dissabte, 11 de desembre del 2010

SERGEI DOVLATOV















SERGEI DOVLATOV
La Maleta

Quan Sergei Dovlatov va aconseguir marxar a Occident, cada emigrant tenia dret a emportar-se només tres maletes de la Unió Soviètica. Ell en va tenir prou amb una. Gairebé deu anys després, ja instal·lat a Nova York, Dovtalov es retroba amb aquesta maleta, intacta, oblidada al fons d’un armari. A dins hi ha vuit objectes, cadascun amb una història al darrere.
Vuit històries que formen un autorretrat d’un dels escriptors russos més originals i estimats del segle XX”.

“Una constant de les obres de Dovlàtov és que costa de definir si són ficció o memòria personal. Sovint l’autor reconstrueix el seu passat a Rússia a partir d’anècdotes reals, vinyetes que li permeten estirar el fil de la memòria i alhora reflectir l’absurditat de la vida quotidiana sota el comunisme. Ell mateix deia que li costava sentir-se escriptor. Se sentia narrador, sobretot, algú que treballa des de l’oralitat per arribar a la paraula exacta i lacònica.
Llegint les obres de Dovlàtov, tendeixes a pensar que la seva vida devia ser una diversió, però és probable que fos un infern quotidià. El títol de l’article que li va dedicar Brodsky a la seva mort ja ho diu tot: “El món és horrorós, i els homes, tristos” – una frase que només es pot entendre des de la hipèrbole humoristica carregada de veritat. L’humor és, precisament, l’aliat del narrador Dovlàtov per aïllar el patiment i reduir-lo a matèria literària. En una de les digressions que surten a La maleta, explica per què, quan la seva dona va emigrar a Estats Units, ell no la va acompanyar: “Es fa difícil dir per què vaig decidir quedar-me. Evidentment, encara no havia assolit la línia fatídica.(…) O potser és que, inconscientment, aspirava a la repressió. Això ja passa. L’intel·lectual rus que no ha estat a la presó no val res…”. Visca la ironia.

(Jordi Puntí a l’Avenç de desembre)

M’ha seduit des de la primera línia. Amb una escriptura directa, fàcil de llegir, et va despertant tot tipus d’emocions, a estones rius, a estones t’entristeix. Destaca la seva ironía i el bon humor en situacions prou amargues. Coincideixo amb en Jordi Punti quan diu que costa definir si les històries que narra Dovlatov son ficció o memòria personal.
Sergei Dovlatov va néixer el 1941 a la ciutat russa d’Ufa i va morir quasi cinquanta anys després a Brooklyn víctima de l’alcoholisme. Entremig el van expulsar de la Universitat, va treballar de vigilant en un camp de treball, va estar a la presó, va fer de periodista, de traficant al mercat negre...
Cada capítol del llibre, relata una part de la seva aubiografia: els amors, la presó, la seva filla, les experiències com a traficant al mercat negre.....
(Isabel )

La Maleta
Sergei Dovlatov
Traducció de Miquel Cabal Guarro
La breu-edicions 2010
136 pàgines

7 comentaris:

  1. Ei
    com dieu sempre vosaltres:
    Aquest me l'afegeixo a la llista!!!
    Ja en tenia ganes, però amb el comentari de l'Isabel, ja decidit del tot!!!

    ResponElimina
  2. Molt bona pinta, sí senyor!
    Gràcies, Isabel.

    ResponElimina
  3. jo també l'apunto!

    Gràcies Isabel!

    ResponElimina
  4. Començaré a escriure la carta als Reis...

    ResponElimina
  5. Gràcies, Isabel.
    Amb això ja en tinc prou: "et va despertant tot tipus d’emocions, a estones rius, a estones t’entristeix". És el que demane.

    ResponElimina
  6. El vaig començar ahir, de moment m'està agradant molt!!

    Gràcies Isabel!

    ResponElimina
  7. llegit! totalment d'acord amb en Jordi Puntí i l'Isabel, estic convençuda que era "un infern quotidià", el capítol en el que fa d'actor i ha de rodar l'escena als quioscos de cervesa, l'he trobat d'una tristesa... una societat que es veu abocada a l'alcoholisme per poder sobreviure!

    les pinzellades que va donant de la vida amb la seva dona, va vestint la seva relació, diria que és l'únic personatge a part d'ell mateix que d'una manera o altra surt pràcticament a tots els capítols.

    ResponElimina