diumenge, 21 d’agost del 2011

TELESHAKESPEARE. Jorge Carrión.

Teleshakespeare
Jorge Carrión.
Errata Naturae Ed.
225 pàg.

Si sou seguidors de les sèries de televisió (d'última generació) aquest és el vostre llibre perquè les analitza des de diversos punts.
Si no les mireu o coneixeu, aquest assaig us en farà venir ganes!!!
(Perquè aquestes sèries, de fet, són quasi com novel·les convertides en imatge... N'hi han que tenen més de 3000 minuts, 50 hores, o sigui que són i funcionen, com històries llargues, perquè de fet són ficció, però amb algunes lleis pròpies...)

L'autor es fixa en algunes d'aquestes sèries ("Mad Men", "The Wire", "A dos metros bajos tierra", "Perdidos", "The good wife", "Los Soprano", etcètera...) per veure com funcionen, les seves característiques, d'on vénen, cap on van...

"Hablo de la capacidad que tienen ciertos espacios y, sobre todo, ciertos personajes de penetrar en la conciencia del lector, de convertirse en familiares, tanto en su miseria como en su esplendor. Estos dos polos se alternan en las escenas memorables de las teleseries, aquellas que -después del capítulo final- asociamos en la memoria, con una sacudida de adrenalina sentimental, con ciertos nombres y ciertos títulos."

Molt bò i súper ben escrit!

(Jorge Carrión també és l'autor de "Los muertos")

AFIRMA PEREIRA



"Afirma Pereira que el va conèixer un dia d'estiu. Un dia magnific d'estiu, assolellat i ventilat, que Lisboa refulgia. Sembla que Pereira era a la redacció, no sabia què fer, el director estava de vacances, ell es trobava empantanegat perquè havia de posar en solfa la pàgina cultural, perquè el "Lisboa" ara tenia pàgina cultural, i l'havien posada a càrrec d'ell. I ell, Pereira, reflexionava sobre la mort. Aquell dia d'estiu tan bonic, amb la brisa atlàntica que acaronava la capcada dels arbres i el sol que resplendia, i amb una ciutat que brillava, literalment brillava sota la seva finestra, i una blavor, una blavor mai vista, afirma Pereira, d'una limpidesa que gairebé feria els ulls, ell es va posar a pensar en la mort. Per què?....."
(Així comença la novel.la: "Afirma Pereira" d'Antonio Tabucchi.)







"Agost del 1938. A Portugal, la dictadura salazarista té adormit el país, mentre a Espanya es desencadena la tragèdia de la guerra provocada per Franco, al qual donen suport tant els feixistes italians com els nazis alemanys. Pereira, un vell periodista que s'encarrega de la pàgina cultural del "Lisboa", vol ignorar aquestes coses; només el preocupa la idea de la resurrecció. Però la coneixença del jove Monteiro Rossi i una seva amiga, i també el tracte amb el doctor Cardoso, sacsejaran la vida solitària de Pereira". (Contraportada Edicions 62).

M'ha semblat una gran novel·la, molt ben narrada, bona trama i amb un final.... !!
Ben ambientada, intensa i que manté certa intriga fins el desenllaç.
Tabucchi acconsegueix descriure amb encert l'evolució psicològica del protagonista. Pereira és un personatge entranyable.

Es va fer una versió cinematogràfica de la novel·la a l'any 1996. El protagonista era el gran Marcello Mastroianni.
Després de llegir el llibre en vindria de gust veure-la.

He passat una bona estona, gràcies Sr. Tabucchi.

TÍTOL: AFIRMA PEREIRA

AUTOR: ANTONIO TABUCCHI.(Edició original: Sostiene Pereira- 1994).

TRADUCCIÓ: XAVIER RIU

EDICIONS 62-2002. pàgs.221.


divendres, 19 d’agost del 2011

Mitologías de invierno / El emperador de Occidente.- Pierre Michon


Mitologías de invierno / El emperador de Occidente
Pierre Michon
Trad. Nicolás Valencia
Ediciones Alfabia

Dues meravelles més del gran Michon!


M'havia guardat per al final de l'estiu el totxo (1212 pàg.) de Visión desde el fondo del mar del Rafael Argullol, però, ah!, els déus m'han posat al davant alguns bombons que no he pogut deixar d'agafar, interrompent la seua lectura. Dos d'aquests bombonets ens els ofereixen Ediciones Alfabia en un sol volum:

1.- Mitologías de invierno. Una sèrie de breus contes on se'ns expliquen històries de metges, sants, màrtirs, sacerdots, reis, revolucionaris, de la comprensió d'un món que canvia, de la invenció de textos de màrtirs i relíquies, de la formació d'ordes religiosos..., en dos paisatges distints (quines descripcions!), però amb unitat. Breus contes amb un prosa condensada i precisa, amb frases curtes (si Borges els hagués llegit, de segur li haurien agradat).

2.- El relat de l'emperador d'Occident Alaric (l'Imperi Romà d'Occident està enfontsant-se; els bàrbars ja hi són dins). Ací el llenguatge canvia totalment: més poètic, frases més llarges... Una altra joia.

Després d' Els onze i de Vidas minúsculas, ja vaig dir-vos que buscaria altres obres del Michon, i no m'ha decebut aquesta cerca. Continuarà...

dimecres, 17 d’agost del 2011

MI ABUELO LLEGÓ ESQUIANDO

MI ABUELO LLEGÓ ESQUIANDO
DANIEL KATZ
traducció de Dulce Fernández y José Antonio Ruiz
Libros del Asteroide,2011
237 pàgines

En aquest enllaç amb la pròpia editorial hi podeu trobar la contraportada (m'ha resultat impossible fer un copiar i enganxar i que no em quedés subratllat en groc), les primeres planes, el què en diu la premsa...

ÉS BONÍSSIM, quin sentit de l'humor!!! la novel.la és un seguit de records, anèctodes i vivències que un nét, en Mikka, recull dels seus progenitors, pares, avis i fins i tot besavi, però sobretot del seu avi BENNO i de la seva àvia WERA. En Benno jueu, d'origen rus, molt baixet i que toca la corneta (perquè us feu una idea), es trasllada a Finlàndia a principi del S. XX per casar-se amb la Wera (una dona alta i forta), però poc després ha d'anar a lluitar a la 1a GM al bàndol rus. Després ve la 2a guerra de continuació finlandesa, entre Finlàndia i la URSS (durant la 2a GM) on el pare d'en Mikka també ha d'anar a lluitar, però aquest cop indirectament a favor dels alemanys, i la família s'ha de traslladar a un poblet d'origen viking on no parlen ni finès.

Vaja un bon retrat dels canvis soferts a Finlàndia durant el S. XX, de les complicacions i contradiccions de ser jueu en aquelles contrades i època.... els records i anèctodes van una mica amunt i avall en el temps, però tots són genials, divertides, amb una ironia finíssima.
MOLT RECOMANABLE!!!

