EL CALZE
Editorial Tres i Quatre, 2015
Si un calze és una copa on els sacerdots
consagren el vi quan diuen missa, en Jordi Romeu ha fet del seu primer llibre una
copa on consagrar la seva saviesa i el seu bagatge personal. El Calze és una delícia per nosaltres els
lectors, impossible d’etiquetar, no és
un assaig perquè hi ha emocions, encara que sigui subcutànies, no és un diari ni unes memòries perquè hi ha
molta informació històrica, literària,
geogràfica, política... no és una novel·la perquè no hi ha ficció ni un
relat de conjunt i no és una guia de lectura però recomana moltíssims llibres.
Quan obres la primera plana i
inicies la lectura mentalment t’instal·les en una butaca còmode i l’autor es
projecta dins del teu cap i et fa una conferència d’erudit sobre l’Europa de
l’Est, però que quedi clar que no és una assaig, sents la seva veu, la cadència
del seu parlar, les seves paraules t’abdueixen i et deixen la boca oberta, no
només per la qualitat del què està escrit sinó per la màgica manera de teixir
de l’autor.
El llibres està dividit en tres
parts, la primera “El Calze”, retrata la
ciutat de Praga a partir del local anomenat amb el mateix nom, i ho fa des de les experiències viatgeres de
l’autor just quan va caure el mur de Berlín i les successives visites, ens retrata la ciutat, la seva gent, el seu
entorn geopolític i emocional, ens fa passejar mentre llegim a Bohumil Hrabal,
a Milan Kundera, a Jaroslav Hasek i el seu bon soldat Sveijk, ens parla de
Marx, del Gólem, de Jan Hus, d’Elias Canetti, del gueto jueu, del comunisme, de Tomàs Pàmies, de la caiguda del mur o d’un
règim incapaç d’entendre la Primavera de Praga, de Delibes, ens parla de
Txecoslovàquia, de la seva pròpia infància... en parla de tot, com si ho fes sense cap
intencionalitat, en poc més de cinquanta pàgines en fa un retrat polític i
literari de la ciutat, tan ben fet i amb
una aparent, només aparent senzillesa.
“Al final, però, el vaig arribar a tenir a les mans tantes vegades que
me’l vaig comprar, el vaig començar a llegir i ja no vaig poder parar. Va ser
el primer llibre que em va fer riure sorollosament. la manera de fer i les
trifulgues de l'Sveijk, aquell ésser insignificant, rodanxó i amb una capacitat
descomunal d’ingerir begudes alcohòliques, em va fer riure a cor que vols. Ah,
i de bel·licista, res de res.
Per això, només d’entrar a la taverna em vaig sentir com a casa en
veure la caricatura del rabassut soldadet bohemi sorgida de la ploma del
dibuixant Josef Lada...”
Continua amb una segona i curta part anomenat
la Iaiona, quatre retrats de senyores grans o molt grans, quatre fotogrames que
ajuden entendre tota una època, i que ens permet als lectors saltar de l’antiga
Txecoslovàquia a l’antiga URSS. Quatre retrats tan deliciosos i tan idonis per
explicar-nos la transformació de l’Europa de l’Est durant tot el segle XX, la decadència i la crueltat d’un sistema
polític que malgrat partir d’una ideologia idíl·lica la seva posada a la
pràctica va esdevenir terrible en moltíssims aspectes, fent una especial
incidència en la barbàrie que van suposar els gulags, i tot plegat focalitzat
en quatre figures femenines. De la lectura d’aquesta part es dedueix que l’autor es podria també
dedicar a la ficció, perquè malgrat no són històries fictícies, té la
capacitat de fer-nos volar la
imaginació.
“El somriure franc i amable que, de tant en tant, es dibuixa al seu
rostre en rebre els visitants, tot i deixar entreveure un fil d’esperança, d’oposar
una aparença de dubte al seu destí, s’esvaeix massa de pressa per poder
eradicar la convicció a qui la mira que la vida continuarà, fins a la fi dels
seus dies, mostrant-se cruel a aquesta dona prematurament envellida. Per això mateix,
els seus bells ulls, d’una transparent blavor, expressen tristor.”
