Dos llibres sobre art

Las cárceles de Piranesi

Varis autors

Casimiro libros, 2012

 L'editorial Casimiro ha decidit reunir en aquest

llibret minúscul quatre assajos sobre la figura de Piranesi (1720-1778), arquitecte i gravador italià que amb les seves creacions  ombrívoles i ornamentals va influir en moviments posteriors com el Romanticisme i el Surrealisme.

Sobre Piranesi hi ha molts estudis i llibres profusament il·lustrats. Recentment, la Taschen ha presentat un volum doble molt acurat, tant pel que fa als textos de l'historiador de l'art Luigi Ficacci com a les esplèndides reproduccions (si no m'equivoco, hi surt plasmada tota l'obra de Piranesi; i si no tota completa, sí una grandíssima part).

En tot cas però, la recopilació de textos que ha fet Casimiro Libros és també una bona manera d'aproximar-se a l'art de Piranesi. A través de quatre visions diferents, algunes molt sintètiques, altres més profundes, entrarem en el món de l'artista i gaudirem de la seva concepció de l'espai i dels elements arquitectònics, que ens deixen com a resultat una iconografia tètrica i magnificent de la que les presons en són un exemple característic i, segurament, el seu principal tret distintiu.

• Marguerite Yourcenar: El negro cerebro de Piranesi. Amb aquesta cita de Victor Hugo en forma de títol, la Yourcenar ens parla de la influència de Tiépolo i de l'ambient artístic familiar que envoltava Piranesi, tot remarcant la seva importància com a recreador de Roma i Venècia, ciutats a les que transfereix una visió irracional i fantàstica que prefigura els Caprichos de Goya.  

• Henri Focillon: Piranesi el visionario. Focillon ressalta la condició  d'avançat a la seva època de Piranexi, així com la seva obsessió per tot allò col·lossal, el contrast entre vida i mort i la seva preferència pels llocs lúgubres, nocturns i prohibits. Amb l'ús d'una perspectiva molt particular que li dóna un caire poètic, així com d'una profunditat d'espai que produeix vertigen, Piranesi fa una anàlisi dels monuments antics tan particular que s'ha convertit en un referent, tot i que algun cop s'ha posat en dubte la interpretació que fa de la història en termes estrictament realistes.

• Aldous Huxley: Cárceles. Aquest és, sens dubte, l'assaig que m'ha semblat més complet i amb un estil més literari de tots. Huxley contraposa la idea d'ordre i eficiència de les presons amb la de caos anàrquic. Posa de manifest que, contràriament al que pugui semblar, moltes vegades l'ordre propicia l'aïllament i la deshumanització més cruel, i posa com a exemple els camps de concentració nazis i el seu esperit científic i controlador. Parlant del caos també fa una distinció molt interessant, referint-se, per una part, a les presons metafísiques de la ment que representarien autors com Kafka i De Quincey i, naturalment, Piranesi i els seus aiguaforts. Aquestes presons de l'ansietat i de la culpa, segons Huxley, tenen a veure amb la psicologia com a branca del coneixement tal com s'ha entès al segle XX (amb la qual cosa, queda patent que Piranesi és un precursor avançadíssim). Però per altra part, hi ha un tipus de desordre mental, també reflectit per l'art i la literatura, que es relaciona amb la teologia, disciplina que contempla els símptomes d'imperfecció moral en què es basen els conceptes de pecat i virtut. I de nou, Huxley ens torna a oferir una nova tesi a partir d'una altra contradicció: la rigidesa que imposa la moda a totes les èpoques, seguida per la majoria, i els pocs artistes que gosen trencar-la i, per aquesta causa, són incompresos i queden al marge. Les presons de Piranesi entrarien en aquesta segona categoria perquè reflecteixen la seva part més personal i privada i ens diuen molt més de la seva realitat que tota la tradició del moment. Els edificis enormes que s'estenen infinitament, de vegades mig derruits i altres amb finestres angoixosament estretes, mostren en ocasions figures humanes sense rostre, soles i reduïdes de tamany en comparació amb la immensitat de les presons. La seva presència davant de la magnitut brutal de les construccions fa més evident la tragèdia i la desesperança entre la confusió d'unes formes arquitectòniques que, com en els cubistes, combinen la geometria pura i un contingut ombrívol.    