SI TU EM DIUS VINE HO DEIXO TOT... PERÒ DIGUE'M VINE

SI TU EM DIUS VINE HO DEIXO TOT...PERÒ DIGUE'M VINE
ALBERT ESPINOSA
Traducció de Sílvia Pons Pradilla
Ed. Rosa dels Vents
Pàg. 203


"Recordo com si fos ahir quan ella em va dir: «No desitges
poder ser feliç en tots els aspectes de la teva vida...? No haver
d’acceptar res que no t’agradi? Sentir que tu controles la teva
vida en lloc d’anar-hi a remolc al vagó 23...?»
No vaig respondre...
Només vaig esbufegar, un munt d’aire va ressonar en sortir-me del nas i la meva dent trencada va aparèixer rere un somriure d’esperança.
I no vaig dir res perquè quan portes anys acceptant que la teva vida és el que et passa i no el que generes... Doncs, lamentablement, acabes acostumant-t’hi.
Tot seguit, ella va afegir: «Coneixes una vella cançó que diu:
“Si tú me dices ven lo dejo todo”?».
Vaig afirmar novament en silenci. No em sortien les paraules, l’emoció em tenia pres. La meva gola era incapaç de crear cap so.
Ella va continuar: «Doncs sempre he pensat que en aquesta cançó hi falta alguna cosa... Hauria de dir: “Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue’m vine”


A mi m'ha deixat una mica aixxxxx....l'argument té aquell aire infantil que predomina en totes les seves obres (guions televisius o cinematogràfics) i recrea una història imaginativa i de superació personal amb la que segur que se'n farà un pel·lícula que tindrà un gran èxit...però literariament és com si estigués mal teixida...té algun personatge molt interessant, i la filosofia de fons també ho és (al llarg de la vida ens trobem algunes persones que son com perles, d'aquelles que ens influencien positivament i ens carreguen d'energia). Això sí, es llegeix molt fàcilment.

dilluns, 15 d’agost del 2011

LAS TEORÍAS SALVAJES. Pola Oloixarac

Las teorías salvajes
275 pag.

Primer llibre d'aquesta autora argentina (a qui també li haurem de seguir la pista en pròxims treballs...) on barreja molt humor, sexe psicoanalític, jovent descarriat, quantitats abundants de filosofia, nois inadaptats, drogues sintètiques, historia de la crueltat, antropologia a les selves africanes...

M'ha fet pensar (no sé perquè... Potser el tò o l'esperit... No sé...) en el primer Bolaño: aquell on una imaginació desbordant + escriptura sublim = tot era possible...
Pola Oloixarac com si fos superdotada amb moltíssim talent construeix 2 relats fragmentats i plens d'idees (que es van creuant), conceptes salvatjes, història argentina, filòsofs inventats... Que són exigents amb el lector però amb resultats descomunals. Fresca i subtil... Tot i que no és fàcil de llegir, és molt molt bona: Ojalà totes les novel·les fossin així!

(Segurament, de cop i només amb aquest llibre, aquesta jove autora ja forma part junt amb Piglia, Aira i Fresán del millor de la literatura argentina actual...)
[Tinc un amic que sempre em diu que també en Patricio Pron és molt molt bò i dels millors, però encara no li he llegit res!!!]

Poesía completa.- Ryszard Kapuscinski





Ryszard Kapuscinski
Poesía completa
Trad: Abel A. Murcia Soriano
Bartleby Editores, 2008

(No sé escriure les consonants amb accents...)









divendres, 12 d’agost del 2011

Viaje de invierno.- Amélie Nothomb




Amélie Nothomb
Viaje de invierno
Anagrama, 2011
Traducció de Sergi Pàmies

Nothomb en estat pur.

(Llegit en un parell d'horetes, mentre esperava ser atés pel metge, ja sabeu, retalls estiuencs de personal de sanitat, també ací a València...)






1.- Allò que diu la Wikipedia (perdoneu, en castellà) de l'obra de Schubert,
2.- les lletres de les cançons del Schubert a Kareol
3.- i allò que diu Anagrama de l'obra de Nothomb.

dijous, 11 d’agost del 2011

El poni roig.- John Steinbeck









John Steinbeck
El poni roig
Traducció de Joaquim Mallafré
El cercle de Viena, 2011





Un llibre tendre (però un poc dur) d'estiu.
El poni roig és el primer dels quatre contes del llibre, encara que els altres tres segueixen amb els mateixos protagonistes i continuen la història de Jody, un xaval que comença descurant les seues poques obligacions en la granja familiar i acaba compartint amb el seu avi l'àcida confirmació que els ideals, quan s'aconsegueixen, li roben el sentit a la vida.
És fàcil. És bonic. És entranyable. És perfectament contemporani (encara que està escrit el 1933).
Jo el col·locaria entre un suposat llibre que explicara bé els temps de "la casa de la pradera" i el del "xiquet amb el pijama a ratlles".

dimecres, 10 d’agost del 2011

ELS CASTELLANS, Jordi Puntí

Els Castellans
Jordi Puntí
L'Avenç, 2011

“Teníem deu, onze, dotze anys. Aquella edat en què la ficció i la realitat es confonen (perquè la infantesa és una ficció). Quan ens barallàvem, o simplement ens intimidàvem els uns als altres, tots, castellans i catalans, vivíem en una ficció que ens semblava molt real. Una idea ens bullia al subconscient: ‘Ho fem perquè no ho hagin de fer els nostres pares; ells hi estarien d’acord, per això no ens renyaran’. I és veritat, no era cap disbarat pensar-ho així: no ens renyaven gaire. Ara tinc ganes de reviure aquella ficció infantil que ens dominava a tots. Sense manies ni compassions, sense provar de justificar res. Avui dia, a la vila industrial, tots els carrers són asfaltats i plens de cotxes. Has de sortir molt enfora si vols trobar descampats per jugar. Moltes fàbriques han tancat. Avui dia, als pisos on s’estaven els castellans hi viuen altres persones. A cada balcó hi ha una parabòlica, i molta roba estesa. Està previst que algun dia els tirin a terra. Ara la gent diu: ‘els moros’, ‘els negres’, ‘els xinos’. Miro enrere, trenta anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present”.


Són una sèrie d'articles publicats a la revista L'Avenç, dedicats a la relació amb els infants d'origen castellà durant la infantesa de l'autor, en una vila ben catalana. El resultat és una bona font de records i vivències de l'autor, molt comparables a les de la majoria de canalla de la majoria de viles d'un tamany similar de la Catalunya dels 70-80.

Hi ha anècdotes que m'han resultat divertides però d'altres ben desagradables, però m'agrada l'estil i l'escriptura d'en Puntí.

El infinito viajar.- Claudio Magris


El infinito viajar
Claudio Magris
traduc. Pilar García Colmenarejo
Anagrama




Llibre que recull vora quaranta cròniques de viatges al llarg de dues dècades, ordenades geogràficament.

