la sombra.
El silencio que a veces los rodeaba como una especie de aura que circula alrededor de nubes de tormenta,
o como una especie de nimbo alrededor de los rostros de los santos,
o como una especie de círculo de oro alrededor de los cabellos de los dioses,
o como una especie de nube de luz alrededor de las cumbres de las montañas,
tenía su fuente en ese otro mundo sin luz, sin vacío, fluido, continuo. Por tal motivo, ese silencio anterior no podía transportarse a este mundo de luz sin perecer.
Porque la luz no alberga la sombra, dado que la ilumina.
Más aún, al emitir su claridad, la luz extermina la sombra.
De igual manera, los que hablan no albergan nunca el silencio, puesto que lo rompen.

Si yo fuera un hombre | Charlotte Perkins Gilman

Charlotte Perkins Gilman
Si yo fuera un hombre
Traducció al castellà de Marino Costa González
Il·lustracions de Coles Phillips
UVE BOOKS, 2018

La fitxa del llibre al web de l'editorial.

Nou contes de l'anterior canvi de segle (del XIX al XX) que encara són actuals i necessaris. Charlotte Perkins Gilman encara ens mostra camins. No tenim vergonya, els homes. Ni perdó.
No parlaré jo de feminisme, però.

bona diada!!

Ven y dime como vives | Agatha Christie Mallowan

Agatha Cristhie Mallowan
Ven y dime como vives 
Traducció al castellà d'Iris Menéndez
Ed. Tusquets, colección Andanzas, 1987

Que l'Agatha Cristhie era molt bona escriptora, d'aquelles que t'atrapa i no et deixa anar fins que has descobert a l'assassí, de les que es documentava bé, de les que s'assegurava que no hi hagués cap costura visible, de les tenia una imaginació desbordant que sorprenia sense sorprendre a cada llibre, ho vaig saber i gaudir des de nena. 

De fet, per mi, l'Agatha Cristhie era l'Agatha Cristhie,  m'era igual la seva vida, com la de tots els escriptors, esclar, fins el dia que m'expliquen que té un llibre que val molt la pena sobre les seves vicissituds com a dona d'un arqueòleg, mai m'havia plantejat que tingués un marit, ni molt menys que n'hagués tingut dos, ni que mai pogués estar prou enamorada per acompanyar al segon, Mr. Mallowan, a fer excavacions arqueològiques per l'Orient Mitjà. 

El llibre són les memòries de 5 anys d'excavacions, amb un sentit de l'humor i una elegància absolutament britànica, enfrontant tot tipus d'incomoditats i situacions més que complicades amb una actitud alegre i positiva. Està escrit a finals dels 30, tot i que no fou publicat fins passada la 2a GM, de manera que també us podeu imaginar el to paternalista i colonialista d'alguns comentaris, però cal ubicar-la al moment i la societat en la que vivien.

Sabem que l'autora fa unes descripcions de personatges i llocs fabulosos, i aquí no ho fa menys, s'acaba agafant afecte al cuiner i als seus pantalons de flors, a la gossa, al xofer, al camió, a la casa, al funcionari de correus, al xeic i a les dones kurdes cridaneres i simpàtiques, mai sotmeses als seus marits. A l'arquitecte que no parla, al que no suporta els ratpenats, a l'encarregat de fer les compres que quasi mai l'encerta, a les dificultats per harmonitzar els hàbits casolans, i laborals, entre els anglesos i els nadius. 

Ens explica les diferències culturals entre els àrabs, els armenis, els kurds i els francesos que controlen políticament la zona. Entrem a les excavacions, des del moment que s'escull el lloc, fins al moment de pagar el salari als treballadors, inclosa la classificació de les peces. Però tot plegat no ho fa amb una explicació tècnica ni expressa, sinó a través d'anècdotes, disbarats i quotidianitats, que ella diu que escriu per satisfer la curiositat dels seus amics londinencs. 

Val a dir que a part d'acompanyar el seu marit, classificava les troballes i també feia les fotografies. A part d'escriure quan podia. Tota una senyora, ella. 

En definitiva, una delícia arqueològica, i antropològica, social i literària.

No sé si es fàcil de trobar, a mi me l'han deixat, però seria un bon llibre per reeditar i publicar també en català.

"Hamoudi, bien asimilada ya la doctrina esencial de que la comodidad de las Jatuns es lo primero, ha empleado todas sus energías en dejar una habitación libre de armenios y ganado, y encalar presurosamente  las paredes. Allí instalaron dos catres de tijera, uno para Max y otro para mí. El resto de la casa sigue siendo un caos y saco la conclusión de que Hamoudi y Mac han pasado una noche de incomodidades.

