Hazard y Fissile.- Raymond Queneau

Raymond Queneau
Hazzard y Fissile
Trad. Adolfo García Ortega
Seix Barral, 2011



Un Queneau petitó. Però gran.
Un Queneau sense acabar. Però inacabable.
Un Queneau complet. Però amb capítols només esbossats, amb indicacions de per on hauria de completar-lo.

Una edició deliciosa del centenari de Seix Barral.
Jo el guardaré en la secció Joies.

WB

http://www.marcjimenez.com/autors_llengua_alemanya/walter_benjamin/La_tasca_del_traductor.pdf

El umbral.- María Victoria Atencia

María Victoria Atencia
El umbral
Pre-Textos, 2011

(info de l'editorial)
(la web de M. V. Atencia)

Un llibre especial per a voler-ne més...

Vint (només) poemes curtets, amb un llenguatge precís i preciós, d'una xica de Málaga molt jove del segle XX (diuen que pertany a la generació dels "novísimos"), que diu coses com aquestes:

ESTE HILO DE VIDA
AHORA que tantas horas van quedándose atrás
y olvido ya su hechura y pertenencia,
vuelvo a sentirme en un aletear tras de los vidrios
que empieza a deshacer la oscuridad del cielo
como si, con sus plumas de poetas mayores,
viniesen el petrel o el martín pescador a avisarme
de que aún no ha cambiado más de lo que es preciso
este hilo de vida en el que me sucedo.

Trigareu, com ho he fet jo, a tancar la boca...

Tempesta d'estiu 2011

Feiners i feineres, enfeinats i enfeinades, mares i pares, oncles i tietes, de bòlit, treballadors i treballadores, els/les qui no heu valgut més que per treballar, atrafegats i atrafegades...

Malfaeners i malfaeneres, faenafuigs, senyorets i senyoretes, marquesets i marquesetes, gossos i gosses, mantes, ganduls i gandules, bonvivants...

Us proposem una pluja d'idees per compartir també aquest any les nostres cistelles, els nostres bons propòsits, la nostra dèria lectora estiuenca:

- volem llibres per a l'estiu als comentaris,

- només autor-títol-traducció-editorial-any.

SUKKWAN ISLAND

SUKKWAN ISLAND
David Vann
Traducció de Francesc Rovira
Empúries, 2010




Text de contraportada
Considerat arreu un dels debuts literaris més impactants de la dècada, Sukkwan Island ha estat un fenomen als Estats Units i a França. Recolzada per la crítica, que s’ha rendit al talent narratiu de David Vann, la novel·la curta que teniu a les mans ens trasllada a una illa salvatge al sud d’Alaska, accessible només en vaixell o hidroavió, plena de muntanyes escarpades i boscos espessos i humits. El clima a l’hivern és duríssim. Aquest és l’escenari que tria en Jim per reconstruir la relació amb el seu fill Roy, de tretze anys, a qui pràcticament ja no coneix. Després d’un seguit de fracassos personals, l’oportunitat de passar dotze mesos en una cabana aïllada, enfrontats a unes condicions complicades, li sembla la millor manera de recuperar el temps perdut. Però la duresa d’aquesta vida i el defalliment d’en Jim, fràgil i depressiu, no triguen a transformar aquest viatge en un malson. Amb una mestria inusual i una tensió dramàtica inigualable, David Vann explora, a Sukkwan Island, el cor de les tenebres de l’ànima humana i construeix una història de suspens i angoixa gairebé insostenibles.

Article a El País

Recentment li han concedit el Premi LLibreter 2011, d'altres literatures.

Duríssim, tristíssim, angoixant, però per altra banda molt ben escrit amb unes descripcions de l'illa brutals que et fan agafar por i fred, de fet descriptivament té molta més importància l'entorn, la cabana on viuen, la vegetació, el terra... que no pas els propis personatges que es van perfilant a través dels seus pensaments i diàlegs.

És el primer llibre de l'autor, i té una part autobiogràfica molt important, i no us dic res més per no aixafar-vos la guitarra. (si us va agradar La Carretera d'en McCarthy, aquest també us agradarà)

Al Rodamots d'avui...

LA FRASE DEL DIA:
Per a mirar-te sense més ni més,
trie els silencis i m'agraden grans,
i els faç estelles amb el bes, després.

Vicent Andrés Estellés
(Burjassot 1924-València 1993)

BREUS I BREVÍSSIMS DELS ORFES

Una nova co-creació dels orfes:

Visiteu el bloc d'edicions de l'ocell de foc.

Todo lo que se llevó el diablo.- Javier Pérez Andújar

Javier Pérez Andújar
Todo lo que se llevó el diablo
Tusquets. Colección Andanzas, 2010

Si vau llegir Los príncipes valientes i us va agradar, penso que també gaudireu amb la lectura d’aquesta última novel·la de Pérez Andújar. Tot i que els escenaris i els temps són diferents, el món particularíssim de l’escriptor, els seus trets estilístics i les seves obsessions continuen sent-hi presents. Per començar, trobem el reconeixement, la reivindicació de les pròpies arrels, inclús abans d’iniciar-se la trama, amb aquesta dedicatòria:

A mi padre,
tu universo ahora callado,
el 127 tres puertas, el tomavistas Super-8, el partido de fútbol,
la bandera roja en el armario de la ropa.

I quan ja hem deixat enrere les peripècies dels personatges de la novel·la, el capítol de bibliografia i d’agraïments –la nota autobibliográfica- es clou amb les següents paraules:

Hay otra fuente de documentación e inspiración que queda por encima de toda bibliografía. Son los recuerdos de su pueblo andaluz que, durante largos paseos por la orilla del río Besós, me ha ido confiando mi madre, Isabel Andújar.

Todo lo que se llevó el diablo és molt més que una road movie amb personatges reals i ficticis que es mouen en cercles concèntrics espaciotemporals al voltant d'aquelles heroiques Missions Pedagògiques endegades per la segona República per tal que la cultura arribés als punts més recòndits i salvatges de la geografia espanyola.

La novel·la és també tot un compendi d’allò que interessa a l’escriptor: la literatura en tota l’extensió de la paraula, no exclusivament en la faceta més acadèmica o canònica del terme, sinó també en el seu aspecte més pulp. La tradició oral, el teatre (des de les actuacions més pedestres fins a les representacions d’El caballero de Olmedo per part de la companyia La Barraca de García Lorca). La llengua, el cinema, la música (les grans orquestres dels anys 30), l’art, el còmic, la història, els desheretats rurals i urbans, la pedagogia i la ironia -la sàtira, inclús-. En resum: la vida passada pel sedàs del coneixement, de la comunicació, de la paraula.

És molt difícil de sintetitzar en unes ratlles tot el que engloba l’univers Pérez Andújar, però cal ressaltar en primer lloc la perenne influència cervantina, que es fa molt visible en la manera que tenen els personatges d’anar pels camins i d'ensopegar amb tot tipus de gent que aporta vivències pròpies i alienes i que, malgrat no tenir incidència en la trama principal, fan brollar, a la manera de Don Quijote, històries que s’enreden en altres històries.

