Érase una vez una mujer que quería matar al bebé de su vecina.- Liudmila Petrushévskaia

Liudmila Petrushévskaia
Érase una vez una mujer que quería matar al bebé de su vecina
Traducción: Fernando Otero
Prólogo: Jorge F. Hernández
Atalanta, Ars brevis, 2011

Allò que diu Atalanta

Un títol amb ganxo.
Dinou contes.
Una edició, com les d'Atalanta, deliciosa.
Dinou històries molt rares.
Premi Mundial de Fantasia en 2010.
El conte que dóna títol al llibre no és el més fort.
Recomanable del tot.

"EL SECRETO DE MARILENA

Había una mujer tan gorda que no cabía en los taxis y en el metro ocupaba todo el ancho de las escaleras mecánicas.

Necesitaba tres sillas para sentarse, dormía en dos camas y trabajaba en el circo como levantadora de pesas.

Era una mujer muy desgraciada, y eso que hay muchas personas gordas que viven felices. Se distinguen por su carácter afable y su buen corazón, y a la gente le suelen caer bien los gordos.

Pero nuestra gorda Marilena guardaba un secreto: tan sólo de noche, cuando llegaba a su habitación en el hotel (en el circo, ya se sabe, siempre está de gira), donde tenía tres sillas y dos camas a su disposición, podía ser ella misma, es decir, se convertía en dos mujeres de aspecto normal, muy guapas, que inmediatamente se ponían a bailar.

[...]"

IN MEMORIAM

ANTONI TÀPIES I PUIG

"L'art és la filosofía que reflexa un pensament"

L'horitzó.- Patrick Modiano

Patrick Modiano
L'horitzó
Proa i Anagrama, 2010
Traducció al català d'Eulàlia Sandaran i al castellà de M. Teresa  Gallego Urrutia





Ho diu l'editorial:

1er (sic) capítol (PDF)

Una novel·la amb intriga i misteri, com En el cafè de la joventut perduda. 

Text de contraportada En Bosmans viu perseguit per la seva mare, una dona malcarada que li demana diners com si es tractés de cobrar-li la vida. Un dia en Bosmans coneix fortuïtament la Margaret Le Coz, una dona enigmàtica que al seu torn és assetjada per en Boyaval, un individu sinistre que la segueix amb propòsits obscurs. La Margaret i en Bosmans arrosseguen una mateixa solitud i connecten d’una manera profunda i curiosa. Entre ells neix una intimitat semblant a la que lliga de manera fugaç els viatgers dels trens nocturns. I és amb tren que la Margaret acabarà allunyant-se d’ell. Al cap de quaranta anys, en Bosmans la busca en la memòria i pels carrers de Berlín.

Patrick Modiano descriu de manera magistral els amors que es retroben en el record però que s’extravien en el somni, i també aquells somiegs (sic) diürns que acaben cristal·litzant en la memòria com una vivència real. L’horitzó és una novel·la de persecucions i d’intriga, en la mesura en què la recerca de l’altre és inseparable de la recerca d’un mateix. Lluny de l’etern retorn present en l’obra de Modiano, aquí «encara queda una mena d’esperança, una línia de fuga cap a l’horitzó».

Notes del blocaire:

1.- M'he passat tot el llibre intentant comprendre el títol. He recordat aquella magistral frase de la nostra amiga Sícoris: "I sí, Sant Jordi ens agafarà amb un llibre a la mà i un altre a l'horitzó, esperant-nos i fent-nos l'ullet..."
2.- El llibre es gaudeix al llarg de totes les seves pàgines: Modiano no dóna receptes, no dicta sermons, no ofereix solucions: a l'horitzó no s'arriba mai.
3.- Del protagonista vas sabent coses pel que va fent, per les pistes que segueix i per les que decideix no atendre, pels seus records i unes quantes aventures que et relata.
4.- Bosmans és un home que va recordant com el passat ja li perseguia fa quaranta anys; arriba a recobrar-lo i el deixa passar (almenys, no es "regodea" en ell). Memòria i futur. Vida.
5.- Els llibres també són protagonistes: treballa en la llibreria d'una editorial, la núvia també acaba en una altra (40 anys i una frontera més enllà), uns llibres es queden sense lliurar i acompanyen l'acomiadat...
6.- Valoració personal: molt bo.