Pero ahora todo irá bién, nos asegura Hamoudi con su acostumbrada sonrisa irresistible."

"De la misma época hay también Madonnas... figuras con turbante y pechos generosos, grotescas y primitivas, aunque evidentemente representan socorro y consuelo."

"El melancólico aguador vino a mi lado y me soltó una larga historia aparentemente referida a sus amargos infortunios. Cuando se acercó Max le pedí que averiguara de qué se trataba realmente.

Parece que el aguador tiene esposa y diez hijos en algún lugar cercano a Garalubus, y que su corazón no soporta su ausencia. ¿Podemos darle un anticipo para hacerlos venir?

Abogo por una respuesta favorable. Max alberga sus dudas. Una mujer e la casa, dice, planteará problemas."

Un jardín en Venecia | Frederic Eden

Frederic Eden
Un jardín en Venecia
Traducció al castellà de David Cruz
Gallo Nero, 2019




La llibreria París-Valencia té quatre seus a València. Una d'elles es passa el dia mirant l'estàtua del Jaume primer, al Parterre, una plaça-jardí amb arbres del segle passat grandíssims, i palmeres, i una fonteta deliciosa, que acull l'homenatge del poble valencià a la data del 9 d'octubre (i algunes vergonyoses contra-manifestacions, tot s'ha de dir). La tenda fa cantó amb el carrer de l'Olivera, un carreronet molt estret il·luminat pels aparadors de la llibreria.

Dijous vaig passar per aquest indret, tafanejant les façanes del centre de València, un dels meus passatemps més entranyables, de camí a les meves ocupacions italianitzants. I allà baix, al més baixet dels prestatges, unes fulletes i un nom de poble em van cridar 'vine aquí, vine'.

I vaig anar-hi. I el vaig fullejar. I me'l vaig endur.

I l'he llegit en un sospir, perquè és molt suau, molt tranquil, molt senzill.

Un home es cansa de tanta bellesa vivint a Venezia, ens diu, de tanta aigua. I demana al seu gondoler que li busque un jardí a la ciutat. Aquest, inopinadament, el busca i el troba. L'home cansat de l'aigua i la bellesa, amb els anys, amb aigua i bellesa crearà un jardí, el més gran de Venezia, al seu estil anglés i pacient.

És un llibre editat per primera vegada al 1903. Ara el jardí roman tancat al públic, encara que continua fent la seva tasca de netejar el cel de la ciutat dels canals. És un llibre pensat per als amants de la natura, de les creacions intrèpides, de la lluita per l'art. Una llaminadura bonica per a fer boca, abans d'emprendre el vol cap a la llacuna veneta.

Ubicació del jardí
Fitxa del llibre (web de Gallo Nero)

La societat dels somiadors involuntaris | José Eduardo Agualusa

José Eduardo Agualusa
La societat dels somiadors involuntaris
Traducció de Pere Comellas Casanova
Edicions del Periscopi, 2019


Una revolució feta de somnis.
Unes relacions entreteixides de somnis que uneixen els suds d'Amèrica i Àfrica.
Una càmera fotogràfica que travessa el mar.
Un amor per damunt fins i tot del son.
Una filla que farà trontollar a tot un president de govern.
Psicologia dels somnis, sociologia de les llibertats, passats redescoberts, el futur per fer...

Vaig llegir el llibre fins la pàgina 128. Per un problema d'enquadernació, de sobte vaig despertar (perquè en faltava un dels quadernets, al temps que el següent n'era repetit). Vaig reprendre el somni una setmana després (gràcies, Fan Set, sou grans!). Mola aconseguir continuar somiant els somnis que t'agraden.

Àfrica, assignatura pendent.

Altres Semideus | Anna Gual

Altres Semideus
Anna Gual
LaBreu, març 2019

La poesia de l’Anna és un clam al despertar, a la vida, a la supervivència. És un prec, mirar-nos les arrels que ens lliguen al terra, les que ens lliguen als nostres ancestres. És un crit a mirar-nos els uns als altres, a mirar al cel. A entendre aquesta connexió que neix del nucli de la terra i va pujant, i es converteix en arrels i tubercles,  i en fa molsa o sorra o aigua o saba, i es fa arbre, papallona, mare o núvol, de fet, qualsevol de nosaltres, semideus en potència, i és que la divinitat acabaria sent la comunió de tota aquesta il·lusió i de tot aquest patir, per esdevenir el poema, la vida.

RENEC

Jo no volia un mapa.

Jo volia un matxet per obrir-me pas

a la selva, seguint l'inconscient.

Quan diuen massa tard,

vols dir que potser no exageren?

