Feliços els feliços - Yasmina Reza

Yasmina Reza
Feliços els feliços
Traducció d'Oriol Sánchez Vaqué
Llibres Anagrama, 2015





El llibre comença amb aquesta cita de Borges que també li serveix de títol “Felices los amados y los amantes y los que pueden prescindir del amor. Felices los felices”, però també ho podria haver fet amb l’inici d’Anna Karenina.

De fet es tracta de vint-i-un relats titulats amb el nom del protagonista de cada un d’ells, que en primera persona expliquen el moment que estan vivint, vindrien a ser “selfies” literàries, els protagonistes són heterogenis, joves, grans, dones, homes... tots relacionats per un petit fil que els teixeix i els lliga a la vida, l’aranya seria la felicitat. 

A partir de petites situacions, com estar al súper fent cua, en un hotel fent temps, visitant un nadó acabat de néixer, sopant en un bar lúgubre... el protagonista de cada relat analitza la seva vida, la necessitat o no d’estimar i ser estimat, la infelicitat del dia a dia... No cal que et passin gaires desgràcies per viure la vida des de la infelicitat i que poc costaria parlar i comunicar-se per fer les coses d’una altra manera.

L’amor i el desamor, la soledat i la companyia, la indigència emocional, la necessitat de sentir-se estimat, la necessitat d’abraçada, la incomprensió, la inseguretat, la por a la soledat, la por a sortir-se del camí programat... pot portar a l’humiliació davant d’un mateix, i a la incoherència vital...

M’ha fet pensar, salvant totes les distàncies, amb el recull de relats de James Salter, “L’última nit” on també s’analitza la infelicitat a partir de la quotidianitat.

Un llibre ben escrit, ben descrit, molt proper, per reflexionar-hi, surt més d’un “aiiii...” mentre el llegeixes... amb tocs amargs, cínics i punyents.

"Escolto la pluja que ha baixat d'intensitat. El vent també. Inclino la tapa de l'ordinador. Tot el que hi ha davant els nostres ulls ja és passat. No estic trist. Les coses estan fetes per desaparèixer. Me n'aniré sense història. Ningú trobaràs cap taüt, cap os. Tohom continurà com sempre. Tot se n'anirà alegrement aigües avall."

"Ja no tinc temps de posar en perspectiva l'existència... El cos que s'enfonsa a poc a poc, aspirat per la terra, l'ésser que vol perdurar amb un cor lleuger i s'alegra de les sorpreses minúscules. Ho conec. Ho admiro cada dia. Però no estic segur de voler sentir més paraules. Els poetes no tenen el sentit del temps. Són gent que t'atreu cap a melancolies inútils"

"Podria ser també que, sense aquells anys de silenci, jo m'hagués atrevit a afrontar l'abisme d'una relació que englobés el sexe i l'amor."

"És estúpid pensar que els sentiments apropen, al contrari, consagren la distància entre éssers." 

Enllaç a l'editorial amb les primeres pàgines.

EL MIRACLE ÉS VIURE. Montserrat Abelló

El miracle és viure
Montserrat Abelló
Ara Llibres ed.
249 pàg.
2015

Montserrat Abelló, a més de ser una de les 3 o 4 poetes catalanes més importants de la segona meitat del segle XX, és també la persona que ens ha fet possible als lectors poder llegir en català a moltes de les millors poetes angleses.

Això ja hauria de ser un bon argument per emprendre la lectura d'aquestes seves vivències, humanes i literàries explicades per ella i el bon ofici de Xavier Montoliu i el suport de la Institució de les Lletres Catalanes, amb Laura Borràs al capdavant; que també escriu aquí una petita i sentida introducció i que ja havia propiciat una màgica i emotiva trobada entre la Joana Raspall i la mateixa Montserrat Abelló, amb un "perquè vostè i jo hauríem estat amigues" perquè encara no s'havia conegut mai...

La mateixa Montserrat ens va relatant la seva vida. Nascuda en una familia benestant; el seu pare era enginyer naval i això va portar a la familia per diferents llocs d'Espanya amb el seu treball però amb l'esclat de la Guerra Civil, i pels càrrecs que havia tingut el pare van haver d'escapar i després de passar per França i Anglaterra, acabar exiliant-se a Xile durant més de 20 anys. I allà, lentament aniria despertant la seva poesia i descobrint el seu desig d'escriure.
Al tornar, seria durant 25 anys professora d'anglès a les escoles CIC de Barcelona i amb aquest domini de l'idioma que tenia i la seva inclinació per la poesia d'algunes autores angleses que sentia pròximes, comença a traduïr-les.

Després, amb els anys, ens deixaria una important obra com a traductora (les indispensables i impecables traduccions de Sylvia Plath, Anne Sexton, els reculls de dones poetes...) que potser fins i tot, eclipsen la seva pròpia poesia, que a poc a poc va anar publicant, també, sempre sense oblidar la seva condició de dona, poeta i catalana...

La mort de Montserrat Abelló, fa poc més d'un any va impedir acabar la redacció d'aquestes seves vivències, però això no impedeix copsar-hi la seva vida i el seu talent. La vida barrejada amb poesia i així ho veiem constantment al mateix relat amb els seus poemes o de les poetes traduïdes per ella que també es barrejen i formen part dels seus records.

"Si no escrivís
és com si no existís

Em desconec.
Oblido qui sóc.

I temo que hauré de tornar
a confegir-me."

Més enllà del parlar concís.

Senzilla i sàvia. Lliure com la poesia.
Indispensable!

CALAIX DE SASTRE IV

El tercer calaix ja està ple a vessar. N'obrim un quart calaix per a continuar parlant...

(podeu llegir l'inici d'aquest "lloc on deixar-hi pensaments/opinions/agraïments... que no estiguin lligats amb una entrada concreta" al primer calaix...)

