LA HABITACIÓN OSCURA. Isaac Rosa

La habitación oscura
Isaac Rosa
Seix Barral ed.
2013
248 pàg.




Isaac Rosa [per mi un dels millors escriptors espanyols...] ho torna a petar molt fort amb aquesta "La habitación oscura".

Després de la també molt indispensable "La mano invisible" (perquè formen un díptic sobre el moment social  que estem vivint en aquest país), Isaac Rosa ara ens presenta una fàbula insertada en aquest present tant gris que ens ha tocat resistir de la manera que poguem.

Aquí, són un grup de joves que es construeixen un lloc, un cub tancat, l'habitació fosca que els servirà de lloc de trobada, punt de reunió, sala d'intercanvi (sexual), però sobretot refugi d'un món i una societat que se'ls menja.

Hi ha pàgines meravelloses (però duríssimes) on Isaac Rosa ens presenta, com un compte enrera que no para de comptar, les vides precàries d'aquests personatges i els sentiments que els fan arribar dins l'habitació.
Molt intel·ligent, no cau en la gratuïtat dels moments dins la sala fosca (crec que només 1 o 2 pàgines en tot el relat) perquè realment l'acció és fora.

"El relato de nuestras vidas podía resumirse en la prosa de un currículum vítae: un par de folios apretados que enumeraban los episodios breves, la discontinuidad, las veces en que caímos, nos levantamos, empezamos de cero, cambiamos de empresa, de trabajo, de actividad, de formación, de compañeros, de casa, de ciudad, de pareja, de amigos..."

Molt molt bo!
L'únic però serien les últimes 10 pàgines on Isaac Rosa necessita un desenllaç per tancar la història i es veu obligat a posar-hi un relat com a climax final que canvia el to de tota la novel·la...
Que, potser en comptes de 10 seria un 9... Però que igualment converteix, aquest jove autor sevillà, si encara no ho era [ho era i és!!!], en un dels millors retratistes i novel·listes d'aquest país que s'està fonent socialment i a tots els nivells (perquè ha de quedar alguna cosa escrita, d'ara, real, perquè les generacions següents puguin llegir-ho...) [No tot ha de ser Guerra Civil i postguerra!! No??]...

PARA UNA AUTOPSIA DE LA VIDA COTIDIANA. J. G. Ballard

Para una autopsia de la vida cotidiana. Conversaciones.
J. G. Ballard.
Caja Negra ed.
2013
187 pàg.
Trad. de Walter Cassara.





James Graham Ballard, que va morir el 2009, va ser un dels grans escriptors de ciència-ficció del segle XX.
Per quantitat però sobretot pel seu estil personal, únic i adictiu.

En aquest llibre es recullen 4 llargues entrevistes (dels 80' i 90's) on l'escriptor va ensenyant la seva personalitat tranquila, serena i lúcida, que contrasta amb l'esperit i les històries dels personatges dels seus treballs, que són hipnòtics i desviats, obsesius; que viuen en móns hostils i de condicions impensables.

El què va fer diferent i atractiu a Ballard és que no va ser un escriptor que es basés en la tecnologia d'última generació per fer prediccions materials futures a partir del moment que escrivia, sinó que sobretot fou ser capaç de crear les seves històries des de l'interior i l'ànima dels personatges, aconseguint escapar i superar les barreres estílistiques de la ciència-ficció més habitual.

Va aconseguir una popularitat desmesurada quan Steven Spielberg va filmar l'"Imperio del sol" basat en les seves memòries (Ballard havia sigut el nen protagonista que després de l'independència de Shangai estigué tres anys en un camp de presoners)...
I també per la versió que va filmar David Cronenberg del seu gran èxit "Crash" amb un grup de personatges adictes als accidents de cotxes...

(Borges i Ballard, Ballard i Borges...)

(Es poden trobar títols de Ballard a l'editorial Minotauro i RBA els està reeditant amb una edició molt platejada.)

La infancia de Jesús.- J.M. Coetzee

J.M. Coetzee

La infancia de Jesús

Traducción de Miguel Temprano García.

Mondadori, 2013

Segons Muñoz Molina, en El País, “La nueva novela de Coetzee provoca tedio y la confirmación cansina de una tendencia”…

http://cultura.elpais.com/cultura/2013/09/11/actualidad/1378916169_491842.html

(després dirà que no sap per què jo no llegisc els seus llibres)

Els llibres del Coetzee sempre són provocadors: els seus persontages no són còmodes, ni et deixen en pau, et fan pensar i qüestionen sempre la comoditat i la burgesia. Els d'ara, també ho fan.

Planteja una situació prou habitual: un xiquet perd la seua família, algú, que no és el seu pare, l'ajuda a buscar la mama, la mare trobada no és la mare típica (el nen tampoc ho és), la societat disposa alternatives...

Vaig llegir la crítica de M-M al País: Coetzee m'agrada en general. Si a qui no m'agrada li molesta aquest llibre, ja tinc un altre motiu més per llegir-lo (a M-M no el llegeixo habitualment, però com persegueixo a Coetzee, doncs m'arrisco aquesta vegada).

Les crítiques en El Cultural apunten a un exercici de provocació: amb el títol, amb l'escriptura... Sembla que un Nobel no ha d'escriure així.

Jo crec que està escrit per fer-nos pensar, per enfrontar-nos a un món, i a una forma d'entendre'l, que ens fa perdre la seguretat i el nord, que estripa els esquemes i ofereix pistes per a la confrontació més que per al debat, que destapa els arguments per descriure la desraó del nostre món i les seves alternatives

- Aquest no és un món possible -diu-. És l'únic. (p. 50)

La infància de Jesús és arribar a un lloc i aconseguir entendre'l i assumir-lo o adaptar-lo als meus esquemes?

