dilluns, 31 d’octubre del 2011

La memòria de les formigues.- Iolanda Batallé Prats












Iolanda Batallé Prats
La memòria de les formigues

Amsterdam


Un llibre interessant.
Una dona d'aquest segle (del 21) que neteja la platja amb un tractor heretat de l'anterior netejador, que s'ha marxat amb una dona deixant platja i família. Mentre, recull objectes perduts i els col·lecciona amb la seva filla.
Aquesta és la història, però el llibre no té res a veure.
Joana recupera la memòria dels seus amors, la memòria de la seva família, la memòria de la seva maternitat, la seva vida.
El llibre és un mosaic d'escenes i records, de persones i experiències, de com es pot acarar la vida quan s'ha viscut tant.

A la contraportada es diu:

“Una veu narrativa tan extraordinària que un no recorda haver-la llegit: recorda haver-la sentit, haver-hi parlat.”
Ricard Ruíz Garzón

I és veritat, penso.

divendres, 28 d’octubre del 2011

Stoner (1965). Autor: John Williams (Fragments).


“Edith Elaine Bostwick era la típica chica de su época y circunstancias. Había sido educada bajo la premisa de ser protegida de los graves incidentes que la vida pudiera poner en su camino y bajo la de que no tenía otra tarea que la de ser elegante y cómplice consumada de esa protección, dado que pertenecía a una clase social y económica para la que la protección era una obligación sagrada. Fue a colegios privados para chicas en los que aprendió a leer, escribir y aritmética simple. En su tiempo libre se le animaba a bordar, a tocar el piano, a pintar con acuarelas y a debatir sobre algunas de las obras más tiernas de la literatura. Había sido también instruida en asuntos de ropa, carruajes, dicción para damas y moralidad.

Su instrucción moral, tanto en los colegios a los que fue como en casa, eran de naturaleza negativa, de propósito prohibitivo y casi únicamente sexual. De todas formas, la sexualidad era indirecta y no reconocida, por lo tanto cubría cualquier parte de su formación, que recibía la mayor parte de su energía de la fuerza moral regresiva y tácita. Aprendió que tendría tareas para con su marido y familia y que debería cumplirlas.”

(...)

La enterró junto a su marido. Después de que el funeral hubiera terminado, se quedó solo en el frío viento de noviembre y miró las dos tumbas, una abierta a sus pies y la otra cubierta y poblada por una fina capa de hierba. Se giró hacia el pequeño lugar yermo y sin árboles que acogía a otros como sus padres y miró a través de la tierra plana en dirección a la granja en la que había nacido, en la que sus padres habían pasado los años. Pensó en los costes que precisaba, año tras año, el suelo, que permanecía como había sido – un poco más yermo, tal vez, algo mejorado-. Nada había cambiado. Sus vidas se habían consumido en un trabajo triste, rotas sus voluntades, sus inteligencias aturdidas. Ahora yacían en la tierra a la que habían entregado sus vidas y, lentamente, año tras año, la tierra les acogería. Lentamente la humedad y la descomposición infestarían las cajas de pino que contenían sus cuerpos y, lentamente, tocaría sus carnes y, finalmente, consumiría los últimos vestigios de sus sustancias. Y se convertirían en partes sin importancia de aquella obcecada tierra a la que largo tiempo atrás habían entregado sus vidas.”

(...)

Ambos eran muy tímidos y se fueron conociendo despacio, a tientas, se acercaban y se separaban, se tocaban y se retiraban, sin que ninguno quisiera imponer al otro más que lo que fuera grato.
Día a día las capas de reserva que los protegían cayeron, por lo que al fin eran como muchos que son extraordinariamente tímidos, cada uno abierto al otro, sin protección, perfectamente cómodos y sin conciencia de uno mismo.

(...)

En su tierna juventud, Stoner había pensado en el amor como una manera de estar absoluta a la que, si se era afortunado, podía acceder; en su madurez había decidido que era el cielo de una religión falsa hacia el que se debía mirar con un descreimiento apacible, un desprecio bondadoso y familiar y una nostalgia vergonzante. Ahora, en su mediana edad, empezaba a saber que ni era un estado de gracia ni una ilusión, lo veía como un acto humano de conversión, una condición inventada y modificada momento a momento y día a día, por la voluntad y la inteligencia del corazón.”

(...)

Pero William Stoner conocía el mundo de una manera que pocos de sus colegas más jóvenes podrían comprender. Por dentro, bajo su memoria, yacía la experiencia de la dureza, el hambre, la resistencia y el dolor. Llevaba siempre cerca de su consciencia el conocimiento sanguíneo de su herencia, transmitida por ancestros cuyas vidas fueron oscuras, duras y estoicas y cuya ética común era la de mostrar a un mundo opresivo rostros inexpresivos, duros y fríos.
Era consciente de la época en la que vivía. Durante aquella década, cuando los rostros de muchos hombres se tornaron permanentemente duros y fríos, como si miraran hacia un abismo, William Stoner, para quien esa expresión le era tan familiar como el aire que respiraba, vio los signos de la desesperanza generalizada que conocía desde niño. Vio hombres buenos caer en una lenta decadencia de desesperanza, destruidos al ver destruido su concepto de vida decente, les veía mendigar desanimados por las calles, con la mirada vacía como añicos de cristal roto; les veía encaminarse hacia las puertas de atrás, con el amargo orgullo de los hombres que avanzan hacia su propia ejecución, a mendigar el pan que les permitiera volver a mendigar, y vio hombres que una vez caminaron erguidos por su propia identidad mirarle con envidia y odio por la débil seguridad que disfrutaba como empleado de una institución que, no se sabe por qué, no podía caer. No expresó esta consciencia pero conocer la miseria común le afectó y le cambió profundamente y sin que nadie lo apreciara, la tristeza por los apuros ajenos le acompañó en todos los momentos de su vida.”