Lejos de Ghana - Taiye Selasi

Taiye Selasi
LEJOS DE GHANA
Traducció de l'anglès al castellà de Rita da Costa
Narrativa Salamandra, 2014

Un jove ghanès és becat per anar als USA a estudiar medecina, allà coneix a una nigeriana, s’enamoren bojament, es casen i tenen quatre fills, un noi, una parella de bessons, noi i noia, i una noia. Ell esdevé un cirurgià brillant, ella té una floristeria. Compren una casa tan vella com el somni americà amb el que ell va créixer... són una família feliç fins el dia que  el gran hospital on ell treballa l’acusa injustament d’una negligència mèdica, el somni americà es trenca i ell té la necessitat de tornar a Ghana. Aquesta és l’ànima del llibre, ànima entesa com allò que suporta el pes de tota la història, darrera la qual s’amaguen moltes altres històries relacionades amb ella, el fet migratori,  la lluita per sobreviure, els fills nascuts al nou país i el xoc de les dues cultures amb les que creixen,  els primers contactes amb els països d’origen dels pares, el retorn, la desubicació permanent en la que poden viure.

És un tractat també sobre l’amor i el desamor, no només l’amor romàntic, també l’amor paternal i maternal, el filial i el fraternal, un clam a la necessitat d’arrels, a la comunicació, a la necessitat d’expressar les emocions, un cant a la bellesa interior...

Més enllà dels sis membres de la família, la novel·la compta amb un bon grapat de personatges secundaris, alguns mediocres i dolents, d’altres angelicals, alguns determinants, d’altres cohesionadors i fins i tot algun balsàmic. I com en qualsevol vida, hi ha moments foscos i tràgics, moments feliços, moments de llàgrimes, moments d’abraçades.

Explicat per un narrador que no ens dóna més informació que el mateix relat dels fets, i que va fent zooms als diferents membres de la família per tal d’entrellaçar les diferents històries que ens permetran construir el mosaic de  la història completa.

La crítica el qualifica d'una primera novel·la excel·lent, i sobretot de formar part de la nova novel·la africana. Que és una primera novel·la excel·lent és cert, i que en bona part està situada a Àfrica és cert, que parla dels xoc i l'adaptació entre dues cultures i dues generacions diferents també és cert, però també versa sobre emocions universals amb les que qualsevol lector s'hi pot sentir molt identificat.

M’ha agradat molt, he vist la llum de Ghana, la foscor dels USA, he ballat a la platja i he plorat en un llit humit entre dos germans, he vist com es construeix una casa amb pati i com algú hi medita cada matí, m’he emprovat unes sabatilles i he olorat unes flors acabades de collir. 

El día señalado - Enrique Vila-Matas

Enrique Vila-Matas
EL DÍA SEÑALADO
Il·lustracions de Anuska Allepuz
Nórdica Libros, 2015




"Isabelle Dumarchey tenía diez años cuando una gitana les prometió que moriría sedienta y de pie, tal vez bailando, en un día de invierno muy lluvioso, de un año imposible de determinar". 

Així comença l’intrigant relat de Vila-Matas, que Nórdica Libros ha editat amb unes il·lustracions de Anuska Allepuz, que són tan misterioses i delicades com el propi relat.

La protagonista es passarà tota la vida intentant defugir situacions semblants a les que li van pronosticar pel dia de la seva mort, mentre s'intenta convèncer que una frase que et diuen de petita no es pot convertir en una sentència de mort.

És un relat fantàstic (de fantasia) que et deixa sense alè fins al final, la crònica d’una mort anunciada? Potser sí, o no... existeix el destí? Neixem predeterminats? Condiciona la vida la manera com els adults ens han projectat de petits?

És un relat bonic, angoixant, amb un Vila-Matas que es posa al lloc d’una protagonista que es nega a creure que morirà de set, ballant i en un dia de pluja, amb un toc femení, (molt diferent a les altres lectures que he fet de l'autor, poquíssimes i amb ganes de continuar endinsant-me dins el seu món), on tot transcorre al ritme d’un ball o d’una dansa, en el que en Vila-Matas ens fa participar, mentre notem com una pluja glaçada en va xopant i amb la necessitat imperiosa de beure aigua mentre llegim. I les Il·lustracions d'Anuska Allepuz ho acaben de rematar (mai millor dit).

He llegit que és un relat que va escriure l'any 1982, està inclòs en el llibre "Nunca voy al cine" i que va reescriure l'any 2007 per incloure'l a "Exploradores del abismo"


Nórdica Libros fa aquestes temptacions tan difícil de resistir!

L'AMOR DE LA MEVA VIDA DE MOMENT. Pep Puig

L'amor de la meva vida de moment
Pep Puig
L'altra ed.
2015
226 pàg.

Pep Puig es va donar a conèixer fa uns anys amb la seva primera novel·la "L'home que torna", però després, com si fos el protagonista d'algun dels seus relats, es retirà per ser i fer de pare.
I anà passant el temps ("No sé on coi s'han ficat els anys...") fins ara, que ens arriba aquest esplèndid recull de relats.
No n'hi cap de dolent perquè tots són bons. Fins i tot, els primers amb protagonista jove, relats d'iniciació en aquell moment decisiu en què comencem a fer-nos preguntes i potser no volem saber les respostes... O potser  sí.

"De sobte em va entrar una mena de malenconia, un dolor que jo encara no sabia que era una profunda malenconia. I per uns segons em va fer l'efecte que a ella, per la manera que mirava les coses, d'alguna manera també li sabia greu..."