En el prefaci del llibre, escrit per l'autor, s'esmenta un defecte: algunes cròniques estan escrites en un passat amb una visió que després ha canviat substancialment (l'antiga URSS, Alemanya abans de la caiguda del Mur...), així que Magris és conscient del que va escriure fa temps i ja no hi és; tot i així torna a publicar-ho. Tanmateix aquest magnífic prefaci és el millor de tot el llibre i la millor crònica i anàlisi d'aquest infinit viatjar. No us el podeu perdre, el prefaci: en ell Magris analitza les diferents concepcions del viatge, de la relació del viatjar amb l'escriptura, dels paisatges i els objectes amb la gent, etc. Per a Magris, "viure, viatjar i escriure" són tres cares d'una única experiència.

Quant a les cròniques, la majoria d'Europa, encara que també estan Xina, Vietnam..., no són tan sorprenents com a El Danubi (però trobem Trieste, Marisa Madieri...). Ara bé, sí hi són la seua impecable manera d'expressió, la seua elaborada escriptura, la seua enorme tasca literària, la seua anàlisi constant del que està veient i escoltant, i recordant.

Dues negres (una d'ací)



Alta tensión
Harlan Coben
Traducció al castellà de Alberto Coscarelli
RBA

Ojos de agua
Domingo Villar
Traducció del gallec per l'autor
Debolsillo


Després de llegir "Vidas minúsculas" del Michon, necessitava un tipus de literatura una mica més lleugera, més estiuenca, i em vaig posar amb el guardonat Coben a passar unes estones d'intriga i d'Alta tensión (això últim no ho és tant). La novel·la té intriga, acció i està plena d'efectes i d'inesperats canvis de rumb (sobretot relacionats amb la família del protagonista Myron Bolitar). El pitjor, per a mi, i això passa en moltes novel·les negres anglosaxones, són els tocs d'humor i les frases gracioses en els moments en què els personatges estan en situacions extremes, fins i tot a punt de perdre la vida (i encara tenen humor per a brometes!). Novel·la sense més interés que el gust de passar un temps absort en una història d'intriga.

Vaig continuar amb "Ojos de agua" del gallec Domingo Villar. Abans de llegir la segona novel·la que ha publicat i que em van recomanar "La playa de los ahogados", vaig buscar la seua opera prima.
Cada capítol de la novel·la comença amb una entrada de diccionari, una paraula clau i les seues definicions i acepcions (cosa ben simple, però que m'ha agradat).
Al llibre trobes paisatges propers, noms coneguts i personatges imbricats en la realitat (gallega). Locals, carrers, ciutats, policies amb noms que sentim, que coneixem. M'ha agradat la ironia i l'estima amb què descriu el caràcter gallec, i el seu paisatge; em fa la impressió de que pretèn fer una mena de novel·la policiaca "gallega".
Es nota que és una primera novel·la: S'ha cenyit a intentar fer una història una mica clàssica, ja superada (llevat dels moments que tracten l'aspecte que acabe d'exposar, la intriga només condueix a saber qui és l'assassí, i només busca el simple entreteniment). Malgrat això crec que és un autor que té potencial.
Aniré a l'última per constatar-ho, o no.

dimarts, 9 d’agost del 2011

ARA, ESCRIC. Lolita Bosch.

ara, escric,
Lolita Bosch.
Empúries Ed.
236 pàg.

Si tingués que definir amb una sola paraula la literatura de la Lolita Bosch segurament diria: EXPLORADORA.
No és perfecte, però sempre és emocionant.
No es repeteix perquè sempre està buscant alguna cosa, algun lloc cap on anar.
Per això sempre m'agrada llegir-la perquè sempre s'arrisca i a vegades fa gol...
(Recomanaria el "Qui vam ser", "Tres històries europees" (em sembla que era només en castellà però ara hi ha una edició catalana en butxaca...)
I amb la sensació que només li falta una novel·la grossa i bona que la confirmi com una de les grans de la nostra literatura actual...

Sobre aquest ara, escric, crec que qui més necessitava escriure'l era Lolita Bosch.
Segurament perquè després del seu anterior "La familia del meu pare" (que no he llegit) ella necessitava seguir (o justificar-se) (o explicar al lector) des del punt on acaba aquell relat... Per portar-lo cap a nosaltres (o potser cap a ella...)
I com aquell relat es creuava amb ella mateixa... (Aquell anterior i aquest llibre, basat en l'absència del seu pare i els sentiments que se'n deriven...)
És tant íntim i personal, que en alguns moments el lector/a es pot preguntar si l'hem de llegir (si ens feia falta...), com si -sense voler- ens posem allà on no ens demanen perquè ens explica coses (sentiments, sobretot) potser massa familiars i personals de l'autora...

Aquest ara, escric, són 3 parts però que també són 1 de sol perquè continuament es van creuant, es repeteixen frases i fragments, es deconstrueixen...
S'obren des de ells mateixos, van cap a "La familia del meu pare"... Van, venen... I transversalment la Lolita Bosch els creua... Geogràfica i metafòricament...

dissabte, 6 d’agost del 2011

BELFONDO, Jenn Díaz


BELFONDO,
Jenn Díaz
Principal de los Libros, 2011




A Belfondo el temps es va aturar fa molt. És un poble aïllat i misteriós on l’amo controla els destins de tots els seus habitants: la seva fàbrica els proporciona feina i ell els diu en què han de gastar el seu temps. És el propietari del poble i de tot el que l’envolta, i la seva paraula és llei.
Els habitants de Belfondo mai no han conegut cap altra cosa. Un precari equilibri que s’esfondrarà quan alguns comencin a fer-se preguntes.
Jenn Díaz (Barcelona, 1988). Va estudiar Filologia hispánica però des de ben aviat s’ha dedicat a temps complet a l’escriptura. Belfondo és la seva primera novel·la.
«Belfondo és un miracle»
José Antonio Muñoz, Revista de Letras
«Un llibre fascinant»
Berni Naharro, Librería Luces, Málaga
«Prosa exquisida»
José Manuel Tirado, Librería Beta, Sevilla
«Un llibre meravellós»
Natalia Zarco, Librería Galatea, Cambrils
El què en diuen al Time Out 
És una bona novel.la, d'aquelles que vas llegint i t'atrapa en forma de teranyina, poc a poc, suaument, i cada vegada vols saber-ne més... descriu un petit poble a través dels seus personatges i poc a poc es van entrelligant les situacions i les viviències de cada personatge, i n'hi ha de molt bons (una mica com a "Winesburg, Ohio" del Sherwood Anderson).
Sorprèn lleugerament el final, perquè si bé tota la descripció dels personatges penso que està molt ben feta, amb poques paraules descriu uns personatges força complexes emocionalment, el final, tot i ser obert, és una mica càndid, a mi com a mínim m'ha deixat una mica "ah" i prou (m'enteneu??). 
I només té 22 anyets!!

divendres, 5 d’agost del 2011

D'un llibre a un (1) euro...




