Breus maldestres, un nou concurs dels orfes

De nou, òrfenes i orfes, us convoquem a una nova aventura lúdica.

Amb ocasió de la Fira del Llibre de València 2016, hem rebut l'encoratjament de Kike Parra, escriptor d'Alzira. Volem engrescar-vos i aconseguir, amb la vostra participació, un altre recull de "breus i brevíssims dels orfes".

La mecànica, creiem, és molt senzilla:

- Per a participar cal apuntar-s'hi, tot facilitant la desena paraula del llibre que tingueu entre mans ara. Digueu paraula i llibre, per favor. Com ja és costum, adreceu-vos al nostre correu elsorfesdelsenyorboix@gmail.com. El termini d'incripcions s'estendrà fins al 15 de maig de 2016.

- Amb totes les paraules propostes, cadascun dels participants escriurà un micro-relat i l'enviarà al correu dels orfes. L'equip de continuïtat assignarà un pseudònim a cada micro-relat. El termini d'aceptació de micro-relats es farà públic segons les necessitats dels participants.

- L'equip de continuïtat publicarà al blog els micro-relats dels orfes i s'obrirà un termini de votacions,

- El micro-relat més votat rebrà com a premi el llibre de Kike Parra, amb la signatura i encoratjament de l'autor. 

Facin joc!

_________________________________

Llibres ara entre mans dels orfes que volen participar en aquesta ocasió:

- La porta.- Magda Szabó
- Haru.- Flavia Company
- Una comedia siciliana.- L. Sciascia
- Manual per a dones de fer feines.- Lucia Berlin
- Cerdeña como una infancia.- Elio Vittorini
- Stoner.- John Williams
- El vigilant en el camp de sègol.- J. D. Salinger
- El día a día.- Eva Monzón

_________________________________

Participants inscrits (per ordre d'aparició):

Anna Tomàs, Sícoris, Magda, elPac,
icr, el Tiet Truman, Daniel Recasens i Til·la.

_________________________________

Paraules per al micro-relat:

FERROCARRIL - PUEBLO - CAS - MINYONES - 

Y (I) - UNIVERSITAT - LA - HABÍA VUELTO

_________________________________

Enllaç als Breus maldestres

_________________________________

Un accèssit, el breu maldestre més votat, el premi i els resultats de la votació

Londres Noir (amb pròleg de Charles Dickens)

Londres Noir
El libro negro del crimen
Pròleg de Charles Dickens
Traducció de l'anglès: Raquel Duato
La Felguera Ediciones, 2015



La línia editorial de La Felguera és poc convencional. Com ells mateixos diuen, la seva és una editorial que, bajo la apariencia de una sociedad secreta, se dedica a revelar los mejores secretos de nuestra época. I entre els secrets d'aquesta i d'altres èpoques, hi trobem Londres Noir, una edició il·lustrada i amb una acurada selecció de casos del Newgate Calendar, el butlletí mensual que escrivia el vigilant de la presó londinenca de Newgate per deixar constància dels processos judicials i de les biografies dels assassins, lladres i malfactors en general que poblaven les seves cel·les.

Els cinc volums del 1750 (hi va haver una reedició el 1775) van derivar en un llibre publicat el 1826: The New Calendar, que responia a la necessitat de consignar per escrit i de forma sistemàtica tot allò referent a la crònica negra. En realitat, l'interès morbós per aquestes qüestions ve de lluny. Ja des de l'Edat Mitjana, amb la figura del cec cantador de romanços i l'anomenada literatura de canya i cordill, fets d'aquesta naturalesa es propagaven per pobles i ciutats. Però és a partir del segle XVIII -que no oblidem que és el de la Il·lustració-, quan l'imperatiu de plasmar per escrit aquelles històries de sang i fetge que tant esbalaïen i fascinaven la població, pren embranzida.

No es pot negar un cert afany malsà en aquest delir-se per conèixer els detalls de crims, armes, escenes i criminals. És la naturalesa humana que, al mateix temps, revesteix aquest morbo que li és innat amb vestidura de pretext moral. L'excusa per posar a l'abast de tothom les cròniques de Newgate era preservar el bé comú i, sobretot, advertir el públic de les conseqüències que reportava l'elecció del mal camí. La lectura era obligada, inclús per als infants, i pràcticament no hi havia llar anglesa que no tingués un exemplar de The New Calendar. De fet, aquestes cròniques van inaugurar la tradició literària de la novel·la negra i detectivesca. S'ha parlat fins i tot d'un corrent literari "Newgate" on el crim i el món de l'hampa eren els protagonistes absoluts. Les cròniques de Newgate van influir també en autors com Daniel Defoe i Thomas de Quincey, que al seu assaig L'assassinat entès com una de les Belles Arts, proposava:

El asesinato, por ejemplo, puede tomarse por su lado moral (como suele hacerse en el púlpito y en el Old Bayley) y, lo confieso, ése es su lado malo, o bien cabe tratarlo estéticamente -como dicen los alemanes-,  o sea con el buen gusto.
[Pàgina 17 de l'edició en castellà d'Alianza Editorial, 1985].

 I en la mateixa línia, Chesterton, posteriorment, afirmava a El arte del asesinato (once relatos de crimen e investigación): El criminal es el artista creativo; el detective, sólo el crítico.

Charles Dickens no només va ser un altre dels escriptors atrets per l'influx de les cròniques de Newgate, sinó que, a més, en fou el prologuista. El pròleg de Dickens, inèdit fins ara, descriu les interioritats de la presó i com hi malvivien, amuntegats i desesperançats, els reclusos que l'habitaven:

Todos tenían algo en común, a todos se les veía desocupados y apáticos. Cuando se alejaban del fuego, era para pasearse de mal humor, para acercarse a la ventana o apoyarse en la pared balanceando su cuerpo de un lado a otro con la mirada ausente. A excepción de dos o tres casos en los que un hombre leía un viejo periódico, así fue en todos los pabellones a los que entramos.

Londres Noir, la recopilació que ha fet La Felguera, és una curiositat per al lector actual, que pot submergir-se en l'ambient d'aquell Londres de finals del XVIII i principis del XIX sense haver de sentir el pes moralitzant que s'imposava en aquella època. La ingenuïtat en la manera de narrar no  resta realisme a les atrocitats dels caníbals, pirates, bruixes, conspiradors, lladres de cadàvers i piròmans que pul·lulen per les seves pàgines.