MESSI. Leonardo Faccio

Messi. El chico que siempre llegaba tarde (y hoy es el primero)
Leonardo Faccio
Debate Ed.
208 pàg.

"Jugar a fútbol es una manera de seguir viviendo en la infancia."

Aquesta aproximació al famós futbolista que li fa el també argentí Leonardo Faccio es presenta com una biografia però no ho és i acaba sent literatura de la bona amb un personatge real que de portes endins podria ben ser un curiós personatge de novel·la...

Què es pot explicar en un llibre d'un dels personatges més famosos i globals de l'actualitat i que cada dia els diaris porten informació d'ell?
Doncs quasi tot (excepte de futbol) perquè l'autor aconsegueix parlar amb el carnisser de Castelldefels que li porta la carn a Messi(!!!), els seus avis, amb la germana, el profe d'informàtica de La Masia,  els seus amics de l'infància, companys de selecció argentina...

"-Porque me cansa porque no hago nada. Estaba todo el día al pedo y también me aburre estar así.
(...)
Empecé a Ver Lost y Prisión Break. Pero me terminó por cansar. Porque siempre pasaba algo nuevo, una historia nueva y aparte sempre otro te la contaba.
Messi se aburre con Lost.
Messi es zurdo."
Un noi que viu només pel futbol, adicte a la migdiada, enganxat sempre a la Blackberry© que és com sol comunicar-se amb el seu entorn; no li agrada escriure ni llegir... I sempre sembla no tenir mai res a dir quan li posen un micròfon al davant...
I que és com si només al jugar a futbol es convertís en un altre... Aquell nen que no creixia i que cada nit s'havia de xutar hormones; o que a l'escola no parlava mai ni amb la professora o que a l'últim Mundial de futbol quan Maradona el va nomenar capità de la selecció argentina Messi no volia perquè això li suposava haver de parlar al vestuari amb tots els jugadors...

Tant ben escrit que sembla un llarg artícle periodístic, amb la èpica dels bons relats esportius i la màgia de les coses inexplicables, que a vegades també és la màgia de l'esport...
I encara que no us agradi el futbol us acabareu enamorant d'aquest noi encantador, reservat i misteriós quan no juga al futbol...

Mor la poetessa polaca Wislawa Szymborska, premi Nobel de Literatura en 1996, als 88 anys

Discurso en el depósito de objetos perdidos

Perdí algunas diosas en el camino de sur a norte,
y también muchos dioses en el camino de este a oeste.
Se me apagaron para siempre un par de estrellas, ábrete cielo.
Se me hundió en el mar una isla, otra.
Ni siquiera sé exactamente dónde dejé las garras,
quién trae mi piel, quién vive en mi concha.
Mis hermanos murieron cuando me arrastré a la orilla
y sólo algún huesito celebra en mí ese aniversario.
Salté de mi pellejo, perdí vértebras y piernas,
me alejé de mis sentidos muchísimas veces.
Desde hace mucho cerré mi tercer ojo ante todo esto,
me despedí de todo con la aleta, me encogí de ramas.

Se esfumó, se perdió, se dispersó a los cuatro vientos.
Yo misma me sorprendo de mí misma, de lo poco que quedó
de mí:
un individuo aislado, del género humano por ahora,
que sólo perdió su paraguas ayer en el tranvía.

De "Si acaso" 1978
Versión de Gerardo Beltrán


Poemes de Wislawa Szymborska

Radiaciones. Diarios de la Segunda Guerra Mundial. Vol.2. Ernst JÜNGER (Fragments)

Ernst JÜNGER
Radiaciones. Diarios de la Segunda Guerra Mundial.
Memorias- Vol.2
Traducción de Andrés Sánchez Pascual
Editorial Tusquets.










Saint-Dié, 28 de agosto de 1944

La vida se asemeja a una caña de bambú, la cual va formando nudos de manera rítmica y con ello refuerza su solidez. Siempre vuelve a haber así tiempos en los que se concentra en plenitud de sentido el progreso puramente cronológico, el ir haciéndonos mayores. Son cumpleaños en un sentido superior, maduraciones frente al mero envejecimiento. Al morir vuelve a anudarse el sentido de la vida, antes de la fructificación que es la eternidad.
(...)