Trobem també rastres d’aquells pícaros de la literatura espanyola del Segle d’Or, dels exemples del Conde Lucanor, de manifestacions de la literatura popular amb romanços com el de La loba parda (autèntic leit-motiv de la novel·la). S'hi manifesta la cultura del poble en forma de cançons infantils, d’anècdotes quotidianes, de contes i llegendes de caire fantàstic, tribal, de terror… Tots ells basats en la transmissió oral des de temps ancestrals i, no obstant, íntimament enllaçats amb el realisme màgic, amb Lewis Carroll, amb les llegendes de Bécquer, amb el cinema de Buñuel (es parla del viatge a Las Hurdes i hi ha un episodi amb un ruc en descomposició, com a Un perro andaluz). Hi trobem influències de pel·lícules contemporànies com La mitad del cielo de Gutiérrez Aragón (almenys, així m’ho ha semblat a mi…), de Perry Mason, del Surrealisme, de Tintin, del cinema més avantguardista, del cinema negre, del western.

Sense oblidar l’empremta de Machado, que pertany a la religión de los hombres buenos (pàg. 233), i la d’Unamuno i el seu me duele España. Deambulen per la novel·la lingüistes com Zamora Vicente i Tomás Navarro Tomás, que es passeja pel món amb les inicials T.N.T. incrustades al seu maletí (una nova mostra de la visió irònica de l'autor), impulsors de les Missions com Luis Bello, Bartolomé Cossío, Menéndez Pidal (pare i fill), Domingo Barnés i el mateix Azaña, que és qui, convertit en personatge, obre la novel·la.

Pérez Andújar no s’està tampoc de citar ministres del tardo-franquisme, actors de cinema i televisió dels anys 70 (els de la seva infantesa… i la meva), esdeveniments històrics que emmarquen la ficció i descripcions literàriament pictòriques de Barcelona i de Madrid als anys 30, així com de diferents barris de la Brusel·les actual, passant per la desolació paisatgística i humana de la Sierra de la Culebra de Zamora en el moment en què hi arriben els mestres de les Missions.

Les al·lusions no acaben aquí. L'autor és un erudit, un home de lletres que es complau en les referències, els jocs de paraules, les digressions, la personificació dels objectes i la cosificació de les persones. Empra l’enumeració, el detallisme, la caracterització expressionista i valle-inclanesca d’alguns dels seus personatges. Però és també un home d’imatge (de cinema, de còmic) amant dels acudits visuals, capaç de presentar algú a través d’un primeríssim primer pla que va obrint-se poc a poc. Busca, aiximateix, per tal de donar un punt de vista narratiu poc convencional, fixar l’atenció en les reproduccions de quadres quan ens descriu un interior, ja sigui d’escola, de redacció de diari o de llibreria. I en lloc de fer-nos-en una descripció a l’ús, ens  defineix l'estança i qui l'habita, simplement explicant-nos quines làmines pengen de les seves parets (com si fes un travelling amb una càmera imaginària que ens donaria fe d’allò que vol remarcar.)

Es tracta d’una novel·la plena d’humanitat, d’amor per la llengua, per l’educació i per la cultura, que en cap moment cau en el maniqueisme ni en el reduccionisme simplista i previsible. Al contrari. Està plena de trets humorístics molt a l’estil Pérez Andújar, sense desmerèixer en absolut el to poètic (a voltes, crepuscular), el desenvolupament de la trama, l’acuradíssima prosa, l’estructura quasi arquitectònica dels vint-i-un capítols i la impecable caracterització d’uns personatges concebuts alhora amb tendresa no exempta de determinisme i  grans dosis d’ironia fina.

LA BOFETADA. CHRISTOS TSIOLKAS.

La bofetada.

Christos Tsiolkas.

RBA Ed.

535 pàg.

(Traducció d'Ana Herrera)

Llibre de l'any!!!!!!

(Opinió personal del qui això escriu...)

Dues paraules:

Im-Pressionant!!!!

Novel·la al·lucinant amb un argument bastant fort: En una barbacoa amb bastants convidats, un dels assistents dóna una plantufada a un nen de quatre anys que no és el seu fill...

De fet, aquesta és l'excusa perquè a partir d'aquesta acció en derivin 2 o 3 arguments més que es van explicant en capítols on el protagonista de cada un és un personatge que també era a la barbacoa (Com al "Padrino" ja presenta tots els personatges al principi amb la celebració: és una mica liat conèixe'ls tots de cop però després ja et situes...)

Tots estan super ben explicats, els personatges molt ben construïts... Fins i tot els capítols dels 2 adolescents funcionen sense caure en els clitxés... L'autor fa que quan et penses que un personatge el conèixes, actua d'una manera contrària, contradictòria [Suposo que els éssers humans som així, i no com els súper herois]... Però al mateix temps els hi agafes "carinyu"... (Fins i tot amb els "dolents" de la novel·la... Tot i que al final perden el control i [no us ho explico!]... M'agradaria explicar moltes coses i detalls perquè tot és molt bò però s'ha d'anar llegint pàgina a pàgina sense saber gaire a priori...)

La novel·la està plena d'escenes memorables (Hi ha per exemple un moment que són 2 frases quan el noi li explica a la mare que és gai que val per mitja història de la literatura universal de maca que és la resposta de la mare... O el capítol de l'Aisha a Tailandia (que tampoc puc explicar...) i que és al·lucinant de bona!!!)

També hi ha molt sexe (bastant explícit), però és un "sexe" molt narratiu que ajuda a construïr i entendre els personatges...

I el final de la novel·la és molt molt bò (sense ser una "moraleja"...)!!!!!!!!!!!!!

a reveure, amics!

us trobarem a faltar!

Shifu, harías cualquier cosa por divertirte.- Mo Yan

Mo Yan
Shifu, harías cualquier cosa por divertirte
Traducció de Cora Trieda
Kailas, 2011


Un llenguatge preciós, exuberant ...
Tots els colors del món ...
I víctimes ...
... d'un ERE
... de matrimonis concertats
... de la fam
... de lleis de limitació de la natalitat
...

L'autor, Mo Yan (que significa "no parlis" en xinès, i en la introducció t'explica per què va triar aquest pseudònim) desplega amb tot l'encant de les seves paraules tragèdies grans i petites, descriu els ullals d'una guineu clavats en el coll d'un home (en una increïble "vendetta" d'una parella de guineus a les quals els ha matat quatre cadells) i els ullals de la fam clavats a l'estómac d'un nen de ferro, ajuda a escapar una jove forçada a casar-se, volant d'arbre en arbre, i li busca les plomes al final ...

Anteriorment ho vam veure a "La balada del ajo" i en "Grandes pechos amplias caderas", amb la mateixa brutal bellesa desesperada. Allà et podies protegir per l'aspecte antic de la història.

En aquests vuit relats (en la introducció l'autor fa una apologia interessant del relat curt enfront de les grans novel·les), el segle és el 21, i no hi ha defensa.

Brutal.

PARLA'LS de BATALLES, de REIS i d'ELEFANTS

PARLA'LS de BATALLES, de REIS i d'ELEFANTS
Mathias ENARD
Columna, 2001
Traducció: Mercè Ubach


Contraportada

El 13 de maig de 1506 Michelangelo Buonarroti, el gran artista del Renaixement, desembarca a Constantinoble. El soldà Baiazet II li ha encarregat el disseny d’un pont sobre el Corn d’Or, un projecte que ni el genial Leonardo da Vinci, el seu gran competidor, ha estat capaç d’enllestir. A Roma, Miquel Àngel ha deixat inacabada la construcció de la tomba de Juli II, el papa guerrer i mal pagador que li és hostil.
A la màgica Constantinoble, Miquel Àngel descobrirà els plaers d’Orient: els perfums, les espècies, les arts, la llum, la música..., i s’endinsarà en aquest món desconegut i embriagador de la mà de Mesihi, el poeta de la cort, que li farà de guia i li explicarà els secrets d’una ciutat tan seductora com perillosa.
Com en un viatge sobre una catifa voladora, Mathias Enard condueix el lector cap a l’esplendor de mesquites, basars i danses hipnòtiques i descriu amb una precisió d’orfebre la trobada de l’home del Renaixement amb la bellesa del món otomà.

