divendres, 8 de maig del 2015

Milagro en Barcelona.- Javier Pérez Andújar i Joan Guerrero



Javier Pérez Andújar i Joan Guerrero
MILAGRO EN BARCELONA
Ariel, 2014


Sé que el més habitual és definir les coses per allò que són, però en aquest cas, em prenc la llicència de fer-ho al revés i de parlar-vos d’aquest llibre partint del que no és. Per començar, no és el típic llibre d’imatges amb comentaris a peu de foto. Tampoc és un llibre de fotoperiodisme stricto sensu. Ni una ficció novel·lada al voltant d’una sèrie de fotografies.

Tot i que les classificacions serveixen per ordenar el món i no perdre’ns en el caos, sovint és en el caos on trobem l’autenticitat  –i m’atreviria a dir que també la bellesa-. Una autenticitat que, lluny de sistematitzacions pragmàtiques, permet que brollin meravelles inclassificables com aquesta obra conjunta tan difícil d’incloure dins un gènere literari concret. 

Algú una mica més ortodox del que sóc jo, diria que a Milagro en Barcelona hi ha una confluència de mirades: la de Joan Guerrero, un artista de la imatge, i la de Javier Pérez Andújar, un mag de la paraula. Jo prefereixo pensar en dos amics que es troben, com si fossin al bar de la cantonada prenent-se unes canyes, i teixeixen anècdotes i remembrances al voltant d’una realitat tan propera com universal. I ho fan referint-se precisament a allò que els és proper -perquè és observant la proximitat com conformem la nostra cosmovisió-, però també enllaçant-ho tot amb la història, la filosofia, l’art i la mitologia precedents –perquè mai no hi ha res de nou sota el sol-.

El títol ja és una picada d’ullet al neorealisme italià i a una manera de viure al marge, que avui dia, com podem constatar diàriament, no ens és gens aliena. Com al Miracle a Milà de De Sica, la marginalitat té a veure aquí amb l’especulació del terreny, amb el desnivell social i amb la injústicia. És erroni parlar de perifèria o d’extraradi (un extrarradio es una radio con más noticias, diu Pérez Andújar a la pàgina. 11). I és una equivocació molts cops inconscient, però alhora interessada, perquè aquesta mena de nomenclatures tenen més a veure amb la perspectiva des de la qual ens mirem les coses que no pas amb una qüestió estrictament urbanística. Però és clar, també l’urbanisme està carregat d’ideologia. Com els barris, com les paraules, com les classificacions. Com tot.

Joan Guerrero retrata la nova immigració i en copsa l’essència, no tan diferent de la vella, de la de fa uns anys, ja assimilada total o parcialment al paisatge on ha arrelat després de la seva trasplantació forçosa.

Guerrero es un retratista de arcángeles, serafines, tronos, potestades, querubines, virtudes, principados, dominaciones, ángeles con corneta que anuncian el rompimiento de una Gloria consistente en comer cada día. (Pàg. 22).

I és aquest comer cada día el que empeny a reconstruir la quotidianitat, a buscar el propi lloc dins del món a través d’un nomadisme de supervivència que desemboca en un sedentarisme que no deixa mai de ser provisional (El realismo es la magia del pobre). La gent s’adapta a la nova situació i, sense oblidar la vella, la transforma en un altre paisatge, ara de ciment, mentre passeja pels descampats i celebra la vida a la riba del Besòs. D'igual manera que ho van fer aquells antics emigrants que a la dècada dels 70 lluitaven pels seus drets i que tant van fer pel restabliment d’una democràcia que a hores d’ara viu els seus moments més baixos.

Les fotos de Guerrero deixen constància d’aquest viure dia a dia a les places, als carrers, a peu d'obra i als supermercats, d’un munt d’ànimes anònimes que, a través del viatge iniciàtic que van emprendre, s’han establit, lluny dels seus origens, per començar de nou:

La humanidad entera se sustenta en el mito de una Edad de Oro, una época en que los jóvenes eran libres y no existía la vejez. La juventud es la fundadora de las naciones. El héroe mitológico es  un joven que llega al país de los muertos y regresa para fundar el clan, la tribu, la nación. Desde la epopeya de Gilgamesh, siempre se ha contado así esta historia. Quizá fuese desde antes, desde los tiempos de las cavernas, del contar alrededor de los primeros fuegos. La emigración es ese heroísmo, el del joven que se va muy lejos en busca de riqueza y acaba creando un nuevo mundo. (Pàg. 33).

Fotogaleria: Joan Guerrero a El País (1-12-14).

diumenge, 3 de maig del 2015

813. TRUFFAUT. Paula Bonet

813. Truffaut
Paula Bonet
Bridge Ed.
2015
175 pàg.

Paula Bonet s'està convertint, sens dubte, llibre a llibre, en una de les il·lustradores més populars del país. Actualment compta amb una gran legió de seguidors, però també de molts imitadors.

Després del seu anterior i molt personal "Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End" presenta ara aquest "813" dedicat al director de cinema francès François Truffaut.

Més que una novel·la gràfica, segurament l'hem d'anomenar "llibre il·lustrat", perquè ens atrevim a dir que, tot i el text que hi ha (i molt), el protagonista són les grans i precioses il·lustracions d'aquesta artista d'origen valencià.

Però també, aquí, hauríem de destacar que Paula Bonet aconsegueix escapar de la tirania de ser una "il·lustradora d'algú altre" i convertir-se en "AUTEUR" (en majúscules), com en diria el mateix Truffaut; perquè ella mateixa crea el text i els dibuixos (que l'acompanyen... Anava a posar. Però potser seria millor dir, en aquest cas, el text que acompanya a les il·lustracions...).
I parlant del text, també aconsegueix ajuntar (i que funcioni molt bé!!) les imatges amb la tipografia (Que és una de les coses que acostumen a fallar en els llibres il·lustrats).
Tenim, doncs, una primera part on (potser li podríem reclamar una mica més de chicha a la part escrita) ens explica la vida del director francès. Aquell relat llegendari d'infància complicada i com el seu gust pel cinema li va permetre encarrilar la seva vida...

Paula Bonet, que domina impecablement la tècnica del retrat, ens ensenya en aquest volum un gran repertori de primers plans, alguns extrets de fotogrames de pel·lícules de Truffaut. Cares que sembla que puguis tocar, amb uns ulls que perfectament podrien tenir vida. Il·lustracions movent-se entre el realisme i uns acabats bastant expressionistes.

La segona part de "813" és un recorregut de l'autora pels moments més destacats en la filmografia d'aquest director que va formar part del moviment francès "Nouvelle Vague"... També amb il·lustracions molt maques de molts moments truffanians.

Un bombó!!!

dijous, 30 d’abril del 2015

ÉXODO. Dj Stalingrad

Éxodo
Dj Stalingrad
Automática ed.
2015
123 pàg.
Traducció de Fernando Otero

Dj Stalingrad era el seudònim d'un jove rus que va escriure aquesta novel·leta que va circular primer per internet per després saltar a una revista rusa i després, ja, en una editorial; tot amb un èxit inesperat.

Piotr Siláiev, nom real de l'autor, presenta un duríssim relat ambientat en la Russia més contemporània i radical. Aquella on tot se sol·luciona amb cops i violència. Baralles amb la policia i contra bandes. Sang, llàgrimes, corredisses, neu, vodka, música hardcore. Maneres de viure alternatives al poder i a la vida diària.
Excessiu en un país sense futur...

Un relat deconstruït a fragments, que en el fons no és més que un intent de fugida per deixar enrera tot aquest fracàs i per tenir un futur lluny de tanta violència extrema sense sentit ni raó.

"Basta con fijarse en nuestras vidas: es imposible conservar el equilibrio, no caer enfermo, no arruinarse, no sufrir. Entre nosotros, la felicidad zen siempre se alcanza apretando los dientes..."

Personalment, l'he trobat una novel·la excessiva i massa violenta, però real, a la fi. Incòmode, amb escenes molt trash (impactants les pàgines del servei d'atenció als homeless...) però sincera.

