ARA, ESCRIC. Lolita Bosch.

ara, escric,

Lolita Bosch.

Empúries Ed.

236 pàg.

Si tingués que definir amb una sola paraula la literatura de la Lolita Bosch segurament diria: EXPLORADORA.

No és perfecte, però sempre és emocionant.

No es repeteix perquè sempre està buscant alguna cosa, algun lloc cap on anar.

Per això sempre m'agrada llegir-la perquè sempre s'arrisca i a vegades fa gol...

(Recomanaria el "Qui vam ser", "Tres històries europees" (em sembla que era només en castellà però ara hi ha una edició catalana en butxaca...)

I amb la sensació que només li falta una novel·la grossa i bona que la confirmi com una de les grans de la nostra literatura actual...

Sobre aquest ara, escric, crec que qui més necessitava escriure'l era Lolita Bosch.

Segurament perquè després del seu anterior "La familia del meu pare" (que no he llegit) ella necessitava seguir (o justificar-se) (o explicar al lector) des del punt on acaba aquell relat... Per portar-lo cap a nosaltres (o potser cap a ella...)

I com aquell relat es creuava amb ella mateixa... (Aquell anterior i aquest llibre, basat en l'absència del seu pare i els sentiments que se'n deriven...)

És tant íntim i personal, que en alguns moments el lector/a es pot preguntar si l'hem de llegir (si ens feia falta...), com si -sense voler- ens posem allà on no ens demanen perquè ens explica coses (sentiments, sobretot) potser massa familiars i personals de l'autora...

Aquest ara, escric, són 3 parts però que també són 1 de sol perquè continuament es van creuant, es repeteixen frases i fragments, es deconstrueixen...

S'obren des de ells mateixos, van cap a "La familia del meu pare"... Van, venen... I transversalment la Lolita Bosch els creua... Geogràfica i metafòricament...