John Williams
Stoner (1965).
Ediciones de Baile del Sol.
Traducció d'Antonio Díez Fernández

dijous, 27 d’octubre del 2011

Los Vagabundos de la Cosecha


LOS VAGABUNDOS DE LA COSECHA
John Steinbeck
Fotografies: Dorothea Lange
Pròleg: Eduardo Jordá
Traducció: Marta Alcaraz
Libros del Asteroide, 2007
86 pàgines




La contraportada

“A comienzos de los años treinta, cuando el país atravesaba la Gran Depresión, una persistente sequía asoló el medio oeste de los Estados Unidos, expulsando de sus granjas a decenas de miles de campesinos que se vieron obligados a emigrar en busca de trabajo. Se calcula que cerca de ciento cincuenta mil norteamericanos vagaban por las carreteras del estado de California ofreciéndose como temporeros para la cosecha. A pesar de ser imprescindibles para llevar a cabo la recolección, eran recibidos con odio y menosprecio por los habitantes de las localidades por donde pasaban, tachados de ignorantes, sucios y portadores de enfermedades. John Steinbeck, entonces un prometedor escritor, los retrató en una serie de reportajes aparecidos en 1936 en The San Francisco News. El trabajo realizado para preparar estos artículos le permitiría publicar, poco más tarde, su novela más lograda: Las uvas de la ira.
En la misma época, otra artista, la fotógrafa Dorothea Lange, fue contratada por el Gobierno federal para documentar la situación de esos inmigrantes. Algunas de aquellas imágenes se han convertido en clásicos de la fotografía, del mismo modo que los reportajes contenidos en este libro se han convertido en clásicos de la literatura”

“… Un hombre a quien llevan de un lado para otro como si fuera una bestia, rodeado de guardias armados, hambriento y obligado a vivir entre la suciedad, pierde su dignidad, esto es, pierde el lugar que legítimamente le corresponde en la sociedad y, por consiguiente, su ética social…”

vuit articles i una vintena de fotos, plens de misèria, situacions límit, drama, brutícia, falta de salubritat i higiene....hauria de ser de lectura obligatòria.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

LA MEVA GERMANA VIU SOBRE LA LLAR DE FOC. Annabel Pitcher


La meva germana viu sobre la llar de foc
Annabel Pitcher
Bridge Ed.
239 pàg.
Traducció de Víctor Obiols

Novel·la de la mateixa espècie que "El nen del pijama de ratlles" o el "Curiós incident del gos a mitjanit" que té de protagonista un nen que intenta entendre el món que està vivint.
Aquí el nen, de 10 anys, té una germana que ha mort en un dels atemptats islamistes de Londres del 2004.
Això fa que els seus pares es separin i ell es quedi amb el pare (que es torna alcohòlic, després de la tragèdia) i una germana (bessona de la nena morta) i se'n van a viure a un poblet anglès i cadascú ho porta com pot...

Explicat així d'una tirada sembla un dramón molt bèstia... 
I podria ser-ho (de fet ho és si ho penses...) però explicat pel nen és fresc i en alguns moments, fins i tot divertit...
La germana que es fa gòtica i es pinta els cabells roses, l'escola nova, el pare que no hi és mai perquè sempre està borratxo i dormint, la camiseta d'Spiderman, la noia musulmana que coneix a l'escola...

Té molts temes...
Ideal pels instituts...
(Segons com sembla una novel·la juvenil, però també pot ser per adults... Depèn on la posin a la llibreria...)

LLIBERTAT. Jonathan Franzen

Llibertat
Jonathan Franzen
Columna Ed.
812 pàg.
Traducció de Josefina Caball

Un totxaco dels bons que explica les desventures emocionals d'una família americana de l'última dècada del segle XX i principi del XXI...
Casa unifamiliar, tot-terreny, classe mitja...
El fill es desvia del camí marcat, això esquerda la relació del pare i la mare, hi ha un amic de la parella, dels anys universitaris que es cola entre les esquerdes i ho acaba reventant tot.
Una novel·la que es converteix en una gran metàfora dels temps que estem vivint...

Un cop més Jonathan Franzen (igual que ja va fer a "Les correccions" però sense ser tant còmic) destrossa els seus personatges tot i que aquí serveix per veure la familia americana pre i pos 11-S...
El fill desviat es fa republicà i veiem les misèries i motivacions dels falcons americans (Cheeney, Rumsfeld...) que van sablejar en benefici propi el poble americà via Afganistan i Irak...
L'amic de la parella, Richard Katz, rocker i que acaba convertint-se en estrella mundial...
El pare treballant en un fundació ecològica que lluita per salvar ocells, d'una mil·lionari dretà...
La mare que torna a ser el nucli de l'història i de tots els personatges enamorada tota la vida des de la universitat del millor amic del seu marit...

Franzen necessita tantes pàgines perquè realment són 4 o 5 històries dins la novel·la. Cada personatge porta el seu torment a sobre. Tots els relats es creuen genialment, vas endavant i enrera (amb flashbacks) seguint els personatges; està ple d'escenes genials (hi ha la del fill buscant dins el vàter l'anell que s'havia empassat mentre la noia nua va picant a la porta... Que és d'antologia...).
Tot el capítol dels anys universitaris boníssim igual que els fragments del rocker...
Vaig tenir la sensació de llegir una novel·la molt béstia però ben escrita, que potser "flaquejava" (és un dir: amb 800 pàgines ha de costar mantenir la genialitat tota l'estona) les 200 pàgines del mig però que després es torna a embalar i té les últimes 50 que són tristíssimes i precioses...

Esperem que l'autor no necessiti una altre vegada, 10 anys per escriure una novel·la així de brillant!

dissabte, 22 d’octubre del 2011

LA BENDICIÓN, Nancy Mitford



LA BENDICIÓN

Nancy Mitford

Traducció de Milena Busquets

Libros del Asteroide 2008

“Cuando Grace y su hijo Sigi consiguen por fin, tras la separación provocada por la guerra,reunirse con su ilustre marido, Charles-Edouard, e instalarse en Francia, no sólo Nanny tiene dificultades para adaptarse a las costumbres del nuevo país. Grace pierde pie ante las elegantísimas mujeres francesas, y se ve sorprendida por un mundo decotilleos, amantes y complicados affairs. Pero las sorpresas no acabarán ahí, más tarde descubrirá que su marido tiene tendencia a perseguir a cuanta mujer atractiva se cruza en su camino. Todo le hace pensar que su matrimonio está apunto de terminar y que seguramente sea el momento de volver a Inglaterra; será entonces cuando la «bendición», el pequeño Sigi, uno de los personajes más logrados de la autora, tome cartas en el asunto.