Multiplica a Celine per Genet, llavors al resultat suma-li Putin i després regueu-ho tot amb molt vodka barat de garrafa... Això és aquest "Éxodo": Molt hard!

diumenge, 26 d’abril del 2015

La canción de la bolsa para el mareo.- Nick Cave



Nick Cave
La canción de la bolsa para el mareo
Traducció al castellà de Mariano Peyrou
Sexto Piso, 2015
Primeres planes



Amèrica del Nord (no només USA, també Canadà), 22 ciutats i els vols entre elles.
23 bosses per al mareig (una per al títol).
En cadascuna, una història, una por, un record… poesia.
Entre totes, la gira per Nordamèrica d'un músic i els membres del seu grup.
Entre les pàgines, una esposa que no contesta al telèfon, les trobades als hotels, la salut esmicolada per dos mesos de gira, els restaurants i les fans…
És com una "road movie" però per la carretera interior de Nick Cave.
És com un exercici d'estil, però amb els fantasmes d'un músic i tota la seva "parafernalia".
El llibre és una idea curiosa: està escrit sobre la base de les notes preses en les bosses per al mareig (per perbocar-hi) que donen (o donaven) en els avions. Vòmits. Allò que cal dir perquè no pot quedar-se a dins.
El llenguatge és clar, senzill i directe. Una música estupenda.
L'edició (enquadernació en tela, reproduccions en color de les bosses, cosit i no enganxat…) deliciosa.
Un capritx de llibre, un passeig entre USA i Canadà.
No m'agraden els USA. Però aquest llibre no sembla d'allí.

dijous, 23 d’abril del 2015

LA QUINTA ESQUINA. Izraíl Métter




LA QUINTA ESQUINA
Izraíl Métter
Traducció del rus al castellà: Selma Ancira
Libros del Asteroide, 2014
200 pàgines



Aquest llibre, acabat d’ escriure al 1967, va veure definitivament la llum l’any 1989 ( Mijaíl Serguéyevich Gorbachov es escollit president de la Unió Soviètica). Cap còpia, només el manuscrit que, un cop finalitzat, va ser amagat per Métter en els indrets més inversemblants de casa seva per tal de que no fos descobert per la KGB.

Boria, l’alter ego de Izraíl Metter, rep inesperadament unes cartes de la Zinaída Borísovna, dona d’un amic d’infantesa. Aquest serà el desencadenant perquè, el vell mestre autodidacta de matemàtiques, rememori la seva vida. 
I així, amb una prosa molt directa i senzilla, amb pinzellades que l’apropen, i molt, a la poesia , Métter recupera sense cap ordre cronològic el pare i la mare, els amics, i el seu desafortunat amor per Katia, però també homes i dones que per una raó o altra resten en la memòria de Boria oferint-nos un mosaic intimista i emotiu amb els fets històrics com a rere fons.

Boria reflexiona quant als fets que li ha tocat viure i fa autocrítica :

“¿Y qué hacer con las ilusiones perdidas? ¿Qué hacer con aquello en lo que creía? ¿Qué hacer conmigo mismo, con aquello que quise decir y hacer y no hice ni dije? Y no porque no hubiera tenido tiempo. Lo tuve. Tuve tiempo de reflexionar. Y llegué a conclusiones que me asustaron.” (pàg. 11)


Hi ha també, en aquestes pàgines,un discurs a favor de l’individu com a tal i la seva singularitat, i es fa inevitable establir un cert paral·lelisme entre “La quinta esquina” i la gran novel·la del també ucrainià Vasili Grossman, “Vida y destino” perquè tant l’un com l’altre insisteixen en aquesta peculiaritat de l’ésser humà escrivint fragments tan bells com commovedors i punyents.

A tall d’exemple, del llibre que ens ocupa:

“Recuerdo bien a ese sastre, no porque me hubiera cosido mi primer traje, sino porque de alguna manera asombró mi imaginación.
(…)
Me colocó las manos ligeras sobre los hombros, y con una apenas perceptible presión de dedos, pareció extraer de mi figura la melodía, audible sólo para él, de mi futura chaqueta.
No era charlatanería. Tenía frente a mi a un artista. En pocos minutos yo era su tema favorito.
Y cuidadosamente, recorriendo mi cuerpo con sus dedos, dictaba no de corrido, sino haciendo pausas, durante las que ciertas sombras de inquietud y algunas ideas le atravesaban el rostro.
- Hombro derecho dieciocho centímetros – dictaba Jacob Zajárovich -. Hombro izquierdo: diecisiete. El omóplato derecho está medio centímetro más arriba que el izquierdo
Seguramente se percató de mi confusión porque dijo:
- No se asuste: cada persona está hecha a su manera. Y sólo un verdadero maestro es capaz de descifrar ese secreto.” (pàg. 75)


I per acabar, només indicar-vos que, l’ autor no es complau en la descripció de la brutalitat d’algunes de les situacions que narra. Quatre pinzellades, les necessàries, perquè el lector es posi en situació.

Es limita evocar sense jutjar ni acusar, component amb mestria “una melodia” que a mi em va fer vibrar.

N'hi ha més... si us ve de gust i llegiu el llibre, ho descobrireu.

dimecres, 22 d’abril del 2015

DANSA DE LES OMBRES FELICES. Alice Munro


Dansa de les ombres felices
Alice Munro
Club Editor ed.
2015
313 pàg.
Traducció de Dolors Udina



Aquest és el primer llibre d'Alice Munro, escrit el 1948, quan els diaris deien d'ella que era una mestressa de casa que durant les seves estones lliures escrivia relats...
I quina mestressa de casa!! 60 anys després guanyava el Nobel!

I en aquest primer llibre seu, publicat aquí tot just fa uns mesos ja permetia veure la genialitat d'aquesta escriptora canadenca; i de tot el que estava per venir.
Un recull de relats on destaca la senzillesa del seu estil, delicat i sutil, que descriu petits moments en les vides d'unes quantes protagonistes femenines.

Noies que van a passejar de nit amb el seu pare, nenes que acompanyen al seu pare que es venedor a domicili, la noia que no es va quedar a cuidar la seva mare malalta perquè ja hi havia la germana; la jove cangur que es despista, s'emborratxa i quan els pares arriben se la troben piripi (però el millor del relat és el què fa la mare de la noia), la festa que organitza la professora de música, les primeres pàgines antològiques del relat d'una mare de familia que vol un despatx per poder tenir un espai íntim per poder escriure; la noia a qui no treuen a ballar durant un ball de l'institut...

Tots els relats tenen en algun punt del seu argument un moment on Munro aconsegueix que la seva literatura sigui màgia. Sobretot quan descriu petits moments dels protagonistes que es transformen en grans moments literaris. Matisos d'uns personatges que sembla que tinguin vida; literatura que es transforma en música...
A cada conte hi ha un moment que això passa. Una frase o un paràgraf perfecte. I els personatges viuen dins el relat...

Com a aficionat a la literatura no estic acostumat a aquest nivell: a llibres tant bons... Però igualment és un gust poder poder llegir llibres així!!! I quan els llegeixes és el màxim a què aspires com a lector...
Un goig de primera divisió!!

Deures personals per aquest 2015: Llegir altres títols de l'Alice Munro!!!

dissabte, 18 d’abril del 2015

EL SUEÑO DEL CELTA. Mario Vargas Llosa





El sueño del celta
Mario Vargas Llosa
2010 Anagrama
Ed. 2012 Santillana Ediciones Generales
459 pàg.




Ja me'n guardaré prou de dir de tot un premi Nobel que no escriu bé, que no és el cas, però aquesta novel·la no m'ha agradat. També sé que l'autor incita a controvèrsies de caràcter polític, i al final tot s'acaba interrelacionant, conscientment o no.