I com a cirereta d'aquest pastís macabre, un epíleg on es reivindica la guillotina escocesa: la Maiden, l'instrument utilitzat per executar els nobles anglesos. Malgrat que la Maiden va ser la precursora de la guillotina dels revolucionaris francesos, és aquesta última la que finalment ha obtingut el dubtós honor de passar a la història en detriment de l'aparell original.

Dos taüts negres i dos de blancs | Pep Coll

Dos taüts negres i dos de blancs
Pep Coll
Proa, la butxaca

"Sucarrats de Sallent, escolteu-me. Han assassinat el Bep del Vinyes. El botxí de les bardisses, dels matolls, el pagès que convertia els erms en terres de conreu. L'home que estimava la terra més del que es pot estimar una dona. Han assassinat una família sencera del vostre poble."

Aquesta novel·la és la reconstrucció d'un cas real d'assassinat d'una família sencera, pare, mare i dues filles (14 i 10 anys), masovers de Carreu (Pallars Jussà), que es va produir el 1943.

És tracta d'una novel·la de no ficció, fets i records reals i biogràfics i els pocs testimonis escrits que en queden, tot novel·lat i contat a través de les "biografies" de 19 personatges reals que, d'una manera més o menys directa, van viure aquella atrocitat.
L'autor explica al principi que només ha canviat els noms dels assassins i d'algun personatge (com el jutge), i al final que poca cosa de la realitat ha ficcionat.
Tot comença amb les reflexions de l'autor que explica com va viure tot allò que es deia en veu baixa i la por i el dolor que la matança van deixar en tota la comarca.
Narració dels fets des la Guerra Civil passant per tota la postguerra i el franquisme.

Les "biografies" van, a poc a poc, revelant els fets, els motius, els odis, la feblesa moral, el conservadurisme, unes formes socials corruptes, la resignació amb que s'acaren els fets, el mal... de mica en mica, però sense crear suspens artificiós com en una novel·la policiaca. A mesura que avança la narració anirem coneixent-ne els detalls, i fins a les últimes pàgines no sabrem ben bé què hi va passar.

Per a mi, allò més terrible d'aquesta, i d'altres històries rurals i d'ambients tancats, és que tothom coneix i sap qui són els assassins, conviuen amb ells, i ningú no en diu res, i aquella i d'altres terribles matances queden totalment impunes.

(Un aspecte que m'ha agradat molt és el retrat del món rural, de les descripcions antropològiques i paisatgístiques, tot dit amb un llenguatge local exquisit i ric.)

Los anillos de Saturno | W. G. Sebald

Los anillos de Saturno. Una peregrinación inglesa
W. G. Sebald
Traducció al castellà de Carmen Gómez i Georg Pichler
Editorial Anagrama, 2008


"Los anillos de Saturno están formados por cristales de hielo y por lo que se supones partículas de polvo de meteorito que giran en torno al planeta en trayectorias circulares, describiendo una órbita que se sitúa a la altura de su Ecuador. Probablemente se trata de los fragmentos de una luna anterior que, demasiado cercana al planeta, se desintegró por la acción de las mareas de Saturno."

Aquest epígraf de l'Enciclopèdia Brockhaus que Sebald col·loca al principi del seu llibre pot donar-nos una idea de la seua intencionalitat, puix un tema que travessa tot el llibre és la descripció de com les forces de la natura estan sempre treballant en contra d'allò que ens pot semblar permanent. I, afegirem, com la memòria i la història (amb les voltes i trencaments de la temporalitat) tenen un paper tan important en les nostres vides.

Vaig llegir Austerlitz del Sebald i em va semblar una de les novel·les més interessants, més sublims escrites a finals del s. XX. I, clar, vaig anar cap arrere per llegir aquests Anillos. Pensava que era una novel·la (com l'anomenen alguns crítics), i no, és una obra inclassificable, una mixtura, un pensament divagant, una obra fragmentària, un llibre de viatges, un reportatge, uns pensaments com a resposta al paisatge, relats i records, assaig, parla d'escriptors (Conrad, Flaubert, Chatutebriand, Borges), d'història... I tanmateix, hi ha autors (com ara, Vila-Matas, Susan Sontang i d'altres) que advoquen per la ficció en aquesta meravella de llibre.

(Passarem del paisatge i la seua transformació per les forces de la natura, a la cria de cucs de seda, a la malenconia, a la guerra entre Japó i Xina, a un constructor de la maqueta del Temple de Salomó, a la calavera de Thomas Browne o al colonialisme belga i britànic, etc.)

Los anillos de Saturno, amb una escriptura àgil i densa alhora (en la pàgina a penes hi ha punts i cap), és una proposta d'aventura a fer un viatge exterior (la història) i, sobretot, interior (la memòria i el jo), tot gràcies a una erudició aclaparadora i una barreja de gèneres que l'autor utilitza magistralment.

(Llàstima!, un gran defecte en aquesta edició d'Anagrama són les reproduccions de fotos, dibuixos... que hi apareixen: són d'una qualitat ínfima, fins al punt que hi ha vegades que et costa desxifrar què estàs mirant; i ja passava això en Austerlitz.)

MANUAL PER A DONES DE FER FEINES. Lucia Berlin

Manual per a dones de fer feines
Lucia Berlin
l'altra ed.
2016
480 pàgs
Traducció d'Albert Torrescasana

No coneixíem de res a la Lucia Berlin ni l'havíem llegida. Però gràcies al pròleg de la gran Lydia Davis (ull també al seu recull de relats a Seix Barral ed.) que ens posa en antecedents, explica la seva complicada vida i resalta els trets més significatius de la seva narrativa; després podem copsar millor tota la profunditat i la força de Lucia Berlin.

Aquest és un recull brutal i boníssim de relats quasi tots molt durs perquè Lucia Berlin va tenir una vida duríssima, amb tot el pack sencer del sofriment (alcoholisme, 3 marits, 4 fills, una germana morta de càncer, infermera durant molt anys...) i aquest dolor està present en tots els contes, molts en primera persona o com a personatge secundari dins de les històries.