Tots els relats tenen força i són precisos amb les paraules exactes i sempre en primera persona. Sembla que tinguin un mateix protagonista en un poble prop de Tarragona.
Però llavors hi ha com una segona part amagada en els tres últims relats, que així, tot seguits, es fan bastant inovidables amb cada protagonista i narrador respectiu, ja adult, surfejant enmig de les turbulències de les emocions i els sentiments.
El relat que dóna nom a aquest recull funciona en diferents temps i llocs (la mili; una part molt divertida a Olot amb recerca de noia inclosa i el present del narrador) on es creua la història que va recordant el narrador amb certa melangia del seu primer amor en un petit poble de la Garrotxa.
"Secrets d'un matrimoni" és el narrador que creu que la seva dona l'està enganyant.
I "Dúgol" podria ser un thriller de misteri si tingués més pàgines (perquè es fa curt) amb un protagonista que passa a ser la punta d'un curiós triangle, també en paisatges propers a Tarragona.

Tots els relats tenen el to exacte que cadascun necessita. Encantadors, innocents i delicats en els primers. Més elèctrics i perillosos en els últims amb protagonistes que ja són grans, han crescut i han patit algun desengany.

"Els llibres, el cine, li havien ensenyat a mon oncle que la vida podia ser una altra cosa; però aquesta altra cosa era en els llibres, en el cine, no en la vida."

Aquest "Amor de la meva vida de moment" de Pep Puig, és tot un descobriment i voldríem poder seguir llegint més coses d'ell!!

Svetlana Alexiévitx i Alberto Manguel: una crònica dels premis Nobel

Probablement, aquesta és una de les entrades més estranyes que he fet al blog. I ho és perquè estic parlant d'una autora de la que no he llegit res, però a qui el premi Nobel d'enguany ha situat al mapa literari, almenys per a mi. De fet, cal dir que fins ara, poc ha interessat la figura de Svetlana Alexiévitx als editors del país, quan només s'ha traduït al castellà un dels seus llibres: "Voces de Chernóbil", que confesso que tampoc no conec.

En qualsevol cas, la difusió dels escriptors guardonats amb algun premi literari (i molt especialment amb el que ens ocupa), possibilitarà l'accés a tota l'obra d'aquesta escriptora i periodista bielorussa.

I parlant de periodisme i literatura, us deixo aquest article d'Alberto Manguel, on reflexiona sobre el paper d'ambdues disciplines en relació amb la -molts cops controvertida- història dels Premis Nobel:

LITERATURA, POLÍTICA Y PERIODISMO.

http://cultura.elpais.com/cultura/2015/10/08/actualidad/1444324948_463987.html

Rebrot.- Jean Giono

Jean Giono
Rebrot
Traducció de Mia Tarradas
Mirmanda, Edicions de 1984, 2015



Amb una cinquena part del llibre llegit, vaig parlar amb qui me l'havia recomanat; li vaig parlar d’un poble que es buida i on queden només un home vell, una dona que fa de puta i un jovenot amb una cabra... En sentir-me jo mateix, em vaig corregir: el llibre no parla de morbo brut en absolut, sinó més bé de solitud, de tristor... Res a veure amb allò primer, com veurem, amb el Rebrot del Giono.

En acabar el llibre, de lectura ben dolça i enganxosa, he desitjat un cap de setmana per a tornar a llegir-lo, al costat del meu ordinador per poder accedir a tots els significats (el meu pobre català, ai!) i tornar a gaudir, ara ja més completament, d’un llibre senzill i tendre com una fruita madura, d’una història tal volta un xic ximpleta però plena d’esperança i de vida, d’uns personatges plens, d’unes vides dures i difícils i felices.

Del Giono jo havia llegit L’home que plantava arbres i Un rey sin diversión.

Ha parlat bé d’ell fins i tot el Pierre Michon.

Aquest llibre està escrit a l’any 1930 i en van fer una pel·lícula al 1937 amb el Fernandel.

El millor no és allò que ens conta Giono en 150 pàgines; és com ho diu, com ens fa vibrar, com ens encomana l’alegria i la por, i l’amor per la terra i per les feines ben fetes, i per l’amistat, i pel riure. És, per exemple,  com arreplega els ossos d’una dona que fa tornar la vida a un poble abandonat en un últim, intens i molt breu homenatge. És com ens fa cinc cèntims de corriols i de correus, de persones i nores, d’oficis i quefers, de moments i de vides...

Han anat a la vora del riu. Anava embigotat d’herbes brutes i rondinaire perquè les pluges li havien donat força aigua. I llavors es queixa. Es plany d’ufana. Mai està content. A l’estiu gemega que es mor i llavors... Sempre igual, aquests rius.
(p. 152)

Tot el dia, quan s’avorreix, en Gaubert ve, agafa amb totes dues mans el martell, l’aixeca i pica l’enclusa. Perquè sí, per no res, pel soroll, per sentir el soroll, perquè, en cada un dels colps, hi ha la seva vida, la d’ell. (pàg. 21)

Quan dic que el meu català és fluixet, se'm diu que exagero, però he hagut de buscar 78 paraules al diccionari de l’IEC, beneïda internet… També és de veres que són paraules del lèxic rural, la major part, d’un camp que sembla passat (bé, no és que ho sembli, fins i tot el diccionari de l’IEC diu d’esteva ‘Peça corba i posterior de l’arada per on l’agafava la persona que llaurava’, un temps verbal ben trist). El llibre ens regala un vocabulari ric i enriquidor, arrelat i de camp, ple de seny i d’història. Qui ha estiuejat al Pirineu el gaudirà ben bé. Qui haja viscut al camp de pagès el reconeixerà. Qui ve de les ciutats se sentirà un poc foraster.

La veritat és que frisen d’estar sols en el seu silenci. Estan acostumats als grans camps buits que viuen lentament al seu costat. Allà estan cimentats, carn amb carn, sabent a l’avançada en què rumia l’altre, coneixent la paraula abans no surti per la boca, coneixent la paraula quan encara s’està creant amb esforç al fons del pit. Aquí el soroll els ha separats com un ganivet i han necessitat, tot el dia, de tocar-se el braç o la mà per acontentar-se un xic el cor.
-¿Saps què hauríem de fer, per anar bé? Marxaríem de seguida a peu.