El títol indica el protagonisme del nen. El relat situa el protagonisme en Simón, l'adult que fa de narrador, de pare i d'alter ego del lector. Coetzee, jo crec, estableix el protagonisme en la qüestió, en la reflexió sobre el sentit i la naturalesa de l'ésser humà, a enfrontar la vida com un assumpte conscient, lliure, personal, autèntic... I ho desenvolupa donant per asseguts alguns principis que no sé qui els tingui tan clars: l'autonomia de l'ésser humà, la necessitat d'una mare, la desigual importància dels models en l'educació dels nens, l'acceptació de l'amor com a base d'algunes relacions, els papers tradicionals de pare i mare i societat que ens cuidi, l'escola i com entendre-la i que ens entengui, el treball i l'oci...

Jo crec que Coetzee posa aquí totes les coses en crisis, en qüestió i en caricatura. Res ens quedarà clar, res ens consolarà... O, tal vegada, ja portava jo en crisi totes les coses i aquest sigui un mal llibre. No ho crec.

Les cites que propose són, també, qüestions de fons per a una nova societat, una nova humanitat. O això he buscat i trobat jo al llibre. A mi no m'ha provocat tedi.

- No sé qué decir. Estamos aquí por la misma razón que todo el mundo. Nos han dado la oportunidad de vivir y la hemos aceptado. Vivir es una gran cosa. Es lo más grande. (p. 26)

- Este  no es un mundo posible –diu-. Es el único. Si eso lo convierte en el mejor o no, no debemos decidirlo ni usted ni yo. (p. 50)

- Me dedico a coser. Hago esto y aquello. Tengo una pequeña ayuda de la Asistencia. Con eso me basta. Hay cosas más importantes que el dinero. (p. 61)

- Nadie debería renunciar a lo que considera importante –dice. (p. 62)

- Debo decirle que esa benevolencia es lo que encontramos constantemente. Todo el mundo nos desea lo mejor y está dispuesto a ayudarnos. Nos vemos transportados literalmente por una nube de buena voluntad. Pero todo es un poco abstracto. ¿Puede la buena voluntad satisfacer por sí sola todas nuestras necesidades? ¿No es parte de nuestra naturaleza anhelar algo más tangible? (p. 63)

Y, en cualquier caso, ¿qué es lo que pretende de Elena, una mujer a la que apenas conoce, la madre del nuevo amigo del niño? ¿Tiene la esperanza de seducirla, porque en unos recuerdos que no ha olvidado del todo los hombres y las mujeres se dedican a seducirse unos a otros? ¿Está insistiendo en la primacía de lo personal (el deseo, el amor) sobre lo universal (la buena voluntad, la benevolencia)? ¿Y por qué no deja de hacerse preguntas en lugar de vivir como todo el mundo? ¿Es parte de una transición demasiado tardía de lo viejo y cómodo (lo personal) a lo nuevo y desasosegante (lo universal)? ¿Es ese cuestionamiento solo una fase en el desarrollo de todos los recién llegados, una fase que la gente como Álvaro, Ana y Elena ya ha superado con éxito? Y, en ese caso, ¿cuánto falta para que emerja convertido en un hombre nuevo y perfeccionado? (p. 64)

Esa actitud tan prosaica le habría desanimado en otro tiempo, igual que le habría humillado su falta de respuesta. Pero decide no humillarse ni desanimarse. Aceptará lo que le ofrezca tan dispuesto y agradecido como pueda. (p. 68)

“A mi entender es una manera de pensar anticuada. La gente antes siempre pensaba que le faltaba algo. El nombre que has escogido darle a eso que te falta es “pasión”. Sin embargo, apostaría a que si mañana te ofreciese toda la pasión que necesitas, pasión a carretadas, no tardarías en echar en falta alguna otra cosa. (p. 69-70)

No hace falta ningún designio elevado que justifique la vida. La vida es buena en sí misma; ayudar a que la comida circule para alimentar a tus congéneres es doblemente bueno. (p. 109)

Aquí no hay sitio para la inteligencia, solo para la cosa misma. (p. 115)

Si la historia, como el clima, fuese una realidad superior, la historia tendría manifestaciones que podríamos percibir con los sentidos. Pero ¿dónde están dichas manifestaciones? –Mira a su alrededor-. ¿A quién le ha volado la gorra la historia? –Se produce un silencio-. A nadie. Porque la historia no tiene manifestaciones. Porque la historia no es real. Porque la historia es un relato inventado. (p. 116)

Si van a juzgarlo, que sea por los impulsos de su corazón más que por la claridad de sus ideas. O por su lógica. (p. 139)

La verdad está bien, pero a veces basta con parte de la verdad. (p. 140)

No necesitan recuerdos. Los niños viven en el presente, no en el pasado. ¿Por qué no te fijas en ellos? En lugar de esperar una transfiguración, ¿por qué no intentas volver a ser como un niño? (p. 143)

Pregúntele qué hace dando clase a niños pequeños. Dígale que no es un trabajo para un hombre. (p. 210)

Vivir como gitanos es solo una forma de hablar –dice él-. Tú y yo fuimos una especie de gitanos mientras estuvimos en el campamento de Belstar. Ser gitano quiere decir que no tienes una casa de verdad, ni un sitio donde descansar. No es muy divertido. (p. 225)

Un altre tema per discutir: segons Nuria Azancot en El Cultural, “La gente no debería creer que, vaya donde vaya, se hablará en inglés”…

http://www.elcultural.es/version_papel/LETRAS/33242/Coetzee-_La_gente_no_deberia_creer_que_vaya_donde_vaya_se_hablara_en_ingles

I una propina: Coetzee presenta a sus maestros:

http://cultura.elpais.com/cultura/2013/11/08/actualidad/1383938426_952748.html

(He fet servir la tipografia d'Anna Vives escrivint en un word, i després copiant i enganxant)

En la corte del lobo (Wolf Hall, 2009). Hilary Mantel. Comentari i fragment.