Aquí, a la ciutat dels tratges, tenim una llibreria, amb dos o tres sucursals, que arreplega les deixalles d'altres llibreries que tanquen, encara que també ofereix un bon grapat de llibres nous i, fins i tot, en català, que es diu Paris-Valencia, on pots trobar quasi de tot.

SEGON ENCONTRE D'ESCRIPTORS DEL MEDITERRANI
Antologia de Poesia Mediterrània
(editat al 1985 per l'Excm. Ajuntament de València, "in illo tempore, oh tempora, oh mores"...)

(Aquesta Antologia recull poemes, en 200 pàgines, en castellà, català, francès, italià i àrab, de Sarandis Antiocos, Rafael Ballesteros, Nihat Behram, Blai Bonet, Alfonso Canales, Luis de Cañigral, Mohamed Chakor, Didier Coste, Claude Couffon, Luis Antonio de Villena, Felix Grande, Nazim Hikmet (homenaje a), Costas Mondis, Darie Novaceanu, Francesc Parcerisas, Ramon Pinyol i Balasch, Vasko Popa, Giuseppe Sansone, Bernardo Schiavetta, Ali Sedki Abdulkader i Jaime Siles, per un (1,00) euro).

(Per cert, no éra moda tenir correctors in illo tempore, fins un xurret com jo ha vist alguns errors prou greus, "suplet ecclesiam", però)


BLAI BONET

GASPAR HAUSER. Núm. 2


Que cadascù, a partir dels divuit anys,
es deixi créixer els cabells durant dos anys,
es deixi créixer la barba durant cinc anys,
es deixi créixer les ungles durant set anys,
abans de dir salvatge a un home
i abans de ir salvatge a un salvatge.

Que cadascù sigui titular de la seva vida.
Que cadascù segui aguantat just pels seus dos-cents ossos.
Que cadascù visqui sense demanar permís per a viure.
Que cadascù, si no fa comptes de tenir un fill,
faci l'amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que cadascù aboqui l'odi damunt tothom qui odia.
Que cadascù defensi just el que li és rendable.
Que cadascù sigui el seu propi emperador.
Que cadascù decideixi fins quan, quan, ha de durar la guerra.
Que cadascù decideix fins quan ha de durar la pau,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Qua, quan et moris d'amor, t'hagis de casar.
Que, per a poder viure, t'hagis de fer una assegurança de vida.
Que, quan tinguis set d'aiguam et facin fer un clot.
Que, quan siguis lliure, hi hagi un bombardeig.
Que, quan a l'hivern et vegin nu, et donin un tassó d'aigua.
Que, quan demanis notícies t'enterrin
Que, del pa, just en coneguis el forner,
si dius home a un salvatge
i si dius salvatge a un salvatge.

Que ningú no digui "l'altre" a un altre.
Que ningú no digui "jo" al seu nom.
Que ningú no posi el seu nom sota un acte que li obliguen a fer.
Que ningú no digui "seu" al seu amo.
Que ningú no digui "seu" al seu amor.
Que ningú no digui "teu" al seu amor.
Que ningú no digui "pare" a ningú.
Que tothom digui "mare" a la seva mare,
abans de dabans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Cap moble no té permís per a dur pols.
Cap home no està autoritzat per a deixar de ser la bellesa.
Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia.
Cap abric no té permís per a prescindir ni d'un sol botó.
Cap home no és tan indigne com per a aguantar-se recolzat
en un altre.
Ningú no té permís per a semblar un altre.
Tothom és prou document com per a poder anar indocumentat.
Ningú no té permís per a creure que sigui veritat
el que un carnet d'identitat diu d'una persona.
Cap home no està autoritzat per a dir "llibertat" a la seva llibertat.
Ningú no té permís per a encendre un ciri quan fa sol.
Tothom està oblidat a dir que la creu és un instrument
de
tortura
i a no dir home a un salvatge
i sobretot a no dir salvatge a un salvatge.

dimecres, 3 d’agost del 2011

TODO ARRASADO, TODO QUEMADO. Wells Tower.

Todo arrasado, todo quemado
Wells Tower.
Seix Barral Ed.
263 pàg.
Traducció d'Ismael Attrache.

Impactant llibre de relats d'aquest escriptor canadenc novell; nom del qual a tenir en compte per quan presenti nous treballs.
Majúscul és aquest seu debut per la força de les històries i per com les explica. És al·lucinant com descriu sempre els personatges amb 5 o 6 línies i el lector ja els pot veure com si els pogués tocar... Tots els protagonistes estan bastant desubicats emocionalment i van caient per la pendent (però Tower mai deixa que sigui un mel·lodrama perquè quan podria ser-ho fa que hi hagi alguna escena còmica i la cosa canvia... Se'l compara a Cheever i a Carver...)
Divertits, tristos i tràgics alhora.

Tots els relats queden bastant oberts i fan venir ganes que continuessin o fossin una novel·la llarga... La història del pare que perd la memòria és boníssima, la que obre el llibre amb l'escena de l'aquari és d'antologia, la del germà especulador que viu a la montaña, incòmode; la de la feria és bastant elèctrica, la de la noia que té enveja de la seva cosina model i que sense voler es posa a la boca del llop... Inolvidable el relat final dels vikings que és com "Meridiano de sangre" de Cormac McCarthy explicat en un monòleg d'en Buenafuente i que té un final grangran:
"En ese momento yo no entendí muy bien lo que Gnut estaba viviendo, pero después de que Pila y yo tuviéramos a los gemelos, de que formáramos una familia, comprendí lo terrible que puede ser el amor. Lamentas no poder odiar a esa personas, a tu mujer y a tus hijos, porque sabes lo que el mundo hará con ellos, porque tú mismo has cometido algunas de esas cosas. Resulta enloquecedor, pero te aferras a ellos con todas tus fuerzas e intentas no pensar en lo demás. Aunque te sigues despertando de madrugada y te quedas esperando el crujido y el chapoteo de los remos, el sonido metálico del acero, los ruidos de los hombres que reman para llegar a tu casa."

Súper bò!!

dimarts, 2 d’agost del 2011

Ocre.- Alfonsina Storni










Alfonsina Storni
Ocre
Torremozas, 2011





No m'agraden especialment els sonets.
Dic més. M'agraden ben poc.

Ocre és el número 250 de la col·lecció Torremozas, que fa unes edicions bastant cuidades i boniques, com és el cas d'aquesta.
També és el llibre amb el qual la crítica de 1925 va dir que va aconseguir la seua maduresa poètica Alfonsina Storni.
Però està quasi complet en sonets (menys 6 o 7 en estrofes i versos més lliures).
No obstant açò, per als "poe-depenents" com jo és un bon llibre, agradable i ajuda amb la síndrome d'abstinència...

(em sembla un bon moment per a escoltar cantar una vegada més a Doña Mercedes...)

dilluns, 1 d’agost del 2011

EL EXILIO INTERIOR. Inmaculada de la Fuente.