Però és com si en els relats de la Lucia Berlin la literatura s'imposés al patiment de la vida i del viure; aquesta sensació de quan llegeixes als grans autors moderns (Knausgård, Bolaño, McCarthy...), que tot i la força de les històries que expliquen, de la duresa dels relats; alguna cosa surt de dins de les històries mateixes i ens posseeix, ens dóna esperança per seguir endavant amb la història, impossible deixar-les. Però alguna cosa queda i trascendeix; molts dels contes d'aquest recull són excel·lents, inoblidables.
Fins i tot quan es posa lírica amb històries més llargues, com el conte dels submarinistes, que voldries que no s'acabés mai o el del taller d'escriptura a la presó, el de l'advocat que ajuda als joves misteriosos, o el de la estudiant sudamericana que arriba a la universitat americana, les històries de bugaderies...
Però és que en té tants de bons! Perquè és un recull gran, gran!

I llavors hi ha també aquesta característica, delicatessen, que té Lucia Berlin, que de tant en tant li posa una frase, metàfores, comparacions; d'aquestes que t'has de fregar els ulls, de lo bona que és la frase. Impensable i genial com petites granades de mà...
"Déu provoca apagades al cervell dels borratxos, perquè si sabessin el que van fer, estic segura que es moririen de vergonya."

"...Va ser inquietant perquè trigava molt, com quan Mishima necessita tres pàgines perquè la senyora es tregui el quimono..."

500 pàgines on mai tens la sensació que sobri ni que falti res.

I també aquesta altra sensació que et fa encongir el cor quan veus a l'autora dins de cada relat, vivint i patint; però que, tot i la vida duríssima que va tenir, ho compensa de manera impensable, tenint un projecte (com tots els grans autors), una obra que és un projecte de vida. Un pla. Una obra que, sense rendir-se, la va escrivint dia a dia i pàgina a pàgina. Després, a llarg termini, es mantindrà en el temps, per la qualitat i força d'aquesta mateixa obra...

En un món perfecte hauria de ser un dels llibres del Sant Jordi!
I un dels millors de l'any, segur. Ja ho és.

Llegiu i descobriu-la...

Tres llibres, tres pallisses, tres dolors que en són un

Dacia Maraini
Passos lleugers
Traducció al català d'Iban Leon Llop
Edicions 96, 2009


Passos lleugers és un llibre fet per al teatre. Dacia Maraini recull un grapat de “testimonis de dones encara presoneres de la discriminació”. La traducció al català és de l'Iban L. Llop. És com tallar-te les venes amb un ganivet d'or i pedres precioses. Un text preciós que parla de nenes venudes, joves violades, germanes oferides com a rescat de deutes de joc, mares lapidades... Vaig anar a veure la versió que ha fet la Companyia de Teatre Crit. Brutal.

Adonis (Alí Ahmad Said Esber) / Houria Abdelhouahed
Violencia e Islam
Traducció al castellà de Carme Castells
Ariel, 2016


El llibre és d'Adonis, nom gran de poeta gran, l'etern candidat al Nobel. El seu quefer va molt més enllà de la renovació poètica en àrab. El seu pensament demana canvis a l'Islam i a la resta: aquell no té res a dir al món, l'altre ha deixat de buscar la civilització i ha tornat els seus ulls només cap als diners. És un llibre curiós: una conversa àgil i molt aclaridora, entre un gran poeta i una psicoanalista. Amb ell enfronten el tema de la violència com el final dels monoteïsmes, la negació de l'individu com allò a erradicar i els valors de la cultura i la humanitat com a única possibilitat de futur per a l'ésser humà. Gran part del llibre ofereix una reflexió sobre les dones què ens hauria de empènyer a canviar les estructures de poder i convivència a tothom, tant a la gent de l'islam com a la resta. És un llibre valent i, em penso, molt necessari.

Svetlana Alexiévich
La guerra no tiene rostro de mujer
Traducció al castellà de Yulia Dobrovolskaia i Zahara García González
Círculo de lectores, 2015


La Nobel 2015 pretén un llibre que faci perbocar als generals. I se'n surt. Es tracta d'un repertori de testimonis, exhaustiu, de dones a l'exèrcit. Dones russes participants a la segona guerra mundial. Dones submergides voluntàriament, fins i tot lluitant per fer-ho, al món mascle de la guerra. Només les que van tornar, és clar. Svetlana ho diu: vol contar la guerra des del punt de vista de les dones que la van fer: nenes, infermeres, ingenieres, conductores de carros de combat i avions, aquelles que van haver de buscar i desactivar bombes i mines... Com a home penso que no hauria d'haver cap persona que no haja llegit almenys un vint o un trenta per cent d'aquest llibre (o el llibre sencer, si ha de dedicar-se a la política). Es tracta d'un d'aquells llibres que vols acabar per deixar de patir.

* * *

Dacia, la nostra amiga de Bagheria, Dones meves, Amor robado i Marianna Ucrìa, recull i adapta, per acabar el text, arredonint-lo, un poema africà d'autor desconegut:

L'Adormida

Adormida... jo sóc l'adormida
i se m'enduen
Qui se m'enduu?
Adormida... jo sóc l'adormida
I el meu cos s'enduen.
Jo sóc la desvelada
Jo sóc l'exclosa
Jo sóc aquella a qui han imposat la prohibició
Jo sóc aquella a qui han humiliat
Jo sóc aquella a qui han engabiat
Jo sóc aquella a qui han intentat doblegar posant-me
les mans sobre el cap per enfonsar-me
fins el nivell del mal amb cara de simi
Jo, entre els marbres de la desgràcia, somric
Jo, entre les roques del silenci velat de blanc, somric
Jo sóc aquella a qui han volgut sufocar i empènyer
fins al bell mig del foc
A qui han cregut marcar, deixant sobre la seua pell
cicatrius obertes de bat a bat
Jo sóc aquella a qui pretenien donar en esposa
a l'aurora del món
Adormida... jo era l'adormida
I se m'enduien, però qui?
Jo sóc l'exclosa
Jo sóc aquella a qui donen com a esposa de l'aurora
del món, portadora d'aigua, portadora dins de forats
de fumejants vapors.
Portadora... vull l'aigua. És aigua que bull
Portadora d'aigua
Han volgut que m'enfonsara,
Han intentat llançar-me cap per avall
dins la crosta negrenca del mal
amb cara de simi
Jo sóc la portadora d'aigua
Jo sóc l'exclosa
Jo dorm

Cuentos escogidos | Shirley Jackson

Cuentos escogidos
Shirley Jackson
Ed. Minúscula
2015
166 pàg.
Traducció al castellà de Paula Kuffer



Acabat de llegir aquest petit recull lamento la desconeixença que tenia fins ara d'aquesta autora, que trobo realment interessant, i que segurament vosaltres ja coneixíeu.