Kirchhorst, 14 de enero de 1945

El dolor es como una lluvia, que primero cae en tromba y luego va calando lentamente la tierra. El espíritu no lo capta de una vez.
El dormir me hace bien; inmediatamente después de despertarme vuelve el dolor a ocupar su lugar.
Nos alzamos como acantilados en el silencioso oleaje de la eternidad.
(...)

Kirchhorst, 28 de abril de 1945

Enjambres de rusos han acampado en las granjas donde han desaparecido o están en cautiverio los varones; matan cada día una res y organizan comilonas como los pretendientes de Penélope. Se los ve de pie junto a las vallas, tomando el sol; tienen unos pómulos enormes y una piel que, a consecuencia de las francachelas, florece como terciopelo puro.
Eso arroja luz sobre la naturaleza irrisoria del mundo del terror.
(...)

Kirchhorst, 9 de mayo de 1945

Las carreteras siguen abarrotadas de millones y millones de seres humanos errantes, de la calamidad de una migración de pueblos inimaginable.
Tenemos hospedada en casa a una joven berlinesa; ha perdido todo en los saqueos y, vestida con un pantalón de soldado y una ligera blusa, marcha a pie en busca de una amiga.
Todos los parientes, todos los conocidos habrán de ser redescubiertos, habrán de resucitar del mundo de escombros.
(...)

Kirchhorst, 15 de julio de 1945

Nos sonreímos de los sueños de nuestros años infantiles, en los cuales queríamos llegar a ser maquinistas de tren, y nos sonreímos también, a cada decenio que pasa, de los castillos encantados que la fantasía ha construido engañosamente para nosotros en el decenio precedente. El curso de la vida va precedido de sueños de felicidad que son como espejismos en el polvo del desierto.
(...)

Kirchhorst, 24 de julio de 1945

Nunca dejarán de ser un consuelo los libros, cual naves ligeras y fiables para realizar viajes por el tiempo y por el espacio y más allá.
Mientras se tenga un libro a mano y ocio para leer, ninguna situación podrá ser desesperada, carecer completamente de libertad.
(...)

Kirchhorst, 24 de noviembre de 1945

En esos momentos de nuestra vida en que se enseñorean de nosotros las cosas tristes, grises, el odio del mundo, en esos momentos dormir se convierte en un consuelo, en un palacio de imágenes al que bajamos.
En tales situaciones el despertar se revela como un dolor. Uno resbala hacia la consciencia como hacia una charnela cortante.
(...)

Kirchhorst, 2 de diciembre de 1948

Nuestra preocupación por los ausentes. Los pensamientos giran en torno a los guerreros, a los desaparecidos, a los prisioneros. Tal vez no nos lleguen nunca noticias de ellos, tal vez hasta varios años más tarde no nos enteremos de que cayeron en la guerra. Y nunca parecerá más fuerte el soplo de lo absurdo que cuando nos es preciso reconocer que estuvimos angustiándonos por una persona convertida en podre hacía ya tiempo. Pensábamos en ella como si estuviera viva. Hay algo maravilloso, sin embargo, en ese “como si”. Deberíamos pensar en cada muerto como si estuviera vivo, y en cada vivo, como si estuviera ya separado de nosotros por la muerte. Así nuestros deseos apuntan más alto, a la persona invulnerable."

El origen del mundo.- Pierre Michon

El origen del mundo
Pierre Michon
Anagrama

I després de...
Els onze(Club Editor), Vidas minúsculas (Anagrama), Mitologías de invierno/El emperador de Occidente i El rey del bosque/Abades (ambdós d’Alfabia), ja comentats per aquest enlluernat per l’escriptura del Michon i sempre aspectant de la més mínima novetat que isca al mercat d’aquest autor, Anagrama acaba de publicar “El origen del mundo”.

Una novel·la curta (només 83 pàg.) on està condensat amb una prosa exquisida què és per a Michon la sexualitat, el desig, la imaginació, el record, la natura, la bellesa... en una comarca a prop de Lascaux, d’un jove mestre de 20 anys entre dos ideals femenins (la Mare i la Bellesa) i uns personatges i una naturalesa ancestrals.

Només per a delerosos de l’escriptura del Michon.

