Madame Bovary
Gustave Flaubert
Traducció de Carmen Martín Gaite
Ed. Tusquets, 2005
Mentre
m’estava llegint la inclassificable obra de Julian
Barnes El lloro de Flaubert (curiosa barreja
de biografia, novel·la i assaig sobre l’autor francès), vaig sentir la
imperiosa necessitat de tornar a fullejar Madame Bovary. Després
d’una relectura, no només de la novel·la de Flaubert,
sinó també d’alguns dels estudis que se n’han fet, crec que estaria bé
dedicar-li una entrada a aquesta obra, aprofitant també la recent estrena al
blog d’un prestatge temàtic destinat als clàssics.
La història comença, narrada en primera persona del plural, amb un adolescent, Charles Bovary, que arriba per primer cop a una escola. Es tracta d’un personatge provincià i una mica ximple que de seguida és objecte de les burles dels seus companys (és magistral la descripció de la seva indumentària, centrada en la gorra que duu el noi, i que és tota una lliçó de detallisme i de caracterització psicològica).
El narrador, després de relatar-nos la infantesa de Charles, passa a explicar-nos la seva vida posterior: s’ha convertit en metge rural i s’ha casat amb una dona rica a qui no estima. El narrador ja no torna a aparèixer més i amb ell s’esfuma la subjectivitat del “nosaltres”, imposant-se l’objectivitat de la tercera persona. En paraules d’Émile Zola, amb el Realisme, l’autor és un narrateur caché [narrador amagat] que simplement retrata sense comentar.
En el següent capítol, Charles coneix Emma Rouault, filla d’un pagès i educada en un convent de monges. La noia té aires de grandesa, i les lectures mal assimilades de novel·les romàntiques li han modificat la visió de la vida. Charles queda fascinat per la seva bellesa i quan envídua, es casa amb ella. Però Emma ràpidament es decep perquè la trista realitat no és com les nove·les de Walter Scott o Bernardin de Saint Pierre; el pobre Charles, amb els seus temes de conversa insulsos i els seus costums camperols, no és cap heroi romàntic.
La constant idealització del sentiment amorós i el contrast amb la rutina de la vida quotidiana (que no millorarà ni el naixement de la seva filla Berthe, ans al contrari) fa que caigui malalta i s’hagin de traslladar a una ciutat de províncies, Yonville, on, a més de personatges com el farmacèutic Homais: pedant, vulgar i hipòcrita, o l’usurer Lhereux (tots dos, màxims representants de la burgesia provinciana), Emma entra en contacte amb Léon, un jove passant de notari que és feble, passiu i covard, i amb Rodolphe, un madur i cínic terratinent amb aires de Don Juan. Els dos últims es convertiran en els seus amants, i ambdós l’abandonaran en el pitjor moment.
Emma, en el
seu deliri de revestir la realitat amb esplendors imaginaris, s’endeutarà amb
Lhereux, tindrà una època mística en la qual la sublimació de Déu serà un
substitut de les seves dèries romàntiques i, abans d’enfrontar-se amb la
humiliació de l’embargament, se suïcidarà amb verí. Flaubert
converteix els últims moments d’Emma en una descripció profusa i devastadora,
recreada amb la minuciositat i l’esperit científic propis del Naturalisme. El
narrador, per tant, s'allunya dels fets narrats i només es cenyeix a
consignar-los fredament.
La novel·la acaba amb la mort de Charles, vidu novament, qui assegut al banc del jardí on Emma es trobava amb els seus amants, rememora, sense cap mena de rancúnia, els menyspreus i enganys a què l’havia sotmès la seva dona. Les seves reflexions demostren que Charles, el personatge planer i sense ideals romàntics és, irònicament, l’únic personatge capaç de morir per amor.
La novel·la acaba amb la mort de Charles, vidu novament, qui assegut al banc del jardí on Emma es trobava amb els seus amants, rememora, sense cap mena de rancúnia, els menyspreus i enganys a què l’havia sotmès la seva dona. Les seves reflexions demostren que Charles, el personatge planer i sense ideals romàntics és, irònicament, l’únic personatge capaç de morir per amor.