Doncs aquest recull, editat per Minúscula, curt però ben estructurat, es divideix en dues parts perfectament diferenciades: Una primera on hi ha el recull de contes pròpiament dit (set contes en total), i una segona part de títol prou explicatiu: "Tres conferencias y un cuento".

Del conte he de dir que és un gènere que de sempre m'ha agradat força, entre altres coses perquè fan de bon llegir i no requereixen l'atenció més o menys continuada que exigeixen altres modalitats literàries. En el cas que ens ocupa, m'han recordat lleugerament alguns d'en Cortázar, però sempre amb l'inconfusible estil de l'autora, al meu entendre molt personal i amb un tret comú (almenys pel que fa als que hi ha en aquest recull): tots parteixen d'una situació perfectament real, perfectament versemblant, quotidiana, fins i tot banal, però van adquirint a poc a poc un to oníric, misteriós, que tot d'una ens fa adonar que quelcom no encaixa en aquest món, que sempre hi ha factors que ens resulten indesxifrables, i així la Jackson ens sol deixar un final més o menys obert... com si trobés de mala educació donar-nos-ho tot massa fet. En resum, uns contes d'una extraordinària qualitat.

La segona part es basa en una sèrie de conferències i un conte ("La noche que todos tuvimos gripe") que és en el fons un joc matemàtic.

Les conferències són molt didàctiques i ens intenten explicar la metodologia de l'autora a l'hora de crear. Segons el meu modest parer, la conferència titulada "Experiencia y ficción" és un manual perfecte per a qualsevol aprenent d'escriptor, una conferència magistral, que pot complementar-se amb la darrera ("Notas para un joven escritor"), que trobo menys interessant.

En l'altra, "Biografía de una historia", l'autora intenta amb més o menys èxit (vist el públic al que es dirigeix), explicar que el que fou en el seu moment escandalós conte "La lotería" no era altra cosa que això, un senzill conte. Hem de tenir en compte el context d'aquests contes: l'època, l'Amèrica profunda i, detall no menor, que l'autora era una dona, fets que alimntaven l'absurd escàndol. De tota manera, i vista l'evolució cultural des de llavors, no sé si és una pena o un consol, però estic ben segur que un "escàndol" així avui dia seria impensable, més que res perquè el gran públic no llegiria el conte.

Finalment, només dues notes més: M'estranya que ningú hagi ressenyat abans aquest recull, vista la qualitat i quantitat d'obres del blog... i, per acabar, m'atreveixo a recomanar-lo sense por a equivocar-me. Ja em direu.

Gabinet de curiositats | Anna Moner

Gabinet de curiositats
Anna Moner
Pruna llibres, 2015

"Cada dia visite la cambra en la qual guarde els petits tresors que, bé per caprici, bé per gust, he anant acumulant al llarg dels anys. Una sala de dimensions variables, reservada al gaudi privat, on vaig aplegant, seguint pautes pròpies dels col·leccionistes d'èpoques passades, una sèrie de peces úniques i peculiars que, cadascuna a la seua manera, han provat de donar una visió del món i de la naturalesa humana. De tant en tant, imagine aquestes singulars i valuoses adquisicions -almens per a mi- en algun antic i selecte gabinet de curiositats convivint amb la banya d'un unicorn, l'esquelet d'una sirena, algunes criatures deformes immerses en substànacies tèrboles a fi de preservar-les de la corrupció o altres éssers elaborats mitjançant l'alquímia dels somis."

El llibre és un recull d'articles en els que l'Anna Moner ens ofereix la seua particular mirada a obres i personatges que l'han fascinada, enamorada. I com que ella és una artista multidisciplinar (pintora, escriptora), els seus interessos són bàsicament artístics (literaris, musicals, pictòrics, escultòrics). A mi, m'han seduït, tal vegada perquè ha tractat molts temes que fa temps que m'han fascinat, i on ella sap trobar-hi elements inesperats. Una llista (on predominen dones increïbles) que no deixarà ningú sense la seua curiositat:

. Artemisia Gentileschi
. Paganini
. Camille Claudel
. Chopin
. Frida Kahlo
. Oscar Wilde
. Caravaggio
. Mary Shelley
. Frank Hurley
. La Venere Medicea del museu La Specola de Florència
. Houdini
. Casanova
. Edgar Allan Poe
. etc.

NOCHES SIN DORMIR. Elvira Lindo

Noches sin dormir
Elvira Lindo
Seix Barral ed.
2015
218 pàg.




Elvira Lindo és una reconeguda escriptora de literatura infantil i també guionista.
"Noches sin dormir" són els seus diaris, escrits de nit en hores d'insomni, entre el gener i el maig del 2015, durant la seva estada a Nova York, acompanyant al seu marit, que donava classes a una universitat de la ciutat.

En aquestes pàgines hi ha l'ànima d'aquesta ciutat llegendària i les seves avingudes, personatges pintorescs, escriptors que havien descrit anteriorment els carrers i barris que ella trepitja i records d'aquesta autora que amb el seu estil fresc i desenfadat ens va explicant el seu dia a dia dins la metròpoli.

Tot acompanyat amb imatges d'aquells dies, personatges dels carrers i molts edificis alts. Fotografies maques que fan venir-te moltes ganes d'anar-hi...

Però com que són uns diaris, també hi ha la vida de l'autora, les seves pors, les contradiccions de voler i no voler tornar a Madrid, records de família, un dolor a la mà que fa servir per escriure l'acompanya sempre i la turmenta.

"Hace unos días vi Birdman y creo que hasta ahora no había visto reflejado con tanta maestría el miedo a volverse loco que a veces te asalta en Nueva York, y dentro de Manhattan, en este triángulo pavorosamente plagado de luminosos en dónde hay un gentío al que se le dispara la adrenalina y vive una ilusión de felicidad, y otros tantos infelices, vulnerables, miedosos, entre los cuáles me incluyo, que temen quedarse atrapados entre la masa, sin encontrar la salida, la imposible vuelta a casa de algunos cuentos, y no poder regresar jamás a la vida anterior."