No creo en las bellezas que se van revelando poco a poco, a poco que nos las inventemos; sólo me importan las apariciones. Ésta me supuso al instante pensamientos abdominales en la sangre. Decir que era un bocado soberbio es poco. Era alta y blanca, era leche. Era algo amplio y copioso como las huríes de las Alturas; anchuroso, pero estrangulado, con la cintura apretada; si los animales tienen una mirada que no desmiente sus cuerpos, era un animal; si las reinas tienen una forma propia de llevar erguida en la columna del cuello una cabeza plena pero pura, clemente pero fatal, era la reina. Aquel rostro regio iba desnudo como un vientre; y, en él, esos ojos muy claros que tienen, milagrosamente, las morenas de piel blanca, esa índole rubia secreta bajo el pelo de ala de cuervo, ese enigma que nada, si por azar posees a esas mujeres, ni los vestidos remangados ni los gritos, resuelve. Tenía entre treinta y cuarenta años. Todo en ella era conocimiento del placer, ese mismo, desde luego, en que suele pensarse, pero también ese otro que dispensaba a todos, a sí misma y a nada cuando estaba sola y dejaba de verse, sólo con apoyar las yemas de los dedos, volviendo un poco la cabeza, y entonces los discos de oro que llevaba en las orejas le tocaban la mejilla mientras te miraba o miraba hacia otro lado, y aquel placer era agudo como una herida; lo sabia; lo llevaba con valor y con pasión...

N-P.- Banana Yoshimoto

Banana Yoshimoto
N-P
Traducció del japonés de Junichi Natsuura i Lourdes Porta
Biblioteca Banana Yoshimoto en Fábula (Tusquets), 2011





Ja vam parlar de la Yoshimoto abans.
Imma C. ens la va recomanar. I em va agradar força. I vaig continuant amb aquesta noia del Japó que parla.
N-P és un llibre que pot passar perfectament per novel·la negra, però al sol naixent els colors es veuen d'una altra manera, em sembla.
També és una novel·la psicològica: s'introdueix en la psique dels quatre personatges per qui vulgui aprofundir en la cultura japonesa.
I parla de literatura i de la forma en què s'apodera d'algunes persones (això em sona d'alguna cosa i no sé de quina).

Jo, jo, jo...i Shakespeare, DAVID SAFIER

Jo, jo, jo... i Shakespeare
DAVID SAFIER
Traducció de Michael Steinmetz i Carlota Vallès
Empúries Narrativa, 2011

Text de contraportadaJa és prou difícil que un home i una dona comparteixin la vida, però quan, a més, han de compartir el cos, tot plegat es complica molt. La Rosa no té sort amb l’amor, troba molt a faltar el seu antic company, en Jan, i la seva vida li sembla avorridíssima. Convençuda que en Jan és l’amor de la seva vida, la Rosa decideix posar remei a la seva infelicitat i es deixa hipnotitzar per un mag que al·lega que pot fer viatjar la gent en el temps. Aviat es trobarà reencarnada en un cavaller que s’està batent en duel. Som a l’any 1594 i aquest cavaller es diu William Shakespeare. I la Rosa no se’n podrà alliberar i tornar al present fins que no descobreixi què és l’amor de veritat, i només compta amb l’ajuda d’un Shakespeare enamoradís i inconstant. Entre discussió i discussió, compartint el mateix cos, s’adonaran que abans de poder estimar ningú han d’aprendre a estimar-se a ells mateixos.

Primer capítol

Article a l'Ara

És un "divertimento",  té alguna frase xorra, moooolt xorra, i alguna escena tòpica, moooolt tòpica, típica de pel·li còmica...(de fet té tots els ingredients per ser una bona pel·lícula còmica)  però la història té la seva gràcia i està força ben trabada, final inclòs. I us asseguro que un cop comences ja no pot parar de llegir per saber què els hi passarà a la Rosa i al Shakespeare... . Admiro la capacitat de l'autor per posar-se al cos i cap d'una dona (ja ho feia a Maleït Karma). Molt recomanable per passar una bona estona i no pensar en res més, amb garantia de riure o somriure un mínim de 2 vegades a cada pàgina.

The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore

The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore from Moonbot Studios on Vimeo.

Inspired, in equal measures, by Hurricane Katrina, Buster Keaton, The Wizard of Oz, and a love for books, “Morris Lessmore” is a story of people who devote their lives to books and books who return the favor. 