He trobat un petit ganivet

i crec que podré tallar les plantes

que se'm fiquen als ulls,

les que m'obstrueixen la voluntat,

les que exalten les contradiccions.

Sí,

jo no volia un mapa.

Jo volia un Déu dins de cadascú.

Altres semideus pertany a la trilogia “Arrels trinitat”, és el darrer volum després de Molsa i El tubercle. Després de llegir la trilogia és possible fer-se l’abast de la mirada espiritual de l’Anna Gual,  no cal creure en cap religió per entendre que hi ha alguna cosa que no som capaços d’explicar però que fa que  ens emocionem amb els ceps que broten, les flors que s’obren, amb la mà d’una àvia o amb la d’un nadó. Des d’aquesta mirada la poesia de l’Anna Gual és un conductor entre la terra el cel, entre l’ínfim i l’infinit, entre el dins i l’exterior, que busca deus i semideus darrere les cares dels altres. Que ensenya la potencialitat amagada entre els plecs del conformisme.

CERIMÒNIA CONJUNTA

Els semideus s’amaguen

dins els nostres timpans

perquè no els vegem.

Només si cavem cap al cosmos

podrem percebre

la tremolor que els provoca

la por de ser descoberts.

obre el pòrtic

cap a la veritat estel·lar

i enumera’m

què hi veus.

En la poesia de l’Anna, la condició de dona hi és intrínseca, transversal, la dona com a font de vida, com a mare terra, la dona com a filla, com a neta, dipositària d’una condició, d’un secret, d’una mística. No cal ser mare per entendre que som un claustre, una cripta. En aquest poemari, llegim a l’autora  com a unitat atemporal, ella és ella, ara i sempre, i alhora les seves ancestres i alhora hi som totes,  tota la feminitat humana.  

EL SENDER DEL PRIVILEGI

És el soroll dels animals

El que ens excita.

És el so de les bèsties

Els que ens diu: tira endavant.

Troncs travessats a la matriu

i una esllavissada de tresors

navegant pels ovaris,

recorrent els anells cartilaginosos.

Dins del túnel hi ha la llum

Que vosaltres voldreu emetre,

Dones-llanterna.

Un amic m’explicava la connexió subterrània dels arbres, la seva comunicació, el seu comportament com un tot davant les agressions. Fa poc relacionava aquesta explicació amb la comunicació no explícita entre les persones, o entre els animals, la capacitat d’entendre i percebre que no és a través del llenguatge, ni la mirada, ni l’oïda. La sensació de formar part d’un tot comú, únic i alhora múltiple, fractal i calidoscòpic, pla i multidimensional, la sensació de no saber res i alhora comprendre l’intangible, sense paraules per explicar-ho. L’Anna Gual en canvi sembla que en sigui traductora, ens ho diu, ens ho explica, fa planer el camí,  en forma de paraules, posant en evidència els contraris per mostrar-nos que fan un tot,  a través de l’emoció de cada experiència, de la sorpresa amagada darrera la quotidianitat, de la meravella de la vida. No cal esforçar-se a entendre el què vol dir, només cal entendre el que sent, el què fa sentir, i entendrem que la lectura i l’escriptura són un camí. L’Anna s’interpel·la, ens interpel·la, es fa preguntes, vol que ens fem preguntes, vol que dubtem, vol que llegim. Ella, de fet, ens diu que escriu per no parlar. 

LICOR D’ULLASTRE

La mà

De la meva àvia s’obre igual

Que la mà d’un nadó.

Tant de misteri

Bloqueja tota la maldat que hagi de venir.

SANT’EUSTACHIO

El darrer so que sentiré quan mori

Serà el crit que vaig fer al néixer.

En definitiva, una nova meravella publicada per LaBreu que us recomano amb entusiasme!

Dia mundial de la poesia...

al nostre amagatall!

Els dics | Irene Solà

 

 

 

Irene Solà

Els dics

Premi Documenta 2017

L'Altra editorial, 2018

Que aquest és un llibre especial no s’escapa a ningú que l’hagi llegit. És un llibre que no pot ni hauria de comparar-se amb cap altre (encara que dugués la mateixa signatura) perquè els paràmetres quotidians no poden capir del tot el joc que proposa. Hi ha una certa fascinació que s’explica per l’atmosfera que crea d’ençà de la primera paraula, les escenes esbiaixades, les hipèrboles que consenten a semblar naturals, la ruralitat, la mort, el punt just de màgia. El vocabulari és ric però gens artificiós ni pedant i els referents s’incorporen desinhibits i prudents aquí a allà. Un entra en la història confiant en la ficció i de seguida es deixa enganyar per la possibilitat que és més real que una pura disfressa de ficció fins que es convenç de tot el contrari, o a l’inrevés.