Con su característica capacidad para la sátira Nancy Mitford reconstruye admirablemente el ambiente, la vida y las personas de los círculos aristocráticos de París y Londres. Más allá de sofisticados personajes, divertidas intrigas y el ritmo trepidante de unos diálogos mordaces. La bendición es también, como otras obras de su autora, la evocación de un mundo ya desaparecido.”


Feia dies que tenia ganes de llegir a la Nancy Mitford, i aquesta és la primera novel·la que vaig trobar d’ella a la biblioteca. És un llibre d’aquells que t’enganxa des de la primera plana, que entres directament dins dels personatges, que et fa somriure i enrabiar-te... ple de sàtira, frivolitat, cinisme... Els personatges, la Grace estereotip de jove anglesa de classe alta, guapíssima, poc cultivada però amb una intel·ligència innata, a qui li agrada la vida tranquil·la i que la mimin, s’enamora d’un jove francès, Charles-Edouard, marquès, també guapíssim i divertidíssim, molt cultivat, col·leccionista d’art, a qui li agrada molt la vida social de París, no parar mai per casa, i sobretot sobretot les dones. Crec que a la 4a plana ja es casen i abans de la 30 tenen la seva benedicció, en Sigismont... un tresoret que combina el “elmillor” de les dues cultures.


No tenen pèrdua els personatges secundaris, les dues amants del Charles-Edouard, els dos pretendents de la Grace, les nannies, el pare de la Grace, la família Valhubert...

Tota la novel·la és una dialèctica entre la manera de fer britànica i la francesa, amb petites injeccions nord-americanes... cap país es queda sense una bona dosi de sàtira i cinisme Mitfordià... això sí, des del punt de vista de les classes benestants. Les relacions humanes dels francesos, sempre sota l’ombra de “Les amistats perilloses”, i segur que la dels britànics, també deu tenir algun referent, (a part de Shakespeare), però que no he copsat (l’altre és molt evident).

Vaja, que m’ha agradat i repetiré!






En la pàgina de l'editorial hi ha l'enllaç amb dos articles, estic força d'acord amb el primer de Luís Matías López, excepte en la interpretació que li dóna al final del llibre, crec que la Mitford pretenia dir moltes més coses que les insinuades pel crític. El segon no m'ha convençut.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

HISTORIAS DE ROMA

Historias de Roma
Enric González
RBA 2010


L'Enric González fou corresponsal del diari El País a Roma, i en aquest llibret relata anècdotes, tant de la ciutat com pròpies, episodis històrics i actuals, llocs on anar a menjar, prendre un cafè, passejar, respirar l'atmosfera romana.  És un llibre ple d'arquitectura, una mica de pintura, força pasta, molts racons, moltes persones, tant properes a l'escriptor de les que parla amb molt de "carinyo", com personatges històrics i no tant històrics de la vida romana, i fins i tot de gats. 

Quan l'acabes, l'última pàgina no té pèrdua,  fugiries corrent cap a Roma, per recórrer tots els racons, cafès, trattories... esmentades.


I crec que ara buscaré les històries de Londres i Nova York.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

En el límit de l'ombra, pols de cinabri.- Mònica Miró i Abraham Mohino

 




Mònica Miró i Abraham Mohino
En el límit de l'ombra, pols de cinabri
Versions al japonès i cal·ligrafies de Yoshihira Hioki
Editorial Moll



Poemes en català de 5-7-5 síl·labes, traduïts després al japonès, amb algunes cal·ligrafies japoneses.
Dos autors, una més complicat, una altra més explícita, els dos potents.
Una aventura meravellosa d'acostament a la poesia japonesa dels haikus. El viatge fet a l'inrevés: la poesia és d'ací, la mètrica de fora, la concisió japonesa en l'expressió mediterrània.

Hi ha un blog sobre el tema: Pols de cinabri amb alguns recursos per a qui vulga bussejar en el tema.

TOKIO BLUES Norwegian Wood.- HARUKI MURAKAMI





HARUKI MURAKAMI
TOKIO BLUES
Norwegian Wood
Trad. Lourdes Porta
Tusquets Maxi, 2009 (11ª edición)


Tenia la sensació de ser l'últim que ho anava a llegir...

- És bastant trist.
- Convenient per a interessades/vos en salut mental, Japó, relacions humanes, suïcidi, menjar japonés...
- M'ha recordat la meua època d'institut i facultat: guitarres, amors jugant-se la vida, treballs a temps parcial, primers llibres...
[...]Reiko se fijó en el libro que estaba leyendo y me preguntó cuál era.
-La montaña mágica de Thomas Mann -le dije.
-¿Por qué has traído un libro a un lugar como éste? -me dijo Reiko atónita.
Tenía razón. (p.144)

dimecres, 12 d’octubre del 2011

El rey del bosque. Abades.- Pierre Michon


El rey del bosque. Abades
Pierre Michon
Nicolás Valencia (traductor)
Alfabia

Després d'Anagrama amb "Vidas minúsculas", s'havia tardat massa en continuar publicant l'obra del Michon. Va arribar Alfabia amb Mitologías de invierno. El emperador de Occidente (2009) i El rey del bosque. Abades (2010); i Club editor/1984 amb "Els onze" (2010).

Aquest volum compta amb dos relats ambientats entre paisatges i ambients de senyors nobles, les seues caceres, cavalls, amors... Però, potser, això no té importància, per a Michon és una excusa per a desplegar la seua capacitat d'escriptura: tècnica narrativa, lèxic extensíssim, sintàxi barroca i enrevessada, però preciosa...

Per a mi, no tan bo com els anteriors, però també un gran plaer de llegir-lo i un gust per l'Escriptura.

Tinta.- Fernando Trías de Bes


Tinta
Fernando Trías de Bes
Seix Barral

Havia llegit d'aquest autor:

La historia que me escribe. Un escriptor de novel·les de detectius, rep un encàrrec diabòlic: Ha d'escriure un llibre que devorarà el seu creador.

El coleccionista de sonidos. Des de xiquet, Ludwig Schmitt té la capacitat de diseccionar els sons i guardar-los al seu interior, i es dedica a col·leccionar sonoritats. Quan creu que la seua col·lecció està completada, descobreix que li falta un so, «una freqüència única, la més desitjada, un so perfecte, celestial, màgic i etern».

