divendres, 31 desembre de 2010

What Are You Doing New Year's Eve?


BON ANY NOU !!!!

EN BONA COMPANYIA

Molts jardins amb peònies,
lilàs i pèsols
d'olor, són lloc de bon estar,
quan ja la llum abaixa
la veu i, sense fer remor,
pels engorjats del vespre
s'allunya la tartana
del desesper.
El dia torça el coll
com una espiga plena.
La nit és tota per nosaltres.
Encén el vi.

(del VENT D'ARAM, p. 240 de la Poesia Completa de Joan Vinyoli, a la butxaca)

dimecres, 29 desembre de 2010

de llistes de llibres per cap d'any

Els mitjans de comunicació fan balanç dels, segons ells, millors llibres publicats en el 2010 (una tria per triar-ne):

Llista de L’hora del lector:

1. Manuel Baixauli, Espiral (Proa)

2. Jane Bowles, Petits plaers (Lleonard Muntaner)

3. Roberto Bolaño, El Tercer Reich (Anagrama)

4. Joe Brainard, Me'n recordo (L'Avenç)

1. Stanislav Basara, Guía de Mongolia (Minúscula)

6. David Vann, Sukkwan Island (Empúries)

7. François Villon, Les balades (Labreu)

8. Alice Munro, Massa felicitat (Club Editor)

9. Ramon Erra, Escolta, Volòdia! (La Magrana)

10. Hans Keilson, La muerte del adversario (Minúscula)


Llista d’El País:

1. Temps d’estiu, J. M. Coetzee. Traducció de Dolors Udina. (Edicions 62)

2. Poesía reunida, W. B. Yeats. Traducción de Antonio Rivero Taravillo. Edición bilingüe (Pre-Textos)

3. Blanco nocturno, Ricardo Piglia (Anagrama)

4. El sueño del celta, Mario Vargas Llosa (Alfaguara)

5. El amor verdadero, José María Guelbenzu (Siruela)

6. Retratos y encuentros, Gay Talese. Traducción de Carlos José Restrepo (Alfaguara)

7. Algo va mal, Tony Judt. Traducción de Belén Urrutia (Taurus)

8. Dublinesca, Enrique Vila-Matas (Seix Barral)

9. Tarde o temprano (Poemas 1958-2009), José Emilio Pacheco (Tusquets)

10. - Esencia y hermosura. Antología, María Zambrano. Selección y relato prologal de José-Miguel Ullán (Galaxia Gutenberg / Círculo
de Lectores)
- Tiempo de vida, Marcos Giralt Torrente (Anagrama)
- Tierra desacostumbrada, Jhumpa Lahiri. Traducción de Eduardo Iriarte (Salamandra)

11. El mundo bajo los párpados. Jacobo Siruela (Atalanta)

12. Visión desde el fondo del mar. Rafael Argullol (Acantilado)

13. -Hojas de Madrid. Con La Galerna (1968-1977). Blas de Otero (Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores)
- Libro de los muertos. Apuntes 1942-1988. Elias Canetti (Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores)

14. Notas al pie de Gaza. Joe Saco (Mondadori)

15. Correr. Jean Echenoz (Anagrama)

16. - Autobiografía sin vida. Félix de Azúa (Mondadori)
- Del lado del amor. Poesía reunida 1994-2009. Juan Antonio González Iglesias (Visor)
- Nunca fue tan hermosa la basura. José Luis Pardo (Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores)
- Todo lo que tengo lo llevo conmigo. Herta Müller (Siruela)

17. Brillan monedas oxidadas. Juan Eduardo Zúñiga (Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores)

18. - Hoy no es ayer. Ensayos sobre la España del siglo XX. Santos Juliá (RBA)
- La experiencia totalitaria. Tzvetan Todorov (Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores)
- Leviatán o la ballena. Philip Hoare (Ático de los libros)
- Una saga moscovita. Vasili Aksiónov (La otra orilla)

19. La idea de la justicia. Amartya Sen (Taurus)

20. La muerte del adversario. Hans Keilson (Minúscula)


Llista d’Ara.cat:

1. Massa felicitat (Club Editor), d’Alice Munro

2. Una història avorrida (Minúscula), d'Anton Txèkhov

3. La maleta (LaBreu edicions), de Serguei Doblàtov

4. La muerte del adversario (Minúscula), de Hans Keilson

5. Alfabets (Edicions de 1984 / Anagrama), de Claudio Magris

6. L'horitzó (Proa), de Patrick Modiano

7. Els onze (Club Editor), de Pierre Michon

8. El mar de la tranquil·litat (Proa), de David Castillo

9. El día del juicio (Anagrama), de Salvatore Satta

10. Tot el que tinc ho duc al damunt (Bromera), de Herta Müller

11. Una història d'amor i censura a l'Iran (Proa), de Shahriar Mandanipour

12. Temps d'estiu (Edicions 62), de J. M. Coetzee

13. Tres dones fortes (Quaderns Crema), de Marie Ndiaye

14. La princesa de gel (Amsterdam), de Camilla Läckberg

15. Res a témer (Angle Editorial), de Julian Barnes

dimarts, 28 desembre de 2010

Un cadàver a les golfes | Eodl Sbö

Un cadàver a les golfes
Eodl Sbö
Edicions de L’ocell de foc
València, 2010 (324 pàg.)

Llibre-objecte que et sorprèn des del primer moment.

[Em va arribar per correu, enviat per un amic, però, quan li vaig donar les gràcies pel regal, es va sorprendre i desentendre tot i dient-me que ell no havia estat l’autor de l’enviament (Supose que per seguir el joc de la novel·la).
Davant el nom de l’autor, vaig pensar que seria un traducció, però no hi constava. Com que no sabia res de l’autor/a, vaig intentar de buscar a Internet: a Google ni a d’altres cercadors no hi vaig trobar cap referència. Imaginant que seria un pseudònim i com que estava tant intrigat, vaig posar-me, fins i tot, en contacte amb l’editorial per preguntar-los qui era l’autor o autora: em van confirmar que algú s’amagava darrere aquest pseudònim, però no van voler desvetllar qui.]

Per començar he de dir que no es tracta d’una novel·la negra o de misteri, malgrat el seu títol.
El que menys importa és la trama, la qual és ben senzilla: En un casalot, uns xiquets, que han pujat a les golfes per tal de jugar entre andròmines i mobles polsegosos, troben un cadàver, i n’abaixen esvalotats. Els adults que hi ha a casa tracten de fer-los creure que són imaginacions seues (Però tots són conscients que diuen la veritat, i cadascú d’ells té motius per a saber que és cert i té al cap un cadàver diferent!).

El llibre(?) és un estoig que conté una introducció (el plantejament que he descrit abans) i un desenllaç (veritablement sorprenent); i, enmig, uns capítols/fascicles (13, per descomptat), sense numerar i solts. En cadascú d’ells, un personatge fa una introspecció sobre la seua relació amb el cadàver que creu que hi ha a les golfes. Aquests quadernets, segons l’ordre en que els col·loques, contaran una història col·lectiva i faran una interrelació ben diferents (una mena de “Rayuela”, però sense marcar-te l’ordre a seguir). La mateixa realitat existeix diverses i diferents vegades. Entre totes aquestes aportacions es crea un ambient fantasmagòric, com el ressò d’un món oníric.

Cada fascicle té un estilisme diferent (per això he pensat en una colla d’autors amagada sota el pseudònim Eodl Sbö: una cosa semblant al col·lectiu “Luther Blissett” que tant em van agradar en la novel·la Q), amb escriptures diverses i totes magistrals: barroca, naïf, quirúrgica, lineal, difícil, senzilla, caòtica..., depenent del personatge.