Hilary Mantel

En la corte del lobo (Wolf Hall, 2009)

Editorial Destino, Barcelona, 2011

Traductor del anglés de José Manuel Álvarez Flórez. 

Hilary Mantel es una escriptora anglesa amb una obra literària consolidada. Malgrat això, fins el 2009, era una escriptora bastant discreta i poc coneguda, tant a Anglaterra com a la resta del món.

L´any 2009 Mantel publica “En la corte del lobo” (Wolf Hall) la que, segons ella, es la primera part d´un tríptic històric dedicat a la figura de Thomas Cromwell (1485-1540) -no confondre´l  amb Oliver Cromwell-.

El llibre comença amb un jove Thomas rebent una brutal pallissa  del seu pare Walter (un cerveser que el maltracta) i finalitza amb un Thomas adult, convertit en el gran “factòtum” de la Cort anglesa dels Tudor.

El Rei Enric VIII (un monarca faldiller i cruel) vol anular el seu matrimoni catòlic amb Caterina d´Aragó i  matrimoniar-se, novament, amb Anna Bolena. El Papa s´oposa, Espanya –un potencia militar i religiosa llavors- també s´oposa,  i els bisbes catòlics anglesos també. El Rei pot ser excomunicat i arribat a aquest punt, fins i tot, deposat per la pròpia aristocràcia anglesa (els membres de la qual conspiran per aconseguir la corona). Davant aquesta conjuntura, emergeix la figura de Thomas Cromwell de forma fulgurant i absoluta. Estem davant d´un home d´Estat, gran administrador econòmic, forjat dintre l´administració eclesiàstica de la ma del Cardenal Thomas Wolsey fins arribar a ser Primer Ministre del Rei.

Mantel construeix un personatge literari impressionant. El Thomas Cromwell de Mantel es un home fet a sí mateix, un veritable animal polític, advocat temible, lector de Maquiavel, instruït com a soldat a França i Itàlia i com a banquer a Florència, poliglota i intel·ligent. Mantel s´esforça en mostrar com homes com ell van engegar la modernització d´Anglaterra, abjurant del Papisme romà i del obscurantisme catòlic i assolint la Reforma anglicana.

L´estil narratiu de Mantel es molt particular i està totalment allunyat del típic bestseller al us. Hom té la impressió de que els fets narrats per l´escriptora anglesa estan succeint actualment. Frases curtes, situacions confuses que finalitzen amb comportaments abruptes. Tota la violència del regnat dels Tudor està continguda en aquesta novel·la escrita de forma bellísima i alhora sotragant.

A vegades costa seguir a tots els personatges. Mantel ha empleat un recurs original: utilitza la paraula “él” sempre que es refereix a alguna cosa que diu o fa en Thomas Cromwell, encara que hi han moments en que no acabes de entendre realment qui parla. De totes formes això acaba sent irrellevant, ja que tot el llibre es un continu i inflexible relat del naixement d´un nou Estat, sota l´influxe d´un munt de conspiradors i assassins. No en debades, pràcticament tothom (al llarg de la sèrie narrativa de Mantel) acabarà sent decapitat.

El punt més controvertit de l´obra es com l´autora retrata la figura de Thomas Moro. L´autor d´ “Utopia” s´ens mostra com un intolerant perseguidor d´heretges, assassinats a la foguera, fanàtic i ascètic. Una mena de místic radicalitzat per un catolicisme tronat.

Per acabar una última cosa: Hilary Mantel ha guanyat el premi Booker dos cops. La primera vegada fou precisament per aquesta novel·la “En la corte del lobo” (Wolf Hall) el 2009; i la segona al 2012  per “Una reina en el estrado” (Bring up the bodies), segona part del tríptic. Sens dubte l´autora té una gran responsabilitat en la darrera entrega de la trilogia, prevista per 2014.

Us escric un fragment molt significatiu del llibre:

“Thomas Cromwell ya tiene más de cuarenta años. Es un hombre de constitución fuerte, aunque no alto. Su rostro dispone de varias expresiones, y una es legible: una expresión de alegría contenida. Tiene el pelo oscuro, tupido y ondulado, y unos ojos pequeños, de mirada muy penetrante, que se iluminan en la conversación: eso nos contará muy pronto el embajador español. Se dice de él que sabe de memoria el Nuevo Testamento en latín, y que gracias a ello tiene siempre a su disposición como sirviente del cardenal una cita oportuna cuando los abades titubean. Habla con gravedad y rapidez, sus modales indican seguridad; se siente en casa en la sala de un tribunal y en un muelle, en el palacio del obispo y en el patio de una posada. Sabe redactar un contrato, adiestrar un halcón, trazar un mapa, detener una pelea callejera, amueblar una casa y encandilar a un jurado. Sabe emplear citas alusivas de los autores de la Antigüedad, desde Platón a Plauto y viceversa. Conoce la nueva poesía y puede recitarla en italiano. Trabaja todas las horas del día, desde que se levanta hasta que se acuesta. Gana dinero y lo gasta. Acepta toda clase de apuestas. (...)

Es un hombre entregado al servicio de Inglaterra y apenas necesita dormir; cuatro horas le bastan para reponer fuerzas, y estará levantado cuando las campanas de Westminster anuncien otro día de abril de lluvia, humo y oscuridad.”

L'ART DE LA DEFENSA. Chad Harbach

L'art de la defensa
Chad Harbach
Columna ed.
2013.
681 pàg.
Trad. de Josefina Caball.

La veritat és que m'ha costat una mica aquesta novel·la...
Sobretot a les primeres 300 pàgines perquè vaig tenir la sensació que li faltava "nervi" (que tot és molt com "de manual" i molt esquemàtic; que al relat li falta alguna cosa...
Amb la sensació que als personatges els hi falta "cos" i que no s'entenen gaire les "connexions" entre els personatges... Però després si som justos també haig de dir que la cosa va millorant i a les 300 últimes pàgines hi ha més tensió; però al final m'ha quedat aquest regust de decepció...