Palabras bajo el mar. Tres personatges d'una nissaga familiar lluiten per alliberar-se de la sombra d'un passat que es projecta de generació en generació. Un secret de família tan trotegit que pot no ser desvetlat mai.

Com veureu, els arguments són sempre força interessants. El d'aquest "Tinta" també:
Els capítols de la novel·la estan dedicats als personatges: Una dona que no pot deslliurar-se del seu amant al que no vol; un llibreter que busca entre els volums de la seua llibreria el motiu de la seua dissort; un matemàtic, que bussejant entre tots els llibres composa un text únic; un impressor que imprimirà el text en una tinta que desapareixerà en llegir-lo; un corrector que ja no pot crear, i un editor que no ha llegit sencer un sol llibre.

El tema de "Tinta": l'immens poder de l'escriptura i els llibres.

No es pot dir que aquest "Tinta" siga un llibre imprescindible per a la supervivència per la seua prosa, però és molt agradable de llegir i l'argument t'atrapa des del principi.

Publicitat amb respecte


Una botiga per a gaudir a Florència, Venècia, Roma.
Fent neteja de calaixos, m'apareix el fullet que em van donar a "Il papiro", i pense en com estem de lluny a l'Estat en aquestes coses. Un fullet escrit en un perfecte català, ben difícil de trobar en el territori espanyol fora de Catalunya.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

"La vida és somni"

Cau la nit i desplega la lluna el seu poder...



Criatures perverses i dolcíssimes s'entreteixeixen en els somnis dels orfes...



Volem els teus somnis per a teixir un cadàver il·lustrat.



No importa la grandària. Gran. Llarg. Xicotet. Menut. Curt. Dues ratlles. Cinc fulls...
Ni el tema. De por. De riure. Repetitiu. Encara sort que només va ser una vegada.
Ni el quan. El vas tenir en la infància. Ja eres gran aquella nit. Del passat, del present o fins al 15 d'octubre (volem publicar-ho la nit de Difunts).
Ni quants. Fins a set-cents, o més, si els tens.
Només importa que siguen teus, o escrits per tu.
Si voleu, podeu enviar fotos vostres relatives al somni, o acceptar les que el comitè de redacció estime oportunes.

Disponible ja en format pdf al bloc d'edicions de l'ocell de foc.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Don Quijote, el rei de la publicitat.


... Aquesta és la nova gràcia de la publicitat:

Don Quijote i Sancho Panza ficats a models    publicitaris per a vendre... telèfons mòbils!!!

L'anunci, que no té cap mena de desperdici, conté perles com les següents:

1.- En un lugar... en el que puedes escoger. Si eliges un nuevo móvil... ¡hazte ya con él!

2.- Tan conectados como Don Quijote y Sancho.

3.- Como Cervantes, revoluciona la forma de escribir (!)

4.- El Sancho de los Smartphones: sencillo e inteligente.

5.- Más rápido que Rocinante.

6.- Entretenimiento en cualquier lugar de la Mancha.

7.- Un móvil con ingenio para los Quijotes más intrépidos.

8.- Brillante y con tacto... todo un hidalgo. El ingenioso hidalgo de los táctiles. 

9.- Tan gigante en prestaciones como uno de los molinos.

10.- Te volverá loco ¡como el Quijote!

11.- Tan simple como Sancho.

12.- Una joya para las Dulcineas de hoy.

13.- Con 3 G...igantes

14.- Con tanto estilo como Dulcinea.

15.- Después de Dulcinea, llega un nuevo flechazo.

16.- No te separarás de él, como Don Quijote de Rocinante.

17.- Tan clásico como Don Quijote, tan revolucionario como un táctil.


No sé vosaltres, però jo em vaig quedar sense paraules amb aquest festival de l'humor...

porque los coches no se leen




Divendres vaig rebre aquesta propaganda, acompanyada d'un punt de llibre d'aquells amb imant, que tinc pendent de "tunejar"!


Potser ser lector/lectora està més ben considerat del què ens pensem o ens fan creure... o potser el publicista pateix un trastorn d'hiperlecturina... o simplement estan desesperats per vendre cotxes... en qualsevol cas, benvingudes les propagandes que envien punts de llibre i conviden la gent a llegir!





diumenge, 9 d’octubre del 2011

JANE EYRE AL CINEMA




A CONTRACORRIENTE FILMS estrenará el próximo 2 de diciembre la nueva versión de una de las historias más románticas e intensas de la literatura inglesa, "Jane Eyre". La nueva adaptación a la gran pantalla de la novela de Charlotte Brontë tendrá su premiere española en la Sección Oficial Fantàstic Panorama de la próxima edición del Festival de Sitges, donde, además, se espera contar con la presencia de su director Cary Fukunaga.

La película cuenta con uno de los repartos de actores jóvenes con más potencial del momento. El papel de Jane Eyre lo interpreta la joven actriz Mia Wasikowska, protagonista de “Alicia en el País de las Maravillas”, “Los Chicos están bien” y “Albert Nobbs”. Y en el papel de Edward Rochester encontramos a uno de los actores de moda: Michael Fassbender (“Malditos Bastardos”, “Hunger”, “X-Men: Primera Generación” y “Un Método Peligroso”).
Completan el reparto: Jamie Bell, el popular Billy Elliott, a quien Steven Spielberg ha escogido como el nuevo Tintín, Judi Dench (“Shakespeare in Love”, “Casino Royale”) y Sally Hawkins (“Happy, una historia sobre la felicidad”).

David Solé.


Vaig tenir el plaer de veure-la ahir a la nit al Festival de Cinema de Sitges.
Molt ben interpretada. Ben ambientada. Manté la tensió tota l'estona. No us la perdeu
.

divendres, 7 d’octubre del 2011

UN CREUER FORA DE SÈRIE


Un creuer fora de sèrie
Sílvia Soler
Columna, 2011

La família XXL de l’Oriol i la Maria s’embarca al Perla del Mediterráneo, tal com van decidir un cop van cobrar l’herència de la tia Antigua. El vaixell els portarà a Roma, Mònaco, Venècia, Nàpols... i, per a alguns, serà el vaixell de l'amor. La Txari s’embolica amb el metge del vaixell, les adolescents s’enamoren del Sandro, el cantant que amenitza les nits del creuer i la Mar, la filla de l’Oriol, troba l’amor de la seva vida, el Gaël, un pijo molt educat i, en paraules de la Maria, ric del cagar. Tot es complica, o no, quan la Mar i el Gaël decideixen casar-se...