Una escriptura i una manera de llegir una novel·la que són un joc, un goig, un gaudi, que recomane intensament als que no es conformen amb els best sellers!

dilluns, 27 desembre de 2010

L'HOME QUE EXPLICAVA HISTÒRIES

L'home que explicava històries
Autor: Rabih Alameddine
Traducció: Sílvia Alemany
Rosa dels Vents, 2008

El vaig comprar per pur implus ja fa força temps, el vaig deixar a la tauleta de nit i allà s'hi ha passat un altre llarg temps com si esperés trobar el moment idoni, i ha valgut la pena:

En “L’home que explicava històries” trobem diferents històries trenades:
Per una banda la vida del HAKAWATI (rondallaire) que dóna nom a la novel·la i que s’explica a partir del viatge que fa a Beirut un dels protagonistes per assistir als darrers dies de la vida del seu pare, fent un repàs a la història de Beirut del segle XX. El seu avi era un hakawati, el seu tiet tot un personatge i el pare un seriós home de negocis, també tracta els personatges femenins amb molta gràcia i els dota de molta personalitat. Tota aquesta explicació va farcida d’anècdotes i contes.
Paral·lelament se’ns explica la vida d’un Emir que volia tenir un fill: una tercera part del llibre és aquesta història plegada de màgia, personatges fantàstics, jinnis (dimonis), viatges a l’infern...i que alhora va intercalant contes.
I per embolicar-ho encara més, l’Emir per entretenir a la seva muller li explica la història del sultà Baibars, en la seva màxima amplitud.

L’autor, Rabih Alameddine, fa una demostració dels seus arts mostrant-nos la seva part més libanesa, transformant en escriptura tota la tradició oral assimilada els primers anys de la seva vida (suposo), però també ens demostra les influències més nord-americanes en la part més contemporània del llibre, hi ha alguna escena digna de pel·lícula Tarantino, i ens explica clarament la vida d’un jove estudiant que emigra als USA per estudiar-hi i quedar-s’hi, i com es percep el propi país quan s’hi torna encara que sigui puntualment.

En la meva opinió, té un punt crític, més o menys a la meitat del llibre, on la cosa s’embolica de mala manera i no saps si estàs dins del conte que s’explica dins del conte o del paral·lel o de quin t’estant parlant; arribat a aquest punt vaig decidir fer una pausa i continuar al cap d’uns dies, i bingo, a partir d’aquest punt les diferents històries queden perfectament definides.

Dos tastets que defineixen força l'esperit del llibre:

“Va ser la primera vegada que em vaig implicar en la ciutat de Beirut….S’agafen grups diversos, se’ls posa l’un damunt de l’altre, se’ls deixa en remull durant un miler d’anys, se li van afegint tribus estranyes, es deixa macerar tot durant un altre miler d’anys, se salpebra amb religió i el que aconseguim és un batibull deliciós, un estofat que no deixa mai de ser saborós i exòtic, per moltes vegades que el tastem….”

“Els esdeveniments importen poc, només ens influeix la història d’aquells fets. Potser el pare i jo vam compartir moltes experiències, tal i com anava descobrint progressivament, però no en compartíem les històries; no sabíem escoltar-nos l’un a l’altre.”

Si en voleu llegir les primeres planes:

dimecres, 22 desembre de 2010

Gil de Biedma: un tastet

Elegía y recuerdo de la canción francesa

C' est une chanson qui nous ressemble.
Kosma y Prévert: Les feuilles mortes


Os acordáis: Europa estaba en ruinas.
Todo un mundo de imágenes me queda de aquel tiempo
descoloridas, hiriéndome los ojos
con los escombros de los bombardeos.
En España la gente se apretaba en los cines
y no existía la calefacción.

Era la paz -después de tanta sangre--
que llegaba harapienta, como la conocimos
durante cinco años.
Y todo un continente empobrecido,
carcomido de historia y de mercado negro,
de repente nos fue más familiar.

¡Estampas de la Europa de post-guerra
que parecen mojadas en lluvia silenciosa,
ciudades grises adonde llega un tren
sucio de refugiados: cuántas cosas
de nuestra historia próxima trajisteis, despertando
la esperanza en España, y el temor!

Hasta el aire de entonces parecía
que estuviera suspenso, como si preguntara,
y en las viejas tabernas de barrio
los vencidos hablaban en voz baja...
Nosotros, los más jóvenes, como siempre esperábamos
algo definitivo y general.

Y fue en aquel momento, justamente
en aquellos momentos de miedo y esperanzas
-tan irreales, ay- que apareciste,
oh rosa de lo sórdido, manchada
creación de los hombres, arisca, vil y bella
canción francesa de mi juventud!

Eras lo no esperado que se impone
a la imaginación, porque es así la vida,
tú que cantabas la heroicidad canalla,
el estallido de las rebeldías
igual que llamaradas, y el miedo a dormir solo,
la intensidad que aflige al corazón.

Cuánto enseguida te quisimos todos!
En tu mundo de noches, con el chico y la chica
entrelazados, de pie en un quicio oscuro,
en la sordina de tus melodías,
un eco de nosotros resonaba exaltándonos
con la nostalgia de la rebelión.

Y todavía, en la alta noche, solo,
con el vaso en la mano, cuando pienso en mi vida,
otra vez más sans faire du bruit tus músicas
suenan en la memoria, como una despedida:
parece que fue ayer y algo ha cambiado.
Hoy no esperamos la revolución.

Desvencijada Europa de post-guerra
con la luna asomando tras las ventanas rotas,
Europa anterior al milagro alemán,
imagen de mi vida, melancólica!
Nosotros los de entonces, ya no somos los mismos,
aunque a veces nos guste una canción.

ODETTE TOULEMONDE



Odette Toulemonde és una dona enamorada d'un famós escriptor: Balthazar Balsan. Un dia té l'oportunitat de conèixe'l en una llibrería, li demana que li signi un llibre i......
Es una comèdia francesa senzilla, divertida, fresca, optimista. L'he recordat aquesta tarda quan llegia les vostres experiències amb personatges famosos.

El Director de la pel·lícula és : Eric-Emmanuel Schmitt, un escriptor i dramaturg molt conegut a França. I aquesta es la 1ª i única pel·lícula que ha dirigit, basada en la seva novel·la "Odette Toulemonde y otras historias" (2006).

Segons l'Eric-Emmanuel Schmitt, la novel·la està inspirada en una anècdota personal que explica ell mateix...


dimarts, 21 desembre de 2010

Els tres de l'Orient visiten els orfes.

Mosaic de Sant Apolinar. Ràvena (Itàlia)


Juan Ferraté. Jaime Gil de Biedma. Cartas y artículos. El Acantilado, Barcelona 2009.
El llibre és per Il cavaliere rosso


Amics orfes:

Amb la inestimable col·laboració d'aquest triumvirat que il·lustra l'entrada, poso a la vostra disposició un llibre que serà per qui de vosaltres n'endevini primer el títol.

No cal dir que la meva il·lusió hagués estat poder regalar-vos un llibre a cadascun de vosaltres, com a manera d'entrar millor en el nou any. Lamentablement no ho puc fer, ni tan sols amb l'ajuda d'aquests tres monarques de l'Orient que, segons m'han dit, també s'estan ressentint força de la crisi. Malgrat tot, sapigueu que li he donat moltes voltes a la qüestió, i que quan visito una llibreria sempre em sorprenc pensant en vosaltres, en les recomanacions que feu i en els vostres gustos, que em sembla que ja conec una mica.
Creieu-me si us dic que m'hauria encantat poder-li oferir a la Miu una novel.la que fos alhora balsàmica i irònica o també un llibre-joia amb boniques il·lustracions; sorprendre al Cavaliere amb un recull de poemes o una novel·la sobre l'Àfrica (o potser també un Maalouf?); alguna obra sobre música o art i una novel·la històrica, no de la bona, sinó de la boníssima, per a elPac; regalar-li a la Isabel l'últim Paul Auster o un clàssic d'aquells que no moren mai; un Bolaño (si és que encara n'hi ha algun que no s'ha llegit....) o una novel·la americana d'estil tarantinià per al Toni. I illes, moltes illes literàries per a l'Eulàlia...
Deixem, però, els somnis i els desitjos per a millor ocasió, i centrem-nos en allò que ens ocupa: el concurs. Segons m'han comunicat Ses Majestats, la data de termini haurà de ser el dia 5 de gener al vespre (es veu que a partir de l'endemà ja agafen vacances...); així que afanyeu-vos i envieu les vostres respostes al meu correu electrònic. El primer que ho encerti s'endurà el llibre.