Admiro l'ambició de l'autor d'afrontar una història d'aquestes dimensions però al mateix temps també m'adono del necessari, a vegades, "menys és més" que li hagués anat  bastant bé al relat: menys pàgines i més ben aprofitades.

És la història d'un noi superdotat per jugar al beisbol, arriba a una universitat per jugar-hi amb l'equip de la universitat, captat pel capità de l'equip, que també té un paper protagonista destacat en la novel·la. El noi nou comperteix habitació a la residència amb un noi homosexual de notes excel·lents del qui s'enamora el rector d'aquesta universitat; també hi ha la filla del rector...

És, doncs, aquesta novel·lassa, un relat al mateix temps d'iniciació, novel·la de campus, d'esports (amb bastant beisbol, que potser als europeus, acostumats a la força i la passió del futbol europeu, ens costarà una mica d'entendre aquests fragments)...

Potser és millor comentar les novel·les quan ens agraden molt!

Del 1 al 10: Un 6.

La casa dei sette ponti - Mauro Corona

Mauro Corona
La casa dei sette ponti
Feltrinelli, 2012

"Bentornato tra i vivi, amico"

Aquesta és una entrada ben bé de no rendició... els darrers que he llegit encara no els han publicat i per tant encara no en puc parlar i menys fer una ressenya, però espero poder-les fer dels dos ben aviat, un és juvenil però també mereix un lloc a cals orfes.

No volia fer l’entrada d’aquesta novel·la, perquè l’he llegit en italià i de moment crec que no està traduïda ni al català ni al castellà, però com que sembla que es tracta de no rendir-nos al final m’he decidit a fer-la. Avisar-vos que tinc un italià d’allò més pobre, però que com que m’agrada moltíssim procuro llegir algun llibre de tant en tant i entre la il·lusió i el diccionari crec entendre-ho pràcticament tot, però evidentment segur que se m’ha escapat algun matís...

El protagonista un empresari, “emprenedor, intransigent i intel·ligent” ell mateix es descriu així,  sempre fred i calculador, orgullós, nerviós i ple de preocupacions, condueix sovint per una petita carretera de muntanya per anar a trobar-se amb els amics de tota la vida, els únics que li fan posar en crisi la seva manera d’enfocar la vida, davant dels quals dubta fins i tot de la seva intel·ligència quan valora la tranquil·litat amb la que viuen.

En un revolt d’aquesta petita carretera hi ha una casa coberta amb una tela de  tots colors  i unes xemeneies que sempre fumegen. La casa sempre crida l’atenció de l’empresari, però no hi veu mai ningú, fins un dia que decideix aturar-s’hi i conèixer els seus habitants. Són una parella de vuitanta anys, que viuen en unes condicions d’extrema senzillesa,  però que no el deixen entrar a la casa sense abans creuar els set ponts que l’envolten, això sí ho ha de fer caminant per descobrir el veritable sentit de passar-los,  que no us explicaré per si mai cau el llibre a les vostres mans.

És una novel·la curteta, sobre el sentit de la vida i les conseqüències dels nostres actes, que té una mica d’ aire de rondalla, amb moralitat (moraleja)  inclosa.  I on el paisatge, la carretera i sobretot la casa esdevenen personatges quasi tan importants com l’empresari.

TODAS LAS HISTORIAS DE AMOR SON HISTORIAS DE FANTASMAS. D. T. Max

Todas las historias de amor son historias de fantasmas
D. T. Max
Debate ed.
2013
398 pàgs.
Trad. de María Serrano


El periodista D. T. Max explica (i es llegeix com si fos una novel·la) la vida de Foster Wallace des que era un estudiant súperdotat amb excel·lentíssimes notes fins al final, ja com un autor consagrat però al mateix temps atormentat i deprimit.

David Foster Wallace va acabar amb la seva vida el 2008.

Deixava una obra compacta i densa que va definia el món americà que l'envoltava, tota la brillantor i els malsons, amb sentit de culpa i exhuberància formal. Alhora, la manera com va viure (i morir), els nous plantejaments del seu treball i la magnitud d'aquest, l'han convertit en un mite i, d'aquí la necessitat de tenir un relat de la seva vida.

Aquesta biografia és l'exemple de com són de fràgils les vides dels creadors genials. L'enorme pressió interior amb què viuen i creen el seu art; la complexitat dels processos creatius que desenvolupen.

David Foster Wallace, fill de filòsof i d'una lingüista, va viure i créixer en un entorn propici per les lletres i les idees. A la universitat el seu destí ja anunciava un prodigi en camí, però de seguida alguna cosa es va trencar dintre seu.
Tota la seva vida va alternar la producció de les seves obres (totes indispensables!!!): "La escoba del sistema", "La broma infinita", "El rey pálido"; els seus reculls de relats: "La niña del pelo raro", "Entrevistas breves con hombres repulsivos", "Extinción" o fins i tot també amb els seus reculls d'artícles per revistes i setmanaris: "Algo supuestamente divertido que no volveré a hacer", "Hablemos de langostas"... Amb els seus problemes emocionals i depressius.

L'(auto)pressió de crear una obra original, única i potent. De qualitat i que expliqués el moment que estava vivint. La necessitat de deixar una obra decisiva per la posteritat però que fos necessària en el moment de publicar-se, va ser el motor i el motiu del seu treball però també va ser una càrrega massa forta per ell.

"... discernir entre dar importancia al lector y dar importancia a importarle al lector."

En tot cas aquesta obra, per separat o junta, perdurarà com prodigi conceptual i formal... En les novel·les no hi havia, per exemple, la necessitat del presentació-nus-desenllaç, la fragmentació, el gran nombre de veus narratives, l'ús genial de les notes a peu de pàgina, frases llargues com un paràgraf...
És com si per definir aquest món excessiu que estem vivint fos necessari un estil maximalista i barroc.