Primeres pàgines

Es tracta de la continuació del seu llibre "Una família fora de sèrie". És un llibre que es llegeix en un sospir, divertit i simpàtic. Crec que d'aquesta autora me'ls he llegit tots, i tots m'han caigut a les mans provinents de dones que estimo molt i de les que mai en rebutjo res i molt menys un llibre.

Amb els primers 39+1 i 39+1+1, em vaig fer un fart de riure, guardant certes distàncies en ells hi veia, des de la comicitat, aspectes de la meva vida que a mi em semblaven ben rutinaris o mes aviat tristos o cansats... (molt recomanables per parelles amb infants, retrata a la perfecció situacions viscudes, i poc temps per llegir).

Amb "Petons de diumenge", em vaig enamorar d'aquesta autora, quin llibre tant bonic i dolç... em va semblar un petit homenatge a les mares, àvies...

I amb la nissaga fora de sèrie... el primer i després de petons de diumenge em va semblar massa frívol...i ara després de llegir el darrer, crec que he situat l'autora al seu lloc. És una dona capaç de passar del llibre fàcil, divertit, irònic... al llibre seriós, capaç de transmetre sentiments i emocions. Però tots plegats, tenen una cosa en comú: la dona. La dona d'avui, la dona d'ahir, la dona de demà, la dona mare, la dona dona, la dona filla, la dona sola, la dona treballadora, la dona que treballa a casa, ... vaja la bona dona.

Conclusió: espero que la vessant còmica no li impedeixi que l'altra també creixi!

dimarts, 4 d’octubre del 2011

REINA LUCÍA



REINA LUCÍA
E.F. Benson
Traducció: José C. Vales
Impedimenta 2011

Divertida, molt divertida, amb una protagonista absolutament histriònica, que es considera a ella mateixa l'ànima, el motor, l'estímul... del seu petit poblet, el protagonista masculí i amic íntim de la reina, executor de totes les seves ordres i insinuacions... tampoc té pèrdua.

La pobra Lucía veurà com el seu regnat es veu esquerdat per l'aparició d'una famosa, guapa i jove cantant d'opera que li farà més ombra que llum, per un gurú hindú que els farà entrar en el món del ioga i per una princesa russa que fa sessions d'espiritisme. Tot això regat amb detalls que provoquen somriures durant tota la seva lectura.

Molt recomanable per llegir després d'un del David Vann (per exemple!)

us deixo l'enllaç amb l'editorial

dilluns, 3 d’octubre del 2011

El pes de la papallona.- Erri De Luca



Erri De Luca
El pes de la papallona
Traducció d'Anna Casassas
L'eclèctica - Bromera, 2011

Diu l'editor del llibre:
"El rei dels isards sap que el seu temps s’esgota després d’anys de supremacia indiscutible per la seva força i grandesa. Ara, les seves banyes hauran de rendir-se a les d’un fill decidit. Sap com encarar el seu ocàs amb dignitat. És novembre. Des de la vall se sent l’olor de l’home, de l’assassí de la seva mare. El vell caçador furtiu sap que també voreja el final. Ha passat la vida acaçant molts fills del rei, però era ell a qui realment buscava. Aquesta serà l’última temporada, no queda més temps si el vol vèncer.
Dos éssers únics, extraordinaris, solitaris en la seva supremacia, han posposat durant anys un duel en el qual no hi ha en joc el seu destí, sinó la veritat de dues vides oposades. Una papallona que durant generacions s’ha posat a la banya del rei esbategant al vent serà l’únic testimoni de la sort final d’ambdós oponents."
Diu l'editor, de l'autor (i trobo que és ben cert):
"És poeta".
És un relat breu (li acompanya un altre titulat "Visita a un arbre", tot en menys de 60 pàgines de text), però intens. El coneixement de la muntanya, de la caça i de l'ésser humà (fins i tot l'"isard" humanitzat) és profund.
El llenguatge és poderós. La descripció dels sentiments dels dos protagonista crec que és perfecta. La història és impressionantment bella.
Un (petitó) gust de llibre.

dijous, 29 de setembre del 2011

UNA TERRA SOLITÀRIA. Bel Olid.

Una terra solitària.
Bel Olid.
Empúries Ed.
118 pag.

"...Però d'alguna manera jo ja veia que llegir era fer alguna cosa, alguna cosa important, alguna cosa millor que les poques coses que se'm permetia  fer en un pis de cinquanta-cinc metres quadrats i milions de coses entaforades. Jo no sortia a jugar al carrer, 'hay mucha gente rara', deia la meva mare..."

Novel·la curta, que de fet són 3 històries lligades i que van en paral·lel, de diferentes generacions d'una familia.
Explicades d'una manera delicadament femenina, es van creuant de mica en mica fins al final on tot enllaça.

Es llegeix amb alegria i un somriure tot i el to dramàtic que hi ha entre línies... I potser aquest és un dels valors de la novel·la...

"La felicitat, segurament, és un vespre d'estiu amb brisa suau, remor de mar, tu ballant per la cuina abans que et pesqui per besar-te i t'embruti els cabells de farina."

Molt recomenable!

L'autora també ha escrit un assaig molt canya, que també estic per llegir-lo!!!



"I READ A LOT" by NICK LOWE




"I READ A LOT" by NICK LOWE

I read a lot, nowadays
Much more than before you left me high and dry
in a loveless land
with nothing but time on my hands.

I read a lot, not just magazines
But other more serious things, to get me through the day
Nighttime too
Whilst wondering how in the world to go on without you.

“Lonely” isn’t the word for me now
“Blue” doesn’t describe it somehow.