I ara vaig amb les quatre pistes (si les considereu insuficients, sempre en puc posar més):
ATENCIÓ! INCLOC NOVES PISTES:
1. Es tracta d'un recull de cartes entre dos escriptors (i alguna coseta més).
2. Tots dos eren poetes, traductors i crítics literaris.
3. Un d'ells va traduir Cavafis.
4. L'altre, poeta en majúscules, en un dels seus poemes es refereix a la lluna, a les tavernes de barri, a la nostàlgia i a la chanson.
5. Tots dos autors eren catalans, però les cartes són en castellà (de fet, el "poeta en majúscules" només escrivia en castellà).
6.
Els dos eren grans admiradors de T.S. Eliot i el van traduir: un va fer la traducció d'un conegut poema d'aquest autor britànic i l'altre en va traduir un assaig.
7.
Van viure a l'estranger: un al Canadà i l'altre a un país assiàtic.
Molta sort a tots, i que guanyi el més ràpid!

dilluns, 20 desembre de 2010

El cementerio de Praga | Umberto Eco

El cementerio de Praga
Umberto Eco
Trad. Helena Lozano Morales
Editorial Lumen

(Almenys aquesta edició va acompanyada d’un opuscle molt interessant que transcriu la conferència d’Eco “Construir al enemigo”, que em sembla fonamental per a entendre en tota la seua complexitat aquesta novel·la. Una conferència digna d’aquest gran teòric de la semiòtica. Aquestes paraules sobre la necessitat de les societats d’un enemic resumeixen el sentit d’aquest opuscle: “Disponer de un enemigo es importante, no sólo para definir nuestra identidad, sino también para dotarnos de un obstáculo ante el cual medir nuestro sistema de valores y mostrar, al enfrentarnos a él, nuestro propio valor”.)

D’antuvi diré que, per a mi, aquesta novel·la (no de fàcil lectura) està al mateix nivell que aquelles amb les quals ens va sorprendre Eco: “El nom de la rosa” i “El pèndol de Foucault”, quant a tècnica de construcció i estructura (no, quant a la prosa) (Aquesta edició, també existeix en català però la vaig trobar primer en castellà, està feta, pense, amb presses i conté nombrosos errors d’impremta).

La novel·la està escrita per tres narradors (amb diferent tipografia cadascú): 1) un narrador extern que dialoga amb el lector (ell s’identifica davant aquest com el Narrador, i, quan acaba la trama de la narració, fins i tot continua dient-nos quins personatges són reals i quins no ho són), 2) el protagonista Simonini i 3) un abat Dalla Piccola que intercala en els diaris de Simonini les seues observacions (al llarg de la història hi ha una constant confusió sobre les identitats d’aquests dos. Seran el mateix personatge?). En resum, un joc de falsificacions, d’invencions, de realitats, dins d’una trama caòtica.

Tots els personatges i fets històrics de la novel·la són reals, llevat del protagonista Simonini (clar que Eco diu que, com li atribueix fets reals que no han estat aclarits mai en la història i no sabem els seus autors, podria ser ben real).
Aquest protagonista potser és el personatge més aconseguit: misògin, golut, xenòfob, odia el sexe, egoista, assassí... qualifica els espanyols de vanitosos, els croats d'ignorants, els anglesos de bruts, l'alemany el considera com "el més baix de la condició humana", per detenir-se en una descripció brutal dels francesos, “mandrosos, estafadors, rancuniosos, gelosos, orgullosos més enllà de tot límit, dolents, maten per avorriment”, que han convertit en virtut l'avarícia, el vici nacional. Aquest monstre és un falsificador que desconfia de tothom i que es ven al millor postor, i, com que totes les forces de la societat (església, maçoneria, poders polítics, exèrcit, diaris...) estan corromputs, els serveix a tots segons els seus propis interessos.

El context històric és el final del s. XIX, des de les lluites per la unificació d’Itàlia, fins al cas Dreyfus i l’edició dels Protocols dels savis de Sió a Rússia (centrant-se sobretot a París). Eco, en aquesta ocasió demostra la seua vasta cultura, no ja en l’Edat Mitjana, sinó en una època com aquesta tan allunyada d’ella (Si el lector no és un estudiós i no té una àmplia cultura, contínuament es veurà obligat a la consulta de fets, noms, etc. –cosa que és d’agrair en aquests temps de novel·les superficials).

Una novel·la contra el racisme, especialment l'antisemitisme, que presenta uns personatges (recordem que la majoria són reals) malalts, menyspreables, defensors de la raça ària (i no hem d'oblidar que Hitler va donar per autèntics els Protocols, els va fer editar i va trobar en ells una justificació per a l’Holocaust).

Memoria del flamenco.- Félix Grande

Memoria del flamenco
Félix Grande
Alianza Editorial, 1999

(Hi ha una reedició del 2007)

A l'aire del tema d'avui:

"Escribo estas líneas al anochecer, junto a una botella de vino. He estado escuchando, a solas, en la casa vacía, una siguiriya que canta Camarón de la Isla. «A los santos del cielo / les voy a pedir…» Hace unas horas, los habitantes de mi casa, los míos, mis gentes, han ido a otros asuntos; ya no tardarán en volver. En este tiempo he visto cómo se amortiguaba, hasta morir, la luz del día; cómo la noche, cortés e inexorable, iba llenando el mundo. Tomé un primer vaso de vino y me entregué, de buena ley y maniatado, a la voracidad de mis recuerdos. A veces, uno no tiene a sus recuerdos; a veces, uno es su prisionero, su perro, su esclavo. ¿Cada uno se reúne con sus recuerdos cuando se lo merece? No lo sé."

Amb una mica que vos agrade el flamenco, amb una mica que vos agrade la poesia, amb una mica que penseu que l'ésser humà no sempre oblida el respecte que mereix i li és negat, amb una mica que rebutgeu l'oblit, vos encantarà aquest llibre.

Recorde un estiu en el qual vaig matinar en vacances per a seguir amb un llibre, aquest.
Recorde com de pesat vaig ser llegint en veu alta "paràgrafs de sang" als meus amics.
Recorde el llibre (encara que em passe amb freqüència el que renyeixen a TF).
Si t'expliquen així la història d'un poble sense terra, alguna cosa se't trenca en les certeses i les seguretats.

El senyor Grande fa un recorregut des de l'Índia fins als nostres dies. Demostra el seu amor per les dades, per la història, pels cants, pels poetes, ...
Recupera textos històrics, selecciona cobles flamenques, posa els pèls de punta.
La prosa de l'autor de "La balada del abuelo Palancas" i de "Las Rubayyatas de Horacio Martín" és colpidora, sovint et deixa sense alè, bella, dura, addictiva.

- Article del País del 1979

(podeu llegir el pròleg de Caballero Bonald i el primer capítol ací)

I ací, un altre tastet:

"[...] Entre todas las fascinaciones del cante hay una que no es la menor: la que nos dice que nuestra cultura está agrietada, que debemos cambiarla para alcanzar a ser humanos. Que una cultura que no tenga como memoria a la raiz, como finalidad a la creación y como mapa de la sociedad el rostro de nuestro vecino, no es una cultura. Es el principio de un apocalipsis. [...]"

