dilluns, 18 de març de 2013

Yates i Boyd: una connexió


Richard Yates
Jóvenes corazones desolados
RBA

“Jóvenes corazones desolados” és una novel·la immensa de Richard Yates, un tros d’escriptor que va morir d’un emfisema, alcohòlic i maleït el 1992 a Alabama, amb tots els seu llibres descatalogats. Havia nascut a Yonkers, quilòmetres amunt de Nova York pel  Hudson. Fill d’una família de pares separats va tenir una infantesa difícil, amb canvis de residència constants que el van portar a estudiar a Avon, Connecticut. Es va allistar a l’exèrcit americà i va combatre a França i Alemanya. Aquesta experiència el va marcar per tota la vida i diria que tots els seus protagonistes són també antics combatents. Tornat d’Europa va començar a treballar com a periodista, negre literari (va escriure alguns discursos per en Robert Kennedy) i escriptor de publicitat. Va ensenyar literatura ( si tal cosa és possible) a Columbia, a la New York School for Social Research, a Boston (on estan arxivats els seus papers) a Iowa i d’altres universitats americanes. Va escriure set novel·les, un parell de llibres de relats i diversos guions per al cinema.
Comentaris elogiosos i reivindicacions d’altres escriptors famosos –Vonnegut, Carver, Ford, inclús Tennessee Williams- van permetre que es recuperessin les seves obres. La pel·lícula de Sam Mendes sobre la seva novel·la “Revolutionary Road” el va treure del calaix de la història i el va posar, ara sí, de moda.
Com gairebé tots els grans escriptors, sembla que sempre escrigui la mateixa novel·la; matrimonis innocents que acaben en desastre, classe mitjana americana resident a New York, New Jersey, ciutats de l’estat de Nova York, de la costa est, a prop de Boston, a Maine o Connecticut. Retrata la inconsistència de la vida, l’angoixa dels somnis trencats, les fantasies de la gent sobre el seu futur triomfal que no arriba mai. Tot ple d’alcohol i psicoterapeutes, de festes, de bars, d’artistes, de pintors, de poetes. El permanent record de la guerra a Europa, la desmobilització de milers d’antics combatents amb la seva foto particular de l’infern.
Per fer-se una idea, un anècdota de la història. Michael Davenport, tot just divorciat, ha tornat a la ciutat de Nova York, ha llogat un petit apartament i continua treballant com a redactor de catàlegs comercials. Mentre intenta oblidar la dona, refer la vida, escriure el segon llibre de poemes i, sobre tot, lligar, es sorprès a casa seva per una dona jove, que es casa en vuit dies amb el seu promès, un altre escriptor, tots dos amics del protagonista. La noia es planta allà mentre fa els últims tràmits abans del casament i el promès acaba la novel·la de la seva vida retirat al camp i li ofereix el seu cos jove i bell sense cap limitació. Però Michael no pot. Ella és bellíssima, la descriu amb encant, plena de vida, tendre i ufanosa amb els seus pits petits que es branden mentre es dutxen plegats. Però el tipus no pot complir. No pot i desespera, no pot i s’hi esmerça i ho intenta i es demora amb els preàmbuls. I passen un parell de dies convivint i intentant-ho. Ell demanant aquest incòmode perdó i ella sentint la culpa, dient que potser no ho fa bé, que pot ser no sigui el seu tipus, que pot ser la jutja com immoral i que per això no pot. I ell busca al fons del seu cervell totes les coses que podrien justificar aquesta errada i totes les solucions que pot trobar. I es lamenta per no poder sentir aquell plaer, per no poder marcar aquest tanto, de no consumar l’enveja que aixeca en els homes que els veuen entrant als bars i restaurants i que miren a la noia amb ulls com plats, radiografiant les seves corbes, les seves cames, la seva elegància, els braços llargs, les mans fines i àgils.


Willian Boyd
Esperando el alba
Duomo

A l’última novel·la de William Boyd –“Esperando el alba” (Duomo)- un aristòcrata anglès va a Viena abans de la segona guerra mundial per a tractar-se els problemes d’impotència amb un deixeble distingit de Freud. El problema li ha sobrevingut quan el compromís amb la seva promesa s’ha convertit en un pla precís de casament, amb preparatius, decisions importants, convidats, palaus, castells. Aquí hi és, una altra vegada, la connexió màgica. Llegeixes un llibre i aquest et transporta a un altre perquè hi ha un tema comú, o una casualitat agafada al vol.
William Boyd va ser un dels membres destacats de la nova generació d’escriptors britànics que van començar a publicar als anys 70: Ian McEwan, Julian Barnes, Martin Amis, saludats amb entusiasme per la revista Granta. Desgraciadament, la seva projecció no ha arribat tant lluny com els companys de generació. Però continua escrivint novel·les estimulants, entretingudes, que enganxen encara que no et matin. 

Rafa M.

5 comentaris:

  1. Rafa

    Ja era hora!
    Un pasote d'entrada!!!
    Benvingut als Orfes!

    Visca Yates!!!
    Té aquelles dualitats màgiques que agraden de pensar...
    De dia escrivint discursos pels Kennedy... De nit imaginant aquests grans relats tristos i melancòlics...

    ResponElimina
  2. Quina estrena, Rafa! (bé, sense comptar la traducció del C. McCarthy, que ja apuntava maneres).

    No he llegit cap dels dos autors, però pel que expliques sembla que, en certa manera, són els continuadors d'aquell món que reflectien les novel·les de l'Scott Fitzgerald (que, per cert, també va fer de guionista).

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies Rafa, una entrada excel·lent!!! no he llegit a cap dels dos autors, a la llista!!!

    ResponElimina
  4. il cavaliere rosso19 de març de 2013, 23:13

    Benvingut i gràcies per les cireres, Rafa M.
    Això es diu "en mi pueblo" una entrada "de dos yemas".

    ResponElimina
  5. Rafa, em sembla uns analisis molt interesants i molt ben escrits.
    Felicitats.

    ResponElimina