I read a lot, I can’t put it down
While others are painting the town, you’ll find me in a world
Of fantasy.
Population: one. That’s me

So if you ask me how I stop
Contemplating what I now have not
I’ll reply
I read a lot

(manllevat del mur del FB de LHDL)

dimarts, 27 de setembre del 2011

Poesía ante la incertidumbre
Antología
(Nuevos poetas en español)

  • Jorge Galán. San Salvador (El Salvador), 1973
  • Raquel Lanseros. Jerez de la Frontera, Cádiz (España), 1973
  • Federico Díaz Granados. Bogotá (Colombia), 1974
  • Carlos J. Aldazábal. Salta, Argentina, 1974
  • Ana Wajszczuk. Quilmes, Buenos Aires (Argentina), 1975
  • Damsi Figueroa. Talcahuano, Chile, (1976)
  • Daniel Rodríguez Moya. Granada (España), 1976
  • Francisco Ruiz Udiel. Estelí (Nicaragua), 1977 - Managua (Nicaragua), 2010
  • Fernando Valverde. Granada (España), 1980
  • Andrea Cote. Barrancabermeja (Colombia), 1981
  • Alí Calderón. Ciudad de México (México), 1982
Poesía ante la incertidumbre. Antología
(Nuevos poetas en español)

Colección Visor de Poesía, Madrid, 2011

Interessant antologia de joves poetes en llengua castellana.
Existeix una pàgina web que afegeix informació al llibre (sobre les edicions realitzades, amb ressenyes i crítiques publicades...):
Molt interessant, també, la introducció "Defensa de la poesía".

Un tastet (us voldria copiar alguns poemes de Ana Wajszczuk i Andrea Cote, però  a més de bons són molt llargs i el llibre només costa 10 euros):


REGLAS DEL JUEGO

Take it as it come
(The Doors) 
De las cosas que nunca
tendrán un tacto estéril de ceniza,
un desaparecer inevitable,
prefiero quedar lejos.

Me quedo con los días que no niegan
su frágil levedad de calendario,
la luz tenue y antigua de una vela
que sabe que camina hacia lo oscuro
y con todo lo acepta.
El temblor de una torre reflejada en el agua,
las promesas que tienen al tiempo por testigo.

Daniel Rodríguez Moya

diumenge, 25 de setembre del 2011

Records d'un carreró sense sortida.- Banana Yoshimoto





Banana Yoshimoto
Records d'un carreró sense sortida
Traducció del japonès d'Albert Nolla
L'ull de vidre (Tusquets Editors, 2011




Va ser una recomanació de l'amiga Imma C. (gràcies).

Diu l'editor:
"A Records d'un carreró sense sortida l'autora tracta, amb la traça i l'esperit genuí que la caracteritza, temes com el desencís, l'amistat o l'amor, encarnats en personatges que busquen, en la quotidianitat plàcida dels llaços afectius, la força per continuar vivint."

Diuen els orfes:
"No ens rendim"
Són cinc contes japonesos.
En els cinc retrata una societat ben diferent a la nostra.
En els cinc s'endevina una forma de ser peculiar.

Són una mica tristos, malgrat el que diu l'editor. Però tots parlen de superació i d'amistat.

I de cuina. Al final del llibre hi ha un petit i deliciós glossari que ajuda a identificar el menjar japonès per a japonesos, més enllà del típic sushi.

Bon profit, orfes!

dilluns, 19 de setembre del 2011

El libro de los susurros.- Varujan Vosganian





Varujan Vosganian
El libro de los susurros
Trad. Joaquín Garrigós
Pre-Textos, 2010



Un llibre salvatgement civilitzat.
Una prosa cruament cuinada.
Un segle pel qual hem caminat de molt diferents maneres.

"Nosotros no nos diferenciamos por lo que somos, sino por los muertos a los que cada uno llora", dijo mi abuelo Gabaret. (Cita d'inici)
He assenyalat més de quaranta llocs per a rellegir (amb etiquetes grogues): a vegades frases genials, a voltes paràgrafs sencers, algun inici de capítol les primeres pàgines les quals es tornen imprescindibles, una frase final escruixidora...

Dels armenis havia sentit el nom. Poc més.
De Romania conec els èxodes, que encara succeeixen. Poc més.

Amb "El libro de los susurros" he recuperat el vertigen de la història, les anècdotes que t'exigeixen saber més i la por a descobrir l'abisme del segle XX.

El llibre està escrit amb la lògica discursiva de l'Est: la història no és una línia recta, sinó una espiral que vas recorrent cap a dins, voltes i voltes que et porten al moll, un centre que tu construeixes perquè ningú no t'ho dóna fet.

Hi ha pàgines que et colpegen fort. Moltes. Algunes per la seua bellesa (la del que t'expliquen o la de la manera com t'ho expliquen). Unes altres per la seua violència, per la sang que tenyeix el llibre.
"El libro de los susurros" és un llibre dins d'un altre. És la història d'un poble viscuda des de dins, comentada en veu baixa precisament perquè se senta bé, amagada als xiquets perquè la troben, ocultada als opressors per a sobreviure.
És el llibre dels morts, el llibre dels vius que porten el seu propi testament entre la pell i un esmòquing desgastat, el llibre dels xiquets que juguen amb les fotos i el seu avi per a no oblidar i exigir memòria als altres.

El text de la sobrecoberta no t'ajuda abans del llibre. Llegit després, et fa reconèixer el que has vist entre les seues línies: la història d'un segle que hem viscut incomplet, un segle que
"Así, en lo que respecta a sus cuentas con la muerte, de todos los siglos cristianos, el vigésimo resultó ser el más pródigo".
Diu l'editor:
"El lector se halla ante una novela que al mismo tiempo es documento histórico, poema en prosa, fantasía y realidad conmovedora. Quizás algun día se considere incompleta una historia del siglo XX si no incluye en su contenido páginas de El libro de los susurros."
Crec que té raó.

Microcosmos.- Claudio Magris


Microcosmos
Claudio Magris
Anagrama

Una companya i amiga, amant de la vida, una dona com cal, apassionada de la bona literatura (i seguidora d'aquest bloc)... Una lluitadora de causes nobles i perdudes com era ella no va poder véncer la cruel malaltia que se la va endur aquest estiu. Aquesta amiga em va regalar "El Danubi", i em va fer entrar en el món del Magris. Em faltava aquest "microcosmos" per llegir (llevat d' "Alfabets" que el tinc pendent encara).

Aquest llibre (inclassificable: relats, quadern de viatge, dietari?...) és la cara oposta d' El Danubi: són llocs molt concrets, reduïts; existències mínimes; vides i passions locals... Café San Marcos, Lagunas, El Nevoso, Jardín Público (de Trieste)... Tot escrit amb una prosa bella i poètica.
Els protagonistes absoluts del llibre: la història, el paisatge i els seus habitants. Les descripcions són precioses i, damunt, et fan pensar.
Què més es pot demanar a un llibre?