Els orfes se'n recorden...

Més que res, per l’exercici de trencar la mà (metafòricament, és clar) i, potser, re-conèixer-nos a nosaltres mateixos, una miqueta més; sense pretensions, obrim el bagul dels “me’n recordo”. Sempre seran una reconstrucció del passat des del ara, amb tot el nostre bagatge actual. Naturalment, escriurem al bloc una tria, aquells que vulguem i que no posen en perill la façana que ens hem construït i la integritat personal!, perquè com diu la Yourcenar, no s’ha d’explicar la vida tal com la vam viure, sinó viure-la tal com la vam explicar. Que el retrat que serà la nostra vida s'identifique amb el retrat ideal que desitgem.

. Els “me’n recordo” començaran per “Recordo...".

. Com que ja s’ha fet molt aquest joc, podríem variar-lo una mica. Podríem fer seccions, records d’:

- *Infantesa i adolescència:

*Recorde, després d'un viatge de més de tres hores, dos adults i quatre xiquets, en un Renault-4L, obrint la porta enfront de la plaça de bous d'Alacant, una aroma a marisc fregit durant els tres pisos d'una escala estreta i empinada. Torne a aqueixa escala cada vegada que passe per on estan fent calamars fregits. (icr)

*Recorde quan tenia sis anys, i el mestre ens va fer dibuixar a cadascú un dia de la Creació segons la Bíblia. Em va tocar il·lustrar amb un dibuix el primer dia: “Déu va crear la llum”. I no podia dibuixar una flama, ni la llum del Sol, ni res (perquè encara no havien estat creats). I com, davant dels meus dubtes, el mestre em va dir que dibuixara una pereta elèctrica, que això simbolitzava la llum. (elPac)

*Recordo que em feien anar a comprar el pa a Cal Forner Nou i la vergonya que em feia haver de cridar "Au, Mariaaaa", perquè sortissin de la rerabotiga. (miu)

*Recorde aquelles nits fosques i ventoses d’hivern quan anàvem a caçar “a l’encesa” ocellets. Assotats pel vent, enlluernats per la llanterna, es deixaven agafar amb la mà. Com el meu oncle guardava vius aquells que servirien per cantar engabiats, i com els retorcia el coll i ficava dins el sac aquells que després ens menjaríem fregits. (elPac)

*Recordo que amb 3 pessetes anavem a Ca la Pauleta a comprar una pegadolça i un sidral. (miu)

*Recordo que de jovenetes sortíem de l'escola de monges, amb el nostre uniforme gris, mitjons alts i una cinta al cap recollint els cabells, sempre amb molts llibres sota el brac, desitjant trobar-nos a la terrassa del "Mario" a l'home dels nostres somnis, Joan Manuel Serrat. (Isabel)


*Recorde aquelles infantils vesprades de la canícula d’estiu, quan em feia l’adormit a l’hora de la migdiada obligatòria i, en adormir-se la mare, anar-me’n al barranc a banyar-me en els tolls d’aigua fresca: i embrutar-me, després a la tornada, les cames de pols per a que no notara, ma mare, que m’havia banyat. (elPac)

*Recorde aquells matins gelats d’hivern de la meua infantesa, camí de l’escola, amb un pot de llanda penjat d’un fil d’aram ple de brases, per posar-hi els peus al damunt i tenir-los calentets. (elPac)

*Recordo aquell estiu que em vaig posar malalta per creuar la piscina sota l'aigua (anada i tornada, sense treure el cap ni un segon). I tot, només per competir amb els nens -i de pas, guanyar-los- que deien que les nenes érem "de sucre". (Sícoris)

*Recorde com em sentia de culpable, en missa, quan m’adonava que, despreocupadament, havia creuat les cames, quin pecat mortal! I la missa en llatí, sense entendre res. (elPac)

*Recorde aquelles cortines, per a l’estiu, fetes de xapes de botelles de refrescos doblegades sobre cordells. (elPac)

*Recordo que per pasqua havíem de buscar els ous de xocolata amagats pel pati de l'escola petita. (miu)

*Recordo quan va començar la meva afició a fer coques i pastissos, i quan baixava a casa d'una veïna a buscar el ratllador de pell de llimona. (miu)

*Recordo que a la mateixa època vaig començar a llegir novel·les juvenils, i que esperava aniversaris, sants i nadals per engrandir les meves col·leccions. (miu)

*Recordo "Can y Me", el primer llibre. Amb ell vaig començar a llegir. (Sícoris)

*Recorde, ai!, aquells temps en què, als pobles, tot estava controlat i reglat! Fins i tot el moment i el dol de les persones per la mort d’algú. Recorde una veïna ben forta de caràcter que sempre estava escridassant el seu marit. Fins i tot el perseguia per tota casa, quan pensava que havia fet alguna malifeta, per tal de cardar-lo. Aquest, fugint d’ella, s’amagava sota el llit. Ella el reptava: “Ix d’ací baix si tens collons!” El pobre no podia sinó contestar-li: “No vull i no eixiré! Alguna vegada he de manar jo!” Però la frase que més se’m va quedar gravada, quan ella s’enfadava de veres amb ell, era: “Quan moriràs, m’he de vestir de roig!” I allò tràgic de l’assumpte no és que ella, el temps de dol per la mort del seu home, el passara vestida de roig i no de negre, sinó la certesa absoluta de que ell moriria molt més aviat que no ella, i se’n venjaria! (elPac)

- *Joventut i maduresa: (d’edat, perquè de l’altra n’hi ha qui no hem madurat):
*Recordo el viatge a Nàpols amb el meu "600", 2 noies i un noi, carregats amb la tenda de campanya, les bosses, els matalassos, menjar....I les contínues parades a la carretera per refredar el motor, abans de les pujades. (Isabel)

*Recordo el dia que la Isabel va dir (escriure): "Perquè no fem un blog?"
i aquell vespre (dit i fet) ElPac i el Cavaliere es van fer un blog...
Va ser molt maco... (Toni F.)

*Recordo amb alegria un dia que vaig entrar al Facebook i hi tenia un missatge on es donava a conèixer aquest bloc... ja no em vaig sentir tant òrfena. (miu)

*Recordo el primer cop que vaig sentir BOLAÑO...
I com, burro de mi, no vaig comprar "La literatura nazi en norteamericana" fins anys després... (Toni F.)

*Recordo molt nítidament la sensació d'estranyesa, frustració i tristor que em produïa no veure canalla jugant pels carrers de Barcelona.
I recordo també com durant anys vaig anyorar -segurament, mitificant-la i idealitzant-la- aquella infantesa de poble, plàcida i excitant alhora. (Sícoris)

*Recordo el primer cop que vaig veure l'HDL... Crec que era un dia que hi havia en Pujol i en Maragall... (Toni F.)

*Recordo el dia que vaig portar a la Natàlia a Barcelona per Sant Jordi i davant de l'Fnac en Vila-Matas va firmar-nos el "Bartleby i Cia" i com que no hi havia ningú més a la cua ens va fer també un dibuix molt maco... Al costat hi havia en Zarraluki que tampoc tenia ningú i a l'altre costat hi havia (amb unes cues molt llargues) l'Empar Moliner i més enllà amb una cua llarguíssima en Quim Monzó... (Toni F.)

*Recordo un dia que per Madrid em vaig creuar amb en Juan Villoro (i era altíssim...) (Toni F.)

*Recordo quan la meva companya diu que llegeixo massa i que estic perdent la memòria i em pregunta si me'n recordo i li dic que no!
I llavors em renya... (Toni F.)