El exilio interior. La vida de María Moliner.
Inmaculada de la Fuente.
Turner Ed.
313 pàg.

Aquesta biografia ens presenta la vida i l'obra de la bibliotecària que va derivar en filòloga i que ella sola va crear i escriure (durant 20 anys) el Diccionario de Uso del Español... I que amb el temps es va conèixer com el Moliner...

Maria Moliner que durant la república acabaria sent la màxima responsable d'un exitós pla per crear biblioteques als pobles i zones més desafavorits i aïllats (sobretot a la zona mediterrània i Valenciana i el sud de Catalunya i que amb la Guerra es va interrompre...), al acabar la Guerra Civil va ser depurada i sentenciada a ser una simple bibliotecària de l'arxiu de l'universitat d'econòmiques de Madrid com a càstig per la seva trajectòria anterior... Després en soletat (perquè el seu marit també castigat era professor a la universitat de Salamanca i només es veien els caps de setmana...), a les tardes quan havia acabat la seva jornada laboral, a casa seva, primer a la taula de la cuina i ja després a la gran del menjador; mitjançant fitxes per cada paraula va crear un dels diccionaris més personals i valuosos que es recorden...
Aïllada (igual que va fer Coromines amb el seu diccionari de 6 volums) i "exiliada" de la vida pública en els anys més grisos i durs del Franquisme, i com sense tenir estudis en filologia, va tenir la necessitat de crear un diccionari que no existia i que després, amb el temps, actualitzaria i, en certa manera, superaria l'oficial de la Real Acadèmia de Llengua Española.
"...El objetivo inicial era definir de nuevo las palabras en todas sus acepciones, para que el lector encontrara la que necesitaba. Pero luego añadió las etimologías, y después los catálogos que relacionaban entre sí las voces del mismo campo semántico y conceptual, y finalmente las familias. Esto último, una de sus innovaciones, significaba intercalar grupos de palabras de la misma raíz dentro del orden alfabético. De tal modo que al buscar deseo en el Diccionario, se encontrara a continuación deseable, desear, desearse y deseoso. Más que romper el orden alfabético, lo interrumpía para abrir sus posibilidades. Un mundo dentro de otro mundo..."
La història oficial va ser severa amb Moliner quan els catedràtics masculins de la Real Acadèmia van votar en contra seva per la seva entrada a l'institució. Ni tant sols quan el diccionari era acceptat majoritàriament i tot un èxit, van ser capaços de reconèixer la seva valentia i atreviment.
Encara haurien de passar una quinzena d'anys perquè una dona pogués ser membre de la Real Acadèmia...

Aquesta història, però, és standard, sense altibaixos. O sigui: fins i tot podria ser aburrida segons es miri.
Maria Moliner va tenir una vida normal, melancòlica i sola però sense cops d'efecte com així ens mostra la seva biografia. No va enganyar al seu marit, no va tenir vicis ni va fer un pacte amb el diable per crear la seva obra, etcètera...
No es podria fer-ne una pel·lícula entretinguda perquè només hi ha la normalitat de la vida, la qüotidianitat de l'existència diària, però que la inquietud de les persones normals poden trencar en la seva intimitat, en el seu "exili interior" que diu el títol...
I que l'autora ha sabut explicar bé...
També les dificultats de ser dona (i ex"roja") durant la posguerra...
Pionera silenciosa en tenir pretensions intel·lectuals i no quedar-se en els clitxés que el Franquisme exigia i marcava a les dones d'aquells anys...
"...Moliner no contaba con despacho propio. Había uno, pero era de su marido. Eso era lo habitual de la época: los varones disponían de despacho, era un elemento masculino dentro de las vivendas, incluso entre los que no desarrollaban una actividad profesional significativa. Las mujeres que, como María Moliner, abordaban una tarea intelectual, tenían que hacerse un hueco, inventarse un espacio. Empezó a utilizar la mesa del comedor..."

dijous, 28 de juliol del 2011

Mor l'escriptora hongaresa Agota Kristóf als 75 anys



(la notícia a l'ara.cat)
(a El País)

Crec que aquest llibre va ser un dels que més em vam tasbalsar dels que he llegit. Et fa tenir el cor encongit a xicotetes dosis d'una pàgina o dues...
Brutal, com diu el T.
No acabes de creure't el que acabes de llegir quan passes full.

(a la wiki)

dimecres, 27 de juliol del 2011

Ialo.- Elias Khoury



(Traduccions de l'àrab al català i al castellà de Jaume Ferrer Carmona per a Club Editor i per a Alfaguara, respectivament).

Tortura i escriptura.

L'autor:
Elias Khoury, a la wikipedia

Els fets:
Un jove és arrestat, interrogat brutalment i obligat a confessar la seva participació en uns quants delictes (robatori, segrestos, violacions, actes terroristes).

Els antecedents:
La societat del Líban, amb les lluites entre els diversos grups ètnics i religiosos implicats. Exilis, pobresa, supervivència.

La lògica narrativa:
L'autor no segueix, en aparença, l'esquema premisses-desenvolupament deductiu-conclusions. El discurs oriental és més aviat en espiral: el relat sembla repetit, però a cada volta alguna cosa canvia el rumb, la història es fa més complexa, el que semblava un simple fet es converteix en la confluència de moltes altres circumstàncies.

L'escriptura:
Escriure esdevé el principal protagonista del llibre. Escriure com a recuperació de la memòria. Escriure com a creació de la història. Escriure com a veritable gènesi, desenvolupament i exègesi de la vida. Escriure com a càstig i redempció. Escriure com llavor i com a fruit. Escriure com a teràpia i amarga medicina.

Una sorpresa:
Un refresc.

Un regalet:
l'entrevista a L'hora del lector (27.11.2009), amb Lloveras i Almela i Tornassol.

dimarts, 26 de juliol del 2011

Francesc Català-Roca



CATALÀ-ROCA
Sala d'exposicions de La Pedrera, Bcn.

Del 19 de juliol al 25 de setembre 2011














Si podeu, no us la perdeu! De veritat, val moltíssim la pena.
Es tracta d'una selecció de fotografies en blanc i negre d'aquest artista sintètic i intuïtiu, que van des de les imatges costumistes copsades els anys 50 i 60 a ciutats com Barcelona i Madrid, a escenes de pobles de molts llocs d'Espanya (en especial, de la província de Cuenca), passant per la mirada personalíssima i avantguardista d'alguns edificis i la plasmació d'oficis diversos, uns quants d'ells ja gairebé en extinció.
Algunes de les fotos ja les coneixia, però és impactant veure-les en gran format i amb una il·luminació adient.

Us deixo amb unes frases de Català-Roca sobre la seva tasca com a fotògraf, recollides del fullet de l'exposició:

"Quan fem una fotografia tenim tantes possibilitats, punts de vista i situacions, que el simple fet de triar ja és una creació."