Han marxat pel camí de Sant Martín, que fa drecera.Hi ha hagut, de primer, un gran pollancre que s’ha posat a parlar-los. Després ha estat el rierol de les Sauneries que els ha acompanyats ben amablement, tot fregant-se al costat del seu camí, xiulant com una colobra domesticada; després hi ha hagut el vent del vespre que els ha vingut a trobar i que ha fet un bon tros de camí amb ells, més tard els ha deixat per l’espígol, després ha tornat, i més tard ha tornat a marxar amb tres abelles grosses. I així. I s’han divertit.En Panturle porta el sac on hi ha tota la comprada. L’Arsule, al seu costat, va al mateix pas per poder caminar al seu costat. I riu.Ha vingut llavors la nit i era al moment en què, havent sortit al bosc, eren a punt de lliscar dins la petita vall d’Aubignane; ha vingut llavors la nit, la vella nit que ells coneixen, la que els agrada, la que té els braços tot humits com una bugadera, la que és tota brillant de pols, la que porta la lluna.Se sent respirar les herbes a quilòmetres lluny. Són a casa.El  silenci els feny en una mateixa bola de carn.(pp. 134-135)

Penso que recuperar joies d’aquestes de fa quasi un segle és una feina d’agrair. Que és un plaer passejar per històries com aquesta seguint els seus corriols i dreceres. Que hi ha clàssics que ho són amb motius.

És un decir - Jenn Díaz

Jenn Díaz
És un decir
Lumen, 2014

La Jenn Díaz torna a demostrar que té una veu literària preciosa, aquesta vegada la utilitza per donar vida a una nena a qui li maten el pare després de la guerra civil, ella només sap que l’han assassinat, el dia del seu onzè aniversari, darrera l’escola abandonada, no sap res més, ningú li explicarà res, al contrari la faran callar, la faran créixer de cop, faran que els seus dubtes i preguntes es converteixin en una pilota al pap, que va creixent amb ella.

La “pobre Mariela” és una nena llesta i amb les orelles obertes, per tant va captant i sumant informació fins a fer el relat complet de la mort del seu pare, del perquè de l’actitud de la seva mare i de l’especial relació que té amb la seva àvia.

A través d’aquesta absència, la Jenn fa un retrat d’una època, una època on els nens i encara menys les nenes, no tenen veu, on ser tres dones soles suposa una lluita diària, que cada d’una d’elles enfoca i resol a la seva manera. En el retrat també hi surt una societat petita i atemorida, on els silencis i els eufemismes conformen la manera de relacionar-se, de reaccionar davant la por, la misèria i el què diran.

I tot plegat en una primera persona, la Mariela, prematurament madura, amb una cadència dolça i alhora gens càndida, que comparteix amb la seva autora la força de les paraules.

“És un decir” confirma que la Jenn continua creixent com a escriptora, i fa augurar grans lectures, de fet aquesta és la seva penúltima novel·la i de la darrera, “Mare i filla” ja n’he llegit gran elogis.

De la mateixa autora en aquest blog, Belfondo.

YO TE QUISE MÁS. Tom Spanbauer

Yo te quise más
Tom Spanbauer
Literatura Random House ed.
2015
440 pàg.
Traducció de Cruz Rodríguez Juiz

Tom Spanbauer és com... ...és com el vaquer de Marlboro; de la literatura.
Te l'imagines així a ell. Amb la camisa de quadres i els texans; el barret posat i el farcell a l'esquena...
Esperant un autobús, en un encreuament de camins d'un paisatge desert, per agafar un autobús que el porti a Nova York.
I les seves novel·les són així. Aquest moment que el noi baixa del bus a la gran ciutat. L'encegament del lloc nou però amb l'il·lusió pel descobriment i pel que mig sap o haurà de saber.
Tant és com sigui l'Spanbauer, el què passa és que llegint les seves novel·les, és com si el veiessis a ell en els seus personatges que crea, sempre inoblidables, en novel·les robustes, seques, especials. Protagonistes que estan descobrint la vida i també a ells mateixos. Personatges que s'escapen de famílies absolutistes i severes. Que poden escapar-se de la família perquè corren més però no poden amb els records ni amb la culpa i els remordiments.

Si no coneixeu l'Spanbauer, potser una manera d'entrar a la seva obra és "El hombre que se enamoró de la luna" tendra i dura història fronterera amb nen protagonista [tinc 2 o 3 amics que fanàticament ens dirien que aquesta és la millor novel·la de tots els temps...], però és que llavors també té "La ciudad de los cazadores tímidos" preciosa novel·la d'iniciació al Nova York dels 80' o "Ahora es el momento", un altre relat de descoberta enmig de granges i furgonetes plenes de palla...

I aquest "Yo te quise más" (de títol inolvidable), que segurament és el cim, alt, altíssim, igual que els gratacels de Nova York o el mateix de la portada; apuja l'aposta amb una història d'amor impossible al NY de principi dels 80... Un aprenent d'escriptor enamorat d'un jove amic heterosexual (que també és nou a la ciutat) en aquesta constant, característica d'Spanbauer.
Tot explicat amb una sincera i realista primera persona per un relat que travessa dues dècades per arribar al final de segle quan el narrador acaba unit a una noia i com després tancant un triangle desquiciat aquesta noia es casarà amb el primer amic.

Spanbauer va captant l'esperit dels temps, els personatges i la ciutat amb aquesta història sorprenent i meravellosa (a estones dura) d'un protagonista que estima a un home però després a una dona; que són dues maneres d'estimar i voler ser estimat, al llarg del temps i els anys.

Impecable i implacable com només pot ser (hauria de ser sempre) la bona literatura!!

"... me sentía solo como únicamente puedes sentirte en esta ciudad. Rodeado de un millón de hijos de puta solitarios. Solo eres uno más. Has invertido tu tiempo para que así sea, has trabajado duro, has reclamado tu derecho..."