"La ficción trata de en qué consiste ser un puto ser humano."
D. F. W.

Aquesta biografia de D. T. Max té el valor quasi sempre d'explicar-nos tot això en primera persona perquè ha pogut disposar de moltes de la gran quantitat de cartes i notes que Foster Wallace va escriure a coneguts, familiars i amics (entre d'altres Jonathan Franzen i Don DeLillo...) i on s'anava explicant en tot moment...
Tampoc és molt detallista en el dia dia de l'autor biografiat i així no fa la lectura carregosa i sobretot no és exhibicionista ni excesivament reality en els mals moments; cosa que s'agraeix també.

Los ingrávidos.- Valeria Luiselli

Valeria Luiselli
Los ingrávidos
Sexto piso, 2011

Els editors diuen això.

Primeres planes.



Una empleada d'una editorial que reescriu el passat i es perd en el seu present.
Uns escriptors que escriuen el seu present i perden el seu futur.
Una Nova York en el 29 preocupat per un arbret mort en el seu test.

Un fill mitjà, filòsof 'avant la lettre'...

Dues veus, molta literatura...
Dues vides, molts fantasmes...

Gent que recorda el futur...
Gent que s'inventa el passat...
Gent que desmunta el present...

Una editorial mexicana que està fent coses grans 'acá'.

Aquest, un gran llibre.

La joven del cascabel.- Andrea Camilleri

La joven del cascabel
Andrea Camilleri
Traducció al castellà de Juan Carlos Gentile
Editorial Destino



Amb aquest llibre, l'Andrea Camilleri tanca la seua trilogia mítica (El beso de la sirena i El guardabarreras són les altres dues). En cadascuna de les tres novel·les aborda la metamorfosi d'una dona: en sirena, en arbre i, en aquesta, el mite de Leda.

En acabar el llibre, l'autor ens diu: "Son tres historias que cuentan tres metamorfosis más o menos logradas. En los tiempos antiguos las metamorfosis eran más fáciles de decir y de hacer".
En la meua opinió aquesta última no està tan rodona i perfecta com les altres anteriors, però paga la pena llegir-la per tal d'acabar amb la trilogia.

En les tres explora els límits de l'amor, amb aquest llenguatge senzill, poètic i profund alhora. I això ja és prou.

Vic-Burjassot-Godella

Sempre és curiós fullejar el catàleg d'una editorial. Els llibres que trien formen un món i la manera d'entendre'l, un univers i la forma de passejar-se entre els seus planetes, un jardí i els animals i plantes que l'habiten.
L'amic Toni ens va enviar fa un temps un parell de llibres. L'excusa, són d'uns amics seus, els editors d'Eumo, uns senyors de Vic que construeixen mons, passegen entre estels i cohabiten entre educacions i pedagogies, dones, poetes, lectors novells, escriptors consagrats...
Vicent Alonso és un senyor de Godella, el poble del costat del de V. A. Estellés (el protagonista del segon llibre, que és una revista de poesia, anomenada Reduccions, amb poemes dedicats a l'Estellés i estudis i comentaris de la seva obra) a un pas de València. El Toni diu que no sap massa de poesia, però sap fer aquestes imatges amb els regals i els llibres. Vicent Alonso tradueix, escriu poesia, assaig i articles de premsa. Segurament també llegeix.
"L'aspre vent del nou món" és el seu més recent poemari.

CONTRAPOSICIÓ

No és més trista la música que el món
ni mai cap vers podrà tombar el blat
com ho fa el vent d'estiu.
                          Però de què ens serveix
la mirada si ens fa nosa combatre
sempre que el verd no és el verd sinó el blau
de mar que el bosc corona just abans
que l'escalfor del sol el diluïsca?
Segurament la guerra no és la mare
de totes les coses, com creia l'Obscur,
i no és cert que no pugues submergir-te
dues vegades dins del mateix riu.
Bé que ho saps: d'aquell toll d'anys enrere no en queda
ni l'aigua ni el tarquim, però el record tot ho pot
i fa etern el que mor aviat,
com aquell cos que, envanit, hi lluïes
amb olor d'herba humida i de granotes.

De vegades, també la poesia
ens serveix per guardar-nos dels bladers tremolosos,
dels arbres inquiets contra el cel del matí,
o dels dies que s'obstinen a perdre's
dins l'oblit.

LA GATA COIXA

Sovint davalles fins al més obscur,
mogut per una estranya visió:
la llum no il·lumina sense el sofriment
ni els lliris esgotaran mai l'arena
de les dunes.
             Per la finestra observes
la gata coixa que vigila l'ocell
i saps que no podries resistir
ni un sol dels moviments que et portarien
on diuen que la nit s'obri de bat a bat
sense oferir-te ni una sola imatge
de tu mateix per confondre't.
                             Sol, sembles
el pinsà que espicassa la remulla,
capficat només amb el deler, l'ànsia
d'un temps sense records, sense promeses.
Per què, doncs, fugir de la veritat
si ningú t'ha de dur a la fi del camí?

Carrer Robadors.- Mathias Enard

Mathias Enard
Carrer Robadors
Traducció al català de Mercé Ubach
Columna Edicions, 2013


...del senyor dels elefants i les batalles (no confondre amb el de borbó-i-borbó-m'omple-de-satisfacció), i de l'alcohol i la nostàlgia una nova obra "fetén"...

Diu la portada:
"Profunda, intel·ligent, i tan ràpida i palpitant com el cor d'aquests herois indòcils". Le Point

Dic jo: no hauria usat cap dels adjectius que usa Le Point. Encara que és profunda, intel·ligent i palpitant. Ràpida, no. Herois indòcils, tampoc.