"Em vaig adonar que era testimoni de coses que desapareixerien ràpidament, ho pressentia; al cap de cinc anys ja no hauria pogut fer aquestes fotografies."

"Cal visitar el lloc, després pensar-s'hi i, finalment, buscar-lo de nou i trobar-hi l'angle o la visió que el resumeixi i l'expressi de la manera més eloqüent possible."

diumenge, 24 de juliol del 2011

Vidas minúsculas.- Pierre Michon


Pierre Michon
Vidas Minúsculas
Traducció: Flora Botton-Burlá
Edit. Anagrama
Barcelona, 2002

No li ho perdonaré mai, a aquell conegut amb el qual haja parlat de llibres i no me’l va recomanar. Mai.
Per la importància del llibre, m’imagine que molts de vosaltres ja el coneixereu, però a mi m’ha arribat arran de llegir “Els onze”, que, com vaig dir en la ressenya que vaig fer en aquest bloc, em va entusiasmar tant que em va fer buscar llibres anteriors d’aquest escriptor.

Publicat en francès el 1984, i ací jo l’he trobat en una traducció al castellà en l’editorial Anagrama (2002). I va ser el seu primer llibre, als quaranta anys!
No puc dir més que meravelles de l’escriptura utilitzada per Michon en aquestes “Vidas minúsculas”: m’ha encisat literalment. Una prosa barroca (molt adjectivada i d’oracions, de vegades llarguíssimes), precisa, bella, rítmica, sensorial que t’obliga a parar-te en cada frase per a poder degustar-la plenament; algunes pàgines, les has de llegir més d’una vegada perquè penses “Collons, com n’està de ben escrit això! Quina cosa tan bonica!”

L’argument és ben senzill: Una autobiografia contada a través de les vides minúscules d’algunes persones que el van envoltar en el decurs de la seua.

Una dedicatòria als protagonistes del llibre:

“Creo que los suaves tilos blancos de nieve se inclinaron en la última mirada del viejo Foucoult más que mudo, lo creo y quizás es lo que él quiere. Que en Marsac siempre nazca una niña. Que la muerte de Dufourneau sea menos definitiva porque Élise lo recordó o lo inventó; y que la de Élise sea aliviada por estas líneas. Que en mis veranos ficticios, su invierno vacile. Que en el cónclave alado que tiene lugar en Cards sobre las ruinas de lo que hubiera podido ser, ellos sean.”

Un record (inventat, per descomptat com la majoria del text; Michon conta que no tenia més que unes línies escrites a partir de les quals va escriure aquestes vides) d’una germaneta de bolquers seua, morta abans de nàixer ell:

“La llevaron a Marsac a unos jardincitos donde los chícharos de olor distraían a los manzanos, el penacho en movimiento de las locomotoras la llamó, sus manos se estiraban hacia la lejanía y no sabían coger lo que estaba cerca; la llevaron a Cards, la densa negrura la cubrió bajo el castaño, la depositaron un instante en el viejo umbral y sobre su cabeza un verbo dialectal oscuro mezclado con la claridad de cielo de las glicinas ofreció a su asombro una lengua angelical que a lo lejos repetían en eco las sombras de un cuadro de Cézanne, lúcidas, pobladas de llamados, de los bosques claros a las cinco de la tarde; las escenas llamadas primitivas que la tocaron apenas no tuvieron tiempo de atacar esa soberbia armonía.”

Si no l'heu llegit o ja fa temps que ho vau fer, no perdeu més temps...
I jo, a buscar els altres llibres que ha publicat el Michon.

Como las cosas claman.- María Victoria Atencia










María Victoria Atencia
Como las cosas claman
(Antología poética)
Editorial Renacimiento, 2011



Amor i odi per les Antologies.

- Gràcies a elles, he conegut a poetes increïbles.
- Gràcies a elles, se m'han ennuegat alguns famosos.
- Gràcies a elles, he volgut llegir tot de plomes o teclats insignes.
- Gràcies a elles, he detestat a antologistas.
- Gràcies a elles, m'he anat fent una idea del que es fa i es va fer en poesia.
- Gràcies a elles, he començat a odiar a algunes editorials.

Gràcies a aquesta, vull llegir tres o quatre llibres de Maria Victoria Atencia.

Dos tastets:

LAVADERO VIEJO

CÓNCAVAS piedras vienen a recibir mi hato
con un frescor que acepta mi mano en su recinto.
Guardo turno en el húmedo corredor subterráneo:
doy paso a las rameras y al ajuar de los muertos.
Públicamente expongo al agua mis razones.
Su corriente no sabe más pasión que el olvido.

-----

PAPEL

Para Rafael

UN estado anterior a la página en blanco
son las fibras del hilo
que antes vistieron, desnudaron cuerpos,
y luego, laceradas, el agua puso a flote.
Sobre la blanca superficie contiendo mi batalla,
mi agesión a los signos de los que alzo un recado
que en el papel silencia su confidencia apenas; el papel,
mi enemigo y mi cómplice, mi socio deseado, mi delator
herido sin piedad a lo largo del alma.

dimecres, 20 de juliol del 2011

EL MÁRMOL, César Aira








El Mármol
César Aira
Páginas: 152


Editorial La Bestia Equilátera




A falta de cambio, el cajero de un supermercado chino le ofrece al protagonista de esta novela que elija entre un montón de naderías. Resignado, el hombre manotea al azar unas pilas chinas, un ojo de goma con luz, una tabla de proteínas, una hebilla dorada, una cucharita lupa, un anillo de plástico y una cámara fotográfica del tamaño de un dado. Ignora que al salir lo espera una aventura, y que a esos objetos que cree inútiles podrá darles una función insólita en cada capítulo de sus andanzas.

Las novelas de César Aira convocan a un lector dispuesto a jugar con él el juego de la improvisación. Con la irreverencia de un niño y la inocencia de un artista genial, Aira consigue lo imposible: crear la sensación de que lo que cuenta va naciendo, frase a frase, en el puro presente del lector.

Heredero de las vanguardias del siglo XX, César Aira encontró en sus procedimientos un atajo hacia la fuente primordial de la narración y, con más de sesenta novelas publicadas, ha creado una obra entregada al riesgo y tocada por la gracia de una rara libertad.

Sentado sobre un mármol, un día el narrador de esta novela observó su cuerpo desnudo y sintió una “íntima satisfacción”. Pero ¿en qué circunstancia lo hizo? ¿Lo habrá soñado? ¿Lo estará inventando? El mármol es un largo rodeo por las tierras de la memoria y la fantasía en busca de una explicación. En el camino aparecerán una extraña amistad, supermercados chinos, mundos extraterrestres iguales al nuestro y un sapo de piedra (que late) en el que acaso se cifren los destinos de la humanidad o al menos de un par de paladines de ocasión.

El yo que narra es la aventura secreta dentro de esta aventura, y como en un juego de develamientos, César Aira va dibujando el perfil de un hombre melancólico, culposo, xenófobo, mantenido por su mujer, al que la realidad –insospechada como en todas sus novelas– le tiene reservada una nueva alianza con la vida.