Sí el títol ja enamora (és tant evocador...), la novel.la no decepciona, converteix al gran Michelangelo en un "simple" humà ple de decepcions, pors, desitjos, debilitats, inseguretats... Contraposant el bast món d'occident amb el refinament oriental (arquitectura, decoració, indumentària, higiene, multiculturalitat, respecte...) que l'estiren cada pel seu costat.

El llibre de 161 pàgines comptant l'epíleg i les notes, està farcit de curts capítols, que amb poques paraules, les justes i necessàries, i amb un ritme molt adequat que fins i tot sembla un cant, evoquen una imaginada vida d'en Michelangelo a l'antiga Constantinoble. Els capítols es van intercal.lant amb cartes que escriu als seus germans i al seu mestre (ignoro si són reals).

En podeu llegir les primeres pàgines a l'illa dels llibres

(no cal dir que la seva lectura ha sigut conseqüència directa d'haver vist LHDL!)

Els gossos i els llops.- Irène Némirovsky

Els gossos i els llops
Irène Némirovsky
Trad. d'Anna Casassas
La Magrana, 2011





Una noia jueva ucraïnesa.
Un pogrom.
El barri alt, vist des del barri baix.
El fill d'un banquer trobat per ella.
Un joc:
"Havien començat jugant a illes, com totes les criatures del món; s'havien repartit països imaginaris, però no n'hi havia prou. Més tard, ningú no sabia qui havia estat el primer a descobrir allò que ara anomenaven "el joc", excloent-ne tots els altres. Es tractava que totes les criatures, guiades per l'Ada i en Ben, s'havien de reunir un matí i anar-se'n cap a un país desconegut (que ells trobarien) i viure-hi ben sols, sense que s'hi admetés mai cap persona gran. Tindrien les seves lleis, el seu exèrcit, els seus ministres. Els fills dels paletes havien de construir les ciutats; els fills dels pintors segur que sabrien empastifar les parets de colors. El país havia de ser inaccesible, havia d'estar protegit per roques molt altes i, d'altra banda, ningú no es preocuparia d'anar-los a buscar allà, perquè tothom estaria massa content, pensaven ells, d'haver-se desfet dels nanos! Que no sentien els pares lamentar-se tot el dia? Tot era tan car!... La roba, el menjar, l'educació... I, més endavant, caldria dotar les noies, col·locar els nois!... Quants maldecaps!... Segur que tots s'alegrarien de saber que eren lluny, vius i feliços. "
Una tia.
"Amb ella les escenes no s'acabaven mai i, com que gaudia d'una memòria implacable, no abandonava els greuges vells pels nous, cosa que li feia recuperar i enriquir incansablement els mateixos temes, tot i que variava les expressions amb una veritable consciència artística. Així una vespa brunzeix una bona estona al voltant d'una persona, després d'haver-li clavat el fibló a la carn."
Paris.
Una altra vegada el fill del banquer.
La pintura de la llum d'hivern a l'Est.

No és la "Suite Francesa" encara que parle malament dels francesos. No és "El niño prodigio" ni "El baile". Sí és la Némirovsky, però. Molt bona.

BON ESTIU!!!

Edward Hopper," Summertime", 1943, Delaware Art Museum

Bélgica.- Chantal Maillard (Pre-Textos, 2011)

La petita memòria. Que em perdoni Chantal.

En aquests temps, sembla que parlar de memòria és fer-ho sobre les grans injustícies, les desgràcies planetàries, els salvatges genocidis. És clar que així (també) és.

"Los que sufren no ocupan nuestra vida, aunque hablemos de ellos. Los campos de exterminio se han convertido en espectáculo. Se aplaude a quienes hablan de ello y lo que importa es el aplauso. El tema es lo de menos. Una energía va y viene, se reabsorve, nada más. Los que sufren, siguen sufriendo, al otro lado."
(Filosofía en los días críticos, nº 304, página 202, Pre-Textos, 2001 - reedición 2010)

La poesia i la filosofia de Maillard (i viceversa) mata a Plató. S'enfronta als conceptes i a les idees, les "consideracions abstractes". Més o menys. (Qui això escriu va estudiar un parell d'anys de filosofia, però sempre se li van quedar les idees dels altres molt grans. Enormes.)

L'escriptura de Chantal és trista. T'enfronta al dolor, a la mort, a la(s) pèrdua(s)...

"Las razones para vivir no vienen dadas. Han de elegirse y, luego, construirse en uno mismo. La pregunta es: ¿hay acaso alguna razón que nos invite a buscar la razón de vivir, a querer hallarla? ¿Hay acaso alguna razón que incline la voluntad a buscar un motivo que convierta la neutralidad de la vida en placer de vivir -o en deber? Ninguna razón construida es suficiente por sí misma. Pero la tierra... la tierra existe con más fuerza que yo. Sin razón alguna, existe sin razón y sin duda, con firmeza, sin pretenderlo. Confío en la tierra. Aspiro a callar lo suficente como para ser digna de ella."
(Filosofía en los días críticos, nº 100, página 73, Pre-Textos, 2001 - reedición 2010)

L'escriptura de Chantal és rara. Aquesta noia de nom europeu del nord parla amb accent d'europea del sud. Aquesta professora occidental parla de pensaments extremo-orientals. Aquesta dona d'aspecte de "rive gauche" parla de pantans, "podedumbre" i carronya. Aquesta dona que viu de la paraula (és professora i escriptora) diu coses així:

"Hay una libertad primera:
la de estar callado.
Y otra tal vez más alta:
la de permanecer muy quieto
escuchando el murmullo de todo lo que vive.
Pero cuando compruebo esta verdad tan simple
vienen gentes y en coro
gritan que les ofendo,
que no hay mayor insulto que negarse
a compartir el gesto y la palabra.
Yo les contemplo, muero un poco,
y por respeto a ti, Señor, sigo callando."
(Hainuwele y otros poemas, página 49, Tusquets, 2009)

A mi em sembla que no és tan trist ni tan rara: viu la contradicció com ho fem els altres. Com podem.

Bèlgica, el seu treball més recent, ens porta de retorn a casa. Recollint el cabdell dels seus records, s'endinsa en la memòria d'un "charquito" d'aigua en un carretó. I ens explica els seus viatges per recuperar el que mai ha perdut: la llum d'una infància sense conceptes, els grans ulls d'una nena "menudita" vigilada-guardada per un gos encantador.

I ens explica com de vegades la vida entreteix les casualitats.
I ens fa partíceps de les seves excursions d'exploradora dels seus records.
I ens regala el seu retrobament amb el barri on va néixer. I les cases que va habitar. I els carrers. I la platja. I totes les classes d'aigua caient. I com reflecteix aquesta els sentiments.