Pel que fa a la novel·la, es tracta de la biografia i aventures d'un controvertit personatge (centrades sobretot entre els anys 1903 i 1916): en Roger Casement, diplomàtic anglès d'origen irlandès, que va tenir una existència aventurera i ben moguda, amb tràgic final. L'autor estructura el relat en 3 grans apartats: El Congo, l'Amazònia i Irlanda, els tres llocs que van marcar la trajectòria del personatge, en els dos primers casos com a un modern Bartolomé de las Casas, denunciant els abusos del colonialisme, i en el darrer cas com a ideòleg nacionalista radical. En això es centra la part més objectiva, i no se li pot negar al Vargas Llosa un notable esforç a l'hora d'aconseguir la documentació emprada. 


Però em desagrada la subjectivitat exagerada que té l'autor amb el personatge, al qual gairebé santifica sense trobar-li gairebé cap costat obscur, presentant-lo com un heroi i màrtir absolut, i fins i tot en disculpa la seva progressiva radicalització, amb pocs matisos i prenent partit clarament a favor d'un bàndol, sense matisar gaire. I ja de passada, com aquell que no vol la cosa, l'autor es posiciona clarament a favor del catolicisme i un classisme que ja dóna per descomptat i no es qüestiona en cap moment. També fa un clar guinyo a la correcció política actual, probablement de manera intencionada, però deixant anar un cert tuf a ranci, i sense estar-se de fer apologia d'una determinada ideologia.

Algunes obres anteriors d'en Vargas Llosa m'havien agradat força (recordo ara "La guerra del fin del mundo" o "La fiesta del chivo"), el considero un gran escriptor, però en aquestes altres obres tenia una visió més tangencial, amb molts més matisos d'uns fets també històrics. Però en el cas que ens ocupa m'ha fet la impressió de què és una novel·la pensada gairebé per a fer-ne un guió cinematogràfic, un "biopic" de bons i dolents, que va bé per a passar l'estona però per a poc més. És d'aquelles novel·les que van bé per llegir entremig d'altres de més complexitat, com a un entreteniment de qualitat, però entreteniment al cap i a la fi.

Malgrat tot això, se'n poden aprofitar algunes bones reflexions sobretot, al meu entendre, en aquells moments on el desmesurat elogi del personatge deixa una lleugera escletxa de dubte.

“Todas las gestiones, promesas, informaciones, se descomponían y disolvían sin que los hechos correspondieran jamás a las palabras. Lo que se hacía y lo que se decía eran mundos aparte. Las palabras negaban los hechos y los hechos desmentían a las palabras y todo funcionaba en la engañifa generalizada, en un divorcio crónico entre el decir y el hacer que practicaba todo el mundo”. (Pàg. 309)

diumenge, 12 d’abril del 2015

PUJA A CASA. Jordi Nopca

Puja a casa
Jordi Nopca
L'altra ed.
2015
247 pàg.

Jordi Nopca és un dels millors artículistes culturals d'aquest país perquè és rigurós i exhaustiu sempre en els seus artícles al diari Ara. Però també, amb només 2 títols, primer "El talent" a Labreu ed. i aquest "Puja a casa" el confirmen com un autor amb personalitat pròpia i de talent sobrat.

Si "El talent" era una novel·la d'aventures amb rerafons cultural "Puja a casa" és un recull de contes on la majoria de protagonistes són parelles que han de conviure amb la crisi d'aquests últims anys...

Amb alguns tocs d'humor que serveix per retratar els molts matissos que hi ha dins les relacions de parelles, totes tocades per la pressió de la inseguretat laboral, la crisi sentimental...
Són relacions que de cop exploten per diferents motius.

N'hi ha un de molt antològic amb una aparició estel·lar de l'escriptor real Peter Stamm en una història on es barrejen lectures geogràfiques, enganys i viatges, un  bar regentat per xinesos amb una alcohòlica misteriosa, una noia amb carrera universitària que ha d'agafar una feina temporal de venedora en un centre comercial però que allà li surt un admirador, el pare de familia que de cop i volta s'apunta a classes de saxo, la jove parella que ha d'entrar al mateix lavabo, el traductor i l'autor que queden per sopar; la parella que passen els anys, l'atur els afecta i l'alcohol acaba sent un refugi...

Potser en algun relat, un cop llegits tens la sensació que no li haurien anat malament un parell de paràgrafs més perquè sembla que els finals dels contes s'accelerin massa, però són petites qüestions tècniques que no li resten valor.

S'ha de llegir!
(I un autor a seguir.)

dimecres, 8 d’abril del 2015

La decadència de la mentida | Oscar Wilde



La decadència de la mentida (Un comentari)
Oscar Wilde
Traducció de l'anglès de Pau Cañigueral
Quaderns Crema
Barcelona, 2014



Aquest assaig del Wilde (més provocador i esteticista) en forma de diàleg és tot un manifest en contra del realisme i el naturalisme en l'art. Ben bé es podria haver intitulat Elogi de la mentida en l'art.

El diàleg comença quan Cyril proposa a Vivian eixir de la biblioteca on està tancat per anar a seure a l'herba i contemplar el paisatge. Ai las! Què has dit? La natura és tan incòmoda! A partir d'ací Vivian començarà a exposar les seues idees sobre el realisme en l'art, la mentida (com a fabuladora, en contraposició amb la realitat), la imitació de l'art per la natura (i fins i tot, assegurant que la vida imita l'art), el valor de l'art...

D'això va aquest llibret (de només d'unes 70 pàgines): Si, a l'art, se li exigeix realisme, se li estarà sacrificant a l'artista la seua capacitat de transformació. Amb la seua ironia, les sues boutades ("Qui vol ser coherent?"), la seua vehemència, el saber-se culte, el seu posat, la seua buscada artificiositat..., Vivian (alter ego de l'autor) va exposant les seues controvertides idees sobre aquests temes.

I és que està escrivint un article per a una revista d'un club al qual pertany ell: el club d'Els Hedonistes Cansats. Algunes de les idees que hi exposa:

"El que vull dir és això: si per natura entenem els simples instints naturals oposats a la cultura, l'obra creada sota aquesta influència sempre serà passada de moda, antiquada i anacrònica."

"L'Art per si mateix és una forma d'exageració; i la selecció, que és l'autèntic esperit de l'Art, no és res més que una sort d'èmfasi exagerat."

"Però en les obres d'Herodot, el qual, tot i els intents superficials i mesquins dels diletants moderns per verificar-ne la història, podem proclamar amb tota justícia com a "El pare de les mentides".(...) la societat, tard o d'hora haurà de tornar al líder perdut: el mentider culte i captivador."

"L'Art troba la perfecció dins, i no fora d'ell mateix. No es pot jutjar amb cap patró de semblança externa."

I en aquest elogi de la Mentida, hem de tenir en compte de quina mentida s'està parlant:

"L'unic tipus de Mentida absolutament irreprotxable és la mentida per mentir, i la forma més elevada és, com hem vist, la Mentida en l'Art."

dilluns, 6 d’abril del 2015

Tonbo.- Aki Shimazaki



Aki Shimazaki
Tonbo 
Traducció al castellà de Julia Alquézar
Sd·edicions, 2012




És aquest un d'aquells llibres triats pel seu aspecte: una tan acurada edició només pot ser aplicada a alguna delícia a l'estil del sushi: peix cru a dins d'una fulla marina lleugerament salada, amb arròs bullit, que es menja d'un sol mos...
Per als amants de l'art japonès, la portada és un Ukiyo-E de 1788, amb flors i bambú i un parotet roig amb les ales esteses, a sota d'algunes línies d'escriptura vertical japonesa.
Per als entusiastes del paper, una edició còmoda, delicada i preciosa.

Tombo vol dir parotet, libèl·lula.
També és el nom del "juku" (escola-acadèmia per completar estudis i preparar l'accés a nivells superiors, en horari de tarda, i que pot acollir altres activitats culturals no només per a joves).
S'hi ensenya, sobretot, "kokugo", la llengua nacional del Japó.
El llibre conta la creació d'un d'aquestos "jukus". Però el que realment explica és la societat japonesa, els valors, les dificultats, la individualitat terrible i l’opressió social, la delicadesa de les relacions i la brutalitat de la comunitat...


