La primera pràctica | Albert Villaró

Un mateix escenari : Lagrau, una petita ciutat dels Pirineus.

Dues èpoques ben diferents: 1) Hivern de 1642, en plena Guerra dels Segadors, les tropes franceses ocupen la ciutat, després d'abandonar-la els castellans. 2) Finals de l'estiu de 1991, quan el Curs de Música Antiga fa que arribe a la ciutat un grup d'estudiants, procedents d'arreu del món.

Dues històries paral·leles, diferenciades en el temps. No hi ha connexió entre elles, llevat del nexe comú de la música (els professors i els alumnes del Curs estudien i interpreten unes misses de rèquiem dels mestres de capella de Lagrau al s. XVII). Fragments dosificats de les dues històries van intercalant-s'hi al llarg dels capítols:
L'actual és una història de descobriment, superació i amor (aquesta història una mica més feble que l'antiga): els amors dels alumnes, les classes de música, la recerca del pervindre, la vida monòtona de la petita ciutat, les relacions humanes...
La del s. XVII, molt ben contada i interessant. Ben documentada i enriquidora de coneixements d'aquella època: els vaivens de la política (unes vegades a mans dels castellans i d'altres dels francesos), la vida i les relacions quotidianes dels principals actors de la ciutat, el paper de les forces vives (cada vegada al costat d'uns o altres), la vida (i els amors) dels capellans, el bordell, la relació amb les forces d'ocupació...

Per a mi, la història ambientada al s. XVII, és el millor del llibre. I si a això afegim l'interés per la música clàssica i la seua interpretació, una novel·la recomanable.

(Els termes prima pratica i seconda pratica van aparéixer a principis del XVII. Monteverdi encapçala la segona com al nou estil de composició. L'autor també fa concórrer el creador de l'opera en aquesta història.)