Una vez en Europa.- John Berger

John Berger
Una vez en Europa
Trad. al castellà de Pilar Vázquez
Alfaguara, 2015

El cuero del amor
Curtidos como postes
por las partidas
y los fantasmas blancos
de los que se fueron,
envueltos en lonas
hablamos de pasión.
Nuestra pasión es la sal
en la que se cuelgan los pellejos
para hacer de una bisagra de piel
el cuero del amor. 
(Pàg. 13)

Titular una trilogia com “De les seves fatigues” (en referència al versicle 38 del capítol 4 de l'evangeli de Joan: “uns altres es van fatigar i vosaltres vau recollir (+/-)”) és una declaració de principis.

“Puerca vida” va ser el primer: contes sobre la no gens senzilla vida rural.

“Una vez en Europa” parla de la lenta mort inexorable d’aquesta vida rural; una pèrdua, si no completa, almenys ben generalitzada.

Hi ha un tercer llibre, “Lila y Flag”.

Berger comença i acaba la seva compilació de contes de la derrota de la vida a les muntanyes centreeuropees amb un parell de poemes com dos contes molt breus. Els altre cinc contes entre tots dos fan altres cinc poemes, més llargs però amb idèntica intensitat estètica.

I amb idèntic esquinçament:

• Un acordió heretat rescata un mosso bo amb l'arròs passat.
• Una granja heretada converteix anys de pasturatge cruel en una tenda de souvenirs.
• Una jove rebel acompanya el final d'un ancià mentre a l'espai hi ha gent passejant-se.
• Una altra granja, i una altra dona, resisteixen, aquesta vegada entre els munts d'escòria d'una fosa de ferromanganès.
• Per acabar, un trombonista de banda de poble toca l'harmònica per a una jove veneciana.

Un altre imprescindible de Berger. També val per enganxar-s’hi.

Guarda las lágrimas
vida mía
para la prosa.
(Pàg. 237)

El anticuario - Gustavo Faverón

Gustavo Faverón Patriau
EL ANTICUARIO 
Ed. Candaya, 2015
248 pàgines

El anticuario és una novel·la de les grans, t’atrapa des de la primera plana, amb un llenguatge exquisit i ric, i una estructura absolutament mesurada,  una distribució arquitectònica que no es limita només a la trama sinó que forma part de tota la novel·la,   capes diferents d’un mateix plànol que ens porta per una ciutat complicada, un sanatori  que es recargola sobre si mateix, com la ment d’un malalt mental, els pensaments del qual ha de desllorigar el protagonista, amic seu, el narrador... i als que cal sumar  les frases d’un taxista que podrien acabar sent una història en si mateixa i uns misteriosos escrits intercalats entre alguns capítols.

L’amic, el narrador, s’ha d’enfrontar a un passadís ple de cel·les, una casa plena de llibres, una ciutat plena de racons sòrdids, uns personatges plens d’ombres i sobretot a un amic que ha comès un crim.

A mig camí entre una novel·la “gore”, un thriller psicològic dels bons: dels que et deixa sense alè fins que arribes al final o més enllà,  i una clàssica novel·la negra:  un homicidi, un investigador  fortuït, un poli bo, un poli dolent i un criminal que insinua que les coses mai són com semblen. Tot plegat en una atmosfera fosca de les que t’ofega i de la que només et salva la mateixa lectura.

El anticuario,  una de les darreres apostes de l’Editorial Candaya, ja ha sigut un èxit al Perú, ha sigut traduïda a l’anglès, i properament ho serà al turc, àrab, xinès i japonès. I se n’han dit meravelles que trobareu enllaçades a la pàgina de l’editorial 

Us la recomano molt!

“Una clínica psiquátrica  es lo más parecido al infierno que los hombres han construido en la tierra: circulos y celdas para deshauciados, un claustro duplicado para quienes al llegar ya se encuentran encarcelados en sí mismos.”

“Todos los artistas son monstruos, al fin y al cabo.”

“Para él, los libros valen como registro de la contrariedad, son el testimonio del ansia de los hombres por transformarlo o aniquilarlo todo para empezar desde cero, pero se trata de una ansia contradictoria, porque los libros son también los que aseguran la tradición y la continuidad”

Les darreres miniatures d'Echenoz

Capricho de la reina
Jean Echenoz
Traducció al castellà de Javier Albiñana
Anagrama, 2015

Què hem de dir de l'escriptor francés que no hem dit ja en aquest bloc? N'hem comentat alguns dels seus millors llibres (l'últim, la petita obra mestra, 14.

L'últim llibre  de l'Echenoz (que pren el títol d'un dels breus relats) són aquestes 7 miniatures 7, escrites entre 2002 i 2014.

Miniatures que són com les tessel·les d'un mosaic. Són totes diferents però formen un conjunt harmoniós. I ens preguntem què tenen en comú aquestes peces, relats, biografia, projecte de peça teatral, descripció, divertiment...? Primerament, són textos que miran el món i les històries des d'una perspectiva insòlita; després, el capritx i el goig (plaer) amb el que han estat escrites; tot seguit, de la depuració de la prosa utilitzada; per l'estil pulcre, net d'Echenoz; per la poètica de la seua escriptura... i podríem seguir.

Nelson (l'almirall personatge real), Capricho de la reina (amb un final sorprenent que et canvia la perpectiva), En Babilonia (una crítica al crític), Veinte mujeres en el parque de Luxemburgo  y en el sentido de las agujas del reloj (com un exercici d'estil a la manera de Quenau o Perec), Ingeniería civil (narració que, amb un humor molt subtil, juga amb el flashback)... Tots són una meravella.

Però no us deixeu enganyar per la seua brevetat (el llibre, 7 textos en menys de 100 pàgines) es pot llegir en una estoneta; concediu-li una lectura reposada i espaiada.
Us farà gaudir aquest grapadet de paraules, on no en sobra ni falta cap. Senzillament genial!