Un mosset de sushi, amb gingebre i wasabi inclosos.

divendres, 3 d’abril del 2015

La herida en la lengua.- Chantal Maillard



Chantal Maillard
La herida en la lengua
Tusquets, 2015




Llegir aquesta proposta de la Chantal és sentir la seua veu: una veritable delícia.
Pense que, amb aquest llibre, Maillard ha esmolat les seues armes, les paraules, fins a la (quasi) perfecció, i ens les ofereix per a enfrontar la ferida/vida. També em sembla que és posible que calga llegir aquest llibre a l'inrevés (des del final cap a endavant).
Volia fer una entrada després de llegir-lo per segona vegada, però ja està feta: gràcies, Arts Santa Mònica, Institució de les Lletres Catalanes i Cafè Central; gràcies, Anna Tort Pérez; gràcies, Chantal (això no cal dir-ho)...


Més de la Chantal a ca nostra aquí.

dijous, 2 d’abril del 2015

El ruido y la furia (The sound and the fury, 1929). William Faulkner

William Faulkner
El ruido y la furia (the sound and the fury, 1929)
Editorial Alfaguara. Madrid, 2010
Traducció al castellà d'Ana Antón-Pacheco

William Faulkner (1897-1962) fou un escriptor total i absolutament arrelat a la terra del Sud dels Estats Units on va néixer, créixer i morir. Tota la seva obra s´assenta a les arrels d´aquest territori decadent i devastat,  que en altre temps esdevingué una forma de societat medieval i colonial: aristocràcia militar, esclavisme, agricultura i puritanisme religiós exacerbat. 


A “El ruido y la furia”, Faulkner crea una estructura narrativa formada per cinc parts. Les dues primeres –on dos dels fills de la família s'expresen en uns confusos i terribles monòlegs interiors-  son il·legibles o millor dit, inintel·ligibles. La tercera comença a obrir la llum (on el fill més cruel i codiciós agafa la batuta del monòleg) i la quarta –la única narrada en tercera persona i que converteix a la criada negra de la família en un personatge mític i purificador- s'erigeix en una gran finestra oberta, clara i neta. Finalment, l'autor conclou la novel·la amb una mena de glossari aclaridor on hi trobem moltes respostes abans ocultes (aquesta última part la va afegir Faulkner anys després d'escriure l'obra, donat que tothom es queixava de que era massa críptica i incomprensible).

L'escriptor, editor i crític literari català, Carlos Pujol, va escriure una amena i llarga ressenya de “El ruido y la fúria” de William Faulkner, a “La Vanguardia” al 14 de setembre de 1972. Sense que serveixi de precedent adjunto algunes de les reflexions del crític, amb les quals estic totalment d'acord:

“Faulkner ideó un rompecabezas narrativo en cinco partes, cada una de las cuales tiene una función contraria a la que cabía esperar. Las tres de en medio (más de dos tercios del total de la obra) constituyen el cuerpo del relato, pero en ellas no se entiende casi nada. Si a esto se añade el empleo del monólogo interior, la confusión sistemática del orden cronológico y el lío de los nombres que se repiten, no es exagerado decir que la paciencia del lector se somete a una prueba durísima. (...)  Estamos en Jefferson, una localidad del sur de los Estados Unidos, y se nos habla de una familia que fue rica y poderosa y que ha venido a menos, sobre la que parece pesar una maldición. Los padres, abúlicos y alcoholizados, refugiándose en el consuelo de su supuesta distinción social, ven cómo su estirpe degenera física y moralmente. De sus cuatro hijos, uno, Benjy, es idiota y sordomudo al que hay que castrar; la hija, Caddy, cometerá incesto con su hermano Quentin, quien acaba suicidándose. Y Jason. «el único que tiene sentido comercial», es cruel y codicioso. La maldición se perpetúa en la hija de Caddy, también llamada Quentin, que sigue los pasos de su madre huyendo con un cómico de un circo ambulante después de robar a su tío Jason, quien durante una serie de años había estado apropiándose de un dinero que pertenecía a la joven. Nadie escapa a las bajezas y a los horrores, se sufre ciegamente, de un modo irremediable, quizá por culpas ignoradas, sólo los criados negros, que asisten con una actitud casi distraída, ausente, a tanta acumulación de desdichas, quedan al margen como una reserva de salud y sencillez primitivas que enlaza con «los buenos tiempos» de antaño.(...) Faulkner quiere que el lector participe también de esta sensación y nos obliga a ser como el sordomudo, que ve hablar y no sabe lo que se está diciendo, que ve ocurrir cosas a su alrededor y no las entiende. El caos no tiene salida ni para los personajes ni para nosotros, y la novela se cierra implacablemente negándose a todo sentido, por ser demasiado horrible; son fuerzas que entrechocan porque sí con violencia, estruendo y furor que como en la frase de Shakespeare no significan nada.”
(Carlos Pujol. La Vanguardia, 14-09-1972)

diumenge, 29 de març del 2015

El ball - Irene Némirovsky

El ball 
IRENE NÉMIROVSKY
Ed. Columna 1987
Traducció de Lluís Comes i Arderiu




París 1928,  una adolescent a qui tot li bull per dintre, una parella a l’adolescència de la seva riquesa, una institutriu anglesa enamorada i una professora de piano ressentida, aquests són els integrants d’aquest ball, carregat de pretensions i falses il·lusions, de gelosia i de voluntat de cridar l’atenció i sobretot de frustracions.

Un conte llarg, que amb  molta delicadesa desgrana la necessitat de fer-se un lloc a la societat, ja sigui per una adolescent o per els seus pares,  el trontoll del canvi,  sentir-se noia i que et considerin nena, sentir-te important i que no t’hi considerin.

El tema principal és la complicada relació entre mare i filla, les dues volen ser objecte de desig, una per primera vegada, l’altra per rescabalar-se de la dura vida que li ha tocat fins ara. Paral·lelament hi ha intrínseca una gran crítica a la hipocresia social de la societat benestant parisenca.

Els llops disfressats d’ovella i les ovelles disfressades de llop o com podem acabar atrapats a  les nostres pròpies xarxes

Un caramelet per passar un vespre. 

dissabte, 28 de març del 2015

LA TELEVISIÓN. Jean-Philippe Toussaint

La televisión
Jean-Philippe Toussaint
Anagrama ed.
1999
191 pàg.
Traducció de Josep Escué

De Toussaint, tenia el record de l'esplèndid "La verdad sobre Marie", una novel·leta plena de força i energia, que em va deixar tant bon sabor de boca que fins i tot ara el segueixo recordant i que per això el vaig acabar incloent al gran Cànon Orfe d'aquest blog, llavors empès pel record dels bons moments d'aquella lectura vaig buscar més títols d'aquest autor françès...

Si llavors eren tres històries lligades, ara a "La televisión" és un professor que passa tot sol l'estiu a Berlin amb una beca per poder fer un estudi dedicat al pintor Tiziano i al rei Carles V.

Sense la seva dona i fill, durant aquells dies, es dedica en llibertat a la seva investigació, fins que s'adona de les molèsties que li provoca la televisió quan la mira i el temps que hi perd. Al final es nega a posar-la i mirar-la.

Els dies passen i el relat va avançant amb un to costumbrista però banyat amb punts d'humor, entre viatges a la piscina, al pis dels seus veïns, que estan de vacances, per anar regant les plantes; visites al museu, viatges en avió, amics estranys que té; decidit a no mirar la televisió, però, també amb remordiments per la decisió presa.
És un llibre sobre l'escriptura i l'acte creatiu. Entre la passivitat de l'espectador televisiu i el repte de la creació en una ciutat estrangera; passejant i sentint l'entorn com un personatge beckettià...

"Sentado en el sofá del salón delante del televisor apagado, miraba la pantalla frente a mí y me preguntaba qué estarían dando en ese momento..."