La tercera part que té per títol “Llibre
de lectures” és senzillament fascinant,
quina habilitat en portar al lector d’un lloc a l’altre, dels llibres als
llocs, dels llocs a la política, de la política a les persones, de les persones
a les anècdotes... Comença per La marxa de Radetszky de Joseph Roth, i a partir d’ell ens
apunta el declivi dels grans imperis, ens fa passar per Vilafranca del Penedès i per la ciutat dels
Sants, per explicar-nos els costums sobre la prostitució de principi de segle
XX, un altre tipus de declivi, amb humor i intel·ligència, fa coincidir a Miquel Llor amb Joseph Roth i
aquest amb Kusniewicz i tornem a saltar, per tant, cap a l’est i d’Hongria
passem a Transsilvània i al Dràcula de Bram Stoker, sobretot per explicar-nos què suposava per les mirades de principis del
segle passat l’exotisme d’orient, de l’ignot,
l’alteritat cultural, que de fet és el
que es transmet al llarg de tot el llibre, i aprofita per introduir l’alteritat
religiosa, que més endavant tornarà a reempendre. Fins i tot trobem a Donna Leon, no des d’un
punt de vista literari sinó més aviat d’una posada de pota de la gran dama del
crim, perquè en una de les seves novel·les fa una desafortunada descripció i
generalització de les dones de l’Europa de l’Est, i és evident que la senyora
Leon no sabia que en Jordi Romeu llegiria aquest frase i la disseccionaria de
la manera com ho fa. I saltem a l’Istanbul que va meravellar a Flaubert i que tan bé ha descrit Orhan Pamuk, el què
va ser, el què hagués pogut arribar a ser, el què és... l’alteritat feta ciutat, orient, occident,
els musulmans i els rumis (cristians ortodoxes), els turcs i els kurds, la
vella Constantinoble, la nova Turquia. I ens fa anar fins a la Rússia de
Tolstoi, per intentar esbrinar qui són
els nostres, l’alteritat altra vegada, dins i fora de casa, fins i tot a Roda
de Ter, amb Els convidats d’Emili Teixidor i on l’autor, en Jordi Romeu,
tornarà a fer una elegant filigrana per entrellaçar-lo amb El roig i el negre
de l’Stendhal i els ascensors socials. I tornem a Tolstoi perquè ens expliqui a
través d’Ivan Ílitx la hipocresia de les relacions humanes, de les
mentides correctes. Sandor Márai li
serveix per explicar-nos Polònia o com determinades persones o grups de
persones esdevenen repetidament vassalls d’altres grups, i finalment amb Czeslaw Milosz els lectors viatgem fins a
Lituània on de manera meravellosa ens parla de ritus pagans versus religió
catòlica.
“Orient és l’exòtic i, a vegades, el somni secret mai no acomplert, el
punt de fuga, un lloc remot que s’assembla a la idea de paradís perdut on fer
realitat tots els somnis impossibles de materialitzar en la moderna,
codificada, rígida, artificiosa i neuròtica societat industrial. Orient és el
punt de fuga, l’exaltació de la natura, al sensualitat i el misteri, l’abolició
del soroll i del temps.”
Alteritat, alteritat va repetint sotto voce l’autor, perquè de fet ja
comença el llibre amb una cita de Boris Pasternak “L’home no viu en la natura sinó en la història” i tots sabem que la
història s’escriu a cop de conflicte i no és escrita pels vençuts, sempre pels
altres... i acaba la darrera part del llibre amb una cita d’Elias Canetti “Per motius inexplicables, una frase, una
paraula, es converteix en una font d’energia” doncs això, “El Calze” ens dóna als lectors quantitats ingents d’energia,
també de deures, perquè al final hi ha la llista de totes les lectures
esmentades.
O sigui... lectura ultra recomanada...
i dues llistes de regal, la de les
lectures no fetes i la d’indrets a visitar.