(Gràcies, Trini.)

dimecres, 14 de setembre del 2011

Cuaderno de noche.- Inka Martí


Inka Martí
Cuaderno de noche
Atalanta, 2011

Un llibre curtet i dens.
Un pròleg excel·lent de Jacobo Siruela sobre el món dels somnis i la literatura.
65 'escenes significatives de l'univers oníric' de Inka Martí.
Un encantador passeig pels somnis sense explicacions ni dogmes.
El pròleg i una publicació on-line de fotografies de l'autora ací.

A vegades em cal recordar això...

dimarts, 13 de setembre del 2011

LAS CORRECCIONES. Jonathan Franzen

Las Correcciones
Jonathan Franzen.
Seix Barral Ed.
734 pàgines.
Trad. de Ramón Buenaventura.

És un totxaco de primera divisió i boníssim!!!
Feia molt temps que el volia llegir però l'anava deixant, suposo que per la seva magnitud... Una mica de mandra també... I ara després d'haver-lo acabat disfrutant-lo tant, m'he arrepentit de no haver-ho fet abans. (L'edició és de l'any 2002...)
[La vaig comprar per dos eurillos de res a una parada de vell fa uns mesos... Que de fet el llibre era d'una biblioteca i encara porta els tampons i llavors n'hi ha un a la primera pàgina que diu "Donat de baixa"... Una mica estrany que una biblioteca es vengui els llibres, no?]

L'autor és un bèstia que fa patir i maltracta a tots els personatges protagonistes de la familia d'aquesta novel·la...
La mare, que és una mica el nexe amb tots els altres personatges... Els seus tres fills que vol reunir a casa seva per nadal, uns dies que seran els últims segurament tots junts amb el marit (molt malalt de Parkinson, amb pèrdues de memòria, demència...) i pare de tots tres per fer una despedida.
Els fills són com tres novel·les (suposo que per això les 700 pàgines) i cadascú amb els seus torments..:
El fill gran és el triomfador: ric, casat amb una dona perfecte, però aquesta no vol anar a casa la seva sogra...(Hi ha un moment boníssim quan ell li diu a ella: "Me rindo... Ya no puedo más..."
El germà mitjà és un desastre... Havia sigut professor en una universitat de tercera i el van expulsar per liar-se amb una alumna i després acaba de programador informàtic per un oligarca de Lituània...
(Té una escena brutal, que és d'antologia, en un sopar quan era petit amb el seu pare; amb molta molta tensió... Suposo que per això la novel·la té aquest portada...)
La germana, que es una cuinera d'èxit en un restaurant tipus "bulli"... Es lia primer amb el seu soci capitalista i després amb l'esposa d'aquest...
(També té una escena molt béstia, però molt sutil, amb un comentari que li diu el seu pare sobre un fet de molts anys abans...)
Però el personatge que s'eleva per sobre de tots, la unió de tots, és la mare... Que té tans matisos de desesperació, i tant atormentada i desquiciada que quasi és còmica...
L'autor la fa patir tant tant tant que això quasi hauria de ser delicte...

És com un conte dels bons d'en Cheever, però en el present...
I un retrat, quasi, del dia abans de l'11-S... Com vivia la classe mitjana acomodada dels USA als barris suburbials durant l'època del boom econòmic... I la seva infelicitat...

Molt ben escrita, i plena d'escenes i grans moments on no saps si riure o plorar...

dilluns, 12 de setembre del 2011

Biografía (1958-2010).- Félix Grande

Félix Grande
Biografía (1958-2010)
Galaxia Gutemberg-Círculo de Lectores, 2011

Sabeu que "idolatre" a Félix Grande.
Que "Las rubáiyátas de Horacio Martín" em sembla un dels llibres de poesia més increïbles, esquinçadors i addictius que existeixen.
Que tota la seua poesia ja estava en una edició anomenada Biografia i que és també GRAN. Que la seua novel·la "La balada del abuelo Palancas" és una obra mestra.
Que la seua "Memoria del Flamenco" és genial.

Vostès i jo ho sabem.
Però els de el Cercle de Lectors no.

Félix Grande revisa la seua poesia i corregeix el que estima oportú.
I afegeix "La cabellera de la Shoá", escrita en 2010.
Ángel Luis Prieto escriu per a l'ocasió un pròleg prou bo.

I aquests senyors, que editaven llibres amb una qualitat extraordinària, còmodes, amb lletra gran, cosits, tapes dures i "sobrecubiertas" decents, han aconseguit un engendre que no es pot llegir: marges diminuts dins d'un llom d'acer "inexpugnable", lletra xicoteta i "apelmazada", una tortura que ni nosaltres ni molt menys Félix Grande mereixem.
Per a matar-los.

Per cert, "La cabellera de la Shoá" és un poema llarg, difícil i dur que cal llegir, sobre el que pot arribar a ser (o ha arribat) la condició humana. De nou, una altra "galtada" mestra.

Flores azules.- Raymond Queneau









Raymond Queneau
Flores azules
Trad. Manuel Serrat Crespo
Seix Barral, 2007





La primera plana:

"El veinticinco de septiembre de 1264, al alba, el duque d'Auge se plantó en lo alto del torreón de su castillo para contemplar, por poco que fuera, la situación histórica. Era más bien difusa. Restos del pasado estaban esparcidos todavía por allá. A orillas del vecino arroyuelo acampaban dos hunos; no lejos de ellos, un galo, Euden tal vez, zambullía audazmente sus pies en el agua corriente y fresca. En el horizonte se dibujaban las blandas siluetas de romanos fatigados, de pachás de Corinto, de francos antiguos, de alanos solos. Algunos normandos bebían calvados.
El duque d'Auge suspiró, pero no por ello dejó de examinar atentamente tan gastados fenómenos.
Los hunos preparaban steaks tártaros, el galo se fumaba un celta, los romanos dibujaban grecas, los pachás segaban avena, los francos buscaban sueldos y los alanos miraban a cinco osetos. Los normandos bebían calvados.
-Tanta historia -dijo el duque d'Auge al duque d'Auge-, tanta historia por algunos retruécanos, por algunos anacronismos. Me parece miserable. ¿No vamos a librarnos nunca?"