• Serguei Eisestein: Piranesi o la fluidez de las formas. Aquest assaig incideix en el realisme de Piranesi, que no transgredeix la perspectiva ni la representació a l'hora de mostrar l'abisme interior que signifiquen les seves presons. La forma de reflectir l'onirisme i l'estat caòtic és mitjançant l'acumulació i la confrontació d'elements. Segons diu l'autor, el pas següent ja seria Picasso i els seus objectes fragmentats. Einsestein remarca les variants  que el propi Piranesi va fer de les seves presons, amb les quals inicia el seu camí creador. Les primeres són del 1743 i les segones, del 1745. A cada nova revisió, l'artista hi afegia primers plans i repeticions que reduïen els elements arquitectònics i alhora els multiplicaven, de manera que la profunditat cada vegada era més gran i la perspectiva enganyava l'ull d'una manera similar a la del moviment cinematogràfic. Insisteix en la verticalitat de les composicions de Piranesi i les assimila als paisatges de la pintura xinesa i japonesa (els kakemonos), tot i que diferencia el ritme frenètic i enfocat cap a l'interior del primer, de la visió sosegada que apunta cap als cims dels segons.

Nueva guía del Museo del Prado. Poemario

José Ovejero

Demipage, 2012

Aquest és un llibre al que tinc un carinyo especial, i no només per l'originalitat indiscutible de la seva proposta, que cohesiona amb bastant d'enginy art (fonamentalment pintura, però també alguna escultura) i poesia.

L'autor, un entusiasta del Museo del Prado, ens presenta aquest poemari a tall de guia i d'explicació o interpretació d'uns quants quadres clàssics que es poden veure al museu, de pintors com Caravaggio, Goya, Velázquez, Mantegna, etc.

Tot i la innovació que suposa aquesta manera d'unir les dues manifestacions artístiques, trobo que el resultat és una mica desigual perquè en alguna ocasió la necessitat descriptiva fa que el llenguatge poètic se'n ressenti (i és una llàstima!).

En tot cas, vull destacar uns quants poemes que m'han semblat autèntiques joies, com el que il·lustra amb paraules El jardín de las delicias d'El Bosco (que cada vegada que vaig al Prado és el primer que veig) o el que es refereix a Susana y los viejos de Guercino, amb un vertigen rítmic que tradueix amb encert la plasticitat barroca amb els seus contrastos de llums i ombres, així com el voyeurisme desficiós dels vells representats. I naturalment, la mirada aliena dels observadors "innocents" que contemplen/contemplem el quadre.

El llibre no conté il·lustracions, però es pot accedir a la pàgina web de Demipage per gaudir amb detall de les pintures (la persona que em va regalar el llibre va tenir la gentilesa d'entretenir-se a imprimir i retallar totes les làmines perquè les pugués tenir a mà mentre llegia. Això és un amic!). 

No em resisteixo a oferir un exemple de la delicada fusió que l'autor ha aconseguit: els quatre deliciosos tankes amb què José Ovejero interpreta el quadre de Marià Fortuny Los hijos del pintor, María Luísa y Mariano, en el salón japonés:

Al calor del sol

quietas las mariposas

de seda y oro.

La niñez es un sueño,

atardece el recuerdo.

*

Sus cuerpos blancos

aprenderán un día

la lengua de la carne.

Pero la niña 

ya se mira al espejo.

*

Pinta la infancia

la mirada del padre.

La luz y el silencio

en sus pinceles,

que soslayan las sombras.

*

La muerte deja

inacabado elcuadro.

Los retoques que faltan

los dan los niños

mientras van creciendo.