EL CÍRCULO. Dave Eggers

El círculo
Dave Eggers
Random House ed.
445 pàg.
2014
Traducció de Javier Calvo

Què dir del gran Dave Eggers??
Que a més de ser el fundador de la imprescindible i molt recomenable editorial McSwenney's , va crear també 826 Valencia (un centre de voluntariat que ajuda a nens i adolescents amb programes extraescolars i classes d'escriptura...), però sobretot no hauríem d'oblidar les obres que ha anat deixant a l'última narrativa americana...

Quan va debutar amb aquella "Una historia conmovedora, asombrosa y genial" dolça història de dos germans que per accident es queden sense pares i es passen els dies menjant patates fregides amb ketxup... O "Ahora sabréis lo que es correr"quan dos amics se'n van a l'Àfrica a repartir uns diners que tenen en excés però els nadius d'allà llavors no els volen... A "Los monstruos" ajuda a Spike Jones a escriure el guió de la versió cinematogràfica del clàssic infantil "Allà on viuen els monstres" del gran Maurice Sendak o la penúltima "Un holograma per al rei" a Periscopi i en català!
Sempre històries fresques, sorprenents, modernes però també profundes.

Ara a "El círculo" trobem una fàbula tecnològica que anticipa possibles realitats en una gran empresa, corporativa i global que té el monopoli excessiu del comerç i les recerques per internet...
Us sona?
Llavors hi ha una noia que entra a treballar en aquesta empresa gràcies a les influències d'una amiga seva que també hi treballa.
Hi ha els tres enigmàtics fundadors de l'empresa, l'amiga, un treballador que s'enamora de la noia, el pare de la noia que ha agafat una greu malaltia, i el primer nòvio de la noia que és absolutament contrari a les innovacions tecnològiques d'aquesta empresa (i fa de contrapès a la doctrina tecnològicament neolliberal que impera a l'empresa de la noia).

Dave Eggers, segurament ha escrit el "1984" de la nostra època; però aconsegueix, a més, que els sentiments es barregin bé amb l'argument i en siguin una part important amb l'evolució emocional de la protagonista en una trama, per moments d'intriga i ciència-ficció informàtica, que planteja qüestions com la memòria, el passat, l'íntim i el privat, la democràcia, la tecnologia i els límits del coneixement humà.

"Con la tecnología que hay disponible, la comunicación nunca debería estar en tela de juicio. Entenderse nunca debería ser inalcanzable ni complicado. A eso nos dedicamos aquí. Se puede decir que es la misión de esta empresa, o por lo menos mi obsesión. La comunicación. El entenderse. La claridad..."

Molt bona. Funciona bé a tots els nivells!

Los recuerdos del porvenir.- Elena Garro

Elena Garro
Los recuerdos del porvenir
FCE, 2010 (tercer volumen de la Obra Reunida)

En l’itinerari auto-imposat de seguir els signes dels temps i les petjades dels amics, vaig “de a poquito” llegint coses de Mèxic.

Previngut per Eduardo Ruiz dels valors de la Garro com a escriptora, vaig demanar ajuda a la meva llibretera motoritzada (la gran Heide de Sidecar) i em va localitzar aquesta edició que inclou “Y Matarazo no llamó…” i “Los recuerdos del porvenir”.

Llibre gran (27 x 19 cm), de lletra mitjana i tapes de tela vermella. Llibre d'estiu o de casa (no és apte per a l'autobús ni per sostenir-lo en el llit).

Matarazo, sent breu, és un "mazazo" per enfrontar-nos al contrasentit del destí després de trobar-nos amb ell sense haver-lo buscat. En la línia de l'Estranger de Camús, però amb el sabor dels “chiles” i les “tortitas”.

Per la seva banda, Los recuerdos... conten, a més del seu grandíssim títol, amb el gust dels llibres que et fan sentir: sentir curiositat, alegria, riures, por, angoixa, dolor per allò que anticipes, pena per allò que perds, ràbia per les enveges, desig de venjança…

Crec que és un llibre viu. Crec que té la força de la vida. Crec que és una joia.

Són dues-centes grans pàgines i una història potent, amb ensenyaments vàlids per a totes les generacions, amb una escriptura poderosa i molt dolça (o molt salada, cadascú que esculli la seva preferència).

Al final dol que la gent es faci mal.

De la Garro fan venir ganes de dir que l’Octavio va arribar a ser algú per ser el seu marit.

Recomano la ressenya d'aquesta “cabreta” escrita per la Poniatowska (enllaç).

La muchacha indecible. Mitos y misterios de Kore.- Giorgio Agamben i Monica Ferrando

Giorgio Agamben i Monica Ferrando
La muchacha indecible. Mitos y misterios de Kore
Traducció al castellà: Ernesto Kavi
Sexto piso, 2014
(Fitxa i primeres planes del llibre)

Magistral assaig filosòfic i icònic al voltant de la incapacitat del llenguatge per expressar/apropar/possibilitar el coneixement i la veritat.

Mitjançant un acostament profund però breu a la filosofia del coneixement, i als misteris del saber últim, de la mà tant del filòsof com de la mà de la pintora i, a més a més mitjançant una selecció de textos clàssics que ens acompanyen des de la presentació de Persèfone fins al retorn de les flors i els fruits a la terra i el descobriment de la vida benaurada, partim de la duresa de “allò que no es pot dir” per arribar a “allò que solament es pot viure”.

Si s'aprofita un moment (no gaire llarg, certament) de concentració, per no espantar-se amb la part filosòfica del principi, l'experiència de llegir “La muchacha indecible” es converteix en un rapte estètic per la contemplació dels pastels i olis (i alguna tinta) de la Ferrando i la màgia de la mitologia clàssica grega, amb els seus déus i deesses, els seus estupres i segrestos, les seves negociacions i tripijocs, els seus secrets i les seves grans veritats. 