I per
rematar la ironia, la darrera frase de Madame Bovary es refereix
a Homais, el farmacèutic barroer i amb ínfules de científic i periodista, qui
finalment, i tal com ell pretenia, acaba de ser
condecorado con la Cruz de Honor (pàg. 394). La societat benestant i burgesa de
Yonville pot respirar tranquil·la… Com dirà Lampedusa a la famosa sentència d’Il
Gattopardo (novel·la publicada el 1858, tan sols dos anys després de l’aparició
de la primera entrega de Madame Bovary a la Revue de Paris):
Si volem que tot continuï com ara, serà necessari que tot canviï.
La novel·la és una crítica de la societat francesa de províncies de meitat del segle XIX, la qual, poc avesada a acceptar canvis, girarà l’esquena a l’entrada del Positivisme i als avenços de la industrialització i de la ciència. Romandrà, per tant, aliena a les novetats, tancada en ella mateixa i recreant-se en la seva misèria moral; de fet, el personatge d’Homais és una claríssima paròdia del petulant que, en realitat, és un ignorant que tan sols parla d'oïdes.
Sembla també que en la rebel·lia d’Emma Bovary hi ha l’empremta del jove Flaubert, enfrontat al seu pare (recordem la famosíssima frase: Madame Bovary c’est moi [Mme. Bovary sóc jo]. Tot i això, no podem passar per alt les paraules de Vladimir Nabokov al seu assaig recollit a Curso de literatura europea:
La novel·la és una crítica de la societat francesa de províncies de meitat del segle XIX, la qual, poc avesada a acceptar canvis, girarà l’esquena a l’entrada del Positivisme i als avenços de la industrialització i de la ciència. Romandrà, per tant, aliena a les novetats, tancada en ella mateixa i recreant-se en la seva misèria moral; de fet, el personatge d’Homais és una claríssima paròdia del petulant que, en realitat, és un ignorant que tan sols parla d'oïdes.
Sembla també que en la rebel·lia d’Emma Bovary hi ha l’empremta del jove Flaubert, enfrontat al seu pare (recordem la famosíssima frase: Madame Bovary c’est moi [Mme. Bovary sóc jo]. Tot i això, no podem passar per alt les paraules de Vladimir Nabokov al seu assaig recollit a Curso de literatura europea:
Todo lo que ocurre en el libro ocurre exclusivamente en la mente de Flaubert, con independencia de cuál haya podido ser el insignificante impulso inicial y de cuáles hayan podido ser las circunstancias que existieron, o existían según él, en la Francia de aquella época. Por tanto, discrepo de quienes insisten en la influencia de las circunstacias sociales objetivas sobre la heroína Emma Bovary. (Pàg. 203).
Aiximateix, trobem discrepàncies a l’hora d’analitzar l’ambigüitat del personatge d’Emma: Hi ha qui la considera una heroïna incompresa, amb certs rivets de feminisme avant la lettre perquè s'enfronta a un entorn opressiu i materialista. I per contra, hi ha qui pensa que Emma és una mena de Don Quijote femení sense cap mena de sentit crític, ridícula, fantasiosa i força prepotent.
Anna Mª Moix, en el capítol dedicat a aquesta novel·la a Heroínas de ficción, remarca que la víctima del romanticisme exacerbat no és Emma, sinó Charles. I seguint el fil d’aquesta idea, Moix es pregunta quin sentit tindria (més enllà de les simpaties de l’autor pel metge de poble, tot i que tampoc no s'està de ridiculitzar-lo), que essent ella la protagonista, la novel·la comenci i acabi amb el personatge de Charles (qüestió, per altra part, que a Sartre li semblava un gran error perquè considerava que focalitzar l'atenció en el marit dificultava la lectura). Moix també posa de manifest que Emma Bovary és:
(…) una mujer que ha podido engañar, y sigue engañando, a sus lectores, pero no a su autor, que la creó tal como en realidad es: no un espíritu superior sino un espíritu que se cree superior, no un alma rebelde en lucha contra la tiranía de la mediocridad sino un alma con delirios de grandeza cuya lucha contra la miseria espiritual circundante consiste en intentar envolverla en rasos y sedas. (pàg. 10).