            La Solà tria el demostratiu constant en encetar les escenes —els paràgrafs— per apropar-nos-hi, per dur-les davant nostre mateix, però alhora recordar-nos que és la història d’algú altre que explica una història d’algú altre que explica una història... Una troballa irrepetible. Tant pel toc d’inèdita com per la impossibilitat de tornar-la a emprar sense resultar tramposa i decebedora, impertinent. Aquí és encara un descobriment. D’entrada fa patir davant del dubte si serà capaç de fer-la funcionar, d’aguantar tota la novel·la. A mesura que avança la lectura, però, el recurs deixa de ser-ne per convertir-se en un baix continu, base melòdica.

            Celebro que li atorguessin el Premi Documenta per la fe que permet conservar. Celebro que l’edités l’Altra i que es convertís així en tan bella per dins com per fora. I celebro, finalment, que l’autora sigui del 90 —malgrat la fuetada que això em representa— per l’enfilall d’anys que li queden per escriure. I tanmateix si no escrivís res més —ja sabem que no és així— en tindria prou amb aquesta peça perquè se’n parlés temps i temps. 

Els tastets:

"El dia que en Pablo va conèixer la Victòria, ella li va dir: «Tens nom de poeta, ¿ho sabies?»"

"La Victòria es va notar les cames primes, dèbils i espantades com palletes de beure. El va arrossegar fins a la moto, el va asseure al seu darrere i ell la va prémer fort amb les cuixes, com si ella fos un cavall esverat i ell un genet que no volgués caure. Estava moll de sang, i de suor i d'humitat de l'herba."

"Aquesta és l'Ada que pensa que, més que el terra, el que s'imagina quan li fa un petó i té totes les pells dels llavis seques i arrencades és una roca, una roca de mar amb ones i musclos i algues. La llengua d'ell com una onada."

L'única història | Julian Barnes

Julian Barnes

L’única història

trad. Alexandre Gombau i Arnau

Angle Editorial, 2019

La novel·la comença amb el següent dilema:

“Què preferiríeu: estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc?”

En Paul, el protagonista, desgrana la seva gran història d’amor, en tres temps, els mateixos que deu tenir l’amor, l’enamorament, l’afecte i la caiguda. Tot és amor, però.  En Paul  podria ser fill de la Susan, o nebot, però no ho és,  només són veïns del Village i un dia l’atzar fa que juguin junts a tennis, i a partir d’aquell moment les seves vides quedaran trenades per sempre.  

Ell un jove estudiant sense expertesa en afers amorosos, ella una dona madura massa experta en sotmetiments. Ell veu la vida amb el filtre de la innocència pròpia de la joventut, de la infinitud, del tot és possible, ella amb el del desencís i amb un altre tipus d’innocència, i malgrat això o potser per això, creen un món propi, en el que no deixen  entrar la moral imperant en el seu entorn.  Un món idíl·lic, farcit, d’amor, de tendresa, de respecte.

L’amor com a tema de reflexió, la novel·la, s’inicia als anys setanta del segle passat, si no recordo malament, i el moment és òptim per entendre que era un amor sense obligacions morals, ni necessitat d’estructura social, sense lligams contractuals, que fugia de la norma, però la reflexió és tranposable al present, l’amor, si és de debò, et vincula al ser amat, i t’hi vincula per sempre, de la manera que sigui. Les motxilles prèvies, els horitzons, la diferència d’edat, l’entorn, la comunicació, la soledat, la valentia, el pas del temps, les autoimposicions, les obligacions morals que acaben aflorant,... són altres elements sobre els que provoca debat intern al lector.

Llegir a Julian Barnes sempre és un plaer, i malgrat en aquest llibre hi ha algun moment que penses que  no és el millor Barnes, continues llegint, i te’l trobes de morros, a ell, al conflicte,  a la intensitat,  a la necessitat de reflexió, al sentit d’estimar al capdavall. I et quedes uns quants dies pensant i rumiant  que la grandesa del llibre és precisament el dilema plantejat inicialment,  estimar i patir, molt o poc?

“L’amant, embadalit, no vol “comprendre” l’amor, sinó viure’l, sentir-ne la intensitat, l’essència de les coses,  l’acceleració de la vida, l’egoisme completament justificable, l’envaniment libidinós, la xerrameca enjogassada, la seriositat serena, el desig ardent, la certesa, la simplicitat, la complexitat, la veritat, la veritat de l’amor.”

“T’adones que la simpatia i l’hostilitat poden coexistir. Estàs descobrint quantes emocions aparentment incompatibles poden bullir, costat per costat, al mateix cor humà. Estàs enfadat amb els llibres que has llegit, ja que cap t’havia preparat per això. Sens dubte, llegies els que no tocaven. O els llegies malament.”