Us asseguro que hi ha estones precioses en aquest llibre.

PD: El text de la contracoberta, espoiler perfecte, crec que és un resum genial de l'assaig. Encara que no et dóna la “contemplació”, que és allò veritablement genial del llibre.

PRINCIPI D'INCERTESA. Martí Sales

Principi d'incertesa
Martí Sales
Males Herbes ed.
2015
174 pàg.

"Diu que preguntar-se si t'estàs fent gran és el que envelleix més de tot."

Martí Sales és una de les joves veus catalanes amb més personalitat i futur (si no us ho creieu, agafeu aquest llibre i ja veureu!!); integrant de la famosa nissaga dels Sales; també traductor i músic. Ens presenta aquest "Principi d'incertesa", amb títol de príncipi físic, que sincerament  esperem que no sigui literalment un principi d'incertesa a l'escriptura i el procés creatiu al i del mateix autor...

En tot cas, el "Principi d'incertesa" que llegim és un recull de textos diferents. Primer hi ha un exercici d'estil molt potent que comença amb Samuel Beckett i acaba 17 pàgines després amb Jackson Pollock. Després hi ha el diari d'una estada de l'autor als USA que té desplaçament, la recerca d'idees, el jo i l'escriptura, cossos que es troben...
També hi ha algun text sobre principis de física, apunts de música, records a amics desapareguts, nits per la Barcelona profunda i molts moments que semblen principis d'assaig...
Però sobretot hi ha una manera de veure la vida i copsar-hi la poesia de l'existència; la fidelitat a les amistats i els amics, la tradició i la modernitat. Martí Sales escriu amb rampells de genialitat controlada, i en aquest títol que comentem, n'està ple de bons moments.

"Canvies de lloc per destruir la pròpia prespectiva i amb els bocins enlluernats pel que has viscut, fer-te'n una de nova, més calidoscòpica, que pugui captar la llum d'altres angles -canvies d'ulls, canvies d'idees, canvies d'ulleres-..."

"Els nostres cossos s'inscriuen, se subratllen, s'insereixen, es corroboren, s'alcen, es col·lapsen. Els nostres cossos s'alçuren. Els fem punta per escriure'ns millor. Tota escriptura és palimpsest i tota lectura la culminació d'una munió d'escriptures. Cos a cos, el desig no es pregunta, però els cossos hi responen. Com ens excita la mirada que es perllonga fins a la procacitat, o aquests llavis, de sobte tan tendres, o -i sempre- la voracitat d'una llengua que no s'esgota: la trempera..."

Un llibre que es fa curt i et deixa amb ganes de més!!
(Qui això escriu creu que aquestes noves generacions de joves escriptors, amb solvència contrastada com el mateix Martí Sales, que han anat creixent pas a pas, necessitarien ara un petit novel·lot que els confirmi i els consolidi com a realitats. Que deixin de ser promeses, es converteixin en presents i donin un petit "cop d'estat" a la narrativa (més aviat aburridota) d'aquest país...)

Ah!! I ull també a l'editorial Males Herbes!!!! Que amb poc temps ha anat creant-se un petit però compacte catàleg... A les vostres llibreries habituals estigueu atents a aquells petits puntets verds que hi ha de tant en tant (com si fossin males herbes...) enmig de les taules i les estanteries...
Puntets verds molt recomenables!!

CANTS DE MIHIAR EL DE DAMASC.- ADONIS

Adonis (Alí Ahmad Said Asbar)

CANTS DE MIHIAR EL DE DAMASC

Traducció al català de Dolors Cinca i Pinós

Arola Editors, 2010 (fitxa)

(amb versió original i versió sonora en DVD)

Llibre escrit als anys 1960 i 1961.

Corregit després al 1983 per l’autor.

La traducció, a un català bellíssim i dolcíssim i molt ric, és d’una dona de vida breu i trajectòria professional com a traductora enorme (a l’inici del llibre els editors han escrit un “in memoriam” preciós).

Adonis és un dels grans de la literatura àrab. Un renovador de la poesia i una fita del pensament humà.

Aquest llibre parla de paraules, de vida, de pàtries, de derrotes, de ferides, de déus, de viatges, de ciutats, de vents, de rius, de dies, de somnis, de pols...

INDECISIÓ

Perquè està indecís,

ens ha ensenyat a llegir la pols.

Perquè està indecís,

ha travessat les nostres mars un núvol,

eixit del seu foc i

de la set de les generacions.

Perquè està indecís,

la imaginació ens ha atorgat

els càlams i l'escriptura.

HA MORT UN DÉU

Ha mort un déu, ha caigut

de dalt, del crani del cel,

Tal vegada en la paüra i la desolació,

en la desesperança i la misèria,

el déu sorgirà de les meves entranyes.

Tal vegada, car la terra és per mi

tàlem i esposa,

i el món, sinuositat.

VIATGE

Viatjaré en una ona, en una ala,

visitaré les èpoques que ens han abandonat

i el setè cel.

Visitaré els llavis,

els ulls plens de gel

i la fulla lluent en el bàratre diví.

M'absentaré, amb el pit cenyit,

lligat pels vents.

I deixaré els meus passos en una cruïlla,

lluny, en el desert...

A SÍSIF

He promès escriure sobre l'aigua,

he promès ajudar Sísif

a portar la seva roca.

He promès romandre amb Sísif.

Em someto a la roentor, a les espurnes,

busco en els ulls cecs

una última ploma

que dediqui a l'herba i a la tardor

el poema de la pols.

He promès viure amb Sísif.

NO TENS OPCIÓ

Si anihiles la faç de la terra
li'm dibuixaràs una altra.
No hauràs altra opció
que el camí del foc,
l'infern del rebuig;
car la terra esdenvindrà
cisalla muda o déu.