LA ÚLTIMA MODELO. Franck Maubert

La última modelo
Franck Maubert
Acantilado ed.
2016
104 pàg.
Traducció al castellà de Juan Díaz de Atauri

"Su cara trasluce ya una gran melancolía, incluso cuando sonríe."

Franck Maubert, que ja coneixíem pel seu anterior "Conversaciones con Francis Bacon", torna a fer una fascinant aproximació fanàtica al món de l'art més llegendari ara, quan ha localitzat la jove que va encandilar a l'escultor Alberto Giacometti a finals dels 50, a Paris, i aquest la va convertir en la seva model.

Giacometti, quan ja era un escultor mundialment famós, era un habitual, a passejar de nit, per la zona de Saint-Denis i els seus bars per escapar de la fama i les aglomeracions del seu estudi. En l'anonimat de la nit era lliure i podia descansar la seva ment.

En una d'aquestes passejades va conèixer la jove Caroline, desenfadada i prostituta. L'escultor queda intrigat i arravatat pel caràcter i la mirada de la noia.

Tornarà a buscar-la i ja no es separarà d'ella i la convertirà en la seva inspiració i model.

Franck Maubert, com si d'un reportatge periodístic llarg es tractés afronta el relat amb una trobada on li va treient els records a la entrevistada, que va recordant amb tristesa, per una joventut ja perduda i per un temps ja passat i que es va apagant.

L'autor intenta captar, mitjançant els records de la noia (ara ja senyora gran) que va inspirar l'artista, el secret de la creació, aquell moment màgic en que tot encaixa i l'art s'inicia en la ment de l'escultor Giacometti.

"En eso consiste la disciplina del creador, que se atiene a la modelo para impedir que la verdad quede silenciada. También su apasionamiento, que le lleva a no renunciar nunca a captar lo esencial, aún despojándolo de todo. Al final restituye un enigma."

Novel·la històrica

Novel·la històrica

Novel·la històrica

Novel·la històrica

Novel·la històrica

La imatge del temps transcorregut es reflecteix en la meua memòria (M. Y.)

(L'entrada del Tiet Truman (Katatrina, el paó i el jesuïta) m'ha fet pensar en aquest tipus de novel·la.)

Hi ha una nova teoria sobre el temps la qual suggereix que, com que el temps no avança, tot el temps és sempre present. Però la meua experiència personal, lluny de teories filosòfiques, em diu tot el contrari: No hi ha present, aquest desapareix, se'n va, ja és pretèrit en el moment que vols atrapar-lo; i crec que tots tenim clar que el futur ningú no sap com serà. Només seria, doncs, el passat, l'únic temps acabat, sòlid, susceptible de ser explicat, contat, comentat, ensenyat... Encara que siga una explicació en relació al present (?).

Explicar, comentar, desenvolupar... aquells temps és tasca d'historiadors, però aquests difícilment ens poden dur a viure i sentir el temps passat immersos en la història. I ací intervindrien alguns bons escriptors que ens han donat algunes de les novel·les més inovidables i que tenen un substrat històric.

M'agradaria, si us sembla, fer recapitulació d'aquelles novel·les diguem-ne històriques que ens han deixat una profunda empremta.

I jo, per començar només, no puc deixar de mencionar:

- Memòries d'Adrià i Opus nigrum, Marguerite Yourcenar
- Q, Luther Blissett

I, entre totes i tots, hi n'afegirem aquestes:

- Samarcanda, Amin Maalouf (Magda)
- Els àrabs del mar, Jordi Esteva (icr)
- El libro de los susurros, Varujan Vosganian (icr)
- Jo Claudi, Robert Graves (Isa)
- Episodios nacionales, Benito Pérez Galdós (Sícoris)
- La sega, Martí Domínguez (Emma)
- Memorial del convento, José Saramago (elPac)
- Les històries naturals, Joan Perucho (Magda)
- Dos taüts negres i dos de blancs, Pep Coll (Imma C.)
- Victus, Albert Sánchez Pinyol (Imma C.)
- Les veus del Pamano, Jaume Cabré (elPac)
- El viatge de l'elefant, José Saramago (Sícoris)
- La novela de la ópera, Franz Werfel (Til·la)
- Eben, Ryszard Kapuscinski (Magda)

Aroma de alcanfor.- Naiyer Masud

Naiyer Masu
Aroma de alcanfor
Traducció al castellà de Rocío Moriones Alonso
Atalanta, 2010

(fitxa de l'editorial i primeres planes aquí)


1. Aroma de alcanfor.
Narració en arabescos:
- no és linial, encara que té un començament i un final
- tampoc no és circular, encara que va de mort en mort
- ni espiral, no tens la sensació de pujar ni baixar.
Va formant motius. Té ritme, però no és un ball.
Un nen malcriat, així s'anomena a si mateix, reconstrueix ocells morts, joguines de nen major, copia artistes morts i propers. Amb bàlsam a les mans després de fer-se mal, converteix ceràmiques en ex-vots curatius.

2. Interregno.
Comença el relat ja madur. Es desenvolupa com si ja portés una estona produint-se. Acaba, i encara queda molt per fer.

3. Lo oculto.
"He dejado de hablar, pero no de mirar." (pàgina 77)

4. Shisha Ghat.
Segons una nota de la traductora (un treball preciós, per cert), "En lugar de 'adoptivo' el autor emplea en este relato la palabra 'manhbola' que literalmente significa 'dicho verbalmente'."
Un conte trist.
Un conte que et demana de contar a tu. Llança pedres a la teva superfície i les ones et porten a la riba i et tornen al fons.
Imatges que remenen la teva tranquil·litat de llac en calma i el fons de les teves aigües regirades.
Un nen que no pot parlar però viu de les paraules: de les que vivia el seu pare, de les que li va donar el seu 'munhbola', de les que van acompanyar el naixement i la mort de la Paria...
"Di mi nombre".

5. El velatorio de la señora.
Des de l'atracció cap a la dringadissa de les joies fins a la por. Allò que la lluentor fa amb els que la duen i la desitgen.