“He vist massa exemples d’amants que, lluny de viure en la veritat, ho fan en un país de fantasia em què predomina l’autoengany i  l’autoengrandiment, sense que la realitat es pugui trobar enlloc.”

“Encara creus, però, en l’amor i en allò que l’amor pot fer, com pot transformar una vida, la vida de dues persones, ben mirat. Creus en la seva invulnerabilitat, en la seva tenacitat, en la seva capacitat per superar qualsevol  obstacle.”

“(...) ara sí que crec que, quan dos amants es troben, ja hi ha tanta pre-història que només es poden donar certs resultats. En canvi, els amants s’imaginen que el món els torna a posar a zero i que les possibilitats de tots dos són inèdites i infinites.”

“Res no s’acaba mai, no si t’ha arribat ben endins.”

Poemes de cos i d'ànima | Iehuda Amikhai

Poemes de cos i d'ànima
Iehuda Amikhai - Traducció de Manuel Forcano
Adesiara editorial, 2018

NO TINC RES A DIR

No tinc res a dir sobre la guerra,
no hi tinc res a afegir, em fa vergonya.

Als coneiximents que he assimilat al llarg de la meva vida
renuncio ara, com un desert que ha renunciat a l'aigua.
Oblido noms que mai no hauria pensat
que oblidaria.

I a causa de la guerra torno a dir
en nom de la dolçor última i simple:
el sol gira al voltant de la terra, sí,
la terra és plana com un tauló perdut i surant, sí,
hi ha Déu al cel, sí.

(pp. 64-65)

DIÀMETRE DE LA BOMBA

El diàmetre de la bomba era de trenta centímetres,
i el diàmetre del cràter que va obrir va ser d'uns set metres
amb quatre morts i onze ferits.
Al voltant d'ells, en un cercle molt més gran
de dolor i temps, dos hospitals
i un cementeri. Però la dona jove
que han enterrat a la seva ciutat natal,
a una distància de més de cent quilòmetres,
engrandeix el cercle considerablement,
i l'home sol que plora la seva mort
lluny en un país enllà del mar
incluo tot el món dins d'aquest cercle.
I ja no diguem el plor desconsolat dels orfes
que arriba fins al tron de Déu
i encara més enllà i fa
que el cercle arribi a l'infinit i al no-Déu.

(pp. 188-189)

M'HE TANCAT

M'he tancat
com un ou feixuc i hermètic. Dormo la guerra
com una hibernació.

Van fer-me comandant de morts
a la muntanya de les Oliveres.

Jo sempre perdo,
també en la victòria.

(pp. 198-199)

Nou anys compartint lectures, orfes!

Una educació | Tara Westover

Tara Westover
Una educació 
Trad. d'Anna Torcal i Salvador Company
Ed. Més Llibres, setembre 2018

Hi ha lectures que captiven per la seva qualitat literària, d’altres perquè fan volar a nous mons, algunes perquè bressolen, d’altres perquè indignen. Aquesta m’ha atrapat pel periple infantil i juvenil que exposa la seva autora, es tracta d’unes memòries, d’una història de superació personal i de desempallegar-se d’una manera de viure que no només la limitava sinó que l’oprimia física, intel·lectual i espiritualment.

Però el que m’ha impressionat més, és el procés reflexiu i de lluita interna que es beslluma a través de la història, i les conclusions que ella en  va desgranant. També m’ha sotragat perquè en escala molt més petita, el què explica passa al nostre voltant, el seu relat, verídic, és extrem, però al nostre voltant hi ha comportaments que exagerats, o en altres contextos, podrien donar lloc al mateix.

Tots els pares i mares eduquem com podem, i a tots ens han ajudat a créixer amb valors i creences que en alguns moments hem hagut d’afrontar com a limitatius, insatisfactoris o simplement en contradicció amb d’altres valors que hem anat aprehenent a base de viure i sobretot de conviure, al capdevall som éssers en evolució continua.

La Tara explica que mai la van escolaritzar ni portar al metge perquè Déu ja proveeix de coneixement i de maneres de guarir-se sense necessitat que el mal, el dimoni, entri a casa, entenent per mal tot el que significa conflicte en la manera com el seu pare comprèn la vida. A casa de la Tara són mormons, mormons fanàtics, de fet són fanàtics, com hi ha fanàtics a totes les religions i ideologies. El mormonisme  és un dels factors  que desencadena el setge a què la sotmet el pare i un dels seus germans, però no el principal.