Amb la mateixa màgia que va utilitzar Mathias Enard per enamorar-nos de l'aventura a Istanbul de Miquel Àngel (el Buonarroti), ens porta ara de la mà al món d'un xaval marroquí, que s'enamora i experimenta la duresa de la societat del Magrib enfront de la simplicitat del primer amor i el primer sexe.
Amb la mateixa naturalitat que ens parlava dels problemes d'unir Europa i Àsia pel Bòsfor, ens parla ara de la trobada d'un llibreter de mesquita amb una catalana estudiant d'àrab.
Amb la mateixa encertada anàlisi sociològica del temps de Miquel Àngel, ens passeja ara per Tànger, Algesires i Barcelona, en els regirats temps de primaveres àrabs i majos ibèrics.
Aquest senyor escriu com els àngels. Els temes d'aquesta ocasió, durs, ben tractats i sense receptes, ni tan sols per a la ressaca.

Alice Munro.- Premi Nobel 2013

L’autora canadenca Alice Munro, mestra de la narrativa breu, ha estat guardonada amb el premi Nobel de Literatura 2013. Club Editor en català i RBA en castellà són les editorials que han publicat el gruix de l’obra de Munro al nostre país. Felicitem a les editores Maria Bohigas i Anik Lapointe. Xavier Serrahima ressenya aquí ‘Estimada vida’ d’Alice Munro.

Una entrada al bloc, de la nostra amiga Imma C.: Massa felicitat

Llegir més, al web de Núvol

9 d'octubre, València...

Per celebrar el dia,
un dibuix de Manuel Boix:

 

... i un llibre preciós que porta a dins,
a més d'un text de Josep Palàcios (Un nu),
 'apegat' el dibuix del Boix esmentat:

... i per aixafar la guitarra, el final del llibre
(jo no ho he dit, però els ha matat el majordom):

Lo cavaller que en armes fon lo fènix

i la que fon de totes la pus bella,

morts són ací, en esta xica tomba,

dels quals lo món ressona viva fama:

Tirant lo Blanc i l'alta Carmesina.

Amor cruel, qui els ha units en vida,

i ab greu dolor lo viure els ha fet perdre,

aprés la mort los tanca en lo sepulcre.

A la banda de Canaan - Sebastian Barry

Sebastian Barry
A la banda de Canaan
Traducció de Yannick Garcia
Edicions de 1984, Barcelona, 2013

Una  nina de porcellana  cau de les mans d’una nena petita al terra d’una catedral i es trenca.

A la Lilly, una dona de 89 anys, se li ha mort el nét, en Bill, aquesta gran pena ja no la pot aguantar i decideix escriure la seva vida per acomiadar-se’n.

“¿Quin soroll fa un cor de vuitanta-nou anys quan es trenca? Potser és poc més que silenci. Deu ser un so petit, lleu, si més no.”

Escriurà  que va néixer a una Irlanda encara britànica, que el seu pare vidu era cap de la policia del Regne Unit a Dublín i com aquest fet i algun altre la va situar en una banda de la vida que la va obligar a fugir de molt jove als USA amenaçada de mort.

Relatarà el segle XX a partir de les seves grans guerres, on en pràcticament en cada una hi va perdre part de la seva vida, germà, fill i nét, cada ú a la seva manera.   

“Em capfico en tot el que estimo, encara que totes les coses duguin cosit un retall de tragèdia..”

Una vida construïda sense premeditació, a l’albir de les circumstàncies i de les pèrduees, de la voluntat dels altres, acceptant-la, pràcticament fins al final, amb resignació, amb humilitat, convivint amb els records sense permetre que l’enfonsessin.

“Podem ser immunes a la febre tifoide, al tètanus, a la pigota, a la diftèria, que a la memòria, mai. Contra això, no hi ha vacuna que valgui.”

Explicarà què és Canaan, per ella i per la resta de “fugitius” que hi van trobar una nova llar on recordar la seva terra, encara que no hi haguessin viscut mai, on construir noves vides, on ajudar-se els uns als altres, on alguns a part dels somnis també hi van portar els odis i també la mort.

"...la guerra oberta, la brusquedat, la totalitat, la manca colossal de generositat, l'odi etern i implacable de tot plegat, que no ens deixessin marxar, que no ens perdonessin els pecats...que ens seguissin a l'altra riba del riu i el matessin a la banda de Canaan..."

“I després  es va endinsar  en la distància, en el que ell creia que era la seva vida més correcta, en la riuada de la gent, el torrent confús de la gent, Canaan mateix”

Explicarà la complexitat del ser humà,  les contradiccions,  les pors, les angoixes, els silencis, les fugides, l’esforç, el treball, les il·lusions, l’amistat, l’amor, l’odi.  Sense criticar ni posicionar-se explícitament denunciarà els conflictes polítics, racials, les guerres com a mecanismes estroncadors de la llibertat, del lliure desenvolupament personal i social, el sense sentit que suposa que un ser humà pugui manllevar-li la vida a un altre.

“No sé què se li va trencar per dins. Potser van ser moltes coses. Se li van socarrimar uns cables i la ràdio del seu interior va deixar de rebre cobertura. Tampoc emetia cap senyal. El meu Ed”

És un llibre escrit i traduït amb gran delicadesa, trist i bonic, com un lliri *, com la seva protagonista. 

*lliri en anglès és Lily.  

Una altra gran recomanació d'en Quim de La Cultural 

UNA VIDA ABSOLUTAMENTE MARAVILLOSA. Enrique Vila-Matas

Una vida absolutamente maravillosa
Enrique Vila-Matas
Debolsillo ed.
2012
537 pàg.

Aquest volum és un festival!!!

"Queda muy poco de lo que soñábamos de jóvenes, pero ¡cómo pesa ese poco!"
(VM descrivint a Marse, i aquest citant a Canetti)

És un recull d' "assajos" sel·leccionats del gran Vila-Matas; on hi tenim l'oportunitat de trobar escrits seus inclosos en títols ja introbables com "El traje de los domingos" (1995), "Desde la ciudad nerviosa" (2000), "El viento ligero en Parma" (2004)... Des d'articles de l'any 1992, part d'un dietari inèdit "Segundo dietario volube", per acabar amb el "Para acabar con los números redondos" que és un llistat d'aniversaris d'alguns dels escriptors de capçalera d'aquest autor barceloní.