Inspirada, a parts iguals, per l'huracà Katrina, Buster Keaton, el Mag d'Oz, i l'amor pels llibres, "Morris Lessmore" es la història de persones que estimen els llibres i com els llibres els hi retornen aquesta devoció.

És preciós, no deixeu de mirar-lo!  compartit des del FB de Libres x llegir!

Jean Echenoz.- Relámpagos

Relámpagos
Jean Echenoz
Anagrama

Anagrama acaba de publicar la tercera i última entrega d’aquestes “vides imaginàries” de les quals forma part junt a Ravel i Correr, també comentades en aquest bloc.

Com les anteriors novel·les curtes, parla d’un personatge real, però aquesta vegada canvia el nom real (el científic Nikola Tesla) pel de Gregor, tal vegada perquè té menys pretensions biogràfiques que no les altres. Per a mi, el moll de la història està en la soledat, la desaparició dels somnis...

Quasi tot el que es va dir de les dues anteriors podríem dir-ho de Relámpagos. Algunes diferències quant a l’estil: el narrador es fa més present i, de quan en quan, s’adreça al lector. El personatge, malgrat que no és simpàtic, ans al contrari, està tractat amb tendresa, encara que el narrador, aparentment, està esforçant-se a tothora per presentar-lo desagradable.

De la contraportada, un comentari que resumeix aquesta obreta (149 pàg.):
“Una pequeña obra maestra de elegancia, ironía, humor, ternura y, sobre todo, estilo”.

El Compromís, SERGUEI DOVLATOV

SERGUEI DOVLATOV
EL COMPROMÍS
La Breu, 2011 (La intrusa)
Traducció de Miquel Cabal Guarro

La contraportada
Serguei Dovlàtov va tenir una vida certament polifacètica: vigilant en un camp de treball, traficant en el mercat negre, guia en el Parc Puixkin, periodista… En El compromís Dovlàtov regurgita la seva etapa com a periodista orgànic en diversos diaris i emissores locals de Tallinn, Estònia, fins que és expulsat del Sindicat de Periodistes. Darrere de les petites cròniques, les entrevistes insulses i les breus notícies asèptiques que el periodista Dovlàtov redacta amb admirable tantsemenfotisme, es desplega la narració de les peripècies que han acompanyat la gestació de la notícia i descobrim uns personatges peculiars —els periodistes—, que topen invariablement amb l’exasperant disciplina ideològica i moral del règim soviètic, amb la mediocritat d’un temps que bé podria ser el nostre.

Si en La zona una gèlida tristesa congelava la rialla i en La maleta la rialla estava enverinada de nostàlgia, en El compromís l’aiguabarreig d’indignació i estupefacció faran que la rialla esclati sense reserves i que ressoni en el buit de la veritat oficial.

El què en diu l'editorial
Article d'Emilio Alfaro a El País

Diria que no puc afegir res més, l'he llegit a poc a poc, cada dia un compromís... no sé si per allargar el carmelet o per incapacitat d'assimilar massa humor desesperat i malencòlic en un sol dia. Si els efectes de la ingesta de vodka traspassessin al lector, ara mateix estaria amb una ressaca descomunal... més o menys com la de La Maleta... aquí però, no pots parar de riure, vas del somriure a la riallada sonora, però sempre al final acabes amb un aix....boníssims els compromisos 5è, 8è, 10è i  11è

El compromís 13è, corre  a càrrec de l'editor, amb un sentit de l'humor tant punyent com el d'en Dovlatov El bloc de l'editor, Miquel Adam, on explica amb pèls i senyals les vicisituds de l'edició del llibre.

LA MANO INVISIBLE. Isaac Rosa

La mano invisible
Isaac Rosa
Seix Barral Ed.
379 pàg.

Una faula molt actual sobre persones que treballen molt.
El que pensen, el que senten.
La rutina de cada dia.
Un carnisser, una telefonista que fa enquestes, un mecànic, un paleta, una ensambladora, un mosso de magatzem, una brodadora, un informàtic, una senyora de la neteja, un cambrer, un carnisser d'escorxador... Cadascú fent la seva feina i tots junts dins una nau de polígon treballant davant d'un públic que està a unes grades...

És una novel·la molt estranya, amb lleis pròpies (funciona segons les seves regles...), un ritme singular i que sembla que no tingui plantejament, nus i desenllaç.
Molt teatral, perquè tot passa en un únic escenari.