Però la vida, o els déus pels que hi creuen,  també proveeix de mecanismes d’equilibri, i la Tara té més germans, i una mare que sembla un àngel, amb les ales sotmeses al marit, perquè en aquesta, com en moltes altres religions, la dona es considera un ésser inferior: “En el mormonisme, el sacerdoci és el poder de Déu per actuar a la terra, per aconsellar, per orientar, per curar els malalts i per fer fora els dimonis. S’atorga als homes.” També passa així en religions que sense necessitat de fanatisme ens poden ser més properes, o que fins i tot han vestit molts dels valors i creences amb les que hem crescut.

La mare de la Tara és una dona brillant, com la seva filla, però que quasi mai decideix contradir el designis del seus senyors , marit i déu, que li transmetrà el poder de la intel·ligència, i de l’esforç i molt d’afecte, però que escull continuar atrapada.  I li caldrà, també, trencar amb aquest model.  La Tara trobarà, fora de casa,  qui veurà en ella tota la seva llum i tot el seu potencial, i hi confiaran i l’acompanyaran per sortir del pou en el que li va tocar néixer i créixer. Però la lluita interna i amb els que la sotmeten, l’haurà de fer sola.

El conjunt és una història duríssima, però farcida d’elements interessantíssims i bones reflexions expresses i implícites: violència, religió, fanatisme, jerarquia, lluita, llibertat, igualtat, afecte, creixement, suport, amistat, esforç,  i  molta valentia, educació al capdavall.

“No saber del cert, però negar-se a rendir-se a aquells que afirmen posseir la certesa, era un privilegi que no m’havia estat permès mai. La meva vida me la narraven els altres. Les seves veus eren contundents, emfàtiques, absolutes. No se m’havia passat mai pel cap que la meva veu pogués ser tan forta com les seves. “

“Uns dies després (...) vaig desenvolupar una nova accepció de la paraula “meuca”, una que tenia menys a veure amb accions i més amb l’essència. No era tant que hagués fet alguna cosa equivocada com que hagués existit d’una manera equivocada. Hi havia alguna cosa impura en el fet de la meva existència."

“És estrany com dones a la gent que estimes tant poder sobre tu”, havia escrit al diari. Però en Shawn tenia més poder sobre mi del que jo hauria pogut imaginar mai. Ell m’havia donat la meva definició, i no hi havia un poder més gran que aquell.”

La condició de vulnerable | Joan Carles Mèlich

"La vulnerabilitat no és un atribut o una propietat dels infants, ni tan sols dels éssers humans, sinó una manera de ser, d'existir, que estructura totes les situacions i relacions humanes al llarg de tota la vida."

"Un cos vulnerable és aquell que necessita el frec a frec d'una altra pell; és aquell que necessita una presència material que li doni suport per fer front a la por, a l'angoixa, al buit, a la indeterminació; és aquell que es mou en una tensió entre la immanència i la transcedència, entre l'aquí i l'allà, entre la presència i l'absència."

"Però la vulnerabilitat no es descobreix en el mal sinó en la finitud, és a dir, en la contingència, en la perdua, en les cicatrius que deixen les absències que configuren els nostres trajectes biogràfics."

"La moral - tota moral- hauria de permetre prendre decisions i no viure en conflicte permanent; la moral ha de fer possible dilucidar problemes existencials."

Petita càpsula filosòfica, d'aquelles que et fan sentir acompanyat en els dubtes i conclusions que el pas dels dies et fa posar en evidència. 

Distancia de rescate | Samanta Schweblin

Samanta Schweblin

Distancia de rescate

Literatura Random House, 2015

Fa temps que sento recomanacions de lectura de l'obra de Samanta Schweblin, però encara no m'havia decidit a posr-m'hi, fa uns dies, vaig preguntar per quina em recomanaven començar, i dues persones em van dir "Distancia de rescate", lectura feta i ben recomanada. 

Comences a llegir en el que intueixes un punt indefinit de la trama (més avall podeu llegir la primera plana), plena de misteri, angoixant perquè saps que passa alguna cosa greu que no acabes d’entendre, i et van subministrant peces però mai suficients. De fet la novel·la, o més aviat relat llarg, està estructurada com una conversa indagatòria, on un protagonista fa preguntes, en cursiva,  i l’altra respon, sense cursiva, un  diàleg que busca la causa de la tragèdia, i els lectors, mers espectadors, ens limitem a seguir el fil de la conversa sense els elements que té qui fa preguntes, sense entendre què ha passat, ni saber qui són, generant la necessitat de llegir sense parar per saber què ha succeït exactament, qui pregunta, qui respon, per què ha passat, quin desenllaç hi ha hagut, etc.

