Verd aigua.- Marisa Madieri: una altra petita-minúscula joia

Postfaci de Claudio Magris
Traducció de l'italià de Marta Hernández Pibernat
Microclimes, 2
ISBN: 978-84-95587-61-9
Primera edició: 2010
Primera reimpressió: 2010
Pàgines: 200
Preu amb IVA: 14 €

La crítica italiana ha definit aquest relat-diari com un petit clàssic contemporani. El fil conductor de la narració és l’èxode dels italians de Fiume, ciutat que el 1947 va passar a Croàcia, dins l'antiga Iugoslàvia. Marisa Madieri torna a trobar en la memòria els episodis tràgics i còmics que van marcar la seva infància, les persones amb qui va créixer –com la inoblidable àvia Quarantotto– i l'ambient del Silos de Trieste, «un paisatge vagament dantesc, un purgatori nocturn i boirós», on va viure amb altres refugiats fins que va ser adulta. A mesura que avança el relat, l'escriptura, precisa i subtil, revela una tensió entre la reapropiació del passat i la incertesa del futur, que desemboca en una actitud valenta i generosa davant la vida.

Marisa Madieri (Fiume 1938-Trieste 1996) va abandonar de petita la seva ciutat natal –l'actual Rijeka, a Croàcia–. La seva família es va instal·lar a Trieste, on l'autora va viure des d'aleshores. A més de Verd aigua, va publicar La radura (1992) i contes en antologies i revistes.
Això ho diu Minúscula.
Recomant pel X. Antich al programa del 27 de febrer de 2010
Jo dic: quina estoneta més bona, quina delícia, quin "guster"...
No té res a veure, però m'ha recordat la S. Alcàntara i la seva "Olor de colònia": et deixa la mateixa sensació, la matèria de la memoria, l'exili, la construcció d'un regne (això ho diu el C. Magris al postfaci, però també explica que "aquestes paraules d'altres no són menys meves"...