*Recordo que no fa massa anys vaig haver de passar una nit sola a l'hospital després d'una petita i trista intervenció quirúrgica, i que em vaig empassar el primer volum del Harry Potter, la nit va ser igual de trista però es va fer més curta. (miu)

*Recordo que quan va néixer el meu primer fill vaig estar 1 ANY SENSE LLEGIR...novel·les. (miu)

*Recordo, totes les nits, que ja he posat el despertador. Però quan ja m'he ficat al llit no em puc adormir sense comprovar-ho una o dues vegades. M'agradaria recordar als noranta la rialleta babau que se'm posa quan comprovo que he fet una cosa que he comprovat que he fet fa cinc minuts, o menys. Què tonto estic! (icr)

- *Vellesa: (aquesta, anem a deixar-la amb l’entrada “Quan seré vellet/a, recordaré...”, per no ferir sensibilitats d’edat, per descomptat!):
*Recordaré uns correus electrònics intentant solucionar el tancament dels comentaris a casa del Senyor Boix. I la calor que va fer durant el final de l'hivern de 2010. (icr)

*Recordaré tot el temps que he perdut tractant de justificar-me davant els altres i mentint-los per aparèixer, davant ells, tal com ells em desitjaven. (elPac)

*Recordaré!
No vull ni imaginar que algun dia m'envaeixi l'oblit. (Sícoris)

*Recordaré el vint deu com l'any que vaig conèixer-vos, Orfes...

. Els “recordo” o els "recordaré", anirem escrivint-los als comentaris i ja els passaríem a les diferents seccions de l’entrada; o, si s'és òrfena o orfe, es poden penjar directament en l'entrada.

Au, ànim!

dijous, 16 desembre de 2010

debat debades

Cuentos completos | Marguerite Yourcenar

Alfaguara acaba de publicar els "Cuentos completos" de la Marguerite Yourcenar: un prodigi narratiu d'una autora clàssica del s. XX, de la qual ja s'ha dit moltíssim, però que rellegir-la sempre, sempre, és un gran plaer.

[La Marguerite Yourcenar, un dels meus amors literaris més absoluts: Memòries d'Adrià, Opus nigrum, Aleix o el tractat de l'inútil combat, Ana, soror... (de Como el agua que fluye), etc.]


Un tast de Fuegos:

"Las dos de la madrugada. Las ratas roen en los cubos de basura los restos de un día muerto: la ciudad pertenece a los fantasmas, a los asesinos, a los sonámbulos. ¿Dónde estás tú, en qué cama, en qué sueño? Si tropezara contigo, pasarías sin verme, pues no somos percibidos por nuestros sueños. No tengo hambre: no consigo digerir mi vida esta noche. Estoy cansada: anduve toda la noche para escapar de tu recuerdo. No tengo sueño: ni siquiera siento apetito de la muerte. Sentada en un banco, embrutecida a pesar mío por la llegada de la mañana, dejo de recordar que trato de olvidarte. Cierro los ojos… Los ladrones sólo desean nuestras sortijas; los amantes, la carne; los predicadores, nuestras almas; los asesinos, la vida. Pueden quitarme la mía: los desafío a que cambien algo en ella. Echo hacia atrás la cabeza para sentir por encima de mí el murmullo de las hojas… Estoy en el bosque, en un campo… es la hora en que el Tiempo se disfraza de barrendero y Dios tal vez de trapero. Él, el avaro, el testarudo; él, que no consiente ver perderse una perla entre el montón de conchas de ostra a las puertas de las tabernas. Padre nuestro que estás en los cielos… ¿Veré yo venir alguna vez a un hombre viejo, con un abrigo pardo, con los pies llenos de barro por haber atravesado Dios sabe qué río para reunirse conmigo? Se dejaría caer en el banco, apretando en su puño cerrado un valioso regalo que bastaría para cambiarlo todo. Separaría los dedos lentamente, uno tras otro, con prudencia, pues el regalo podría echarse a volar… ¿Qué llevaría en su mano? ¿Un pájaro, una semilla, un cuchillo, una llave para abrir la lata de conserva del corazón?"


(L'any 1991, també Alfaguara va publicar la seua biografia: "Marguerite Yourcenar. La invención de una vida" de Josyane Savigneau. 574 pàgines impagables per als seus incondicionals. El títol fa referència a aquesta idea de la Yourcernar, que he intentat de traduir:
"La vida d'un home és la seua imatge... Es pot dir, llavors, això que jo albire com una sinceritat invertida: no ha d’explicar la seua vida tal com la va viure, sinó viure-la tal com la va explicar. Dit d'una altra manera: que el retrat seu que serà la seua vida s'identifique amb el retrat ideal que ell desitja; i, per a dir-ho amb més senzillesa, que siga tal com ell es desitja.")

JANE AUSTEN-235 ANIVERSARI-


Jane Austen al Cinema:

Mas fuerte que el orgullo (1940)-Robert Z. Leonard

Persuasion (1995)-Roger Michell

Sentido y sensibilidad (1995)-Ang Lee

Emma (1997)-Diarmuid Lawrence

Mansfield Park (1999)-Patricia Rozema

Bodas y prejuicios (2004)-Gurinder Chadha

Orgullo y prejuicio (2005)-Simon Langton

La joven Jane Austen (2007)-Julien Jarrold

Conociendo a Jane Austen (2007)-Robin Swicord

Jane Austen Recuerda (2008)-Jeremy Lovering

I alguna més que m'hauré descuidat...

dimarts, 14 desembre de 2010

PISTOLA Y CUCHILLO. Montero Glez

Pistola y cuchillo
Montero Glez
El Aleph Ed.
(121 pàgines)

(Si la lletra no fos tant gran i la tapa no fos dura, ens podien haver cobrat tranquil·lament 12-14 euros i el llibre hagués sigut igual de bo! Hi ha editorials que són una mica "caradures"!!!)

Aquesta "novel·la" disfressada de semibiografia, explica l'última nit que l'autor del llibre va estar amb Camarón de La Isla abans que aquest morís.
Una nit sopant a la famosa Venta Vargas mentres preparaven un lluita de galls amanyada perquè el cantant guanyés molts diners per deixar-li a la seva dona; i l'autor ho aprofita per barrejar-ho amb fragments de la biografia de Camaron que entren i surten del relat...

Té un to trist perquè saps que són els últims dies del cantant, quan ja havia tornat d'un viatge als USA on el van tractar d'un càncer a un hospital de NY i van dir-li que ja no hi havia remei...

"o esa otra que siempre la acompaña con risas, de cuando Lolo Picardo estaba con José en Barcelona, en un hotel de las Ramblas, y José abrió la maleta y sacó el magnetófono con el que siempre viajaba y puso una cinta de Las Grecas. A continuación, poseído por un trajín cercano al de un alquimista rebuscando su piedra filosofal, abrió el televisor que tenían en la habitación para después, cortando el cable del teléfono, empalmar con maña entre los dos cacharros -le dijo al Lolo Picardo-. Al Lolo Picardo le pareció imposible y así se lo hizo saber a José pero José que nones, que continuaba pelando cables con el cortauñas y cierta maña que solo puede dar la práctica. (...) El Lolo Picardo no puede contener la risa cada vez que recuerda a José pulsando el botón del televisor y éste ponerse a emitir un chisporreteo azulón, anunciando su explosión. Entonces José abrió la ventana y tiró el televisor por la ventana, que a esas horas estaba desierta, parece ser que le dijo al Lolo Picardo, abriendo su sonrisa hasta las encías."

El vaig llegir aquests dies del pont, però amb una tarda sense presses o amb un parell o tres d'anades amb Metro es pot fer perquè el venen com una novel·la i és un relat curt...

dilluns, 13 desembre de 2010

Avui, un poc més orfes

De Felix Grande, que ja el citava com un dels grans en la seua "Memoria del Flamenco", en "Biografía. Poesía completa (1958-1984)" (Música amenazada (1963-1966), Anthropos, Barcelona, 1989):

Obertura

Has sido aquí infeliz y alguna vez dichoso.
Muchos años son ya recorriendo estas calles.
Como un verdín, tu historia se sumerge en los muros:
junto a ellos has amado y vomitado y muerto.