6. Los vestigios de la familia Ray.
El títol ja avisa. Però l'autor emprén la ruta per una avinguda ampla, d'aquelles que t'expliquen tots els detalls, les voreres, les llambordes, els soportals, les mitjanes ajardinades... Quan vols adonar-te'n, has entrat en un altre carrer, més estret, amb balcons a una banda i a l'altra d'aquells en els que et pots tocar amb els veïns, coneguts i familiars, teus... I tu et submergeixes en una finestra, escoltes una conversa, hi participes... I la història era aquesta, encara que no t'ho esperaves...

7. La mina del Jardín de los Pavos Reales.
I si vols, t'enfades amb el Masud, que decideix quan, com i per on et porta, i fins quan.

Alcanfor, o la seva còpia sintètica la naftalina, és un producte per allunyar els insectes dels insectes; poderós verí; bàlsam per determinades malaties; perfum...
És medicina. Higiene. També mort.
La seva "aroma" és literatura pura, sense artificis.
Al final d'aquest recull de contes, en una entrevista, l'autor reconeix que després d'escriure la història elimina trossos. Fa neteja.
Diu que no hi ha poesia ni metàfores. Menteix. És un "bellaco". Manipula. Et fa treballar.
No sóc jo molt de contes. Trobo aquest llibre magistral.

Katarina, el paó i el jesuïta | Drago Jancar

Katarina, el paó i el jesuïta

Drago Jancar

Pagès Editors

2005

381 pàg.

Traducció de Simona Skrabec

En el meu cas, i com bé saben els amics que més em coneixen, quan m'han de fer un regal si es tracta d'un llibre sempre l'encerten. 

Doncs així és com em va arribar a les mans aquesta novel·la: una bona amistat eslovena va aconseguir aquesta traducció de l'eslovè al català (després he vist que n'hi ha algun més), i era un detall lingüístic i cultural més que pel mateix llibre. A sobre, és una edició de Pagès, editorial de Lleida.

Ara bé, he de dir que el text se m`ha fet una mica feixuc. Després d'una extraordinària introducció per part de la traductora (Simona Skrabec), entrem en una novel·la d'època, centrada a mitjans del segle XVIII, i basada en el triangle amorós d'una jove (la Katarina) amb dos personatges totalment antagònics... i com sabeu, això dels triangles diu la tradició que no acostumen a acabar massa bé.

Com a rerefons (i aquí és on segurament l'autor més encerta) es descriuen una sèrie de tradicions i usos d'aquell període històric en aquella part d'Europa (d'Eslovènia a l'actual Alemanya), on era usual efectuar pelegrinatges periòdics per a veure relíquies com és en aquest cas el "Bagul Daurat" de Colònia, una odissea esbojarrada on s'hi apunten tota mena de personatges i on transcorre la major part de la trama.

No falta, és clar, el rerefons històric, molt marcat per les habituals guerres de l'imperi Austro-hongarès amb Prússia, així com la gran influència en tots els àmbits que tenia l’Esglèsia, que també feia les seves pròpies guerres i intrigues, com aquí en el cas dels jesuïtes

En resum, crec que ens trobem amb un text molt aconsellable pels amants de la novel·la històrica seriosa, sobretot perquè s'hi descriu amb gran luxe de detalls un determinat període, sense alguns infantilismes i anacronismes habituals en altres textos, però per al meu gust hi falta una mica de ritme (és lent) i a vegades resulta una mica confós, probablement degut a la difícil traducció.

Crec que per la xarxa encara es pot trobar aquesta novel·la, encara que l'edició que tinc és del 2005. Si més no, es tracta d'una curiositat que ens permet comprovar que, en el fons, les nostres cultures sempre solen ser més similars del què ens pensem (repeteixo, la introducció, titulada "Segons els àngels, els homes són terribles", és impagable.

  “Una guerra és una cosa molt contagiosa, un cop comença, s’escampa més ràpidament que el còlera, de fet li agrada avançar en companyia del còlera. Una guerra s’escampa amb la rapidesa amb què a la primavera els ratolins inunden els camps”. (Pàg. 206)

Tota la Veritat | Núria Cadenes

Tota la veritat
Núria Cadenes
La Magrana, 2016

La Núria ens ha parit una novel·la fosca. Una narració crítica (amb els arribistes trepes, amb els periodistes/tertulians (?) conformats, amb les societats tancades...), una novel·la que traspua una bona dosi de violència quotidiana soterrada, de vides marcades pel dolor, per no poder ser u mateix, per la llei del silenci, pel conformisme del "què-hi-farem" del "així-ha-estat-tota-la-vida"...

Al poble hi ha hagut una mort, la mort del ric, poderós, important (tan important que fins i tot vindrà el president al seu soterrar). A partir d'ací començarà a aparèixer un reguitzell de personatges que aniran bastint tota la història del mort i els seus, i les dels habitants del poble.

Com que la Núria no vol posar-li-ho fàcil, al lector, més bé vol que el lector s'hi implique, que treballe, que ajude a construir la novel·la, cadascun dels personatges que no són els importants tindrà la seua pròpia veu. Només els importants (el mort, la muller, l'amic i ajudant i ara portaveu de la família, l'examic periodista, el sotsinspector) tindran la veu del narrador però sempre des de la subjectivitat del personatge (Ací la Núria s'ha arriscat a donar una veu diferent als pensaments de tots i cadascun d'ells). El lector farà ben bé d'anar fent-se la seua llista de dramatis personae, per anar anotant-hi els trets que l'autora va desgranant a poc a poc. Rosa, Joan, Antònia, Pere Gros... i Dolmeriu (la veu del poble, encarnada en els vells que seuen a la plaça i veuen la fira amb distància crítica).

I és una novel·la fosca, dura i uns quants adjectius més, tots ells igual de negatius, perquè totes les històries són descoratjadores, per plorar llàgrimes de sang. Però que les tenim entre nosaltres, són les nostres vides; una violència de la qual no podem fugir. Entre totes elles, ressaltaria les de les dones anònimes (les esclaves del puticlub; la dona maltractada, però que ho sap tothom!; la que és odiada pel seu home; la que ha marxat i fracassada ha hagut de tornar al poble; la vella que ha estat assassinada pel..., etc.