Si un creu que una de les grans característiques i particularitats de Vila-Matas és que des del principi de la seva carrera va saber crear-se una trajectòria (molt personal i única) en els mitjans escrits periòdicament, alhora que construïa de mica en mica, però de manera ferma i molt brillant, l'obra, llibre rera llibre, que l'ha anat convertint en un dels millors escriptors vius i propietari d'una reputació literària impecable.
Si un creu això, doncs aquest "Una vida absolutamente maravillosa" ho demostra.

A més, presenta el Vila-Matas més característic. Escriptors que es creuen constantment, erudició, intuicions, l'història de la literatura llegida de manera personal; vides i ciutats d'escriptors, lectures i molts noms, Kafka, bartlebys, futbolistes, viatges (Quantes vegades deu haver estat Vila-Matas a Sudamèrica??), Tabuchi, cites d'altres escriptors i cites inventades d'altres autors, el compromís de l'escriptura, passadissos d'hotels, Barcelona... D'aquesta llarga lectura que és la vida; i com diu Rodrigo Fresán (citat al llibre) parlant de Bolaño: "Ser escritor no era una vocación, era un modo de ser y de vivir la vida"


"De niño solía confundir los rinocerontes con los hipopótamos, lo que sacaba de quicio a mi padre, que no se cansaba de decirme que los rinocerontes eran más interesantes, aunque ya fuera porque en el siglo XVI habían tenido el honor de ser dibujados por Durero."

REALIDAD A LA PIEDRA. Joaquín Reyes.

Realidad a la piedra
Joaquín Reyes.
Mondadori ed.
2013









Joaquín Reyes, que és conegut per ser l'ideòleg, guionista i també actor a "Muchachada Nuí", presenta un recull d'acudits gràfics dedicats a les pedres.

No hi ha res més aburrit que les pedres i la geologia [ULL!!! amb el Delta de l'Ebre, el sud de Catalunya i les seves plaques tectòniques...], però igual que dirien els locutors de futbol de la Tv3: "Ha tret petroli" Joaquín Reyes de sota les pedres!!...
Aquest absurd amb què juguen a vegades els humoristes és aquí utilitzat per aquest autor manxec d'una manera molt còmica i tronxant, i que aplicada al grafisme de línia clara que té, li acaba resultant molt original i efectiu!

Alguns exemples (Haviam si sou capaços d'aguantar-vos...))))):

És una apreciació personal, però crec que Joaquín Reyes és molt bon colorista i treballa molt bé els colors pastels sempre, i aquí, sobretot també, els terrossos i els colors marrons...

Llavors, el que em va passar... és que sortint de la llibreria amb el llibret (petitó, quasi de butxaca. Només val 9 eurillos i és fàcil de portar i mirar...) com que és com un carmalet, no em vaig poder estar de mirar algunes pàgines pel carrer abans d'arribar a casa... I no podia parar de riure sol... I la gent es devia pensar que estava una mica ximple...
La gent ja no riu mai sola pel carrer...

(D'en Joaquín Reyes també és molt recomanable el seu anterior "Ellos mismos", Mondadori ed.; que era un recopilatori (molt molt escatxarrant) d'acudits gràfics i vinyetes seves...

Bello como una prisión en llamas. Breve relación de los Gordon Riots.- Julius Van Daal

Julius Van Daal
Bello como una prisión en llamas. Breve relación de los Gordon Riots

- Traducció del francès de Federico Corriente

- Gravats de Phiz y George Cattermole

- Guaches de Julius Van Daal

- Grafisme de Julián Lacalle

Pepitas de calabaza, ed., 2012

Diuen els de Pepitas de calabaza, ed.

Primeres planes

Relat d'un 15-M avant-la-lettre, el d'una rebel·lió que es produeix a la fi del segle XVIII a Londres. Diuen que la primera insurrecció proletària.

El relat és divertit, curiós, entretingut, pedagògic, exemplar...

Antes de llegar a extremos tan arriesgados, se decide recurrir a la Guardia. Poco antes de las nueve, se envía a las inmediaciones del parlamento sitiado a un modesto destacamento de infantería y de caballería al mando del juez Addington. Rodeada por la turba y los clamores, la tropa se abre paso sable en ristre. Al llegar a la explanada, los soldados se detienen a aguardar órdenes, sin apenas mostrar disposición belicosa. Las comadres, que les abuchean y les lanzan todo tipo de proyectiles, y que les despeinan y les pellizcan cariñosamente el trasero entre risotadas, amenazan con desbordarles de inmediato.

Indignado, el juez Addington ordena en ese momento que la tropa cargue. La tentativa engendra la mayor confusión: desprovista de impulso, la caballería arranca débilmente y contribuye así a la avalancha. La multitud, achispada y compacta, se desploma por todas partes como un castillo de naipes, desencadenando no el pánico sino la hilaridad general: los cuerpos se vencen suavemente unos sobre otros y el movimiento popular corre el riesgo de desembocar en orgía pública. Si las personas de orden se echan a temblar, la tropa se siente cada vez más tentada de fraternizar con los juerguistas, que tienen ginebra y mujeres y parecen ser dueños de todo menos de su exaltación. (pàgines 36-38)

...de lectura obligada per als nostres adolescents (que encara són a temps de somiar i canviar aquesta societat)...