Derramaste tu insomnio como ardiendo o borracho
en las plazas vacías, clementes, silenciosas.
¿De qué huías errabundo por la ciudad? ¿Qué buscas
errabundo hoy, entre la suma de tus fugas?

Estos ancianos edificios, estas aceras
preservan tu fantasma. Las gentes se retiran,
la oscuridad adormece a las calles, y quedas
solo, entre vagas luces, solo entre vagos años.

Desesperado y lentamente, con emoción
caminas en la noche llena de levadura.
Se diría que escuchas un órgano: es el mundo
y el tiempo, y un sonido de ilusión y de orfandad.

.................

(una amiga del bloc ha penjat aquest vídeo al feisbuc)

LOS MUERTOS. Jorge Carrión

Los muertos

Jordi Carrión

Mondadori ed.

(166 pàgines)

Suposo que és el llibre ideal per qui li hagués agradat “Perdidos” i tot el què aquesta sèrie ha aportat de novedós i conceptualment a l'imaginari col·lectiu...

Per vàries raons:

- Funciona també a partir de canvis i moviments en el temps, enmig d’una possible conspiració que no s’acaba d’explicar mai, etc. Hi ha els “nuevos”. Desaparicions. Aparicions...

- I fa servir estratègies narratives fragmentades agafades de les (noves) sèries americanes de tv i de l’audiovisual: Per exemple aquesta novel·la està organitzada en dos trams (que són temporades) de vuit capítols (episodis) cadascun com una sèrie de tv anomenada "Los muertos" i llavors enmig de cada temporada hi ha comentaris d’especialistes en la sèrie (un joc de l’autor, que hi aporta una altre línia narrativa paral·lela) i al final del llibre hi ha un epíleg de Jordi Balló i Javier Pérez (que de fet són especialistes reals en narrativa audiovisual i professors a la Universitat de Barcelona i col·laboradors habituals de La Vanguardia...) però que no us sabria dir si és una broma de l’autor (que llavors li afegiria un matís irònic i meta molt interessant a la novel·la com si fos un fals assaig al voltant de la sèrie; o realment és un veritable assaig (i llavors li donaria un punt teòric i real) sobre "Los muertos", que realment seria la novel·la... I després hi ha una entrevista amb els guionistes de la sèrie (que ja seria una tercera capa, diguem-ne argumental a "Los muertos" llibre...).

En quant a la sèrie (pròpiament dita) de la novel·la, funciona bé i és molt creïble com a relat de ciència-ficció en ambients urbans amb referències i homenatges a “Blade Runner”, “Perdidos”, al Phillip K. Dick... (i té un final preciós que no explicaré...) Però, sobretot és fascinant com l’autor aconsegueix sortir-ne i mirar-se per fora mitjançant aquests recursos abans esmentats que realment també acaben construïnt i essent la “novel·la” que tenim a les mans. (Com aquella escena del “Show de Truman” quan el protagonista surt de l’escenari i veu el darrera dels decorats...)

Molt bona! (Exemple de les possibilitats de quan la narrativa es barreja amb les estratègies i possibilitats de les històries i formats dels relats televisius...)

(He trobat això: Pels fans de “Perdidos” sobre l’autor de “Los muertos”...)

diumenge, 12 desembre de 2010

Diccionari biogràfic de dones (dels territoris de parla catalana)

"El primer que s’ha de fer amb la vida és ‘viure-la’ i després, si de cas, ‘escriure-la’ amb coneixement de causa."
Aurora Bertrana

Un projecte engrescador, sorgit amb el suport de la Generalitat de Catalunya, del Govern de les Illes Balears i la Secretaria Executiva de la Xarxa Vives d’Universitats.

El DBD és un projecte de recerca que neix amb l’objectiu de donar relleu a la contribució de les dones a l'esdevenir de la història dels territoris de parla catalana.

http://www.dbd.cat

Segons l'equip de treball, aquest Diccionari és un projecte viu. La selecció de biografies de la qual parteix és incompleta i insuficient, i per això deixa la porta oberta perquè des dels grups de recerca universitaris, els estudiosos vinculats als centres d’història local, als àmbits professionals o politicosocials implicats (col·legis de periodistes, associacions i partits...), així com des de la societat en general, els ajudem a acabar de documentar aquesta part de la història.

(Bussegeu una estoneta per ell i veureu com n'és d'interessant.)

dissabte, 11 desembre de 2010

Literatura digital (o joc?)

Fa un temps vaig descobrir aquesta pàgina (curiosa):

http://solaas.com.ar/migraciones/migraciones.htm

Dos textos: el Quijote i notícies de la BBC.

(Si cliqueu en les lletres pronunciades o roges en castellà, apareix el Quijote; si ho feu en les angleses, les notícies de la BBC.)

Literatura digital o joc?

SERGEI DOVLATOV















SERGEI DOVLATOV
La Maleta

Quan Sergei Dovlatov va aconseguir marxar a Occident, cada emigrant tenia dret a emportar-se només tres maletes de la Unió Soviètica. Ell en va tenir prou amb una. Gairebé deu anys després, ja instal·lat a Nova York, Dovtalov es retroba amb aquesta maleta, intacta, oblidada al fons d’un armari. A dins hi ha vuit objectes, cadascun amb una història al darrere.
Vuit històries que formen un autorretrat d’un dels escriptors russos més originals i estimats del segle XX”.

“Una constant de les obres de Dovlàtov és que costa de definir si són ficció o memòria personal. Sovint l’autor reconstrueix el seu passat a Rússia a partir d’anècdotes reals, vinyetes que li permeten estirar el fil de la memòria i alhora reflectir l’absurditat de la vida quotidiana sota el comunisme. Ell mateix deia que li costava sentir-se escriptor. Se sentia narrador, sobretot, algú que treballa des de l’oralitat per arribar a la paraula exacta i lacònica.
Llegint les obres de Dovlàtov, tendeixes a pensar que la seva vida devia ser una diversió, però és probable que fos un infern quotidià. El títol de l’article que li va dedicar Brodsky a la seva mort ja ho diu tot: “El món és horrorós, i els homes, tristos” – una frase que només es pot entendre des de la hipèrbole humoristica carregada de veritat. L’humor és, precisament, l’aliat del narrador Dovlàtov per aïllar el patiment i reduir-lo a matèria literària. En una de les digressions que surten a La maleta, explica per què, quan la seva dona va emigrar a Estats Units, ell no la va acompanyar: “Es fa difícil dir per què vaig decidir quedar-me. Evidentment, encara no havia assolit la línia fatídica.(…) O potser és que, inconscientment, aspirava a la repressió. Això ja passa. L’intel·lectual rus que no ha estat a la presó no val res…”. Visca la ironia.

(Jordi Puntí a l’Avenç de desembre)

M’ha seduit des de la primera línia. Amb una escriptura directa, fàcil de llegir, et va despertant tot tipus d’emocions, a estones rius, a estones t’entristeix. Destaca la seva ironía i el bon humor en situacions prou amargues. Coincideixo amb en Jordi Punti quan diu que costa definir si les històries que narra Dovlatov son ficció o memòria personal.
Sergei Dovlatov va néixer el 1941 a la ciutat russa d’Ufa i va morir quasi cinquanta anys després a Brooklyn víctima de l’alcoholisme. Entremig el van expulsar de la Universitat, va treballar de vigilant en un camp de treball, va estar a la presó, va fer de periodista, de traficant al mercat negre...
Cada capítol del llibre, relata una part de la seva aubiografia: els amors, la presó, la seva filla, les experiències com a traficant al mercat negre.....
(Isabel )

La Maleta
Sergei Dovlatov
Traducció de Miquel Cabal Guarro
La breu-edicions 2010
136 pàgines

dijous, 9 desembre de 2010

PER LES NOIES DE BARCELONA...