Quant a la forma, la Núria ens ofereix una novel·la fragmentada: petits fragments de les veus dels personatges, i petits fragments del narrador extern (però extremadament subjectiu), peces d'un trencaclosques que tu has d'anar construint. Tot això narrat amb una prosa clara, directa, col·loquial quasi sempre, amb frases curtes (de vegades, un pensament te'l fa llegir en vàries paraules separades per punts) i un llenguatge molt clar i, quan toca, poètic: "...sent el cos que es redreça, es descargola com una fulla nova de falguera." "De tant com se l'havia estimat, ara se sent esqueixada, incompleta, tota closca i vent."

Novel·la negra, bruta, de ca nostra...

GORSKY. Vesna Goldsworthy

Gorski
Vesna Goldsworthy
Angle ed.
2016
205 pàg.
Traducció de Jordi Martín Lloret

En aquest món desigual que vivim, els diners volen d'un lloc a l'altre mitjançant transferències bancàries d'un sol clic. Llavors també la gent propietària d'aquests diners es van movent deixant una estela rera seu, entre fascinant i efímera.

A "Gorsky", que passa al Londres actual, on arriben els mil·lionaris russos d'última generació, carregats de diners que ningú sap d'on han sortit, diposats a gastar i lluir-los comprant art i clubs de futbol.
Gorsky és un oligarca d'aquests, que un dia entra a una llibreria de la zona alta i demana al jove llibreter que l'atén que li aconsegueixi els millors títols que el cregui convenient  per la seva biblioteca particular que s'està construïnt en una casa nova i deslumbrant en el barri més exclusiu de la ciutat.

Aquesta és la excusa perquè el relat es vagi desplegant, apareix un matrimoni també mil·lionari amb la dona rusa (que li agrada al llibreter) però que és l'objectiu que vol el mil·lionari Gorsky.
Hi ha alguna escena que fa pensar en el Gran Gatsby d'Scott Fitzgerald, sobretot quan Gorsky es mira la casa de la parella, de nit, des del jardí de la seva, que està al mateix barri...
(Al final del llibre, l'autora reconeix aquesta influència...)

Però la història de Gorsky funciona bé, els personatges es van construïnt amb naturalitat, escena a escena, el llibreter narra en primera persona, des d'un lateral de la història, quasi estrany en aquest món privilegiat de capricis desmesurats, ple de luxes i ambicions, envejes i perills.
Nikola, el llibreter narrador, és un supervivent insertat dins aquest món com si li hagués tocat la loteria, convertit en observador privilegiat.

"Té aquella mena de perjudici típicament anglès contra qualsevol que no sigui "dels seus", però la gent com ell odien altres anglesos encara més que a nosaltres, perquè a nosaltres no ens jutgen de la mateixa manera que als seus. Quan els anglesos obren la boca es revelen els uns als altres els primers capítols de les seves autobiografies, però quan ho fem nosaltres només ens pengem l'etiqueta d'estrangers. Ell et vol ofendre, però de quina altra manera podria ofendre't? No et pot dir rus fastigós perquè la seva dona es rusa..."

És un relat clàssic amb decorat contemporani, que enganxa des del principi de la història, en un ambient desmesurat però ple de passions, intrigues i sentiments.

DEPARTAMENTO DE ESPECULACIONES. Jenny Offill

Deprtamento de especulaciones
Jenny Offill
Libros del Asteroide ed.
2016
172 pàg.
Traducció al castellà d'Eduardo Jordá



Anem per feina:
Formalment és una novel·la impactant i molt impecable.

Feta de paràgrafs curts que quasi funcionen com si fossin aforismes en alguns casos, va construïnt el relat amb to àgil i sintètic.

L'argument és una nena que va creixent. Noia i després dona. Es casa. serà mare. El temps va passant i la vida se li fa complicada.                    

Aquesta noia és molt intel·ligent i, a vegades, això pot ser perillós perquè li fa pensar massa (però pels lectors és una festa).

La vida. Així, tant fragmentada com la realitat. Inestable i líquida. En un relat fresc i meravellós.

Potser al principi és complicat pillar-li el ritme, però cap al mig, quan entenem les regles internes del text, el relat es va construïnt i tot funciona tant bé que llavors voldries que no tingués fi.

"Aquel chico era tan guapo que lo miraba mientras dormía. Si tuviera que resumir lo que hizo conmigo, diría lo siguiente: hizo que yo me pusiera a cantar todas las canciones malas que sonaban en la radio. Mientras me quiso y cuando dejó de hacerlo."

"Los budistas dicen que hay ciento veintiún estados de conciencia. Y entre estos, solo tres están relacionados con la desgracia y la tristeza. Pero la mayoría de nosotros nos pasamos la vida yendo y viniendo de uno a otro de esos tres estados."

I així, fragment a fragment, apareix la història.
(Potser perquè la vida és aquest espai que queda entre paràgraf i paràgraf?)

Departamento de especulaciones és anar de frase en frase; molt molón.
Una de les sorpreses bones d'aquesta primavera!!!!!!


PD:
"P.: ¿Por qué la budista no alcanzaba a pasar la aspiradora por los rincones?
R.: Porque no tenía apego a los accesorios."

NI AQUESTA TARDA, NI CAP ALTRA. Andreu Grau

Ni aquesta tarda, ni cap altra
Andreu Gra
Angle ed.
2016
236 pàg.


El nostre passat col·lectiu recent amb les seves històries diàries i anònimes haurien de deixar empremta als nostres autors igual que el dia a dia ens va afectant i construïnt la nostra existència, als lectors que intentem llegir la realitat i sobreviure-la o, almenys, entendre-la.
Dic això perquè aquesta novel·la té la virtut de situar-nos just fa 3 o 4 anys, enmig de la crisi econòmica que va colpejar (que encara dura) i que ha fet caure la societat del benestar on estàvem totes i tots tant còmodament instal·lats.

El protagonista d'aquesta novel·la és un jove empleat de banca encarregat de gestionar les hipoteques impagades i executar-les. De llogar o vendre els pisos embargats pels bancs. És un personatge gris, segurament perquè li toca viure temps grisos, però també perquè tria una vida anònima i sensa gaires emocions ni aspiracions. És un personatge vilamatià, d'aquests que els hi agradaria ser boira, invisibles, solitaris; una de les poques coses que li agraden és córrer a gran velocitat, de nit, sol amb el seu Audi A3.
Hi ha els embussos a les carreteres i autopistes en aquesta novel·la situada a les comarques vallesanes, on també hi ha molts blocs de pisos buits o a mig costruïr.