Explicar gaire és complicat, hi ha el perill de desvetllar el misteri, i val la pena llegir-lo ben verge d'informació, només dir-vos que la distància de rescat és el temps de reacció per salvar algú que se suposa que has de protegir, i diria que gairebé tothom, en algun moment, ha trencat la connexió necessària per calcular aquesta distància, a vegades de manera conscient quasi sempre inconscientment, incapaços com som, afortunadament, de calcular tots els riscos que ens sotgen.  

Hi ha més temes de fons, que no desvetllaré, alguns que estructuren la trama, i d’altres que es tracten de resquitllada, però obren, com tota bona lectura, debats interns. 

Val la pena de llegir, per la manera com està estructurada, per la trama, per com sap captar l’atenció i et manté vigilant una situació sobre la que, com a lector, no tens cap control.  A més a més és molt visual, com a mínim jo me n’he fet la pel·lícula sencera.

Primer contacte amb l'autora, que ja fa temps que tocava la porta per entrar. Ben segur que continuaré llegint-la.

Inici:

"Son como gusanos.

¿Qué tipo de gusanos?

Como gusanos, en todas partes.

El chico es el que habla, me dice las palabras al oído. Yo soy la que pregunta. ¿Gusanos en el cuerpo?

Sí, en el cuerpo.

¿Gusanos de tierra?

No, otro tipo de gusanos.

Está oscuro y no puedo ver. Las sábanas son ásperas, se pliegan debajo de mi cuerpo. No me puedo mover, digo.

Por los gusanos. Hay que ser paciente y esperar. Y mientras se espera hay que encontrar el punto exacto en el que nacen los gusanos.

¿Por qué?

Porque es importante, es muy importante para todos.

Intento asentir, pero mi cuerpo no responde.

¿Qué más pasa en el jardín de la casa?, ¿yo estoy en el jardín?

No, no estás, pero está Carla, tu madre. La conocí unos días atrás, cuando recién llegamos a la casa.

¿Qué hace Carla?

Termina el café y deja la taza en el pasto, junto a su reposera.

¿Qué más?

Se levanta y se aleja. Se olvida las ojotas, que quedan unos metros más allá, en las escaleras de la pileta, pero no le digo nada.

¿Por qué?

Porque quiero esperar a ver qué hace.

¿Y qué hace?

Se cuelga la cartera al hombro y se aleja en su bikini dorada hasta el coche. Hay algo de mutua fascinación entre nosotras, y en contraste, breves lapsos de repulsión, puedo sentirlos en situaciones muy precisas. ¿Estás seguro de que es necesario hacer estas observaciones? ¿Tenemos tiempo para esto?

Las observaciones son muy importantes. ¿Por qué están en el jardín?

Porque acabamos de regresar del lago y tu madre no quiere entrar a mi casa.

Quiere evitarte problemas.

¿Qué tipo de problemas? Tengo que entrar y salir una y otra vez, primero por las limonadas, después por el protector solar. No me parece que esto sea evitarme problemas.

¿Por qué fueron al lago?

Quiso que le enseñara a manejar, dijo que siempre había querido aprender, pero una vez en el lago ninguna de las dos tuvo la paciencia necesaria.

¿Qué hace ahora en el jardín?

Abre la puerta de mi coche, se sienta al volante y revuelve un rato la cartera. Yo bajo las piernas de la reposera y espero. Hace demasiado calor.(...)"

Les nostres riqueses | Kaouther Adimi

Kaouther Adimi
Les nostres riqueses
Traducció d'Anna Cassasas
Edicions del Periscopi, 2018



Aquesta és una història trista, La historia d'una llibreria a Alger (de nom conegut a ca nostra: Les vraies richesses, de Jean Giono) que ha esdevingut una mena de biblioteca popular no gens concurrida i que cal tancar per convertirla en un negoci de fabricació de bunyols.
Ryad anirà des de París, per tal de desfer-se dels llibres i endreçar el local.
Coneixerà la llibreria, el barri i la ciutat. I la gent.
I també un poc de la història d'un país colonitzat i descolonitzat. Lliure i alliberat. Posseïdor dels béns necessaris per ser un gran país i desposseït.
El llibre està ple de gent que no s'estima els llibres.
Però coneixerem gent cega que els reconeix pel tacte. Gent que es negarà a vendre pintura per fer difícil el tancament de la llibreria encara que després ens convidaran a sopar. Mestres que agraeixen Déu que hi hagi gent que vol regalar llibres per als nens però els rebutgen per por. Coneixerem l'Abdallah, que no s'estima llegir però espera al davant de la llibreria el seu futur (amb la seva mortalla a les espatlles, per no molestar ningú al darrer dia) després d'haver viscut a la llibreria els últims anys.
Coneixerem l'aventura que emprén l'Edmond Charlot de crear una llibreria molt especial on vendre, prestar i editar. La tragèdia d'estimar-se els llibres i voler viure d'ells. La riquesa i la misèria d'anar per la vida amb lectors, escriptors, llibrers, venedors de paper, polítics, mestres, gent de la nit, vigilants...
Un altre llibre per a gaudir.