Curiós i divertit en les seves observacions de la ciutat i dels personatges que l'habiten...

divendres, 27 de març del 2015

Una puerta que nunca encontré - Thomas Wolfe

THOMAS WOLFE
Una puerta que nunca encontré
Ed. Periférica, 2012
Traducció al castellà de Juan Sebastián Cárdenas



William Faulkner va dir que malgrat es va escriure abans que “El nen perdut”, en vindria a ser la continuació,  i jo afegeixo qe que segurament l’escriptura d’aquest li va obrir la porta (i mai més ben dit) emocional que li deuria permetre escriure l’oda al seu germà mort a la infantesa.

Dividit en quatre capítols que representen quatre moments desordenats cronològicament, el primer des de 1923 fins a 1931, el narrador ens explica les portes a altres vides que mai va trobar, les portes a la pertinença a algú, a algun lloc.

La primera porta que ens explica, i que en realitat és la darrera, és la porta del luxe i de la riquesa i de la “família feliç”, el protagonista relata una conversa amb una parella rica que viu a Manhattan en un luxós àtic amb els seu dos fills,  mentre que ell viu sol en una habitació de mala mort en un edifici lúgubre de Brooklyn, a través de la conversa realitza tota una reflexió sobre les condicions de vida,  sobre com aquestes modifiquen la manera com observem el món, sobre la solitud, sobre la bellesa intrínseca a qualsevol cosa, fins i tot la misèria, sobre la frustració que suposa fer-se gran i no assolir aquells somnis o petites fites que havies imaginat.

A la segona part, situada cronològicament l’any 1923, i en la que s’esmenta la mort del seu germà Grover, el protagonista ens explica com no va trobar la porta que l’hauria d’haver dut a  la felicitat adulta, com amb quinze anys la solitud el va dur a l’obsessió de voler llegir-ho tot i com en un moment donat feu que s’adonés que només a través dels llibres no es pot viure, moment en el qual comença a passejar, també obsessivament, per tota la ciutat, amb l’esperança d’absorbir tot allò que es va perdre tancat en una biblioteca, però tampoc això li obra cap porta, decideix tornar a casa seva després de 3 anys, una casa orfe de pare i en la mateixa que va morir el seu germà de petit. El relat que fa de l’absència del pare, detallat i poètic, és potser el tros que més recorda a “El nen perdut”.

La tercera porta és la del sentiment de pertinença a un territori de fortes tradicions arrelades, el protagonista és a Londres i  analitzar, no sense crítica indirecta, el sentiment de pertinença a determinada manera de fer, on les formes i la cortesia és tant o més important que el fons, on tenen un marc relacional clar i del que no surten, que els hi atorga seguretat i alhora manca de llibertat, ell és conscient que aquesta porta la no travessaria mai, tot i que se sent atret i se sent proper a l’amabilitat pròpia dels britànics, que li recorda als veïns de la seva infantesa a Carolina del Nord, enfront a la fredor dels de les grans ciutats. En el mateix capítol desenvolupa una magnífica teoria sobre la capacitat poètica dels britànics, que és aplicable a qualsevol àmbit de la vida, ve a dir, fent-ne una síntesi extrema, que la bona poesia surt de la mancança.

Al darrer capítol no hi ha porta, però sí troba una finestra, de fet dues, dues finestres amb dues figures masculines a través de les quals el narrador i protagonista fa una deliciosa reflexió sobre el sentit de la vida, la connexió de la terra amb l’home, del dolor i el plaer,  de l’abans i de l’ara. Una meravella.

El títol original és NO DOORS, sense portes, i em sorprèn que hagin traduït el títol com ho han fet, perquè crec que no s'ajusta a l'esperit final del llibre. 

Us el recomano molt, però sobretot no feu el què jo vaig fer, llegir-lo a continuació de “El nen perdut”, si és que l’heu llegit en català. Les traduccions són tan diferents que fins i tot en algun moment m’he hagut d’aturar. La traducció al català de “El nen perdut”, és excel·lent, el ritme poètic de l’obra de Wolfe queda perfectament traslladat a la nostra llengua (al meu humil entendre), crec que en la traducció al castellà d’aquesta novel·la, de la que no dubto de la seva qualitat, no trasllada tan el ritme ni la cadència. He hagut de llegir alguns fragments dues vegades per deixar-me bressolar pel text i tot i així m’ha costat. No obstant, val la pena la seva lectura i seria magnífic que en Marcel Riera també el traduís al català. 

Ese príncipe que fui. Jordi Soler

Jordi Soler. “Ese príncipe que fui”. Alfaguara. 2015



Jordi Soler és un escriptor catalano-mexicà autor de nombroses novel·les. Una vegada, el van
convidar a la universitat Complutense per presentar una de les seves obres. Quan va acabar, una estudiant li va demanar que com era que tenint un nom català parlava amb accent mexicà. Ell, entre sorprès i al·lucinat, va contestar que era fill d’un exiliat republicà a Mèxic. L’estudiant, va acabar demanant, que què era un exiliat republicà. Aleshores va decidir que havia d’explicar la vida de la seva família, de la guerra civil, de l’exili desesperat dels republicans a França i de l’ajut de l’ambaixador mexicà a França i del president Cárdenas a tots els republicans que van acabar trobant un refugi a l’altra banda de l’oceà. Aquella novel·la, “los rojos de ultramar”, tot i ser una altra “puta novel·la de la guerra civil”, és un gran text, on explica amb detall aquell final, a l’hivern de 1939, aquella fugida massiva de més de mig milió de persones, a les que els amics francesos van rebre amb estima, en macos camps de concentració.
Ara, en Soler explica la vida dels descendents d’una jove princesa asteca, suposada filla del mateix Moctezuma,  que es va casar –no se sap si per voluntat o per un acord mercantil- amb un noble català, que la va portar a Can Vima, una casa de pagès a Toloriu, un poble de la Cerdanya. Cinc-cents anys després, un llest, s’assabenta, en ple franquisme, que és descendent de tan il·lustre llinatge i decideix explotar comercialment el passat, venent títols nobiliaris a bon preu a tots els adoradors del règim triomfal gràcies a les seves connexions. Kiko Grau, l’estrafolari personatge, viu una vida d’aristòcrata ric amb l’excusa d’un origen regi. L’humor i la mala baba amb què Soler explica el franquisme a Catalunya, no té preu.

dimecres, 25 de març del 2015

El sopar de cendra.- Giordano Bruno



Giordano Bruno
El sopar de cendra
Traducció d'Anna Casassas
Edicions de 1984


...us dic: inspireu-me, parleu-me, escalfeu-me, enceneu-me, espremeu-me i reduïu-me a licor, convertir-me en suc, i feu-me comparèixer no pas amb un petit, delicat, raquític, curt i succint epigrama, sinó amb copiosa i àmplia vena de prosa llarga, corrent, gran i forta, amb la qual no com d’un estret càlam, sinó com d’un ample canal faci rajar els meus rius. [...] (pàg. 28)
Un nom de ressonància màgica. El fa servir un amic com a pseudònim (vaig conèixer primer els seus textos, després el pseudònim, vaig investigar la ressonància i el personatge va ser proper, vaig conèixer qui fa servir el nom i després part de la seva obra i la seva prole, la seva família de casa i la seva gent de país...).

Va aparèixer aquest llibre amb el seu títol, també màgic. Després sabria que es refereix al sopar del dimecres de cendra, el qual inicia els quaranta dies que preparen la passió, la mort de l'enviat (el blat que s'enterra i donarà fruit, poc a la vora del camí, molt en terra bona, sofrent entre els cards ...). I calladet va caminar, el llibre, per prestatges fins a, precisament, l'inici d'aquesta quaresma, la del 2015. Casualitat o senyal. Poc importa, però.

La traducció d'Anna Casassas, que va resultar dura per a l'autobús, s'ha mostrat joiosa i solta al costat de les brases de llenya de taronger que no fa molt de foc ni escalfa massa, però manté una temperatura que facilita la vigília i la lectura desperta.

És filosofia, que ningú no ho dubti. Es tracta d'intentar entendre el món, i les voltes que dóna, durant la segona part del segle XVI, acabada de descobrir Amèrica i la Inquisició.