Crec que la crítica la va deixar bastant malament pero a mi m'ha agradat molt...
Fa adonar-te de moltes coses amb que potser no t'hi havies fixat ni pensat mai...

"...intentar calcular los ladrillos que había puesto en su vida; contaba los que podía colocar en una jornada cualquiera y los multiplicaba por seis días de la semana, cincuenta semanas por año, y luego por tantos años como llevara trabajando hasta ese momento, y le salía una cantidad tan grande que no se hacía a la idea, era mucho pero no sabía cuánto mucho, así que dividía por el número de ladrillos que trae un palé de fábrica para imaginarse todos los palés amontonados, o los agrupaba en paredes de medida fija y pensaba hasta dónde llegaría un muro de tantos kilómetros, o cuántas plantas tendría un edificio armado con tantas piezas; en pensamientos así de enladrillados se le pasaba una hora..."

El desguace de la tradición. En el taller de la narrativa del siglo XX
Javier Aparicio Maydeu
Càtedra
1022 pàg.

Gràcies a l’amiga miu, que ens va enllaçar amb Millenium, que vaig conèixer aquest llibre.

El millor, l’estructura del llibre: Es presenta com un curs universitari de Narrativa Contemporània, amb 15 temes i un examen final (En aquesta part es fa una anàlisi i un viatge per la narrativa occidental, des de Kafka a Joyce, Faulkner, Proust, Woolf, Döblin, Modiano, Nabokov, García Márquez, Barnes, etc.).
A continuació un “magatzem” de textos (500 pàg.) i una “Caja de herramientas: apuntes de narratología”, més les bibliografies oportunes. I gran gran gran quantitat de cites.
Un llibre que vol ser interactiu, que ofereix hipervincles i glossaris perquè el lector puga navegar al seu gust per la narrativa contemporània.

Un retret que li faig: De quan en quan, i sense saber el motiu, s’hi escriu un fragment d’una novel·la en castellà i a l’altra ocasió, en anglès, o en francès, o en italià (segons l’original).

I el pitjor, la mida de la lletra: Si el text està en una tipografia minúscula de lupa de dos dits de grossa per poder-la llegir, la de les cites és de microscopi electrònic. Tot plegat difícil de llegir; t’hi deixes els ulls.

Potser no és un llibre per ser llegit, tot seguit com he fet jo, però sí per consultar o llegir a estones. Molt molt interessant (si els teus ulls ho suporten, clar).

Italo Calvino.- El vizconde demediado

El vizconde demediado
Italo Calvino
Trad: Esther Benítez (edició a càrrec de María J. Calvo Montoro)
Nota preliminar de l'autor
Siruela, Biblioteca Calvino, 2008 (12ª edició, revisada)






Un premissa senzilla: una bala de canó parteix en dos un home.
Una altra divisió senzilla: la meitat bona i la meitat dolenta.
Un desenvolupament brillant.
Una prosa exquisida.

Un "divertimento" agradable.

La imagen del Quijote en el mundo.- Ed. Lunwerg, 2004





Imatge de la portada: Gustave Daumier (1868)

  

És un llibre magnífic que m'han regalat fa poc, on es revisa i s'estudia la iconografia quixotesca en diferents àmbits i disciplines artístiques al llarg del temps.

       Aquest és el sumari:

• Las mil caras de un libro ilustrado.- José Manuel Lucía Megías.
• El Quijote en la pintura.- Alfonso E. Pérez Sánchez.
• El Quijote en el mundo.- Henriette Partzsch.
• Don Quijote en los primeros carteles publicitarios.- Carlos Alvar.
• La imaginería del Quijote en lo cotidiano.- M. Vicente Sánchez Moltó.
• Créditos fotográficos.