El text que us he transcrit, copiat del blog de l'editorial, ja diu molt del què es pot esperar del llibre, no coneixia a l'autor i vaig agafar el llibre del taulell, en primer lloc per la tapa...(es veu que la primera edició ha tingut 3 tapes diferents), després pel text de la contraportada i poc més, estava envasat o sigui que no vaig poder fullejar-lo. En el moment de pagar, el caixer/llibreter, em va dir que a ell li havia agradat molt, que de fet l'autor l'entusiasmava...per tant tot indicava que l'havia encertat, només calia que m'agradés... i efectivament tapa, text i venedor tenien raó....m'ha agradat molt, és un llibre curiós, divertit (hi ha algun moment molt divertit), imaginatiu, amb algun toc d'absurditat, d'intriga, d'aventures...

El llibreter, em va recomanar continuar amb "Cómo me hice monja" (algú l'ha llegit?)

dilluns, 18 de juliol del 2011

NACÍ. GEORGE PEREC

Nací.
George Perec.
Abada Ed.
(Traducció de Diego Guerrero.)
116 pàg.

Petit recull de textos de George Perec sobre ell mateix o de comentaris, inventaris o reflexions d'alguns dels seus treballs.
Hi ha textos dels 60' fins algun dels 80'...

Aquesta antologia permet veure clarament l'estil de Perec. Llistes, records, memòria, la seva pròpia història personal...
Hi ha per exemple un dels textos (potser un dels millors del recull perquè és com un "Perec dins d'un Perec"): "Carta a Maurice Nadeau" (que devia ser segurament un editor...) on Perec li explica alguns dels projectes que té en marxa, com aquest:
"He elegido doce lugares de París, calles, plazas, cruces, ligados a recuerdos, acontecimientos o momentos importantes de mi existencia. Cada mes, describo dos de esos lugares; la primera vez, describo sobre el terreno (en un café o incluso en la calle) "lo que veo" de la manera más neutral posible, enumero los comercios, ciertos detalles arquitectónicos, algunos micro-sucesos (un coche de bomberos que pasa, una señora que ata su perro antes de entrar en la charcutería, una mudanza, carteles, gente, etc.); la segunda vez, sin importar dónde (en mi casa, en el café, en la oficina) describo el lugar de memoria, evoco los recuerdos ligados a él, la gente que he conocido, allí, etc. Una vez terminado meto cada texto (que puede caber en unas pocas líneas o extenderse a lo largo de cinco o seis páginas o incluso más) en un sobre y lo sello con lacre. Al cabo de un año habré descrito dos veces cada uno de mis lugares, una vez en forma de ruerdo, otra como una descripción real sobre el terreno. Pienso hacer lo mismo durante doce años, permutando mis parejas de lugares (...) ¡Comencé en enero de 1969; habré terminado en diciembre de 1980! Abriré entonces los 288 sobres lacrados, los volveré a leer cuidadosamente, los copiaré de nuevo, elaboraré los índices necesarios. No tengo una idea muy clara del resultado final, pero pienso que se verá en él tanto el envejecimiento de los lugares, el envejecimiento de mi trabajo, el envejecimiento de recuerdos; el tiempo de recuperado se confunde así con el tiempo perdido; el tiempo se pega a este proyecto, constituye su estructura y su restricción..."
Y aquesta segurament podria ser la clau de la seva obra: indexar i classificar la memòria. I presentar-la escrita, en llistes i records. I potser per això l'obra de Perec és tan rabiosament contemporània i enllaça amb el treball d'artistes i escriptors presents que treballen amb aquests mateixos temes...

En tot cas, el valor d'aquest llibret, és que hi ha Perec "parlant" d'ell mateix... Amb textos no pensats per ser publicats, però que reunits d'aquesta manera creen un "tot" i funciona bé com un possible "autorretrat cubista" de Perec que permet als lectors acostar-nos-hi des de la "cuina" dels seus treballs...
O el seu desconcert davant l'escriptura:
"Escribir siempre es difícil (siempre tan difícil como las veces anteriores) y contar una historia, una aventura, episodios y peripecias, es más difícil: el único problema real es evidentemente el comienzo..."

Hi ha un text que es diu "El ñoqui del otoño" que és com un autorretrat, on ell mateix es fa preguntes i es respon amb respostes que en certa manera son més preguntes...:
"Escribo para vivir y vivo para escribir, y no he estado lejos de creer que la escritura y la vida podrían confundirse por completo: viviría en compañía de diccionarios, en lo más recóndito de algún lugar de provincias, pasearía por el bosque por la mañana, por la tarde emborronaría algunos folios..."

Un dels textos és una entrevista que li fan; li pregunten pel proçés creatiu i com fa servir els records per convertir-los en matèria de treball i Perec contesta: "...además en el momento de sacar ese recuerdo tiene uno la impresión de arrancarlo del lugar donde siempre estuvo."

Un altre dels textos, on Perec parla d'"Ellis Island" (hi ha traducció al català), illa per on havien de passar el emigrants que arribàven als USA a principi de segle, i treball que acabaria sent un dels més importants de l'autor; ell mateix acaba interrogant-se per la seva sang jueva i el que això pot haver comportat: "No sé exactamente qué es ser judío, lo que significa para mí ser judio. Es una evidencia, si se quiere, pero una evidencia mediocre, una marca, pero una marca que no me liga a nada preciso, a nada concreto: no es un signo de pertenencia, no está ligado a una creencia, a una religión, a una práctica a una cultura, a un folklore, a una historia, a un destino, a una lengua. Sería más bien una ausencia, una pregunta, un estar en entredicho, una vacilación, una inquietud: una cierta inquietud tras la que se perfila otra certeza, pesada, insoportable: la de haber sido designado como judío y, en cuanto que judío, víctima, y deberle la vida sólo al azar y al exilio..."

Un llibre que té masses poques pàgines (n'hauria de tenir moltes més) però fascinant perquè confon i barreja l'obra de Perec i la vida, ell mateix, els seus records i els seus treballs; ple de moments i fragments que són com llampegades de genialitat (igual que en tots els seus llibres!).
Tot i així, segurament aquest no és el millor llibre per descobrir Perec, si no s'han llegit altres coses d'aquest autor...

Costures.- Mireia Calafell










Mireia Calafell
Costures
Viena Edicions, 2010




Una dona jove (del 80) amb un llenguatge potent:

SENSE

No tinc carnet de sòcia
ni eslògans al balcó,
camino despistada
buscant identitats,
aquell abric que em digui
qui sóc i cap a on vaig.

Però el fet és que no sóc
ni sé ni faig ni escric
ni dic ni vaig ni puc
ni vull cap dignitat
que no siguila meva,
que no parli de mi
per a refer-me sempre,
que em sobren els desitjos
i em dol la veritat.