La crítica literària Biruté Ciplijauskaité, al seu assaig La mujer insatisfecha. El adulterio en la novela realista, coincideix amb Anna Mª Moix en la idea que Flaubert es mostra cruel amb Emma Bovary, però contradiu la seva teoria pel que fa a Charles:
Siguiendo el recurso de inversión usado con fin irónico a través de toda la novela, Flaubert le hace morir (a Charles) de "coeur brisé". [cor destrossat] (pàg. 90)
Reprenent la teoria de la concomitància entre Emma i el personatge de Cervantes (teoria a priori curiosa, però avalada per uns quants estudiosos de la literatura), cal dir que malgrat la distància espacio-temporal entre els dos personatges, ambdós responen a un mateix patró de lectors voraços de novel·les que, en les èpoques respectives, ja resulten anacròniques. Tant l’un com l’altre tendeixen a la idealització (física en el cas del Quixot, social en el cas de la Bovary). Potser l’única cosa que diferencia Cervantes de Flaubert és que el primer permet que la seva criatura recuperi l’enteniment i la dignitat just abans de morir (no oblidem que sempre el mou l'altruisme), mentre que el segon deixa que el seu personatge representi el fracàs del gènere romàntic més trillat i epidèrmic, potser com a càstig pel seu egoisme (i no oblidem que Flaubert, com molts dels seus coetanis, era també una mica misògin).
Flaubert està obsedit per l’estil: és minuciós i té una tècnica narrativa molt acurada. No és estrany, doncs, que la redacció de la novel·la li costés més de quatre anys (la va començar a escriure el 1851). En algunes de les seves cartes personals fa palès el neguit que li suposa la construcció dels personatges. Flaubert, exigent amb ell mateix, considera pobra la simple descripció d’un narrador omniscient que explica el caràcter d’uns i altres; ell s’estima més utilitzar la tècnica del contrapunt, que permet fer la caracterització d’un personatge presentant-lo segons la percepció que un altre té d’ell. I no només això, sinó que per tal de recrear l’ambient propici i que els diferents elements conformin un tot, no dubta a juxtaposar en un mateix episodi descripcions de sons i paisatges, diàlegs amb diferents registres, discursos públics, apunts meteorològics, etc. Fent-ho d’aquesta manera, aconsegueix que, mitjançant el contrast, tot flueixi amb naturalitat i amb la mateixa plasticitat amb què ho faria un pintor; amb la mateixa eficicàcia amb què un músic compondria una simfonia.
L’estil de Flaubert varia segons el que ens vol expressar: Tan aviat pot fer servir frases curtes que diuen poc i suggereixen molt, com recrear-se en llargues descripcions. En paraules de Vargas Llosa a La orgía perpetua: Flaubert y Madame Bovary:
Este frenesí descriptivo no es un fin en sí mismo, sino un procedimiento
del que se vale el narrador para deshacer la realidad y rehacerla distinta. (Pàgines 148-9).
Madame Bovary, que va esdevenir un clàssic al segle XX, és la gran novel·la realista de la literatura francesa, com Anna Karènina ho és de la literatura russa i La Regenta, de l’espanyola. Sense la novel·la de Flaubert, difícilment haurien existit l’Ulysses de Joyce, El procés de Kafka o À la recherce du temps perdu de Proust. Com va deixar escrit Jean Genet, Flaubert és le premier des écrivains modernes [el primer dels escriptors moderns]. I Madame Bovary, que a la seva època va representar un escàndol monumental per la cruesa amb què es tractaven temes tant greus com l’adulteri i el suïcidi, ja és considerada una obra mestra. Tan gran va ser la polèmica que, fins i tot, es va celebrar un judici; com no podia ser d’altra manera, el va guanyar Gustave Flaubert.
Madame Bovary, que va esdevenir un clàssic al segle XX, és la gran novel·la realista de la literatura francesa, com Anna Karènina ho és de la literatura russa i La Regenta, de l’espanyola. Sense la novel·la de Flaubert, difícilment haurien existit l’Ulysses de Joyce, El procés de Kafka o À la recherce du temps perdu de Proust. Com va deixar escrit Jean Genet, Flaubert és le premier des écrivains modernes [el primer dels escriptors moderns]. I Madame Bovary, que a la seva època va representar un escàndol monumental per la cruesa amb què es tractaven temes tant greus com l’adulteri i el suïcidi, ja és considerada una obra mestra. Tan gran va ser la polèmica que, fins i tot, es va celebrar un judici; com no podia ser d’altra manera, el va guanyar Gustave Flaubert.