És propaganda de l'editorial, però val la pena aquest vídeo:

José Saramago in memoriam

Acabo de comprar-me un documental rodat per Miguel Gonçalves Mendes: José y Pilar. Los días de José Saramago y Pilar del Río. Quina casualitat! Tenia pensat fer una entrada-homenatge per commemorar l’aniversari de la mort de Dom José, i mentre pensava com enfocar allò que volia dir, vet aquí que em trobo amb aquest material, l’existència del qual desconeixia absolutament.
Saramago és, no només un dels meus escriptors de capçalera (i això, més enllà de l’expressió manida, és absolutament literal), sinó -i sempre al meu modest entendre- un dels personatges més lúcids, valents i sensibles que ha donat el segle XX.
Aquesta pel·lícula, que la casualitat ha volgut que caigui a les meves mans just un any després de la seva mort, és un itinerari pel seu ideari, per la seva obra, pel procés creatiu de l’escriptor i pel seu món més personal.
Però com que cada cop dubto més de l’existència d’allò que anomenem casualitats, penso que aquests temps que ens han tocat viure (temps convulsos, desiguals, plens d’indignació i de reivindicacions de democràcies reals) són conseqüència d’una forma d’entendre la societat que queda absolutament plasmada en aquest article que José Saramago va escriure al seu bloc el 19 d’octubre de 2008 i que, com veureu, no pot estar més d’actualitat.

Crimen (financiero) contra la humanidad
Por José Saramago

Estaba pensando escribir en el blog sobre la crisis económica que nos han echado encima cuando me tuve que poner a cumplir un compromiso con otros medios. Dejo aquí lo que pienso, que ya ha aparecido en España, en el periódico Público, y en Portugal, en el semanario Expresso.

La historia es conocida, y, en aquellos tiempos antiguos en que la escuela se proclamaba educadora perfecta, se le enseñaba a los niños como ejemplo de la modestia y la discreción que siempre deberían acompañarnos cuando el demonio nos tentara para opinar sobre lo que no conocemos o conocemos poco y mal. Apeles podía consentir que el zapatero le apuntase un error en el calzado de la figura que había pintado, por aquello de que los zapatos eran su oficio, pero que nunca se atreviera a dar su parecer sobre, por ejemplo, la anatomía de la rodilla. En suma, un lugar para cada cosa y cada cosa en su lugar. A primera vista, Apeles tenía razón, el maestre era él, el pintor era él, la autoridad era él, mientras que el zapatero sería llamado cuando de ponerle medias suelas a un par de botas se tratase. Realmente ¿hasta dónde vamos a llegar si cualquier persona, incluso la más ignorante de todas, se permite opinar sobre lo que no sabe? Si no tiene los estudios necesarios es preferible que se calle y deje a los sabedores la responsabilidad de tomar las decisiones más convenientes (¿para quién?).

Sí, a primera vista Apeles tenía razón, pero solo a primera vista. El pintor de Felipe y de Alejandro da Macedonia, considerado un genio en su época, ignoró un aspecto importante de la cuestión: el zapatero tenía rodillas, luego, por definición, era competente en estas articulaciones, aunque fuera solo para quejarse, si ese era el caso, de los dolores que sentía. A estas alturas, el lector atento ya habrá entendido que no es de Apeles ni del zapatero de lo que se trata en estas líneas. Se trata, sí, de la gravísima crisis económica y financiera que está convulsionando el mundo, hasta el punto de que no podemos escapar a la angustiosa sensación de que llegamos al final de una época sin que se consiga vislumbrar qué y cómo será lo que venga a continuación, tras un tiempo intermedio, imposible de predecir antes de que se levanten las ruinas y se abran nuevos caminos. ¿Cómo lo hacemos? ¿Una leyenda antigua para explicar los desastres de hoy? ¿Por qué no? El zapatero somos nosotros, todos nosotros, que presenciamos, impotentes, al avance aplastante de los grandes potentados económicos y financieros, locos por conquistar más y más dinero, más y más poder, con todos los medios legales o ilegales a su alcance, limpios o sucios, normalizados o criminales. ¿Y Apeles? Apeles son, precisamente, los banqueros, los políticos, las aseguradoras, los grandes especuladores que, con la complicidad de los medios de comunicación social, respondieron en los últimos treinta años, cuando tímidamente protestábamos, con la soberbia de quien se considera poseedor de la última sabiduría, es decir, aunque la rodilla nos doliera, no se nos permitía hablar de ella, se nos ridiculizaba, nos señalaban como reos de condena pública. Era el tiempo del imperio absoluto del Mercado, esa entidad presuntamente auto reformable y auto regulable encargada por el inmutable destino de preparar y defender para siempre jamás nuestra felicidad personal y colectiva, aunque la realidad se encargase de desmentirlo cada hora que pasaba.

¿Y ahora? ¿Se van a acabar por fin los paraísos fiscales y las cuentas numeradas? ¿Será implacablemente investigado el origen de gigantescos depósitos bancarios, de ingenierías financieras claramente delictivas, de inversiones opacas que, en muchos casos, no son nada más que masivos lavados de dinero negro, de dinero del narcotráfico? Y ya que hablamos de delitos: ¿tendrán los ciudadanos comunes la satisfacción de ver juzgar y condenar a los responsables directos del terremoto que está sacudiendo nuestras casas, la vida de nuestras familias, o nuestro trabajo? ¿Quién resuelve el problema de los desempleados (no los he contado, pero no dudo de que ya son millones) víctimas del crash y que desempleados seguirán durante meses o años, malviviendo de míseros subsidios del Estado mientras los grandes ejecutivos y administradores de empresas deliberadamente conducidas a la quiebra gozan de millones y millones de dólares cubiertos por contratos blindados que las autoridades fiscales, pagadas con el dinero de los contribuyentes, fingen ignorar? Y la complicidad activa de los gobiernos ¿quién la demanda? Bush, ese producto maligno de la naturaleza en una de sus peores horas, dirá que su plan ha salvado (¿salvará?) la economía norteamericana, pero las preguntas a las que tendría que responder están en la mente de todos: ¿no sabía lo que pasaba en las lujosas salas de reunión en las que hasta el cine nos ha hecho entrar, y no solo entrar, hemos asistido a la toma de decisiones criminales sancionadas por todos los códigos penales del mundo? ¿Para que le sirven la CIA y el FBI, además de las decenas de otros organismos de seguridad nacional que proliferan en la mal llamada democracia norteamericana, ésa donde un viajero, a su entrada en el país, tendrá que entregar a la policía de turno su ordenador para que éste copie el respectivo disco duro? ¿No se ha dado cuenta el señor Bush que tenía al enemigo en casa, o, por el contrario, lo sabía y no le importó?

Lo que está pasando es, en todos los aspectos, un crimen contra la humanidad y desde esta perspectiva debe ser objeto de análisis, ya sea en los foros públicos o en las conciencias. No exagero. Crímenes contra la humanidad no son solo los genocidios, los etnocidios, los campos de muerte, las torturas, los asesinatos selectivos, las hambres deliberadamente provocadas, las contaminaciones masivas, las humillaciones como método represivo de la identidad de las víctimas. Crimen contra la humanidad es el que los poderes financieros y económicos de Estados Unidos, con la complicidad efectiva o tácita do su gobierno, fríamente han perpetrado contra millones de personas en todo el mundo, amenazadas de perder el dinero que les queda después de, en muchísimos casos (no dudo de que sean millones), haber perdido su única y cuántas veces escasa fuente de rendimiento, es decir, su trabajo.

Los criminales son conocidos, tienen nombre y apellidos, se trasladan en limusinas cuando van a jugar al golf, y tan seguros están de sí mismos que ni siquiera piensan en esconderse. San fáciles de sorprender. ¿Quién se atreve a llevar a este gang ante los tribunales? Todos le quedaríamos agradecidos. Sería la señal de que no todo está perdido para las personas honestas.

SOLAR.- IAN McEWAN

Solar
Ian McEwan
Anagrama Ed.
352 pàg.
(Trad. de Jaime Zulaika)

És la història d'un científic guanyador del premi Nobel i que ha tingut 5 dones i 4 divorcis. La 5a dona l'enganya i això li desencadena una crisi personal perquè a les altres 4 les ha enganyat ell...