Aquest intent d'explicació, en concret, ve de la mà d'un mestre que podria ser també molt bo com a novel·lista, fins i tot com a dramaturg. Parlant de Giordano com del "Nolano" (Bruno va nàixer a Nola en 1548) sempre en tercera persona, es reuneixen un senyor llest i amb ganes d'aprendre, un altre molt perepunyetes però amb molta gràcia i molt llatí, un tal Frulla que sembla que parla poc i un tal "Teòfil filòsof". Els quatre estableixen un "tetràleg" a estones molt docte, de vegades molt divertit i, gairebé tot el temps, molt instructiu pel que fa a qüestions del respecte i de la convivència.

El tema és prometedor, ja que es tracta de la presentació del pensament que portarà a la foguera al cervell que l'embasta: la defensa d'allò oposat a que la Terra sigui el centre, plana i avorrida.

Amb la "defensa" de Copèrnic, i portant més lluny encara les teories "d'aquest roig", Giordano es fa, en el transcurs del llibre i els anys, primerament mereixedor d'una trampa perversa i una pallissa; després s'involucra en un simulacre de debat com els de la nació d'aquest segle XXI, i al final, com sabem, conquistarà la glòria de la foguera, broma macabra d'alguns "adoradors de la llum", segons s'autoproclamen.

Comença el llibre amb un sucós proemi, que demana atenció a cinc diàlegs entre quatre, donant raó dels noms emprats, glossant els temes i anunciant-los, explicant que no pretén donar lliçons sinó resumir-les, ordenar-les i presentar-les a qui ja se les sap.

I sembla un joc però allò que s'arrisca és la vida, i la perd. Sembla un divertiment però tanca la sustentació al cel dels astres, les perxes de les quals pengen les estrelles i el sentit dels dies i les nits, entre les distàncies i correries de la terra i les seves criatures. De què sigui el centre i què el sustenti, de per què girem i els ases bramen, depèn el nostre present. Molts senyals per a navegants sense nord, moltes paraules per assumir el silenci celestial, una agradable conversa explicada a un amic (d'aquells que creuen que parlar és possible, i de negociar és el mètode, i que l'objecte és viure i no guanyar, entre tots...).

El sopar de cendra és una aventura tranquil·la, una parada i fonda davant les "batalles" electorals que sens dubte patirem enguany, una aposta per compartir el que se sap i confiar que en apagar-se el sol cada nit, demà tornarem a trobar-lo en el nostre girar i el seu.

El sopar de cendra és reconèixer-nos en el diàleg i esperar que a poc a poc els corrons i el pensament únic cedeixin el pas al diàleg, entre molts més que dos, entre tots. Tant de bo.

Per això Alchazele*, filòsof, summe pontífex i teòleg mahometà, va dir que la finalitat de les lleis no és tant cercar la veritat de les coses i les especulacions com la bondat dels costums, el benefici de la societat i la convivència dels pobles, així com la norma per a la comoditat del tracte humà, el manteniment de la pau i el creixement de les comunitats. (pàg. 110)
* Al-Gahazalí

dijous, 19 de març del 2015

GLOW. Ned Beauman

Glow
Ned Beauman
Alba ed.
2014
305 pàg.
Traducció al castellà de Pablo Sauras

Tot un descobriment aquest autor i, sobretot, "Glow", que s'hauria de convertir ja en novel·la de culte!!!

Ned Beauman, jove autor anglès nascut el 1985, que amb aquesta seva segona novel·la sorprèn amb l'argument d'un  jove però veterà i habitual del Londres nocturn i rave però que després desplaça l'argument cap a un thriller de misteri amb corporacions transnacionals i llops que van per la ciutat amb autobús...

Raf, és l'inoblidable protagonista d'aquesta història, amb un trastorn del son que li trastoca tots els sentits i la percepció; que coneix una noia guapíssima i misteriosa, prenen drogues junts, però comencen a passar coses estranyes al seu voltant...

"Es mitad blanca mitad otra cosa, quizá tailandesa; y tiene uno de esos rostros en los que toda estructura ósea parece ramificarse a partir de los pómulos, creando algo semejante a un gráfico 3D de los años ochenta, con una extraordinaria economía de planos, todos muy nítidos; pero las aristas, en este caso, se ven desdibujadas por los largos cabellos oscuros que escapan del moño."

Acompanyat per Isaac, un altre protagonista d'antologia, i expert en química narcòtica, comprador de drogues impossibles per internet l'acompanya en aquest relat sorprenent i modern pel fons i extraradi d'una metròpoli multiètnica que consumeix drogues de disseny per tot arreu.

"Qué extraño es pensar en los miles de ligues que no se consumarán, de amaneceres que no se contemplarán y de bajones que no se podrán soportar simplemente porque un tío en Laem Chabang no pagó un soborno o porque otro tío no lo aceptó. Ningún político de los que se reúnen en las cumbres de la Organización Mundial del Comercio ha tenido jamás tanto poder. Con el tráfico de drogas, le dijo Isaac, se ha globalizado por primera vez la vida emocional."

Aquesta novel·la és un subidón!

ENS VEUREM ALLÀ DALT. Pierre Lemaitre

Ens veurem allà dalt
Pierre Lemaitre
Bromera ed.
2014
474 pàg.
Traducció d'Albert Pejó

Tot i que es va vendre com una novel·la sobre la Primera Guerra Mundial, ara, un cop llegida, crec que seria millor dir que és una novel·la post-Primera Guerra Mundial, perquè a la pràctica, de guerra, només n'hi ha al primer capítol.
Llavors tot el relat és conseqüència del fet que s'hi narra, que a més és bastant esfereïdor i un relat de la postguerra a França.

Dos joves soldats, en un dels últims combats de la gran guerra, resulten greument ferits, de diferent manera però amb gravetat.
Acabat el conflicte bèlic, i en certa manera recuperats, ideen un pla que els permetrà enganyar als dirigents d'un país que encara està conmocionat pels resultats de la guerra però sobretot pel gran nombre de baixes que els hi va ocasionar.

Alguna cosa té aquesta novel·la, i suposo que per això van donar-li el Premi Gouncort, que cada dia tenia ganes d'arribar a casa per posar-me a llegir. Llavors segurament és un argument que no és molt sorprenent, però que es va lligant i encaixant i aconsegueix amb els recursos que té mantenir al lector enganxat al llibre, atent a la història i patint pels dos protagonistes (antològics tots), innocents enfront el món, però també inconscients i, alhora, valents.

Bo, bo!!

Degut al èxit i repercusió de "Ens veurem allà dalt", recentment s'ha editat un altre títol de Pierre Lemaitre.

dimecres, 18 de març del 2015

EN CUERPO Y EN LO OTRO. David Foster Wallace

En cuerpo y en lo otro
David Foster Wallace
Mondadori ed.
2013
299 pag.
Traducció de Javier Calvo

Pocs anys després de la seva mort, va arribar un recull pòstum d'artícles per revistes, que Foster Wallace havia anat publicant en diferents moments de la seva vida.

Hi ha artícles molt diversos. De tennis (una comparativa entre Roger Federer i Rafa Nadal, al Open USA), un de final dels 80' dedicat als escriptors joves americans; Terminator 2 o un altre sobre els poemes en prosa; Borges, l'ambient al Open USA, paraules angleses...

Aquest volum demostra, un cop més, la diversitat d'interessos que ocupava la intel·ligència i la narrativa d'aquest autor; l'erudició i agudesa en tots els temes però sobretot la manera com ho explicava: sempre aquest barroquisme pop banyat amb humor. I com sensa por afrontava qualsevol tema.

David Foster Wallace és un autor indispensable però segurament aquest no és el seu millor recull d'artícles (no perdre's "Hablemos de langostas" o "Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer"...) tot i que també et permet veure aquests rampells de genialitat que el fa únic i diferent tots els altres escriptors.