Trece pasos.- Mo Yan

Mo Yan

Trece pasos

Traducció del xinés al castellà de Juan José Ciruela Alférez

Kailas, 2015

Que un dels protagonistes caigui mort a la taula de l'aula on fa classes de secundària i es desperti dins la cambra mortuòria on espera ser "restaurat" per la maquilladora de morts oficial del Partit és allò menys desconcertat d'aquesta novel·la.

Mo Yan ens explica gairebé a la pàgina 400 (i després una altra vegada al final del llibre) una llegenda sobre si es veu veure venir un teuladí, d'aquests que caminen normalment a saltirons, donant passos fins a nosaltres: i seran senyals de fortuna si no arriben a donar el pas número tretze.

L'estructura, com sempre, mesurada: tretze parts. Gairebé totes amb set capítols, encara que alguns es queden en tres. Números habituals de les poesies xinesa i japonesa. El text, a més, juga en aquesta ocasió amb belles descripcions de paisatges i persones, de llocs i d'institucions. És una de les novel·les més poètiques del nostre (meu, si més no) volgut "Calla't" (com ja sabeu, això és el que vol dir Mo Yan).

I jugant una miqueta (realment ben poc) amb la màgia, ens trasllada al difícil món de l'ensenyament secundari i ens el presenta a la Xina, amb les seves peculiaritats i condicionaments. I ens parla de relacions de parella, i de pares amb fills, i de professores que espellen conills, i de venedores de tabac car enamorades, i d'alumnes que es fan rics venent pollastre rostit i demanen perdó als seus professors pels esforços malgastats amb ells, i de directors de fàbrica que ensenyen a defensar-se a les professores russes, i de polítics que prometen millores de sou i habitatges als professors...

Un altre passeig per la bogeria i la vida de la mà d'aquest geni. 

Altament recomanable.

La mida aquesta vegada no importa. Són 500 pàgines però la lletra és molt gran. El llibre pesa, PERÒ LA NOVEL·LA NO. La seva lectura és molt àgil.

PD: L'original és de 1989; no espereu la ratlladura dels últims llibres del Nobel: és una novel·la molt bona però bastant "normal" (no hi ha nens menjats ni res semblant). Pot servir, fins i tot, per començar a "clavar-li la dent" al Mo Yan.

Pèl de panotxa.- Jules Renard

Jules Renard
Pèl de panotxa
Traducció d'Antoni Clapés
Edicions Sidillà, 2015


Potser, a la llibreria, miraràs el llibre una i  altra vegada. Possiblement el tindràs a les mans i, fins i tot, en llegiràs la contracoberta, i això de “que relata amb lucidesa i ironia la vida d’aquest alter ego de l’autor” quan era menut ja te’l farà més abellidor (però no, encara no et decidiràs). Potser pensaràs que és un llibre per a xiquets que es pot llegir per gent gran (Vila-Matas qualifica aquesta obra de “clàssic de la novel·la infantil per a persones madures”), però no. Que és un clàssic?, doncs jo no el coneixia...
Però al final, ves per on, arribarà una amiga (acèrrima i boníssima lectora) i ens el regala!
I, amb sorpresa i desassossec creixents, comença l’aventura...

Amb un llenguatge senzill però colpidor el relat s’estructura en 48 escenes independents que són com a fotografies que formaran l’àlbum de Pèl de panotxa.
La senyora Lepic ja ha tingut dos fills, tots dos preciosos i encisadors, i el tercer li surt terriblement de color taronja (panotxa). És un color odiós: radical per a uns, cínic per altres ... (Demaneu-li, si no, a la Rita). Pot arribar a agradar-te, però és el color dels bigots de les guineus. Pregunteu a qui es dedica a la cria de gallines.
I segurament, creiem, aquest és el terrible mèrit (o culpa) del nen, de qui no arribarem a saber el nom; només aquesta és la causa, creiem, d'un odi i un maltractament que no s'entenen. Situacions de vexació i humiliació cap a ell, però també de crueltat per part del xiquet.

El detallat relat de les "atencions" de la senyora Lepic vers el seu fill cal llegir-lo. No es pot explicar: primer perquè no tenen explicació possible; segon perquè aquestes “atencions” són tan subtils que vistes des de fora no semblen tan menyspreables, i finalment perquè són incomprensibles des del punt de vista de la nostra concepció del que entenem com a ens “mare”.

Petita (per la grandària, no pas per la seua grandesa) novel·la escrita fa més de cent anys que representa límits d’allò que es por contar o narrar només aconseguits (i, possiblement, superats) en l’insuportable, per dolorós, "Gran quadern" de la Kristoff.
El llibre se't queda enganxat a les mans. No pots deixar de llegir-lo. Allò que estàs llegint no t'ho pots creure. No dónes crèdit. T’atures, si de cas, per beure aigua i poder empassar-te el “mal tràngol”.
Un llibre, a més a més, preciós; amb la seua magnífica il·lustració de portada hipnòtica, i el tacte verjurat de la seua coberta, i la seua grandària deliciosa, i les seues dues-centes pàgines de suau paper crema.

De la primera lectura del llibre ens quedaríem amb... tot.
Recomanaríem de recomanar-lo immediatament a algú amb qui es pugui anar comentant a mesura que el vagi llegint (algú de casa, doncs, o amb possible trucada freqüent de telèfon: parella, veí, amant o parent).

En una segona lectura, boli en mà, podem destacar les converses del nen amb els adults: la mare, el padrí, el pare (aquesta última és definitiva).
L'àlbum (últim capítol) també és imprescindible.
I el capítol de la revolta.
I l’última frase del llibre (superba i que només cobra sentit si t’has llegit aquesta meravella, aquesta revenja de l’autor amb el seu passat).
Bé, tot.

Aquesta amiga sempre l'encerta. Gràcies.

Llegiu el pròleg i un parell de capítols aquí.