L'argument es barreja amb intriga científica, burocràcia, patents, inversors... Tot molt creïble i barrejat amb una opció que planteja l'energia solar com a sol·lució dels problemes originats pel calentament global, la contaminació, etcètera...

McEwan aconsegueix que el lector tingui una relació d'amor-odi amb el protagonista (m'ha fet pensar amb l'Ignatius Rilly de "La conjura de los necios"... "Solar" comença així: "Pertenecía a esa clase de hombres vagamente anodinos, a menudo calvos, bajos, gordos, inteligentes, que inexplicablemente atraían a determinadas mujeres hermosas. O él pensaba que las atraía, y al pensarlo parecía que así era. Y le convenía que algunas mujeres creyeran que era un genio al que había que salvar.") perquè a estones t'hi rendiries i et deixaries enganyar per la seva ingenuïtat de geni seductora (una espècie d'Enstein del segle XXI) i en altres pàgines es mostra llefiscós que li donaries de "pinyus" i llavors li cridaries que com pot ser tant desastre amb ell mateix i amb les noies...

[Tinc dos amics: Un troba que McEwan és massa fred... I l'altre sempre ha dit que McEwan és dels millors i m'ha animat sempre a llegir-lo i fins ara no l'hi havia fet cas. No havia llegit res d'ell i m'ha enganxat bastant...

Després vaig conèixer una noia, casualment bastant coneixedora de l'obra de McEwan i em va dir que la que és bona bona d'ell i que sobretot s'ha de llegir és "Expiació"...]

La part científica de l'argument té cos, és compacta i creïble i els fragments més esbojarrats del protagonista funcionen bé... I també el què de veritat m'ha agradat molt de "Solar" és com McEwan aconsegueix explicar i descriure bé els pensaments petits, tot el ventall d'emocions del protagonista... Com que és un home molt contradictori, amb moltes cares... És fascinant com està construït però sobretot com escriu aquests microsentiments... Sobretot quan està amb les dones i el que pensa interiorment...

Com algú tant intel·ligent pot arribar a ser tant desastrós emocionalment...
Segurament aquest és el màxim valor d'aquesta novel·la.

TODOS LOS CAMINOS ESTAN ABIERTOS

Annemarie Schwarzenbach
Trad. Maria Esperanza Romero
Mínúscula, 2008 (Paisajes narrados, 29)

El llibre és una selecció dels textos escrits per l'Annemarie en el viatge que va fer el 1939, amb Ella Maillart, des de Suïssa fins a la Índia, passant pels Balcans, Turquía, Iran i Afganistan en un Ford conduït per ella mateixa.

M'he llegit el llibre amb absolut desconeixement de l'autora, més enllà del què en diu la contraportada i algun comentari fet a LHDL (ara no recordo si la per Cecilia Dreymüller o per la Valeria Bergalli), per tant la meva lectura ha sigut molt verge, sense intencionalitat ni idees preconcebudes, i tot i així crec haver interioritzat l'estat anímic i emocional de l'autora quan descriu certs moments del viatge (després confirmat en el postfaci de Roger Perret, on explica fil per randa com es trobava l'Annemarie quan va fer aquest viatge i la relació amb l'Ella Maillart, molt poc esmentada en els textos).

Molt sorprenent la descripció d'Afganistan i de la seva gent, tant homes com dones, i la tranquil.litat amb la que van viure aquest fantàstic viatge, dues dones soles, en moments tant complicats.

Vaja, un llibre curiós, ambientat a l'inici de la II GM, protagonitzat per dues dones molt avançades a la seva època i amb grans inquietuds, en països on es guardava un estricte purdah, amb paisatges indòmits i persones sorprenentment acollidores.

DRIPPED, ChezEddy

Dripped from ChezEddy on Vimeo.

Per què has deixat el cavall sol?.- Mahmud Darwix

Mahmud Darwix
Per què has deixat el cavall sol?
Traduït de l'àrab per Margarita Castells Criballés
Editorial Límits i Editorial Andorra, 2004




La nit del mussol (pàgines 21 i 22)

Vet aquí un present que no s'adiu amb el passat.
Quan vam arribar
al final de l'arbreda ens vam adonar
que ja no seríem capaços de parar atenció. Ens vam girar
vers els camions i vam guaitar com l'absència
amuntegava les seves pertinences més escollides
i dreçava la seva tenda eterna al nostre voltant.

Vet aquí un present
que no s'adiu amb el passat.
La morera s'esfilagarsa en lletres de seda
sobre el quadern de la nit. No res,
només les papallones il·luminen la nostra gosadia
de baixar al clot de les paraules estranyes:
segur que aquell desgraciat era el meu pare?
Tal vegada em replantegi les coses.
Tal vegada reneixi de mi mateix
i esculli per nom un acròstic.

Vet aquí un present
que es fica al buit dels atuells, escodrinya
el rastre dels qui passen entre els joncs del riu
i afina les flautes amb la brisa. Tant de bo que les paraules,
finalment transparents, ens deixin entreveure finestres obertes.
Tant de bo que el temps cuiti el pas al mateix que nosaltres,
bo i duent el nostre demà a l'equipatge.

Vet aquí un present
fora del temps.
Ningú, aquí ningú recorda
com vam sortir per la porta, com el vent,
en quin moment vam caure del passat
i el passat es va esmicolar sobre les llambordes,
bocins que d'altres recomponen
per fer-se miralls de la seva imatge després de nosaltres.

Vet aquí un present
fora de l'espai.
Tal vegada m'ho repensi, cridaré
en la nit del mussol: segur que el meu pare era aquell desgraciat
que em feia carregar amb el pes de la seva història?
Tal vegada em transformi a l'interior del meu nom, escolliré
la manera de dir de la mare, les manies més seves:
agombolar-me cada vegada que la sal em coïa la sang,
guarir-me cada vegada que el rossinyol m'espicossava la boca.

Vet aquí un present
que està de pas:
els forasters van penjar els fusells
a les branques d'una olivera, van preparar un sopar
ràpid amb llaunes de conserva, i a cuita-corrents
se'n van anar cap a les furgonetes.

LAS DIEZ MIL COSAS, Maria Dermoût

LAS DIEZ MIL COSAS
Maria Dermoût
Libros del Asteroide, 2006
Traducció: Rafael Vázquez Zamora
Pròleg: Hans Koning
El què en diu l'editorial

"La dama del Petit Jardí" és última descendent d'una família holandesa propietària de plantacions d'espècies en una petita illa de l'arxipèlag de les Moluques (Indonèsia), a on hi passa la seva infantesa, marcada per l'exhuberància de la flora i fauna del jardí i del mar, de les històries explicades pels adults que la criaven, l'àvia, la mainadera, veïns de l'illa... barreges de fàbules i llegendes locals amb desgràcies pretèrites. Situada cronològicament durant la primera meitat del S. XX, quan l'illa era colònia holandesa.

L'estructura del llibre és ben curiosa, la primera meitat és la vida de la dama del Petit Jardí, després quatre relats d'assassinats transcorreguts a l'illa durant l'any en que també mor assassinat o en combat, el fill de la protagonista. La novel.la acaba amb un capítol final que també té per protagonista a la mateixa dama celebrant, com cada any, la nit dels assassinats transcorreguts a l'illa.

El llibre és un lament que traspúa misteri, tristesa, exhuberància, final d'un tipus de vida, exotisme, intimitat, pors...

"...Y alguna que otra vez, muy pocas, el antiguo lamento pagano...por alguien que acababa de morir. Este lamento se titulaba "Las cien cosas", ya que son un centenar las cosas que debemos recordar al muerto, que debemos preguntarle."