"¿Hipérbole? es importante recordar que la mayor parte de lo que dan por televisión no es solo entretenimiento: también son relatos. Y es tan cierto que ya resulta trillado decir que los seres humanos somos animales narrativos: toda cultura se acepta a ella misma en tanto que cultura por medio de una historia, ya sea mitopoética o político-económica; toda persona completa entiende la época en que le ha tocado vivir como una serie organizada y narrable de acontecimientos y cambios que, por lo menos, tienen un inicio y una parte intermedia. Necesitamos relatos de la misma forma en que necesitamos el espacio-tiempo; es algo que nos viene de fábrica."

dilluns, 16 de març del 2015

Blitz - David Trueba

        

Blitz
David Trueba
Ed. Anagrama, febrer 2015
166 pàgines

Blitz en alemany vol dir llamp! 
Blitz és un títol que se m'ha escolat sense voler, he evitat escoltar-ne les crítiques perquè no me'l volia comprar, perquè en tinc una pila per llegir i alguns per ressenyar, perquè volia tenir suficient força de voluntat per no caure-hi, però avui he entrat a la llibreria a buscar una altra cosa (no per mi) i l'he vist a l'aparador i com un llamp l'he agafat, l'he pagat i he marxat. I me l'he llegit entre la tarda i el vespre... com un llamp, com un blitz, i l'he acabat amb una sensació de benestar i malgrat el compromís que tinc  amb mi mateixa de no fer ressenyes fins que estigui la lectura païda, he tingut la necessitat de fer-la com un llamp.

És la novel·la que necessitava avui, aquesta setmana, aquests dies, una novel·la sobre la soledat, sobre l'afrontar situacions noves, sobre el tirar endavant. Escrita en una primera persona masculina, amb un protagonista de 30 anys i per tant amb el que no hauria de sentir-me a priori identificada, malgrat això m'hi he sentit, quan diu que no li agrada trucar els timbres, ni que soni el seu mòbil, que imagina que vibra quan no ho fa, m'hi he sentit identificada en el moment vital d'incertesa professional i personal. També he de confessar que no sé si acaba de quadrar l'edat del protagonista amb la seva manera d'actuar i no em refereixo al que explicaré després, sinó a la maduresa que transmet.

Beto, un arquitecte de 30 anys que es dedica al paisatgisme, va a Munich a presentar la seva proposta a un concurs, hi va amb la seva companya Marta, que allà mateix li dirà que el deixa pel seu ex-nòvio, ell queda desmuntat i decideix passar uns dies més a Munich on es relacionarà íntimament amb una dona molt més gran que ell. 

Blitz, tracta sobre el pas del temps, dels estralls que té en nosaltres i les nostres vides i de com un instant pot canviar i condicionar-nos-la, com cauen els models i els paradigmes en els que vivim instal·lats. Una novel·la on els rellotges de sorra hi juguen un paper essencial, cada granet que cau pot suposar un canvi o un anar fent. A vegades aquests granets de sorra poden ser aquelles persones que arriben a les nostres vides sense que les esperem i que ens ajuden a veure-la millor de com la veiem, aquestes persones que semblen fer màgia perquè ens miren amb un ulls diferents i ens fan sentir especials (en podria anomenar alguns d'aquest mateix blog) i que sense ser-ne del tot conscients acaben fent un forat immens dins de la nostra vida.

És una novel·la agredolça, que et deixa molt bon regust de boca, sense buscar-li filigranes, senzilla, directa i propera, que procura trencar l'estretor de mires en les relacions íntimes entre dones grans i homes joves i  en les limitacions que nosaltres mateixos ens imposem. 

A més l'edició té algunes il·lustracions i fotografies que sempre resulta agradable. 

Enllaç a l'editorial on hi podreu llegir les primeres planes.

i dos petits tastets:

"El paso del tiempo es la expresión perfecta de la fugacidad y es precisamente ese discurrir el que dota a cada etapa vital de significado. El sentido de la vida es vivir siguiendo el sentido de la vida."

"La ceremonia de cocinar para otro es siempre un rito erótico y de seducción"

diumenge, 15 de març del 2015

El Cuarteto de alejandria. (The Alexandria Quartet). Lawrence Durrell


El Cuarteto de alejandria (The Alexandria Quartet)
Autor: Lawrence Durrell

Justine (1957)
Balthazar (1958)
Mountolive (1958)
Clea (1960)
Editorial 
Edhasa
Traductors al castellà:
Justine i Balthazar: traduït per Aurora Bernárdez
Mountolive: traduït per Santiago Ferrari.
Clea: traduït per Matilde Horne

1.- Feia molts anys que havia sentit parlar del Quartet d'Alexandria. Recordo que confonia l'autoria de l'obra, atribuint-la a Gerald Durrell, i sempre m´havia intrigat com l'autor de “La meva família i d'altres animals” havia pogut construir una peça com aquella, de la que es deia que contenia potents passatges d'una sordidesa i sexualitat remarcables. Finalment quan vaig aprofundir més vaig descobrir que l'autor era Lawrence Durrell (germà d'en Gerald).

2.- El fet de que “El Quartet...” hagi estat sempre comparat amb “La recherche...” de Marcel Proust ja em provocava moltes ganes de llegir-lo. Un cop vaig començar hi vaig trobar importants diferències i algunes similituds. En tot cas Lawrence Durrell fou un narrador incomparable amb qualsevol altre; malgrat que la influencia proustiana persisteixi, encara avui, a la seva obra.

3.- El Quartet el formen, lògicament, quatre llibres, i cadascun d´ells porta per títol un personatge diferent de l'obra: Justine, Balthazar, Mountolive i Clea.
El narrador o figura central del quartet es Darley, mestre d´anglès a Alexandria i escriptor amateur que serà el dipositari de tota la historia.

4.- El Quartet adopta en cada llibre una mirada diferent, creant un conjunt “Rashomonià” on la mateixa acció i els mateixos esdeveniments seran expressats de formes diferents segons el personatge que els expressi. Només el darrer llibre –Clea- farà avançar la historia fins al final.

Valgui aquest fragment del darrer llibre (Clea), com exemple, i on Durrell posa en boca del metge jueu Balthazar la gènesis de tot el quartet i una absoluta declaració de principis de l'obra:

“-¿Y la literatura? –preguntó al cabo.

- Detenida. No creo que pueda hacer nada más por el momento. Por alguna razón, no puedo conciliar la verdad con las ilusiones del arte sin que se vea la brecha, ¿sabe?, como un costurón deshilachado. Precisamente en eso pensé en Karm, cuando volví a ver a Justine. Pensaba que, a pesar de la falsificación de los hechos, el manuscrito que le envié era en cierto modo poéticamente verdadero, o psicográficamente, si prefiere. Pero un artista que no es capaz de amalgamar los elementos, falla. Voy por mal camino.

- No veo por qué. En realidad, ese mismo descubrimiento tendría que alentarlo en lugar de turbarlo. Me refiero a la mutabilidad de toda verdad. Un mismo hecho puede tener mil motivos, todos igualmente válidos, y además mil rostros. ¡Hay tantas verdades que no tienen nada que ver con los hechos! Su deber es perseguirlos hasta conseguir atraparlos. En cada instante la multiplicidad acecha a sus espaldas. Pero Darley, eso debería conmoverlo y dar a su literatura la plenitud de curvas de una mujer encinta.”


Lawrence Durrell
Clea. El cuarteto de Alejandría IV


5.- Durrell, al igual que va fer Proust, utilitza el flux del temps com a caudal continu de personatges, converses, revelacions. La trama té lloc a Alexandria (ciutat-mite, cresol de civilitzacions i entramat moral i social on el temps sembla haver-se detingut eternament, i alhora fluir cap endavant i cap endarrere, de tal forma que el lector només ha de deixar que la prosa l'invaeixi i el commogui lentament, poèticament). Paral·lelament, Durrell introdueix trames secundaries molt suggerents: la vida diplomàtica del declinant Imperi Britànic, la literatura dins la literatura (en un passatge fascinant, el narrador utilitza una novel·la auto referencial escrita per un fictici escriptor francés per poder reflexar el caràcter del personatge de Justine, creant un joc de miralls impressionant). Tot plegat estem davant d'una Catedral de la literatura de la segona meitat del segle XX.