Les quatre parts del llibre (Escola de nenes, Acció de cosir, Sèrie de punts que uneix dues peces i Marca deixada per una nafra mal curada) ens monstren una dona lúcida, coherent i amb les idees molt clares:

CONDICIONAL

Saps? T'escriuria un poema
però el soroll de les grues no em deixa concentrar.
Et diria t'estimo sense el verb estimar
i tu em somriuries amb ulls enamorats.

Faries créixer els arbres que estan desarrelant.

Quasi cinquanta poemes per a re-llegir, una poeta per a seguir:

SI TOT VA BÉ

Refà el camí que arriba a casa els pares.
Només són vint minuts amb l'autobús
i un quart de segle o més a l'ascensor
on tornarà a llegir tantes vegades
no dejen que los niños viajen solos sense el no
i pensarà en els anys que han anat transformant-la
fins convertir-la en receptora del consell.
Llavors allargarà la llista amb altres recomanacions,
com les que hagués volgut trobar fa temps.
"Si tot va bé", pensa, "els qui ara són nens
esborraran les negacions". Les nenes,
com la petita del setè que li recorda a ella,
faran present la seva absència amb el traç persistent
d'una clau sobre les "o". Obriran portes. Si tot va bé,
viatjaran soles.

diumenge, 17 de juliol del 2011

LA COSCIENZA DI ZENO

ITALO SVEVO
"LA COSCIENZA DI ZENO"





PROF: GUIDO DAVICO BONINO
UNIVERSITÀ DI TORINO.

dissabte, 16 de juliol del 2011

Bar Calders

Se quejaba Quim Monzó en un artículo de la Vanguardia de que hubieran dedicado un callejón que no lleva a ningún lado a un escritor de la talla de Pere Calders.


En Barcelona, el Bar Calders, abierto a mediados de marzo de 2011 y situado en la esquina de la calle Parlament con el Passatge de Pere Calders , han querido rendirle homenaje a su manera.

En un principio no iban a cambiarle el nombre al anterior bar de toda la vida, el Bar Paloma, pero después de tanta reforma decidieron ponerle también su nombre.Todos los cuadros de las paredes son de Ramón Lamarca, que junto a su hijo Marc, regentan el local. En la parte de la entrada, la que da al pasaje, quieren hacer una especie de patio andaluz y es verdad que han hecho que el gris callejón se convierta en un lugar más agradable.

Tienen estanterías con libros de Pere Calders, pondrán una parada de libros por Sant Jordi y han incluido en la carta algunos platos mejicanos, los nachos del presidente, las quesadillas y el guacamole, como recuerdo de su exilio de más de veinte años en Méjico.

seriebcn.net



Hazard y Fissile.- Raymond Queneau










Raymond Queneau
Hazzard y Fissile
Trad. Adolfo García Ortega
Seix Barral, 2011



Un Queneau petitó. Però gran.
Un Queneau sense acabar. Però inacabable.
Un Queneau complet. Però amb capítols només esbossats, amb indicacions de per on hauria de completar-lo.

Una edició deliciosa del centenari de Seix Barral.
Jo el guardaré en la secció Joies.

dimecres, 13 de juliol del 2011

El umbral.- María Victoria Atencia




María Victoria Atencia
El umbral
Pre-Textos, 2011

(info de l'editorial)
(la web de M. V. Atencia)

Un llibre especial per a voler-ne més...

Vint (només) poemes curtets, amb un llenguatge precís i preciós, d'una xica de Málaga molt jove del segle XX (diuen que pertany a la generació dels "novísimos"), que diu coses com aquestes:

ESTE HILO DE VIDA
AHORA que tantas horas van quedándose atrás
y olvido ya su hechura y pertenencia,
vuelvo a sentirme en un aletear tras de los vidrios
que empieza a deshacer la oscuridad del cielo
como si, con sus plumas de poetas mayores,
viniesen el petrel o el martín pescador a avisarme
de que aún no ha cambiado más de lo que es preciso
este hilo de vida en el que me sucedo.


Trigareu, com ho he fet jo, a tancar la boca...

dilluns, 11 de juliol del 2011

Tempesta d'estiu 2011



Feiners i feineres, enfeinats i enfeinades, mares i pares, oncles i tietes, de bòlit, treballadors i treballadores, els/les qui no heu valgut més que per treballar, atrafegats i atrafegades...

Malfaeners i malfaeneres, faenafuigs, senyorets i senyoretes, marquesets i marquesetes, gossos i gosses, mantes, ganduls i gandules, bonvivants...

Us proposem una pluja d'idees per compartir també aquest any les nostres cistelles, els nostres bons propòsits, la nostra dèria lectora estiuenca:

- volem llibres per a l'estiu als comentaris,

- només autor-títol-traducció-editorial-any.

dimarts, 5 de juliol del 2011

SUKKWAN ISLAND



SUKKWAN ISLAND
David Vann
Traducció de Francesc Rovira
Empúries, 2010




Text de contraportada
Considerat arreu un dels debuts literaris més impactants de la dècada, Sukkwan Island ha estat un fenomen als Estats Units i a França. Recolzada per la crítica, que s’ha rendit al talent narratiu de David Vann, la novel·la curta que teniu a les mans ens trasllada a una illa salvatge al sud d’Alaska, accessible només en vaixell o hidroavió, plena de muntanyes escarpades i boscos espessos i humits. El clima a l’hivern és duríssim. Aquest és l’escenari que tria en Jim per reconstruir la relació amb el seu fill Roy, de tretze anys, a qui pràcticament ja no coneix. Després d’un seguit de fracassos personals, l’oportunitat de passar dotze mesos en una cabana aïllada, enfrontats a unes condicions complicades, li sembla la millor manera de recuperar el temps perdut. Però la duresa d’aquesta vida i el defalliment d’en Jim, fràgil i depressiu, no triguen a transformar aquest viatge en un malson. Amb una mestria inusual i una tensió dramàtica inigualable, David Vann explora, a Sukkwan Island, el cor de les tenebres de l’ànima humana i construeix una història de suspens i angoixa gairebé insostenibles.


Article a El País

Recentment li han concedit el Premi LLibreter 2011, d'altres literatures.

Duríssim, tristíssim, angoixant, però per altra banda molt ben escrit amb unes descripcions de l'illa brutals que et fan agafar por i fred, de fet descriptivament té molta més importància l'entorn, la cabana on viuen, la vegetació, el terra... que no pas els propis personatges que es van perfilant a través dels seus pensaments i diàlegs.

És el primer llibre de l'autor, i té una part autobiogràfica molt important, i no us dic res més per no aixafar-vos la guitarra. (si us va agradar La Carretera d'en McCarthy, aquest també us agradarà)


Al Rodamots d'avui...


LA FRASE DEL DIA:
Per a mirar-te sense més ni més,
trie els silencis i m'agraden grans,
i els faç estelles amb el bes, després.

Vicent Andrés Estellés
(Burjassot 1924-València 1993)