"Se inclino la joven demasiado, cayó al agua cabeza abajo y jamás volvió a la superfície. Mucho después, los pescadores de coral encontraron un gran bloque con la forma perfecta de una mujer. ¡ Era ella, la javanesa! No había duda posible. Tenía la cabeza engarzada en coral. Y según dijeron los pescadores, cuando arrancaron la estatua, ésta se quejo debilmente.
Después de aquello, la estatua de coral estuvo durante muchos años en el jardín del señor Rumphius, que la había comprado por cinco daalders. Introdujo en los pequeños agujeros de coral semillas de plantas trepadoras, y a su debido tiempo la mujer de coral cubría su desnudez con un hermoso vestido de flores"

"Y entonces todas esas velas pasan junto a mí, por debajo de mí, por encima, por los lados...No me hace daño, pero siento como un indefinible sonido de arpa, como si pulsaran una cuerda demasiado tensa, aunque es un sonido mil veces mas fuerte. Creo entonces que me van a estallar los tímpanos."

LAS COSAS. Una historia de los años sesenta

"Las cosas es una aguda e irónica radiografia de la sociedad de consumo y, en particular, de la mistificación del confort y de los goces ofrecidos por un mundo cuya reconfortante banalidad propone múltiples espejismos de quimeras inasequibles.
Narrada con magistral sencillez y distanciamiento, Las cosas desmenuza los perversos mecanismos con que las cosas subyugan a los hombres y es, sin duda, una novela anticipatoria cuya riqueza de significados se ha acrecentado con el paso de los años......"

GEORGES PEREC
"Las Cosas"
Editorial: Anagrama. 158 pag.
Traducción de: JOSEP ESCUÉ
2008

Títol de l'edició original:
Les choses. Une histoire de années soixante.
Editorial:René Julliard. 1965

El mar y veneno.- Shusaku Endo

Shusaku endo
El mar y veneno
Ático de los libros, 2011

Com es fa un un criminal?
Com s'arriba a convertir en objecte a l'altre?
Quina por donem!

Emmaús.- Alessandro Baricco

Alessandro Baricco
Emmaús
Traducció de Laia font i Mateu
La Magrana, 2011





Vaig llegir Seda fa un munt de temps (13 anys). I em va agradar molt. Emmaús també.
Vaig començar ahir a la tarda a llegir-lo i no em vaig poder dormir fins acabar (són només 123 pàgines).
Em sembla interessant com tracta el tema de l'integrisme.
I com reflecteix que vivim sense entendre els senyals, sense entendre els altres, des dels nostres esquemes previs.
I com ens adonem després, sempre tard, després.

Un cadàver a le golfes.- Eodl Sbö

Eodl Sbö
Un cadàver a les golfes
edicions de l'ocell de foc, 2011



ANAR A LA PROPOSTA


PUBLICAT A edicions de l'ocell de foc EL 28 DE MAIG DE 2011

RENACIDA. Diarios Tempranos, 1947-1964. SUSAN SONTAG

Renacida. Diarios Tempranos, 1947-1964
Susan Sontag
Mondadori Ed.
312 pàg.
(Traducció d'Aurelio Major)

Tenim a les mans el primer volum dels diaris de la Susan Sontag.
Que com sabeu va ser una de les pensadores més grans (filosofia, art, imatge, política...) de la segona meitat del segle XX. Ens arriba però editat pel seu fill, David Rieff, que és com si hagués fet de dj, perquè suprimeix molts fragments, els comenta, etc... Tot sota el seu propi criteri.

Al pròleg, ell mateix avisa que segurament a Susan Sontag si estigués viva no li hauria hauria agradat que s'haguessin publicat encara que ella era una gran aficionada als diaris i memòries d'altres escriptors i pensadors.

És aquella pregunta que sempre va ímplicita en publicacions pòstumes de grans figures: És necessari publicar-ho? Feia falta si el mateix autor no ho havia fet en vida?

Home, pels fans de Sontag (m'hi compto...) segurament és una aproximació molt real i de primera mà, però tant tant íntima que pot posar els pels de punta, i, al mateix temps permet copsar la gran ambició del pensament de SS (al llibre, així és com l'anomena el seu fill tota l'estona...) i ja la necessitat que tenia des de ben jove (les primeres entrades són de l'any 1948, quan tenia 15 anys...) d'assolir coneixements, obsesionada per cultivar-se i llegir molts filòsofs, religió, política, història del judaïsme, exposicions... Volia abarcar-ho tot.

Crear-se per sobre de tot una manera de pensar i al mateix temps enténdre's a ella mateixa...

És molt sintomàtic quan fa llargues llistes amb lectures que vol llegir: Aquest, aquest, aquest, rellegir aquell... Ple de projectes a curt plaç...

El que potser no era necessari és ensenyar tanta intimitat d'SS...: Aquella primera sexualitat lèsbica, els dubtes (sense adonar-se'n bastant pionera... "23/5/49 ¡Nunca había entendido realmente que después de todo era posible vivir a través del cuerpo y evitar todas esas horribles dicotomías!"), el seu precoç casament (si no faig malament els comptes...: als 17 anys), la separació, mare divorciada (una espècie de Madonna avant la lettre, ja a principis dels 50')... Els desenganys amb les amants...

Cine, teatre, impressions de viatges, dubtes, sexualitat, sexe explícit, desitjos, ambients acadèmics, relació-passió-desenganys amb les diferents amants...

Tot molt fragmentari, en part perquè segurament són uns diaris que no pretenien ser uns diaris en mans de SS quan els estava escrivint (ni segurament pensava publicar-los...), i en part perquè el seu fill els va retallar bastant.

"31/12/57

Es superficial entender el diario como mero receptor de pensamientos secretos propios -como un confidente sordo, mudo y analfabeto. En el diario no solo me expreso de un modo más palmario que con cualquier otra persona; me creo a mi misma.

El diario es un vehículo de mi sentido de identidad. Me representa a mí con independencia emocional y espiritual. Por lo tanto (ay) no solo registra mi vida real, diaria, sino que -en muchos casos- ofrece una alternativa."
span>

El llibre abarca entrades fins a finals de 1963, dos anys abans de la publicació de "Contra la interpretació" que situaria directament a Susan Sontag dins la primera divisió del pensament mundial...

(SS a la wiki, i fotos...)



"6/1/58

Ninguna máscara es del todo una máscara. Escritores y psicólogos han explorado el rostro como máscara, No es tan bien apreciado: la máscara como rostro. Algunas personas, sin duda, usan en efecto su máscara como un revestimiento de las ágiles pero insoportables emociones que hay debajo. Pero sin duda la mayoría de la gente lleva una máscara para borrar lo que está debajo y se convierten solo en lo que la máscara representa."

"[Sin fecha, febrero 1960]

No sé cuáles son mis verdaderos sentimientos. Por eso tengo tanto interés en la filosofía moral, lo cual me indica (o al menos me dirige hacia) cuáles deberían ser mis sentimientos. ¿Por qué preocuparse en analizar el mineral en bruto, me pregunto, si ya se sabe cómo producir directamente el mineral refinado?"

Los oasis de Egipto.- Jordi Esteva

Jordi Esteva
Los Oasis de Egipto
Lunwerg Editores, 1995



El meu somni daurat sempre ha estat anar al desert. Ho vaig somiar als setze anys i durant més de trenta ho he seguit anhelant.
Però quan dius oasi, sembla que sense voler rebutges el desert. Té tants matisos positius aquesta paraula que en algun lloc del cervell algú clava un punyal enmig del cor d'alguna cosa que no és bona, que és seca, que mata. I et ve a la memòria que és cert, que fins i tot l'aigua fuig del desert.