Ahora bien, si la fiesta no hubiera desembocado en la orgía, no se habría prolongado con tanta intensidad ni habría amenazado al orden mercantil con la misma energía. Los pobres no inspiraron temor por sus aspiraciones, que eran aún menos capaces de formular que hoy día, sino por la fulgurante revelación de su "estar juntos": una manada cuya domesticación no era sino un barniz superficial y que amenazaba con regresar a la primera ocasión a la independencia soñadora del estado salvaje… corderos dispuestos a comerse a sus pastores. Pese a que sus amos redoblaron sus esfuerzos por reforzar su dominación (con o sin vaselina), en lo sucesivo los pobres ya no podían ignorar que constituían la fuerza central de la naciente sociedad urbana, máxime cuando habían mostrado a toda Europa, mediante el frenesí de sus orgías, la nueva universalidad de su clase, susceptible de derribar los muros de las bastillas y de poner el mundo patas arriba… (pàgina 18)

 El papa y san Patricio, patrón de la Irlanda papófila, fueron quemados en efigie. Los saqueadores obtuvieron escaso botín, en su mayor parte patatas y alpiste. El alcalde se alegró un poco precipitadamente de ver mitigarse una sublevación popular en el transcurso de uno de esos motines a sueldo que jalonaban la vida londinense. Al final de la noche anunció a los amotinados: “Está bien, señores, para una jornada. Espero que ahora vuelvan a sus casas”. A un oficial de la Guardia que acudió a sus órdenes, el antiguo chulo le espetó sin ambages: “Todo el desorden parece proceder de que la multitud se ha apoderado de algunas personas y de algunos edificios que no le gustan y que los está quemando. ¿Qué tiene eso de malo?”. (pàgina 49)

...de lectura obligada per a tots (que encara som a temps de somiar i canviar aquesta societat)... 

La guerra en las colonias norteamericanas, sin embargo, había obligado a las autoridades reales a limitar las deportaciones y las cárceles estaban hacinadas. Hacía poco que se había puesto en práctica un programa de inspiración higienista y disciplinario que pretendía modernizar el sistema carcelario, conforme a los deseos de reformadores “filantrópicos” que pretendían, como Bentham (el teórico de la abolición de la pena de muerte que hizo ahorcar a uno de sus criados por hurto), poner a trabajar a los alérgicos a hacerlo. Tras la sacudida que fracasó en declararla caduca para siempre jamás, la racionalización de la función carcelaria será acelerada.

Fundada en el siglo XII y símbolo ancestral de la opresión, Newgate era la mayor y la más antigua de las cárceles londinenses. Acababa de ser renovada, ampliada y enriquecida con diversos ornamentos exteriores, pero sus muros seguían supurando angustia, y no habían perdido nada de su lúgubre fealdad a ojos de los pobres, que le profesaban una execración unánime. Son muchos los pobres que allí languidecen o que cuentan entre sus allegados a buenas gentes que se pudren allí donde antes se pudrieron ellos: palquistas, desvalijadores, escamoteadores y ladrones de todo pelaje, amén de meretrices o invertidos, pero también criados ladronzuelos o simploncetes que llegaron a las manos con el posadero, sin olvidar a los pugilistas irascibles y los virtuosos de la faca. (pàgines 64-65)

...de lectura gratificant, un poc trist al final (ho sento, perden els bons i guanyen els de sempre)...

El primer liberador que penetra en la prisión se llama Tom Haycock. A los jueces que le interrogaron sobre los móviles de su participación en la toma de Newgate, les respondió sencillamente: “¡La causa! ¿Todavía me lo preguntan? Al alba no debía quedar una sola prisión en Londres”. (pàgina 67)

Cuando llega, lúgubre, el alba, la insurrección ha sido vencida: el Támesis arrastra los cadáveres de los insurgentes, de los que las calles también están llenas. El Estado, amo del campo de batalla, consagra los días siguientes a escarmentar a los sediciosos. Entre las brumas y el humo de los incendios aparece el banco, a salvo y victorioso. (pàgina 92)

Un títol molt ben posat i aprofitat.

Empresas y tribulaciones de Maqroll el gaviero. Álvaro Mutis

Álvaro Mutis: “Empresas y tribulaciones de Maqroll el gaviero"Alfaguara 2001 

El passat 22 de setembre ens va deixar Álvaro Mutis, l’altre gran escriptor colombià. Dic l’altre perquè és difícil lluir a l’ombra de García Márquez en un país del que rebem poques notícies relacionades amb la cultura com és Colòmbia. Però Álvaro Mutis era un escriptor amb majúscules, que deixa una bona col·lecció de poemes i nou novel·les d’una qualitat excepcional. Al llibre que us presento hi són recollides set d’aquestes; totes les protagonitzades per Maqroll el gaviero. Aventures injustificades però impossibles de no emprendre, tresors amagats, mines abandonades, vaixells a la deriva, negocis tèrbols. Maqroll, aquest nom de ressonàncies  mitològiques i borgesià albirava el que hi havia endavant des de la gàbia i ens ho anava anunciat. I, amb seguretat abassegadora, ens deia que el que hi ha endavant és el no res, la decadència física i la desaparició. Poques vegades he llegit sobre el destí dels humans amb més dignitat. Poques vegades algú m’ha sabut parlar del que pintem aquí i d’on acabarem amb més decència, més veritat, més honestedat. Tot això, sense desesperació, sense queixes, estimant la vida, buscant els seus secrets, admirant la bellesa, la curiositat, l’humor i sobre tot, les dones.

“Cuando le mentimos a una mujer volvemos a ser el niño desvalido que no tiene asidero en su desamparo. La mujer, como las plantas, como las tempestades de la selva, como el fragor de las aguas, se nutre de los más oscuros designios celestes.”

“Se sumó así a las mujeres a quienes debo esa solidaria y consoladora certeza de que he sido algo en la memoria de seres que me transmitieron la única razón cierta para seguir viviendo: el deslumbrado testimonio de los sentidos y su comunión con el orden del mundo.”

“Me abracé al firme cuerpo de la Regidora con la gozosa desesperación de los vencidos que saben que la única victoria es la de los sentidos en el efímero pero cierto combate del placer”