Llavors hi ha alguns moments que li fan adonar al protagonista d'aquesta seva existència com l'arribada del seu germà separat al pis on ell viu de manera aburrida, els veïns inmigrants que té a sota, o la trobada amb una veïna nova i particular...
Però el relat sobretot és aquest tedi diari, la grisó col·lectiva; aquesta perifèria lletja i buida, abandonada i a mig construïr, metàfora i resultat d'aquest país, però també d'aquest protagonista que potser tampoc vol sortir d'això i que quan vol o necessita companyia busca a les pàgines de contactes d'internet.
Sense futur també, ell mateix paradoxalment, quan la companyia bancària on treballa és comprada per un banc més gran i després despedeixen a molts treballadors.

"Quan surt de Barcelona s'atura a la benzinera de la C-58. Vol comprar una coca-cola. Sap que el sucre i la cafeïna li aniran bé. Aparca a un cantó i es beu la coca-cola repenjat al morro del cotxe, a les fosques. No hi ha ningú en tot el local, tant sols la dependenta darrere del vidre.
Davant seu passa la interminable processó nocturna de l'autopista. Milers de llums anònims que no s'aturen mai, com les onades de la mar. Fugaces, ocultes, les ombres i els llums dels automòbils. Si pertany a algun món és a aquest..."

És una novel·la que afronta una realitat grisa i de tot el país; que hauria de quedar com a retrat d'aquests anys, almenys.

un altre aniversari...

18 òrfenes i orfes amb ressenyes (i un fum d'altres que no publiquen però ens acompanyen), 1.230 entrades, 6 cadàvers exquisits, un himne, un gran casino, llistes i paneres, molts somnis, un cànon, una poma que no és una poma, un calaix de sastre per parlar de qualsevol cosa, un amagatall de poesia, 248.551 visites...

molts llibres i moltes lectures...

i celebrem el primer sexenni amb una revista, Vida òrfena (edició digital), una altra col·laboració entranyable i feliç...

YO FUI JOHNNY THUNDERS. Carlos Zanón

Yo fui Johnny Thunders
Carlos Zanón
RBA ed.
2014
316 pàg.

"El día que vendes a tus amigos, se ha acabado el rock'n'roll"

Segurament és una història que ja l'hem vista abans, sobretot al cinema, del protagonista que torna al barri molts anys després.

Però la novel·la que ens ocupa hi aporta alguna novetat.
El protagonista havia estat a punt de tenir èxit amb un grup de rock, el protagonista havia sigut (i encara és) bastant adicte a diverses substàncies tòxiques, el protagonista és separat i pare de dos fills, en un barri perifèric de la capital catalana.
Publicada en una col·lecció de novel·la negra, quan sembla més una història dirty dirty realism, costumbrista, de barri, perillosa, lumpen...

Una vida esbojarrada que porta el protagonista a viure al pis del seu pare; retrobar la seva germana i activar un relat que funciona a dos o tres nivells per acabar explotant al final.

Potser no és una novel·la perfecta però té alguna cosa que la fa anar tirant endavant, algunes escenes bones i moltes frases genials.

"No querías trabajar como tus padres.No querías vivir como tus padres. No querías amar u odiar como ellos. No querías sus sábados, sus programas de televisión, sus vacaciones en el camping. No querías nada de ellos. Había una conspiración en el barrio. En la ciudad. Nacida en habitaciones diminutas como la tuya, con tocadiscos baratos y paredes atestadas de pósteres de tipos pálidos..."

"La gente, a medida que crece, va asimilando la derrota. Cosas que quiso y que ya no podrá tener, esas historias. Pero en mi caso uno pasa de creer que nunca crecerá, que puede tener todo lo que desee sin necesidad casi de desearlo, a la certeza de que la partida ha acabado ya, para siempre y demasiado pronto."

OONA I SALINGER. Frédéric Beigbeder

Oona i Salinger
Frédéric Beigbeder
Amsterdam ed.
2016
311 pàg.
Traducció de Maria Llopis

Resulta que en Salinger (abans de ser en Salinger, escriptor) va estar molt enamorat de la Oona (filla del dramaturg i guanyador del Premi Nobel de Literatura Eugene O'Neill); però l'Oona, que tenia 15 anys i ell 20, no n'estava tant d'ell.
La cosa no va prosperar i el futur escriptor va anar a Europa per participar a la Segona Guerra Mundial. La noia s'acabaria casant, mentrestant, amb el mundialment famós, en aquell moment, Charlie Chaplin.

Llavors, després de la Guerra, al tornar, Salinger publicaria els relats que el farien ser recordat i passar a la història de la literatura (com un grandíssim autor però també pel seu caràcter peculiar)

I a partir d'això, Frédéric Beigbeder (que fa uns anys ho va petar molt fort amb "12'99 €") construeix una novel·la que funciona bé a tots els nivells.
Tant és que no es pugui saber si tot el què s'explica és veritat, perquè sembla verídic.
La primera part potser és més fifi perquè hi ha l'enamorament i la vida nocturna al Nova York d'entreguerres (amb Truman Capote inclòs), però construeix els inicis de la parella i els va col·locant, a cadascú, dins el destí de les seves vides.
La segona part, amb Salinger al vell continent, és esplèndida. Les explicacions de la guerra són duríssimes però hi ha les dues converses de Salinger amb l'Ernest Hemingway (el jove principiant i el mestre) plenes de consells.
També hi ha el horrors de la batalla i la destrucció a tots els nivells. D'allà Salinger va tornar viu però tocat per sempre més.
(Portant la clau -codificada- del què seria tota la seva obra posterior.)
Aniria escrivint regularment cartes a Oona, que mai es van fer públiques, però que Beigbeder és capaç d'imaginar i explicar-nos-les.

De principi a fi és una novel·la excel·lent i, a més, en alguns moment s'hi barreja el mateix Beigbeder en primera persona, aportant modernitat al relat; novel·la dins de novel·la.

Dues vides que es creuen i després es separen.