Divertit, delirant, estrany, un "faenón" per al traductor.

Encara no sé qui està somiant en aquest llibre.

El espíritu de mis padres sigue subiendo en la lluvia.- Patricio Pron











Patricio Pron
El espíritu de mis padres
sigue subiendo en la lluvia
Mondadori, 2011




Una edició bonica: un d'aquells llibres alts que està fent Mondadori.
Una escriptura àgil que exigeix concentració (no és molt exagerat, però l'autor és argentí i fa frases llargues que pots haver de llegir dues vegades per a no perdre't).
Una estructura narrativa bastant lineal però molt introspectiva, molt reflexiva.
Capítols curtets, a voltes de menys d'una pàgina.
Com a trets d'un flaix en aqueixes fotos que t'expliquen històries.
En un moment del llibre, Pron completa el títol: l'esperit segueix pujant en la pluja "fins a prendre el cel per assalt".
Un moment (llarg) de la història recent d'Argentina, que a tots ens sona perquè moltes de les seues víctimes van venir fins a ací i ens la van explicar, o ho hem vist en la premsa i la tele, explicat des de l'experiència d'els qui van sobreviure i van tornar per a entendre-la.
El llibre en sembla dos, però és un: l'aventura d'intentar entendre què va passar, per què arribem a majors.

ANIMALS TRISTOS



ANIMALS TRISTOS
Jordi Puntí
Empúries Narrativa, 2002
La Butxaca, 2010












Text de contraportada
Animals tristos presenta un mosaic extraordinari de personatges que són víctimes del fràgil equilibri de l’amor. Trenades dins la mateixa atmòsfera, les històries que componen aquesta comèdia humana ens revelen amb precisió les petites grans sotragades que amaga la vida de parella: il·lusions i ressentiments, records funestos i teràpies contra la solitud, fracassos latents i existències somortes com un diumenge a la tarda animen aquest retaule de la Barcelona actual.


Em declaro enganxada al Jordi Puntí! Són 6 històries, autònomes totes elles, però lligades per un fil de pescar, en totes el desamor, la sol.licitud, el desencís hi és present, però curiosament, la seva lectura no entristeix. És un mestre de la paraula i d'explicar sentiments, això sí a través d'un vel d'ironia, que et provoca el somriure enlloc de la llagrimeta.

dilluns, 5 de setembre del 2011

Triste vida.- Chi Li


Triste vida
Chi Li
Traducció del mandarí:
Mª Carme Espín García 
Belacqua, 2007


L’altre dia li comentava a la miu, a propòsit del seu post sobre L’any de Saeko, que gairebé no conec la literatura japonesa (mea culpa!).
Encara sé bastant menys -és a dir, pràcticament res- de la xinesa (excepció feta dels inoblidables poemes que il cavaliere ens ha inclòs alguna vegada al bloc); però vet aquí que m’ha caigut a les mans aquest Triste vida, primera i única traducció al castellà de l'obra de Chi Li, escriptora nascuda a Wuhan el 1957, llicenciada en medicina i en filologia xinesa.

Triste vida narra en 106 pàgines un dia qualsevol en la vida d’un treballador de la metalúrgia, una vida grisa i monòtona a través de la qual l’autora aprofita  per mostrar-nos la realitat d’una ciutat industrial i la mentalitat conformista dels seus habitants –amb comportaments i raonaments, per altra part, bastant universals tot i l'evident localisme de la novel·la-.

Amb un estil senzill, sense cap concessió al recargolament formal, Chi Li  narra en tercera persona la vida d’aquest antiheroi quotidià i dels qui l’envolten; i ho fa, no només amb la narració lineal dels fets, sinó que utilitza també el recurs epistolar per fer-nos partícips del passat del personatge i, especialment, el flashback, que mai no arriba a esdevenir monòleg interior perquè el/la narrador/a es resisteix a abandonar l’omniscència del relat  (“recordó cuando empezó a trabajar en la fábrica…”, “visualizó el momento en que sus padres enfermaron”, etc.)

Recordeu pel·lícules com ara Lladre de bicicletes, Miracle a Milà o Bellíssima? Doncs aquesta novel·la, temporalment i geogràfica tan allunyada del neorealisme italià, m’ha fet pensar en aquell to de tristesa i d'abatiment (ja veieu que el títol és prou explícit). També el tractament delicat i lleugerament irònic a l’hora de retratar i donar el protagonisme a personatges aparentment anodins i vençuts per la vida, m'ha portat a la ment aquells artistes italians i les seves històries poètiques i quotidianes, tan magistralment narrades.

Un tastet:

“En medio de la oscuridad, el transbordador cargado de pasajeros adormilados remontaba el río lentamente. Estaba tan oscuro que no se podían distinguir las caras de los viajeros. Yin procuraba no dormirse e intentaba mantener los ojos abiertos, pero cada vez los tenía más enrojecidos. Empezó a bostezar y tuvo que secarse las lágrimas, y abrió tanto los ojos que parecían los de un pez muerto. Para no dormirse empezó a repasar lo que había sucedido durante aquel día…” 
(Pàgina 89).

diumenge, 4 de setembre del 2011

El gabinete de un aficionado.- G. Perec


El gabinete de un aficionado. Historia de un cuadro
George Perec
Anagrama, 2008



Aquesta "història d'un quadre", que l'editorial presenta com l'última "novel·la publicada en vida de Perec", és com un capítol més de la gran La vida, manual d'ús.
Sembla només un divertimento, un joc... però va més enllà: és un exercici de ficar el lector dins d'una habitació plena d'espills on realitat i ficció i il·lusió es barregen, i, damunt, tot està escrit amb el seu humor característic.
Si algú es decideix a llegir aquesta petita obra (només 109 pàgines), ha de resistir la temptació d'anar al final i informar-se'n (encara que intueixi la, diguem-ne, veritat, que es mantingui valent!

dijous, 1 de setembre del 2011

The Internés


Canvis al blogger

Els de blogger estan fent canvis...

Podeu veure l'aspecte anterior (amb la barra dreta amb l'arxiu, els prestatges, els comentaris...) si feu clic a qualsevol de les entrades.

Per a més informació, benvolguts orfes, aneu al vostre correu i vegeu alguns suggeriments per a conviure amb aquestes novetats.