Lost in translation | Ella Frances Sanders

Paraules màgiques imprescindibles...

El cel no és per a tothom | Marta Rojals

Marta Rojals

El cel no és per a tothom

Llibres Anagrama, 2018

Qualsevol que hagués llegit Primavera, estiu, etcètera va celebrar la publicació de L’altra i, després de llegir-la, es va afegir a l’expectació comunitària per la tercera novel·la de la Marta Rojals. Jo també. Ara que he acabat El cel no és per a tothom, m’instal·lo altra volta a la sala d’espera amb el convenciment que valdrà la pena.

En qualsevol cas, la Marta Rojals escriu com ara mateix no escriu ningú en el panorama literari en català. No hi ha esnobisme, pedanteria ni autocomplaença en res que li hagi llegit. No carrega les frases de lirisme, no explota un tema de moda ni carrega les tintes en negre o vermell, no passeja per la història, l’auto-ficció o el fantàstic. No pretén reeducar el lector ni adoctrinar-lo, no s’inventa una de cada deu paraules ni fa servir estructures i construccions sorprenents de tan estèrils. Explica una història. I prou. Per això em fa l’efecte que les seves obres són imprescindibles pel català com ho són les revistes especialitzades, el cinema o l’etiqueta d’un quilo d’arròs on hi posi que allò és — precisament— un quilo d’arròs.

             

L’evolució en aquest tercer assalt és evident, encara que fos per les sis-centes pàgines. El to ha madurat, l’acció s’ha anat alentint, els personatges perifèrics s’han farcit i arrodonit... Trobaríem de seguida les set diferències entre les tres novel·les, començant per l’edat de l’autora i el canvi d’editorial, però el que trobo més interessant és justament allò que hi descobreixo en comú més que no pas allò que les distingeix (una mica com passa amb les germanes Costa). I és la veu. Se’n parla molt, de la veu. Ara s’adjudiquen de seguida noves veus, tan ràpid com convé que a un llibre l’abraci la faixeta de cinquena o sisena edició. Ella la té de debò, una veu. Una de clara i potent, plena de discurs. Una veu femenina, generacional, del sud. No només la veu sinó també, i alhora, el gust per explicar una història i fer-la versemblant. Bonica fugint de l’esteticisme, culte sense ser esnob, senzilla però no simple. Tot plegat és en aquesta novel·la i hi era ja en la primera.

           

Com deia, així i tot, hi ha uns quants aspectes que no m’agraden. Després del primer terç de lectura, et planteges si seran necessàries tantes pàgines. Em sobren —de quina manera!— les referències per posar en context temporal alguna escena (massa suades, no en totes, quedava prou clar...), el personatge de la mare es desdibuixa a mesura que avança la novel·la, les pistes són sovint evidents i típiques, hi ha algun fil que queda penjat i algun diàleg que no explica res... En canvi aplaudeixo l’estructura, la tria per escenes no allargades perquè sí, la coherència dels personatges, els regits innecessaris obviats, que les coses passin per comptes d’explicar que passen, la tensió precisa que sosté la lectura fins al final, la pausa i l’acceleració adequada que apareix i desapareix de principi a fi amb un ús quirúrgic de les formes verbals, els entorns presentats sense descripcions artificials i sobreres...

El balanç és sempre positiu. Llegir-la és un plaer i una obligació per a qui no vulgui que li expliquin a posteriori què va ser la literatura catalana al tombant d’aquest segle i per anys que duri. Encara no és immortal, de capçalera ni per rellegir, i tanmateix no descarto que arribi la gran novel·la que dugui la Marta Rojals enllà. Per a mi, mentrestant, és necessària.  

Els tastets:

“El retrovisor riu, guarnit amb un pom de cintes de la verge del Pilar”

“La bassa pica l’ullet al nen que feia campanes per anar a remullar-se al torrent”

“El paisatge comença a tardorejar, les torres elèctriques sostenen ratlles de cables sobre els camps de vinyes i els prats segats. Centrada en la terra que no li ha interessat mai, evita expressament el cel on alguns deixants s’entrecreuen com guixades sobre una pissarra”.

“...reconèixer la plenitud en aquella vida senzilla i somiada des de petita. Els nens creixent amb salut, una feina relaxada al poble, una casa com una roca, amb un pati i un porxo per fer costellades amb la colla, una gata, dos gossos...”