És dificilíssim fer una tria entre la quantitat de material que hi ha. Tot i així, us deixo una petita mostra amb algunes de les imatges del llibre:
                                      


Diari Il Don Chisciotte di Roma (1914)

  

Portada de l'edició japonesa (1919)

    

Litografies per a capses de mistos (segle XIX)   

   


Cromo francès (1890)



Ex-libris. Làzló Fest Jr. (1989)

    


Il·lustració d'Enric C. Ricart. Barcelona (1933)

Don Quijote. Marc Chagall

 

Cartell de la pel·lícula de Pabst (1933)

   

Míster Evasió.- Blai Bonet

Blai Bonet
Míster Evasió
L'Estel (3 i 4), 1987





El van recomanar en l'extinta Hora del lector.
El vaig trobar de casualitat en la llibreria del Centre Octubre de Cultura Contemporània.
M'ha semblat tan modern aquest llibre com els de l'Agustín García Mallo, encara que està escrit a la fi dels anys seixanta.
M'encanten, tant com el llibre, les cites de l'autor:

"Irlanda: truja que devora la seva pròpia ventrada."

JOYCE

"L'home, intel·ligent i rei natural."

PLATÓ

"Tinc vint anys i molts dies."

ANTONIONI

"Ecce homo."

SANT JOAN

"Ecce puer."

JOYCE

"Aquí, on, de vegades,

obrir la finestra és com obrir-se les venes."

PASTERNAK

La nit sagrada.- Tahar Ben Jelloun

Tahar Ben Jelloun
La nit sagrada
Traducció de Joan Casas
butxaca 62, 2000

"Les meves arrugues són boniques i nombroses. Les del front són els rastres i les proves de la veritat. Són l'harmonia del temps. Les de revers de les mans són les ratlles del destí. Mireu com es creuen, com designen camins de fortuna, dibuixant una estrella després de la seva caiguda dins l'aigua d'un estany.

"Prega per mi, filla meva, tu que coneixes els dos cantons de la vida, que saps llegir els llibres i el pit dels sants...

"No cal dir que de seguida vaig pensar en la història d'aquell país imaginari on tots els llibres van ser cremats i on cada ciutadà es va haver d'aprendre de memòria un llibre per tal de perpetuar la literatura i la poesia. [...] Vaig dormir sense dificultat i tota la nit vaig somiar el país màgic. Tot hi era flamejant però no vaig trobar el camí de la biblioteca.

"No permetem que el temps s'avorreixi en la nostra presència; procurem donar-li alguna satisfacció, amb un xic de fantasia, amb color, per exemple; el Cònsol adora les subtileses dels colors; no és sorprenent que sigui la passió d'un cec...

Jo llegeixo per llibres com aquest.
De tant en tant et creues amb delícies com aquesta.
I gaudeixes amb una història ben explicada. Amb un home que explica el que viu una dona a la qual han criat com un home perquè és la vuitena filla d'un musulmà que no suporta no tenir un fill home.
I ho explica molt bé, amb delicadesa i sinceritat, amb mà suau i ferma.
També m'ha semblat interessant com tracta el tema de la memòria i de l'oblit (tots dos a nivell personal, no històric ni col·lectiu).

Ordeno y mando.- Amélie Nothomb

Amélie Nothomb
Ordeno y mando
Anagrama Compactos, 2011




Una altra història rara de Nothomb. Un desenllaç anodí.
Però amb certs valors:
- imaginació per triar històries
- personatges extrems
- peripècies delirants
- certs "puntitos" de molt alt nivell (destacable el tema dels caves "axampanyats", a mi em va fer set)
No és el millor Nothomb, però acompanya una estona, és entretingut. 

ELS JUGADORS DE WHIST. Vicenç Pagès Jordà

Els jugadors de Whist
Vicenç Pagès Jordà
Labutxaca Ed.
535 pàg.

Absolutament una novel·lasa boníssima i emocionant.

La podem llegir de vàries maneres:
-La gran novel·la de Figueres (si existís un Atles literari de Catalunya...)
-Un retrat realista i pop sobre la generació de principis dels 70'
-Una novel·la d'iniciació...
-Com s'enfronta al món i el seu entorn un adult acabat d'arribar a la maduresa...
-Una gran història (la primera; o si més no, una de les primeres) escrita -i que funciona- com un relat posblogs... Amb la tècnica i les estratègies que han aportat les maneres comunicatives de les noves tecnologies: Fragmentat, canvi de punts de vista, híper enllaçat, diferentes línies narratives...

Al protagonista se li casa la filla.
La relació de tres nois -explicat des del diari d'un d'ells- que descobreixen la vida (i tot un seguit de coses que hi van implícites...)
Com et pots arribar a obsessionar amb una amiga de la teva filla.

Una "petita" obra mestra on tot va encaixant.