La lectura d'aquests quatre llibres m'ha impressionat molt, ha estat per a mi una experiència emocionant i profundament artística. Estem davant d´una literatura totalitzadora i multiconceptual: sensitiva, poètica, antropològica, històrica, social, metafòrica, elegíaca, mestissa, memorialista, realista i alhora màgica, i sempre, sempre portadora d´una bellesa narrativa excepcional. UNA OBRA MESTRA ABSOLUTA.

Deixo finalment alguns dels passatges més bells, profunds i poètics del quartet com a colofó final:


“Retrocedo paso a paso en el camino del recuerdo para llegar a la ciudad donde todos vivimos un lapso tan breve, la ciudad que se sirvió de nosotros como si fuéramos su flora, que nos envolvió en conflictos que eran suyos y creíamos equivocadamente nuestros, la amada Alejandría.
¡He tenido que venir tan lejos para comprenderlo todo! En este desolado promontorio que Arcturo arranca noche a noche de las tinieblas, lejos del polvo calcinado de aquellas tardes de verano, veo al fin que ninguno de nosotros puede ser juzgado por lo que ocurrió entonces. La ciudad es la que debe ser juzgada, aunque seamos sus hijos quienes paguemos el precio.”
(...)
“Entre muchos fracasos, cada cual escoge aquel que menos compromete su orgullo. Los más tenían que ver con el arte, la religión y las gentes. Había fracasado en el arte (se me ocurrió en ese mismo momento) porque no creía en la discontinuidad de la personalidad humana (Pursewarden anota: “Una persona ¿es continuamente ella misma, o lo es una y otra vez de una manera consecutiva, a una velocidad tal que produce la ilusión de una estructura continua, como el parpadeo de las viejas películas mudas?”.) No creía lo bastante en la autenticidad de la gente, y por lo tanto no podía retratarla con éxito. ¿Y la religión? No me interesaba ninguna religión en la que hubiera la más mínima huella propiciatoria ¿y en cuál no la había? Mal que le pesara a Balthazar, me parecía que en el mejor de los casos las iglesias y las sectas eran escuelas donde se aprendía a luchar contra el miedo. Pero el último, el peor fracaso (hundí la boca en el negro y viviente cabello de Justine) era el fracaso con la gente, nacido de un desasimiento espiritual cada vez mayor que, si bien me dejaba en libertad de simpatizar, me vedaba la posesión. De una manera tan progresiva como inexplicable, mi capacidad de amar disminuía mientras aumentaba en proporción contraria mi abnegación, mi capacidad de entrega, que es la mejor parte del amor.”

Lawrence Durrell
Justine. El Cuarteto de Alejandría I


“La ciudad, a medias imaginada (y sin embargo absolutamente real) empieza y termina en nosotros, tiene sus raíces plantadas en nuestra memoria. ¿Por qué debo volver a ella noche tras noche, escribiendo junto al fuego de algarrobo mientras el viento del Egeo se aferra a esta casa isleña, la aprieta y luego la suelta, doblando los cipreses como arcos? ¿No he dicho ya bastante de Alejandría? ¿Me dejaré contaminar otra vez por los sueños de la ciudad y el recuerdo de sus habitantes? ¡Esos sueños que creí cerrados bajo llave en el papel, confinados en las cámaras blindadas de la memoria! Se diría que me complazco en mi desdicha. Pero no es así. Un solo factor casual ha cambiado todo, me ha obligado a volver sobre mis pasos. La memoria, echándose un vistazo en el espejo.”


Lawrence Durrell
Balthazar. El Cuarteto de Alejandría II.


“- Nosotros no somos musulmanes sino cristianos como usted (...) Eso expresa exactamente el punto de vista británico, punto de vista con el que siempre hemos tenido que luchar los coptos. Antes de que ellos vinieran no había disensiones entre nosotros y los musulmanes de Egipto. Los británicos enseñaron a los musulmanes a aborrecer a los coptos y a discriminarlos. Sí Mountolive, los británicos. Fíjese en lo que le digo. Los británicos han hecho que los musulmanes nos opriman. Estudie la Comisión. Hable con sus compatriotas allí sobre los coptos, y verá el desprecio y la repugnancia que nos tienen. Se los han inoculado a los musulmanes. (...) Pero, además, ¿qué sabe usted o qué sabe cualquier inglés, ni le importa, de los coptos? Una oscura herejía religiosa, piensan, un lenguaje rebajado con una liturgia irremediablemente confundida por árabes y griegos. Siempre ha sido así. Cuando la primera cruzada conquistó Jerusalén, se ordenó expresamente que ningún copto entrara en la ciudad... “nuestra santa ciudad”. Tan poco era lo que distinguían aquellos cristianos occidentales entre los musulmanes que derrotaron en Escalón y los coptos, única rama de la Iglesia cristiana completamente incorporada a Oriente. Pero después, vuestro buen obispo de Salisbury declaró abiertamente que consideraba a estos cristianos orientales peores que los infieles y vuestros cruzados los masacraron alegremente. 
(...)
¿Sabe usted cómo nos llaman a nosotros los musulmanes? –Nuevamente meneó la cabeza.- Yo se lo voy a decir: “Gins Pharaoony”. Sí, somos el “genus Pharaonicus”, los verdaderos descendientes de los antiguos, el verdadero meollo de Egipto. Nosotros nos llamamos “Gypt”, egipcios antiguos. Pero somos cristianos como ustedes, aunque de la vena más pura y antigua. Durante todo ese tiempo hemos sido el cerebro de Egipto, aun en la época del Kedive. A pesar de las persecuciones, hemos conservado un lugar honroso aquí; siempre han respetado nuestro cristianismo. Aquí, en Egipto, no allá en Europa. Sí; los musulmanes, que han odiado a los griegos y judíos, reconocieron en los coptos a los verdaderos herederos de la antigua sangre egipcia.”


Lawrence Durrell
Mountolive. El Cuarteto de Alejandria III


“Una ciudad se convierte en un mundo cuando se ama a uno de sus habitantes. Toda una nueva geografía de Alejandría había nacido a través de Clea, recreando sus antiguos significados, renovando atmósferas semiolvidadas, arrastrando el aluvión multicolor de una nueva historia, una nueva biografía. Recuerdos de viejos cafés a lo largo de la costa en los bronceados plenilunios, los toldos rayados flotando en la brisa marina de la medianoche. Cenas tardías, la luna rielando nuestras copas (...) Pero si Clea tiritaba, no era todavía con la premonición de la muerte, sino tan sólo a causa del peso de la tierra grávida amontonada sobre nosotros metro a metro. Cualquier criatura solar hubiese temblado allí. El claro vestido de verano tragado por las tinieblas. “Tengo frío. Vamos.”
Sí, hacía frío allí. Pero que agradable era salir de aquella oscuridad a la ruidosa, anárquica vida de la calle abierta. Así ha de haberse levantado el dios-sol, liberándose de la húmeda prisión de la tierra, sonriendo al decorado cielo azul que inspiraba el viaje, a la liberación de la muerte, a la renovación de la vida de criaturas comunes.
Sí, los muertos están en todas partes. No se los puede eludir tan fácilmente. En cada uno de los rincones de nuestras vidas secretas sentimos la triste y ciega presión de sus dedos despojados pidiendo que se les conceda un recuerdo, que se los haga renacer a la vida, invadir nuestros abrazos. Llevamos dentro de nosotros, como trofeos biológicos, la herencia de sus fracasos vitales; la forma de unos ojos, la curva de una nariz; o en líneas más fugitivas aún como la muerta risa de alguien, o un hoyuelo que despierta una sonrisa tiempo ha enterrada. El más simple de aquellos besos nuestros poseía un linaje de muerte. En ellos se amparaban amores olvidados, ansiosos por renacer. Las raíces de todos los suspiros están enterradas en el suelo.”


Lawrence Durrell
Clea. El Cuarteto de Alejandría IV