A mi no.
Quan dic oasi també dic desert.
Potser siga perquè no l'he visitat mai. I només l'he vist des de la comoditat de la meua casa, amb aigua fresqueta i la temperatura ambient justa.

Aquesta setmana passada Espanya ha sigut (penso) un desert: la temperatura ha pujat fins a molts graus en les places dels nostres pobles (les places del 15M) i ha baixat fins als freds dels judicis que fem a la gent dels tratges-gürtel, els viatges a Europa en primera i les ciutats per a rics de Fórmules 1 i edificis faraònics. Aquells canvis de temperatura que esquerden les pedres fins a convertir-les en la pols que ens encega en la tempesta. Però a aquesta terra també hi són la meua casa i els meus amics, els meus llibres i els orfes, la meua familia i el lloc on plantar alguns arbres...

El dissabte vaig anar "al monte", a reflexionar. I em vaig portar aquest llibre de fotos i vida entre les dunes. Un regal que el senyor Esteva ens va portar de la seua estada a Egipte.
I també vaig trobar l'oasi. Encara que no sé si quedarà d'ell molt (la tele ha tingut molt temps des del seu viatge per a difuminar el que de peculiar va tenir aquell món que va compartir el Jordi).

De nou des de la comoditat de la vida domesticada, entre un grapat de fotos en blanc i negre, que t'allunyen de la primavera exaltada i els seus colors, i un altre grapat (xicotet) de textos amb els quals et porta de la mà a assaborir una vida que no sabem si segueix existint, aquest passeig pels oasis d'Egipte em va ajudar a recordar el que vull del país que habite: que no oblidem els més xicotets, que no renunciem a parlar per a solucionar els nostres problemes, que es recórrega a l'amistat i el respecte per a comerciar amb els nostres esforços (els de tots), que recordem l'hospitalitat i la festa, que no ens hem de vendre a la tele...
Per exemple.

UN MATRIMONIO FELIZ

M'he emocionat, he plorat, he rigut, m'he enfurismat, he gaudit, he patit...no sé si mai havia sentit tantes emocions diferents en 400 pàgines.

El llibre va combinant la mort de la dona del narrador després d'un llarg càncer i la vida que han compartit durant més de 30 anys.

La part del final de la malaltia està descrita amb tot tipus de detall però és precisament la part amb menys càrrega emocional, el narrador ho fa i ho viu tot com un autòmata, només té una preocupació, tenir el suficient temps per transmetre a la seva dona com se l'estima.

En canvi, els capítols referents a la seva vida en comú són els que tenen el gruix de la càrrega emocional de la novel.la, i són en definitiva una oda a la vida en parella, amb tot allò que té de bo i de dolent, sense exageracions ni mitificacions i amb grans dosis de realisme.

Us deixo aquí l'enllaç de l'editorial

I malgrat el drama intrínsec a l'argument, considero que és un novel·la amb final feliç!

ADÉU A L'HORA DEL LECTOR

Adéu a “ L’Hora del lector”

Amb la vostra companyia hem passat estones inoblidables: Hem rigut, somiat, gaudit, enriquit i fins i tot us hem maleït, quan ens hem sentit orfes.

Moltes gràcies Emili i a totes i tots de l’ equip i col·laboradors del programa.

Aquí és a casa vostra.......això no cal dir-ho.

Fins aviat!!

VIDA DE PABLO. CARLOS PARDO

Vida de Pablo
Carlos Pardo
Periférica Ed.
308 pàg.

La història d'un noi poeta i dj (el narrador), que viu al mateix pis que el Pablo del títol, i com va explicant la seva relació (una espècie d'enveja/amor amagat...) tot i que llavors deriva a la relació-amor que el narrador estableix amb una noia que ja té parella...

Quan falten 100 pàgines pel final, l'autor talla de cop i ens fa un salt cap a set anys endavant i com el narrador ja és parella de la noia i passen unes vacances a Lanzarote amb uns amics...

De tot això, abans hauria d'haver dit que "Em sembla que és..." perquè no s'explica gaire i el lector ha de treballar i imaginar molt... És com si ho veiéssim des de molt amunt a vista d'ocell i ens perdem molts detalls... No sé... Suposo que també és la gràcia de la novel·la, a la contraportada parlen de Beckett i segurament és per aquest "minimalisme narratiu"...

Copio tota la contra: "Vida de Pablo es, por una parte, una «novela de formación» que recupera la vivacidad y el ritmo de la literatura del siglo XVIII (Sterne, Diderot, Jean Paul), pero llevada a una temática y modos narrativos completamente actuales, pasados por Beckett y las vanguardias. Por otra parte, esta novela, que mezcla varios registros que van de la picaresca a la divagación filosófica, es una exploración de los borrosos límites que separan la biografía y ficción, y de las anomalías sociales que esconde nuestra cultura del bienestar.

Vida de Pablo puede leerse como la crónica generacional de una juventud condenada a la marginalidad en la industria del ocio. También como un libro que asiste con curiosidad al fenómeno del enfriamiento de la amistad.
Pablo es un joven artista de una pequeña ciudad del sur de España que ha sustituido los pinceles por la barra de su bar, en la que intenta hacer su propio «arte» de la caducidad. El narrador (un jovencito poeta prepotente que malvive de pinchadiscos) decide convertirse en su biógrafo y emprende un retrato picaresco de Pablo y de los personajes que lo rodean, todos a un paso de la marginación social. Pero varias digresiones le impiden llevar a cabo su biografía, empezando por la digresión más importante: el amor. Y lo que prometía ser una novela de «drogas, sexo y rock and roll» se transforma en la narración desmitificada de un primer amor con altibajos, imperfecto.
Un relato de despedida y de reconciliaciones cuyo cumplimiento se disemina en un polvillo de desconfianza y nostalgia (como un soplo de cocaína)."

Hi ha molt diàleg i fragments bons, però encara no sabria dir-vos si m'ha agradat o no...

Per altra banda, Periférica, l'editorial d'aquesta novel·la, és molt bona i se l'ha de seguir amb atenció!

EL HACEDOR (DE BORGES), REMAKE. AGUSTÍN FERNÁNDEZ MALLO

El hacedor (de Borges), Remake

Agustín Fernández Mallo

Alfaguara Ed.

170 pàg.

[És un dels meus escriptors favorits, o sigui que suposo que no seré gaire, ni gens, imparcial...

Si no coneixeu aquest escriptor recomano començar per la seva genial trilogia Nocilla: "Nocilla Dream" i seguir per "Nocilla Experience" i el "Nocilla Lab"...]

Un pensa que si algú creu que la literatura està morta, aquest és un dels llibres que demostra el contari.

L'autor reescriu un llibre de Borges, "L'hacedor", a la seva manera i per sobre de tot, des del temps que estem vivint.

Perquè em sembla que aquesta és la clau d'aquesta "novel·la": la contemporaneïtat.

Molta imaginació i un grapat d'idees genials: el mateix Borges de personatge en una història on fa de guionista de la Marvel, un relat partint de google que és un recorregut per NY, poesia, unes càmeres de seguretat que filmen un lector solitari i nocturn llegint en una biblioteca...

"Borgiana" i "Fernandezmallesca" al mateix temps...

Diferent i molt molt bo!!

(Blog de l'autor... Que també és físic, poeta, té un grup de vídeopoesia...)

ELS CASTELLANS. Jordi Puntí.