Fins el 19 de febrer, a la Fundació Miró es pot visitar aquesta exposició d'obres d'artistes anglesos de la segona meitat del segle passat.

El títol de la mostra és l'slogan que va fer servir el partit Laborista a les primeres eleccions generals just després de la segona guerra mundial...

Els (artistes, igual que els escriptors, músics...) anglesos sempre han tingut aquesta cosa especial, i anormal, que sintentitzen el millor esperit europeu amb l'ànima americana; com si no fossin ni d'un lloc ni d'un altre...
Igualment passa amb els artistes que hi ha representats en aquesta mostra.
En tot cas l'exposició és una cartografia dels estils i els artistes més representatius que van anar sorgint a Anglaterra després de la guerra.

Recomanaria la visita tant sols per una escultura preciosa que hi ha d'una cara de Barbara Hepworth ja a la primera sala, on també hi ha un quadre de Lucian Freud bastant impressionant i dos bacons petits (que tot i la mida reduïda) molt pertorbadors. També per la sala on hi ha els dos hockneys enfrontats amb els dos kitajs o els quadres flipants (mai millor dit) de la Bridget Riley...

Per passar una bona tarda; i si vas amb nens, es pot allargar la visita i aprofitar la col·lecció permanent (que sempre mola molt) de Joan Miró!

Llibreria Lello


Gato que brincas na rua
Como se fosse na cama,
Invejo a sorte que é tua
Porque nem sorte se chama.

Bom servo das leis fatais
Que regem pedras e gentes,
Que tens instintos gerais
E sentes só o que sentes.

És feliz porque és assim,
Todo o nada que és é teu.
Eu vejo-me e estou sem mim,
Conheço-me e não sou eu.
______________

Gato que juegas en la calle
Como si fuera en la cama,
Envidio la suerte que es tuya
Porque ni suerte se llama.

Buen siervo de las leyes fatales
Que rigen piedras y gentes,
Que tienes instintos generales
Y sientes sólo lo que sientes.

Eres feliz porque eres así,
Todo lo nada que eres es tuyo.
Yo me veo y estoy sin mí,
Me conozco y no soy yo.

Fernando Pessoa

(Fa uns dies vaig ser a Porto, i vaig poder anar a la llibreria Lello, quina meravella... quina olor de fusta, paper i pols...quina llum....)

La primera pràctica | Albert Villaró

Un mateix escenari : Lagrau, una petita ciutat dels Pirineus.

Dues èpoques ben diferents: 1) Hivern de 1642, en plena Guerra dels Segadors, les tropes franceses ocupen la ciutat, després d'abandonar-la els castellans. 2) Finals de l'estiu de 1991, quan el Curs de Música Antiga fa que arribe a la ciutat un grup d'estudiants, procedents d'arreu del món.

Dues històries paral·leles, diferenciades en el temps. No hi ha connexió entre elles, llevat del nexe comú de la música (els professors i els alumnes del Curs estudien i interpreten unes misses de rèquiem dels mestres de capella de Lagrau al s. XVII). Fragments dosificats de les dues històries van intercalant-s'hi al llarg dels capítols:
L'actual és una història de descobriment, superació i amor (aquesta història una mica més feble que l'antiga): els amors dels alumnes, les classes de música, la recerca del pervindre, la vida monòtona de la petita ciutat, les relacions humanes...
La del s. XVII, molt ben contada i interessant. Ben documentada i enriquidora de coneixements d'aquella època: els vaivens de la política (unes vegades a mans dels castellans i d'altres dels francesos), la vida i les relacions quotidianes dels principals actors de la ciutat, el paper de les forces vives (cada vegada al costat d'uns o altres), la vida (i els amors) dels capellans, el bordell, la relació amb les forces d'ocupació...

Per a mi, la història ambientada al s. XVII, és el millor del llibre. I si a això afegim l'interés per la música clàssica i la seua interpretació, una novel·la recomanable.

(Els termes prima pratica i seconda pratica van aparéixer a principis del XVII. Monteverdi encapçala la segona com al nou estil de composició. L'autor també fa concórrer el creador de l'opera en aquesta història.)

dimecres, 8 desembre de 2010

Un pont descontrolat amb Perec i Queneau

(3 descàrregues d'internet i 1 adquisició en llibreria)

- Las cosas. Una historia de los años sesenta
- Tentativa de agotar un lugar parisino
- Especies de espacios

(tots tres d'en Georges Perec)



- Ejercicios de estilo, de Raymond Queneau (versió d'Antonio Fernández Ferrer)



Amb el Perec ja vam gaudir aquest estiu amb Lo infraordinario i Un hombre que duerme. I a la tardor amb L'AUGMENT Seguit de: L'art d'abordar el seu cap de servei per demanar un augment.

Adore:
- les llistes
- les històries trufades de detalls inesgotables
- la facilitat de Perec per a fer que t'enamoressis d'un carrer qualsevol
- el mestratge que desplega per a no avorrir-te amb descripcions exhaustives
- l'amor per les lletres i els nombres i les fórmules matemàtiques i les constriccions per a escriure - l'elegància
- la sensibilitat enfront del més quotidià
- l'edició que tinc de la "Tentativa", per la "Cronología" que el traductor ofereix, col·locant en Perec en el seu temps, en la seua terra i en la literatura
- ...

Adore Perec, sempre nou:
- "Las cosas" explica les aventures d'una parella enamorada de la riquesa, i Perec utilitza els temps verbals d'una manera captivadora per a dir-nos el que els hauria agradat, allò que van fer i el que aconseguiran;
- en la "Tentativa" és capaç de dir-nos 30 o 40 vegades que ha passat un autobús per la plaça Saint-Sulpice sense que ens semble repetitiu;
- en "Especies", a més d'emprendre la descripció de llocs (des d'una pàgina fins a arribar a l'espai), ens explica projectes a la manera de La història interminable, explicant com desenvoluparà aquestes idees.

Del Queneau m'ha encantat la frescura, la senzillesa i la complexitat de la seua proposta. Ja vam veure la "Xocolata desfeta", homenatge al Queneau del Joan-Lluís Lluís.
El traductor ens indica al principi que millor llegim el llibre i després el pròleg. Havent-li fet cas, jo també ho recomane.

(Quina falta em feien unes vacances, encara que curtetes!)

dilluns, 6 desembre de 2010

Memorias de un hombre feliz. Darío Jaramillo

Memorias de un hombre feliz
Darío Jaramillo
Pre-Textos. València, 2010. 308 pàgines, 20 euros

Diu l'autor a la contraportada:
He vivido en un tiempo y un lugar en los que todo el mundo se exime sin reato de cumplir la ley, no sólo el hampón. Cualquiera –por ejemplo un tecnócrata rico y aficionado a la relojería–, llegado el momento, llegada la necesidad, encontrará razones para considerar que la ley no se le aplica y procederá en consecuencia.
Me gustaría un lector cómplice del texto y de la historia. Corre el riesgo, eso sí, de convertirse en el cómplice de un asesinato.
D. J. A
.

Ernesto Calabuig va dir: Un texto sólido, que sabe mantener sin desmayos la atención y curiosidad del lector.

Carmen Sigüenza va dir: "Memorias de un hombre Feliz", la novela del escritor colombiano Darío Jaramillo Agudelo con la que obtuvo numerosos reconocimientos en su país, donde está agotada, se edita ahora en España. Una "novela de tesis" sobre las normas que no se cumplen y una metáfora, "curiosamente" de Colombia, según el autor.

icr diu: Es tracta d'un relat senzill i una miqueta pertorbador. Molt còmode de llegir. Perillosament no políticament correcte. Vulga el cel que qui me'l va regalar no m'estiguera donant un "consell" per a aconseguir la felicitat...

divendres, 3 desembre de 2010

Riña de gatos | Eduardo Mendoza

Riña de gatos. Madrid 1936
Eduardo Mendoza
Círculo de Lectores

No és això.
Em sap greu dissentir dels comentaris tan elogiosos que ha tingut la novel·la, i a més que és del Mendoza, un autor que mai no m’havia decebut tant. Per descomptat, sóc jo qui estarà equivocat, però em sembla una obra feta ex professo per a guanyar el premi Planeta (així de clar) i afalagar els madrilenys i, per extensió, l’Espanya més castellana.