Els castellans

Jordi Puntí

L'Avenç Ed.

133 pàg.

Llibre de relats que s'havien publicat anteriorment a la revista Avenç i on Jordi Puntí explica de manera retrospectiva i literàriament la seva infància a Manlleu (segona ciutat d'Osona en nombre d'habitants...) i sobretot la seva relació amb altres nens catalans i castellans que ja eren a la ciutat producte de la immigració que havia arribat i arribava del sud d'Espanya...

Hi ha capítols divertídissims, però al mateix temps és una mostra sincera i humil de la barreja dels nens i la seva inocència i ingenuïtat...

Tot i que també una metàfora del què passava (i ara passa en una altra dimensió) a molts llocs del nostra país...

I cada relat va ensenyant moments que porten el propi lector al seu passat particular: els descampats, les guerres de pedres, els bars, el segrest d'en Quini, els estius a la piscina municipal...

I la "moraleja" maca del llibre és que els nens que estaven barallats acaben poc després junts a l'institut, barrejats i fent treballs en equip i tal... Es van fer grans i no va passar res...

De la contraportada: "... Avui dia, als pisos on s'estaven els castellans hi viuen altres persones. A cada balcó hi ha una parabòlica, i molt roba estesa. Està previst que algun dia els tirin a terra. Ara la gent diu: 'els moros', 'els negres', 'els xinos'. Miro enrere, trenta anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present"

(Més info...)

Hauria de ser obligatori llegir-lo a les escoles!!

L'HOME INTRANQUIL. KIKO AMAT

L'home intranquil
Kiko Amat
Columna Ed.
137 pàgines.

Divertídissim llibre d'una trentena de relats curts on l'autor explica moments amb els seus dos fills petits i la seva companya.

És l'autor mateix, Kiko Amat, intentant mantenir la seva personalitat i defensar els seus gustos (i neuròsis) enmig de la marabunta i l'energia de la familia i l'exterior.

Hi ha un personatge genial, que va sortint a diferents capítols, que és el contrapunt al narrador: la Taronja. Que és la companya d'Amat i qui li va donant rèplica i algun "clatellot" conceptual...

(Segons explica el mateix autor al llibre, els contes són un encàrrec de peces curtes que li va fer una ràdio per explicar la seva condició de pare i llavors els va convertir en el llibre)

Segurament, aquest llibre, seria la peça estranya (o diferent), en la trajectòria de l'autor, escriptor ja consolidat amb 3 o 4 novel·les a l'editorial Anagrama, i prolífic assajista i crític musical...

"Aquesta deu ser la millor metàfora de la felicitat, el so perfecte de la calma feliç: el glo-gle-gli del teu pròpi fill a les nou del matí a l'habitació del costat."
(pàg. 60)

Espacio verde. Todo nada, todo mirada.- Sohrab Sepehrí

Sohrab Sepehrí
Espacio verde. Todo nada, todo mirada
Prólogo de Darush Shayegan
Traducción de Clara janés, Sahán y Mojgan Salami
ediciones del oriente y del mediterráneo, 2010



Orient Mitjà. Ni Índia/Xina ni Turquia. Tampoc Mesopotàmia.
Una terra que mai s'ha deixat ser governada per ningú de fora. Encara que tots ho han pretès.
Una terra de la qual tots han volgut, i assolit, arrabassar tresors.
La terra de les llegendes del Gènesi, del paradís terrenal, dels perses, dels "ayatolás" i d'Ahmadinejad...
Un desert amenaçador, àrid i nuclear. I amb petroli.
Muntanyes ocres molt seques i molta costa en el Golf Pèrsic.
Parlen en persa i escriuen en caràcters àrabs modificats.
La terra de Zoroastro. I d'Omar Jayyam. I de Sohrab Sepehrí.

Aquest llibre el van editar al novembre passat. Traduït per Clara Janés i uns amics seus. Edicions de l'orient i del mediterrani sempre amb els altres. Em tenen enganxat amb les seues edicions bilingües.

Reuneix dos dels poemaris més rellevants d'aquest escriptor i pintor que ara tindria l'edat de la meua mare si no s'haguera mort (ell) en 1980. 52 anys de viatges per tot el món i de retirs en les muntanyes del seu país; de conèixer fins a traduir Amèrica i Japó; de cantar les branques d'aqueixos arbres aïllats que coneixem d'algunes fotos del desert...

El primer dels dos poemaris és el que em té boig: Espai verd.
El va escriure el 1967 i més de 50 anys després segueix colant-se entre els meus dies, els meus somnis, les meues penes i alegries, els meus amors...
Espai verd remou els sentits: el fluir de l'aigua en el desert, la calor de les roselles després d'un dia de pluja, el refugi d'una pedra per a la trobada amb l'Amic, la solitud i les cabres, el temps i el silenci...
El segon és una mica més sec. Però parla més de les paraules. I el verd que presideix el primer, encara que els seus quadres pinten més els ocres del desert i del somni de l'aigua que no té, es converteix ara en més fosc, igual que les reproduccions que esguiten tot el llibre. Costa més de llegir i que t'arribe més endins.

Si poguera, vos el regalaria a totes i a tots.


(si cliqueu aquesta imatge es fa més gran fins a poder llegir-la)

Una vinyeta d'El Roto.

Per a somriure una mica (o no...)

Les Veus.- John Connolly

Les Veus
John Connolly
Editorial Bromera

En l'entrada dos autors de novel·la negra, innovadors: Fred Vargas i John Connolly (1) parlava del Connolly, junt a la Fred Vargas, com a un potent renovador de la novel·la negra. Ara, torna a demostrar-m'ho.

Amb aquesta última entrega "Les veus", l'autor torna al relat fosc, sobrenatural, fantàstic, inquietant... Connolly potencia ací el vessant sobrenatural que caracteritza les seues novel·les. Aquesta faceta i la seua obsessió per materialitzar la maldat com un ens autònom (i, per descomptat, la prosa àgil, neta, "poètica"...) són les coses que més m'agraden d'aquest autor.

M'ho he passat molt bé llegint-la. De quan en quan, neguitós, però a gust.

El rey se inclina y mata.- Herta Müller

Herta Müller
El rey se inclina y mata
Traducción de Isabel García Adánez
El Ojo del Tiempo Siruela, 2011




Com que jo estic una mica pesimista a les darreries, només vull dir-vos un parell de cosetes:

- a mi m'ha agradat força perquè m'ha aclarit moltes de les coses de la Müller que no comprenia gens de les seves novel·les i poesia,
- em segueix il·luminant la manera de construir paraules que tenen els alemanys i el seu "joc" (per dir-ho així) per a aconseguir significats nous i demolidors.

No diré res del contingut, per tal de no espantar-vos novament.
Es tracta d'un recull de lectures poètiques universitàries al seu estil narratiu tan encisador i sincer. Pura vida.

Per a saber més d'aquest llibre, vos recomane encaridament llegir l'article de l'amiga Cecilia Dreymüller al Babelia del 23/04/2011 Dictadura y lenguaje.

I ara, altres dues cosetes:
- El capítol "La isla está en el interior... la frontera, en el exterior" és ideal per a la llista de llibres d'illes de l'amiga Eulàlia,
- No em puc resistir a oferir-vos tres trossets en el seu (quasi) context:


(si cliqueu les imatges es fan grans per a poder llegir-les)

No la vaig poder anar a veure al cinema, o sigui que ahir la vaig agafar en un vídeoclub, i m'ha semblat maquíssima! El que pot fer la lectura i una mica de "carinyo" (no sé perquè no existeix aquesta paraula en català)