Una obra plena de tòpics costumistes: els personatges s’afarten, a tothora, de “cocido madrileño, judías con chorizo, vino tinto” i d’altres plats tan típics; l’aristocràcia culta i colpista, els obrers crítics de taverna; el Madrid més castizo i la seua parla chulapona i sorneguera... La Crítica veu ací vodevil i obra bufa deliberats (potser). La subtil ironia i humor que trufa les seues narracions, hi són a penes perceptibles, o jo no he sabut albirar-la (Sí ha conservat els noms impossibles dels seus personatges).
Per a mi, se salven alguns paràgrafs quan fa l’anàlisi de determinats personatges reals (sobretot José Antonio) o intenta explicar el clima i les circumstàncies que van precedir aquella terrible guerra civil. I la idea principal: desmitificar els protagonistes d'aquells moments tan obscurs i acostar-los a una dimensió humana i vulgar, això sí.
Quant a l’habitual estil de Mendoza, una barreja de senzillesa i refinat barroquisme, en aquesta novel·a, trobe que no arriba a tenir l’alçada a la qual ens té acostumats. Aquesta escriptura no aporta res de nou al treball del Mendoza.

La majoria del temps que li he dedicat em sembla perdut (Podria haver estat rellegint “La ciudad de los prodigios”, que ja fa molts anys que no ho faig) (Sé que estic nadant a contracorrent, però són les meues impressions).

dijous, 2 desembre de 2010

L'ARA ETS TU


És un petit llibre que recull majoritàriament poemes i algun escrit de SÍLVIA AMIGÓ I CUSCÓ
M'ha semblat una petita delícia, per això us en transcric un parell:

COMIAT/GRAVETAT
Quan la pedra cau
cau.
No l'aturen la fondària
el temps ni l'espai.
Sempre cau al més pregon.
Cap preciositat
l'exclou del precipici,
del descuit de les mans
que amb delicadesa la protegien,
del descuit de les mans
que, precipitadament, l'han llançada
al seu caure natural
sempre al fons de tot.
I no hi ha altra veritat:
el teu sobtat comiat
és la meva desolada gravetat.

... ... ... ... ... ... ...

Prudència
No forço la porta
No tibo la corda
No imagino el vol
No crido l'auxili
No empaito les hores
No estripo el sobre
No llanço la pedra
Conseqüència
M'ofego

dimecres, 1 desembre de 2010

El desajuste del mundo, Amin Maalouf
Cuando nuestras civilizaciones se agotan




És coneguda la meua passió pel premi Príncep d'Astúries de les Lletres 2010. Per la seua escriptura i per les seues idees.
Confesse que no sóc objectiu i que m'ha agradat reconèixer-me en el que anava llegint. Vagen per davant les meues sinceres disculpes per aquesta arenga.
Però, qui pot evitar compartir alguna cosa que li fa a un vibrar?
No seré jo, Déu em lliure.

Ja des de la dedicatòria del llibre:
"El hombre sobrevivió hasta ahora / porque era demasiado ignorante / para cumplir sus deseos. / Ahora que ya puede cumplirlos, / tiene que cambiarlos / o perecer."
WILLIAM CARLOS WILLIAMS
(1883-1963)

Segueix amb un índex brutal:
1. Las victorias engañosas
2. Las legitimidades extraviadas
3. Las certidumbres imaginadas
4. Un Prehistoria demasiado larga
Epílogo
Nota

Es desenvolupa amb paràgrafs com aquest:
"Contrariamente al tópico establecido, el pecado secular de las potencias europeas no ha sido el de querer imponer sus valores al resto del mundo, sino precisamente lo contrario: el haber renunciado continuamente a respetar sus propios valores en sus relaciones con los pueblos dominados. Mientras no se deshaga ese equívoco, corremos el riesgo de volver a caer en los mismos errores.
El primero de esos valores es la universalidad, a saber, que la humanidad es una. Diversa, pero una. Y es por ello una falta imperdonable transigir en los principios fundamentales con el eterno pretexto de que los demás no estarían dispuestos a hacerlos suyos. No hay derechos humanos para Europa y otros derechos humanos para África, para Asia o para el mundo musulmán. Ningún pueblo de la Tierra existe para que lo esclavicen, para que lo tiranicen, para la arbitrariedad, para la ignorancia, para el oscurantismo, ni para la opresión de las mujeres. Cada vez que alguien deja de lado esta verdad básica está traicionando a la humanidad y se está traicionando a sí mismo."

I aquest altre:
"Por todas las razones ya dichas y por otras cuantas estoy convencido de que nuestra escala de valores no puede hoy en día basarse sino en la primacía de la cultura y de la enseñanza. Y que, repitiendo la frase ya dicha, el siglo XXI se salvará por la cultura o naufragará.
Esta convicción mía no se basa en ninguna doctrina establecida, sólo en mi interpretación de los acontecimientos de la época en la que vivo; pero no deja de impresionarme que en las grandes tradiciones religiosas con las que convivo haya exhortaciones semejantes. "La tinta del sabio vale más que la sangre del mártir", dice el Profeta del islam. De quien, por lo demás, se citan otras muchas frases sobre el mismo tema: "Los sabios son los herederos de los profetas"; "Buscad el conocimiento, hasta en China si hace falta"; "¡Escuchad desde la cuna hasta la tumba!".
En el Talmud nos encontramos esta idea tan vigorosa y tan conmovedora: "Al mundo sólo lo mantiene el aliento de los niños que estudian"."

O aquest:
"Para que no haya malentendido alguno, especifico que, desde mi punto de vista, respetar una cultura es propiciar la enseñanza de la lengua en que se funda, es favorecer el conocimiento de su literatura, de sus expresiones teatrales, cinematográficas, musicales, pictóricas, arquitectónicas, artesanales, culinarias, etcétera. A la inversa, ser complaciente con la tiranía, la opresión, la intolerancia o el sistema de castas, con los matrimonios concertados, la ablación, los crímenes de "honor" o el sometimiento de las mujeres, ser complacientes con la incompetencia, con la incuria, con el nepotismo, con la corrupción generalizada, con la xenofobia o el racismo, so pretexto de que proceden de otra cultura diferente, eso no es respeto, opino yo, es desprecio encubierto, es un comportamiento de apartheid, aunque se haga con las mejores intenciones del mundo. Ya lo he dicho, pero quería repetirlo en estas páginas últimas para que no haya ambigüedad alguna de qué es para mí la diversidad cultural y qué no lo es."

L'amic Maalouf analitza els principals conflictes del segle XX i els "desajustaments" de l'inici del XXI. Des de la seua condició de libanès en el món, des del seu coneixement del planeta i les cultures que l'habiten, des del poder de la convivència de qui ha hagut d'eixir de la seua casa, de la seua terra, i sense deixar d'estimar-les, s'ha enamorat de l'ésser humà, de la convivència, de l'art, de la vida.

Postdata: Val per a l'autobús, si els teus viatges són de mitja hora (més o menys). Però el cos et demanarà rellegir-lo d'una tirada algun dia.
La traducció de María Teresa Gallego Urrutia és bastant correcta.

Adéu a Chillida-Leku

http://www.elpais.com/articulo/cultura/crisis/acaba/utopia/Chillida/Leku/elpepucul/20101201elpepucul_2/Tes